2on. de Quaresma. B.

 

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general)

 

Dir.    Moisès.    Moisès i Elies.      Fill de Déu.    Fill de l’home.

  Muntanya.     Ressuscitar

 

→ Veure també: RELECTURES: 2 de Quaresma. B

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 22, 1-2.9a.10-13.15-18).

En aquells dies,

Déu, per posar a prova Abraham, el cridà:

«Abraham».

Ell respongué:

«Aquí em teniu».

Déu li digué:

«Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes,

vés-te’n al país de Morià i allà,

dalt de la muntanya que jo t’indicaré,

sacrifica’l en holocaust».

 

Arribats a d’indret que Déu havia indicat a Abraham,

hi aixecà l’altar i apilà la llenya.

Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill.

Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel:

«Abraham, Abraham».

Ell li respongué:

«Aquí em teniu».

L’àngel li digué:

«Deixa estar el noi, no li facis res.

Ja veig que reverencies Déu,

tu que no m’has refusat el teu fill únic».

 

Llavors Abraham alçà els ulls

i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa.

Hi anà, el prengué

i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.

 

L’àngel del Senyor

tornà a cridar Abraham des del cel i li digué:

«Escolta l’oracle del Senyor:

“Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic,

juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions

i faré que la teva descendència

sigui tan nombrosa com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar;

els teus descendents

heretaran les ciutats dels seus enemics,

i tots els nadius del país, per beneir-se,

es valdran de la teva descendència,

perquè has obeït el que jo t’havia manat.”»

 

2ª LECTURA (Romans 8, 31-34).

Germans,

si tenim Déu a favor nostre,

¿qui tindrem en contra?

Ell que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres

i no el va plànyer,

¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot,

juntament amb el seu Fill?

¿Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu?

És Déu qui els declara innocents.

¿Qui gosarà condemnar-los?

Jesucrist, el qui va morir,

més encara, el qui va ressuscitar,

és el qui està a la dreta de Déu

intercedint per nosaltres.

 

EVANGELI. (Marc 9, 2-10).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan,

els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells:

els seus vestits es tornaren fulgurants,

i eren tan blancs que cap tintorer del món

no hauria pogut blanquejar-los així.

 

Se’ls aparegué Elies amb Moisès,

i conversaven amb Jesús.

Llavors Pere diu a Jesús:

«Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!

Hi farem tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies».

No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven.

 

Llavors es formà un núvol que els cobria,

i del núvol estant va sortir una veu:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat;

escolteu-lo».

 

Immediatament, mirant al seu voltant,

ja no veieren ningú més,

sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà que no referissin a ningú

allò que havien vist,

fins després que el Fill de l’home

hagués ressuscitat d’entre els morts.

Ells retingueren aquestes paraules

i discutien entre ells què volia dir

això de «ressuscitar d’entre els morts».

 

B. LLENGUATGE.

 1. Aquest relat surrealista de la Transfiguració és molt conegut, ja que es llegeix cada any al segon diumenge de quaresma.

Dissortadament sovint és entès com un relat complet en si mateix, separat de tot allò que el precedeix. Aquest és un problema greu de la Litúrgia catòlica: la lectura tan fragmentada dels textos bíblics no ens permet copsar-ne el missatge global, i ens indueix a interpretacions de tipus simplement anecdòtic. Així aquest relat d’avui sovint s’ha entès com una espècie d’exhibició de la divinitat de Jesús en benefici de tres deixebles “privilegiats”. El sentiment espontani que pot produir és més o menys aquest: “millor per ells si van tenir la sort de veure Jesús així, però això no significa res per a la gent d’avui”.

Però Jesús no gasta temps amb exhibicionismes per a privilegiats. Els Evangelis van ser escrits per a nosaltres; per fer arribar a nosaltres la Bona Nova de Jesús. Per això, la pregunta per acostar-nos-hi no és “què va passar” o “què va fer, Jesús”, sinó “què ens volen dir”.

Què ens vol dir, aquest relat de la Transfiguració?

El seu missatge és massa ric per poder-lo comentar tot aquí; tampoc no en seria capaç. Però intentaré dir-hi alguna cosa que ens pugui ajudar.

 

2. L’evangeli de Marc, al capítol anterior, ens ha presentat els deixebles confessant, per boca de Pere, el messianisme de Jesús. Però Jesús els ha prohibit severament de dir-ho a ningú (Marc 8,29). Allò que ells entenen per “messies” està a les antípodes d’allò que és realment la missió de Jesús. Jesús es veu obligat a explicar-los allò que significa en la pràctica “ser el Messies”: “Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat”.

L’evangeli ens explica també la reacció de Pere: “Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo”. I la resposta de Jesús és tallant: “Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Marc 8,32).

3. En l’evangeli de Marc, “Pere, Jaume i Joan” representen els deixebles “durs”; aquells que, tot i ser seguidors de Jesús, “no veuen les coses com Déu sinó com els homes”.

Per això Jesús els força a entrar en el punt de vista de Déu. “Prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta”. La “muntanya” representa l’àmbit de Déu. “A la muntanya”, els vestits de Jesús són enlluernadorament blancs. És una manera d’indicar que Jesús té i gaudeix de la Vida mateixa de Déu. Allà se’ls fan presents dos personatges que, al seu moment, també havien pujat a la “muntanya”: Moisès i Elies. Ara “conversen amb Jesús”, com en altre temps havien “conversat” amb Déu per rebre’n les indicacions del que havien de fer (Èxode 3,4ss i 1Reis, 19,9ss).

