Diumenge vinent, 15è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Barca.     Casa.      Mar (Llac).      Paràboles.     Regne de Déu.     Veure.       

 

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Paràbola.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 15 A.

                                                       

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 15 de l’any A.

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

 

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

 

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

 

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

 

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

LLENGUATGE.

1. La litúrgia ens presenta l’evangeli d’avui amb una versió curta i una altra de llarga. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat total d’avui està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la primera i la tercera són repetides (La Paràbola del sembrador). És una “estratègia literària” per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge.

 

2. Se’n sol dir La Paràbola del Sembrador. Però, en realitat, no està centrada en el sembrador sinó en el terreny que rep la llavor semblada.
No ens presenta un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i arreu; i que sembra una llavor òptima.
Però la intenció és parlar-nos del terreny que rep la llavor: és a dir: dels oients.

 

3. Cada oient és el terreny que rep la bona llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació a la “llavor-paraula”, cada oient pot ser-hi impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

 

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

 

- (A tothom i ara:)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

 

- (Als deixebles, ara:) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

 

- (Abans d’ara:) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

 

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure-hi, sinó per “mirar-se”; ni les orelles per sentir-hi, sinó per “escoltar-se”.
I és que “veure-hi i sentir-hi” pot resultar força “perillós”. “Veure-hi” i “sentir-hi” pot transformar-nos, com fa la llavor amb el terreny que la rep.

 

Però sovint no volem ser transformats. Resulta “perillós” perquè ja tenim els nostres “propis i boníssims” plans.

La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

 

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de les persones que ens trobem en el camí de la vida.
De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens “desinstal·la”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió existent.
“Qui tingui orelles per sentir, que hi senti”.

 

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als “deixebles”: “... els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

 

En diverses ocasions els Evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure-hi i les seves orelles eren per sentir-hi. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el trenta, el seixanta o el cent per u.

 

8. No sempre és “temps de sembra”...

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el Projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès) i d’haver-se fet “Promesa” (Profetes), s’ha fet “carn”, i ha habitat entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

 

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’Evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu. Els seus dolors són dolors de part.

Veiem com la vella societat fa fallida per tots costats; però mai havíem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm el món nou des de la generositat, l’haurem de construir des de la necessitat. Però la renovació no faltarà.

 

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

 

 

MISSATGE. 

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ha pres ja forma visible. Ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.

 

 

RESPOSTA. 

12. Tot fa pensar que avui vivim un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som el sembrador sinó el terreny que la rep!

És possible que el futur de l’Església no estigui en grans (i ambivalents) concentracions, sinó en petites trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos. El món, la humanitat, cada ésser humà, i, sobretot cada un dels innumerables  “crucificats” actuals, se’ns fan paraula a escoltar i imatge a mirar.

                                                           

13. Diàleg.

Tots podem comprovar, als debats de la tele o en tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar. Segurament també en fem experiència en molts dels “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra. Com el Centurió de la Passió, que no va dir res fins que no va veure com moria Jesús... (Marc 15,39).

 

14. Massa sovint les tertúlies a la ràdio o televisió són una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzada” (?). En particular sovint és lamentable i denunciable el “clima de competició” que exhibeixen alguns “representants del Poble” al Parlament o al Congrés. La presència de la tele els ha convertit en “actors” d’un “espectacle ofensiu”. En (alguns) Esports, l’agressivitat i la “victòria” poden ser “excusa” per a l’Espectacle. Però al Congrés i al Parlament, fan pena. Com a ciutadà, ho denuncio.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: Política, Economia, Cultura, Esport,...  ¿Us creieu capaços d’ajudar a convertir el vostre Grup en un espai de diàleg,  contrarestant l’espectacular embranzida del dogmatisme creixent?

 

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu estat dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu, sols o en grup, revisió del vostre nivell de diàleg?