Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Baixat del cel. Carn. Cel. Creure. Desert. Menjar ... Beguda. Pa. Pare. Ressuscitar. Vida eterna.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Mannà.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (1Reis 19,4-8).
En aquell temps,
Elies caminà durant un dia pel desert,
s’assegué a l’ombra d’una ginestera
i demanà la mort, pregant així:
«Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la
vida;
no he de ser més afortunat que els meus
pares.»
Després s’ajagué sota aquella ginestera
i s’adormí.
Mentre dormia, un àngel el tocà i li
digué:
«Aixeca’t i menja.»
Llavors veié al seu capçal un pa cuit
sobre pedres
i un càntir d’aigua.
Menjà i begué, i s’adormí altra vegada.
L’àngel del Senyor el tornà a tocar i
li digué:
«Aixeca’t i menja, que tens molt de
camí a fer.»
Ell s’aixecà, menjà i begué,
i amb la força d’aquell aliment
caminà quaranta dies i quaranta nits,
fins que arribà a l’Horeb, la muntanya
de Déu.
2ª LECTURA (Efesis 4,30-5:2).
Germans,
no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu
us ha marcat
per reconèixer-vos el dia de la
redempció final.
Lluny de vosaltres tot malhumor, mal
geni, crits,
injúries i qualsevol mena de
dolenteria.
Sigueu bondadosos i compassius els uns
amb els altres,
i perdoneu-vos tal com Déu us ha
perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el
vostre Pare.
Viviu estimant com el Crist ens estimà;
ell s’entregà per nosaltres,
oferint-se a Déu com una víctima d’olor
agradable.
EVANGELI. (Joan 6,41-51).
En aquell temps,
els jueus murmuraven de Jesús
perquè havia dit que era el pa baixat
del cel,
i es preguntaven:
«Aquest, ¿no és Jesús, el fill de
Josep?
Nosaltres coneixem el seu pare i la
seva mare,
¿i ara diu que ha baixat del cel?»
Jesús els digué:
«No murmureu entre vosaltres.
Ningú no pot venir a mi si no l’atreu
el Pare que m’ha enviat.
I els qui vénen a mi, jo els
ressuscitaré el darrer dia.
Diu el llibre dels Profetes
que tots seran instruïts per Déu.
Tots els qui han sentit l’ensenyament
del Pare
i l’han après,
vénen a mi.
No vull dir que algú hagi vist mai el
Pare:
només l’ha vist el qui ve de Déu;
aquest sí que ha vist el Pare.
Us ho dic amb tota veritat:
els qui creuen tenen vida eterna.
Jo sóc el pa que dóna la vida.
Els vostres pares,
tot i haver menjat el mannà en el
desert,
moriren,
però el pa de que jo parlo
és aquell que baixa del cel
perquè no mori ningú dels qui en
mengen.
Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Més encara: El pa que jo donaré és la
meva carn:
perquè doni vida al món.»
B. LLENGUATGE.
1. Tot el capítol sisè de l’Evangeli
de Joan està dedicat a l’Eucaristia. Comença amb l’escena dels pans i peixos compartits, continua amb
la incorrecta interpretació que en fa
la gent (“volien fer-lo rei”) i acaba
amb el trencament dels deixebles en relació a Jesús. Trencament solucionat
per la fidelitat de Jesús, que va a trobar-los quan ells estaven en
plena “nit” (Joan 6:16ss).
Després segueix un llarg diàleg-discussió.
Aquest diàleg-discussió presenta un
procés semblant: primer, dialoguen Jesús i la gent; després, la gent murmuren
entre ells, sense dirigir-se a Jesús; després, es barallen entre ells
a causa de la paraules de Jesús; i finalment, ve el trencament
(Ho llegirem dintre dos diumenges. Joan 6,66).
També aquí Jesús manté la seva fidelitat a fi de
“solucionar” el “conflicte”. Però acaba fent a tots (i més directament als Dotze)
una pregunta-límit: “Vosaltres també em
voleu deixar?” (Joan 6,67).
2. L’Eucaristia constitueix el moll de l’os del missatge
cristià i de la nostra resposta. No
hi ha lloc per a l’ambivalència: o s’accepta o es refusa. L’evangelista posa en
boca de Jesús unes paraules que deixen clara aquesta radicalitat. Jesús respon a
les murmuracions de la gent carregant
encara més les tintes.
Per a la “murmuració”, la gent
“juga” amb l’origen particular de Jesús: “coneixem
el seu pare i la seva mare”. Per a respondre’ls, Jesús “juga” amb l’origen
de la Humanitat, la plenitud de la
qual ell personifica. “No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el
qui ve de Déu”.
I “el que ve de Déu” és l’Home, ja que és obra de Déu (Gènesi1,26s). Per això l’Home és l’únic àmbit de visió del Pare; l’únic “espai” des d’on
i cap a on cada ésser humà pot donar contingut a la seva vida individual. Només
en la “fidelitat a l’Home” cada persona individual pot connectar amb la “VIDA”
(“vida eterna”).
“Els qui creuen en mi tenen Vida eterna.”
(Glossari: → Vida eterna).
3. No hi ha altre “pa” que doni aquesta Vida eterna: ni el “pa” de Moisès, ni el “pa” de la Llei, ni el
“pa” eucarístic entès només ritualment.
Només el “pa de la Humanitat”.