Però els tres deixebles encara no entenen res de res. Interpreten malament aquella visió. No s’han adonat dels vestits resplendents de Jesús ni d’allò que signifiquen. Ells veuen Jesús en paral·lelisme amb Moisès i Elies. Pensen: Moisès va donar la Llei, Elies la va reinstaurar, i ara Jesús, el messies, la imposarà definitivament. Tot gira al voltant de la Llei. Tot ho interpreten amb categories de Poder sense excloure'n la possible violència (Lluc 9,54). Pere fins i tot s’atreveix a oferir la seva col·laboració: “És bo que estiguem aquí” (traducció alternativa) per construir-hi tres cabanes: una per a cada personatge. “No sabia pas què dir”, comenta l’evangelista amb sorna.

Els tres deixebles creuen en Moisès, creuen en Elies, i també es pensen creure en Jesús. Però no creure en Jesús perquè el posen al mateix nivell de Moisès i d’Elies. Ni tan sols s’han adonat de la seva autèntica realitat, feta visible en els vestits resplendents.

4. Déu mateix, a través de la veu que ve del núvol, haurà de deixar clares les coses: “Aquest (en contrast amb Moisès i Elies) és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”.

Ha passat el “temps de Moisès” amb la seva Llei; ha passat el “temps d’Elies” amb la seva violència per reintroduir la Llei. Ara és el temps de Jesús que fa present el Regne de Déu. “Escolteu-lo”.

Després que quedés clar a qui cal escoltar, Moisès i Elies simplement desapareixen: “Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells”. Jesús tot sol. Moisès i Elies eren provisionals, com ho era la Llei que van rebre i donar, i que van intentar imposar.

Res de “cabanes” per instal·lar-hi els quarter general dels tres dirigents. Només queda Jesús, que no necessita cap cabana. “Casa seva” és la Comunitat; és a dir: aquells que acullen la seva vida-donada donant la seva pròpia vida. Això és el que significa escoltar (creure en) Jesús, “Fill del Pare”.

5. Acabada aquesta experiència, els tres deixebles continuen sense entendre res de res. Igualment com quan van confessar que Jesús era el Messies, també ara se’ls prohibeix de dir res a ningú “fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.

La resurrecció dels morts formava part de la fe majoritària dels jueus. Per tant, això no era cap problema per a ells. El que no poden entendre els tres deixebles és que Jesús porti a terme la seva missió passant per la mort (encara que després ressusciti, com creuen que passarà amb totes les persones bones).

6. Per a ells, la mort és fracàs. Als “bons” Déu els traurà d’aquest fracàs ressuscitant-los. Però, ¿per què Jesús els diu que l’han de condemnar i matar (fracassar), i que ressuscitarà?

Evidentment, no ho podien entendre, ni ells ni nosaltres.

Només el fet concret de la mort-resurreccional de Jesús ens pot fer adonar que la vida no s’ha de valorar amb categories de Poder, força, triomf o domini sobre els altres, sinó amb categories d’amor, donació i filiació. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”.

No és la “resurrecció” allò que costa d’entendre; allò que ens costa d’entendre és la qualitat de vida que Déu ofereix als humans.

C. MISSATGE.

7. Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”. Igualment, creure en Jesús (“escoltar-lo”) no és “creure que és el Messies” o “el Fill de Déu” sinó “creure i assumir que la seva vida-donada (mort-resurrecció) és l’autentica vida a què Déu ens invita, participant de la Seva”.

8. Els legisladors Moisès i Elies queden substituïts pel fill-estimat, que viu comunicant-nos la Vida que rep del Pare.

Això no vol dir que Moisès i Elies no fossin estimats per Déu, sinó que, en ells, l’amor rebut de Déu encara no era acollit com “amor” sinó com a “llei”, com passa amb tots els fills quan encara són petits. Jesús marca la “majoria d’edat humana”, la “plenitud del temps” o el “temps de plenitud”. Bona és la Llei, però no ens podem quedar en la Llei, igualment com és bona l’Escola, però cap alumne hi va per quedar-s’hi.

D: RESPOSTA.

9. Avui, la Religió Institucional ha entrat en una crisi profunda. Per a molts és com un vestit impossible de posar-se. Ha quedat massa petit. No cal donar les culpes al vestit o al sastre que el va fer. Potser només vol dir que hem crescut; que la societat ha crescut.
No lamentem la pèrdua del vestit, sinó alegrem-nos d’haver crescut i de poder créixer encara. Potser haurem de canviar de vestit altres vegades.
Hi ha diferents ritmes de creixement. També es creix en diferents direccions. Quan els fills són petits, tots solen viure a la mateixa casa; però quan han crescut, formen famílies i vides diferents.

El pluralisme mostra la força de la vida rebuda. Realment, una bona notícia.

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Un vestit ens pot anar petit perquè hem crescut o perquè ens hem engreixat massa. Què us suggereix aquesta imatge aplicada a la vostra relació amb l’Església Institucional?

2. L’Evangeli no ens vol parlar de “Pere, Jaume i Joan”, sinó que, a través d’ells, ens presenta una manera “dura”, que cal superar, de ser deixebles de Jesús. ¿Trobeu comportaments “durs” en vosaltres o en la vostra comunitat? És a dir: la vostra fe en Jesús passa pel Calvari? Què significa, això, en concret?

3. No vivim “en l’església” sinó que “som església que viu en el món”. ¿Què comporta per nosaltres “escotar Jesús” en la nostra societat?