I no es tracta de la Humanitat entesa
d’una manera global i genèrica sinó de la humanitat que habita en cada home concret de carn i ossos.
“El pa que jo donaré és la meva carn”.
La paraula “carn” es refereix a l’home concret, individual, de carn i
ossos. Donar la pròpia carn significa donar la pròpia vida personal i
concreta que inclou la vida biològica.
Es tracta de “creure en la Humanitat” no solament com ideal de futur sinó
també i sobretot com a tasca concreta
de la pròpia vida.
Donar la pròpia vida genera Humanitat en els altres i en nosaltres (ens
alimenta).
4. L’evangelista, posant aquestes paraules tan radicals en boca de
Jesús, està pensant en la vida de les comunitats
cristianes. I això en un doble sentit:
a) Només hi ha comunitat en la mesura que cadascú rep la
vida dels altres i es fa aliment per als altres.
L’evangelista vol corregir una manera desviada
d’anar a missa: menjar el pa de l’eucaristia, però sense assumir la
“vida compartida” que significa.
“Compartida”: vida rebuda i vida donada.
Sense això, la missa queda reduïda a
un simple ritual buit (“la carn no
serveix per a res”. Joan 6:63).
b) Jesús va ser un home real, concret, de carn i ossos, que va
donar realment la seva vida per als altres (mort
“resurrecciosa”).
L’eucaristia consisteix en associar-nos a la “mort real” de Jesús acompanyat
dels altres “condemnats”, i acompanyant-los (Joan 19,18).
L’eucaristia és un memorial dels milers i milions de crucificats: dels passats, dels actuals i dels que vindran.
Es comprèn que aquest llenguatge
resulti “inacceptable” per a tothom qui encara no s’hagi decidit a favor
de l’Home.
5. Amb aquest llenguatge
de l’Evangeli de Joan, també es volen desautoritzar tota una sèrie
d’interpretacions que van anar apareixent molt aviat entre alguns cristians que “espiritualitzaven” tant
Jesús, que negaven la seva realitat corporal. Cal recordar que una bona
colla de “comunitats cristianes” es trobaven en zones fortament impregnades per
la filosofia de la Gnosi, de caràcter
dualista. Dintre aquesta filosofia, l’esperit
és bo i la carn és dolenta. La
temptació de desvirtuar la realitat carnal
de Jesús entenent-la d’una manera gnòstica
era molt gran, i de fet les comunitats
gnòstiques en la primitiva Església van ser moltes.
6. L’Evangeli de Joan va ser escrit en bona part per corregir
aquestes desviacions.
A pesar d’això, la Gnosi (que
significa “coneixement per intuïció”), tot i ser declarada
“no-cristiana”, va tenir una gran influència en tota l’Església; i encara avui
en queden reminiscències importants. Encara avui és freqüent caure en
l’equivocació de contraposar “matèria” i “esperit”; “cos” i “ànima”; facultats
“superiors” (intel·ligència) i “inferiors” (sexualitat).
C.
MISSATGE.
7. Com ja vaig fer notar comentant l’Evangeli de Marc ( Diumenge
14B, Jesús va al “seu poble”, i la seva gent s’escandalitza), també l’Evangeli de Joan, en un context totalment
diferent, ens ofereix el mateix missatge:
“creure en Déu” és “creure en l’Home com a obra de Déu”.
I creure en l’Home és veure en cada
ésser humà de carn i ossos un germà,
un dels “nostres”.
En la comunitat cristiana, cadascú és “comensal” i
“aliment”. L’amor fraternal
substitueix la Llei; el germà substitueix el líder o sacerdot; la taula substitueix l’altar; la comunitat
substitueix el temple.
D:
RESPOSTA.
8. En el camp de l’Eucaristia ens queda encara molt camí a fer:
redescobrir la taula, superant l’altar;
redescobrir el servei fraternal
superant el servei sacerdotal;
redescobrir el diàleg superant l’adoctrinament.
“Tots seran instruïts per Déu”, diu
Jesús citant el llibre dels Profetes (Joan 6,45). El missatge
de Jesús no és traduïble en “coneixement” si no va acompanyat de “experiència”.
L’Eucaristia constitueix el moll de l’os de la Vida. Desviar-se en
aquest punt és desviar-se en allò que és essencial; és a dir: en allò que és vital.
Potser no és massa greu que els temples es vagin quedant
buits!... Caldria saber quanta gent, amb temple o sense, viu “compartint” la seva vida. Això és el que val.
“Tenia fam, i em donàreu de menjar” (Mateu 25, 35). La
nostra resposta no s’ha de quedar en
el ritu sinó que ha de ser vida (Encara que la vida, en certes situacions, pot anar
acompanyada i ajudada pel ritu).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús fa notar que aquells que van menjar el mannà, tot i això van morir. Però també
avui podríem dir que aquells que mengen el pa
de l’eucaristia, igualment moren. O no?
¿Quin significat doneu a les paraules de Jesús: Qui menja d’aquest pa viurà per sempre?
2. En l’Església catòlica, la feina de “ensenyar” sol quedar reservada
als bisbes, en sintonia amb el bisbe de Roma. A l’evangeli hem llegit: “Tots seran instruïts per Déu”. Quins
comentaris us suggereix, això?
3. Us heu preguntat mai pel grau de coincidència, en les vostres trobades, entre el ritu de
l’eucaristia i allò que significa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada