Diumenge 26 de durant l’any. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Amós 6,1a.4-7).

Això diu el Senyor, Déu de l’univers:

«Ai dels qui viuen tranquils a Sió,

dels qui es creuen segurs al turó de Samaria!

S’estiren en llits de marfil,

s’aclofen en els seus sofàs,

mengen els anyells més tendres

i els vedells engreixats a les estables,

improvisen al so de l’arpa,

creen com David les seves melodies,

beuen el vi en grans copes,

i s’ungeixen amb els perfums més fins,

però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.

Per això ara seran els primers en les files dels deportats;

així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 6,11-16).

Home de Déu,

busca de practicar sempre la justícia,

la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud.

Lluita en el noble combat de la fe

i guanya’t la vida eterna.

És per a obtenir-la que vas ser cridat

i vas confessar noblement la fe

en presència de molts testimonis.

Davant Déu, font de tota vida,

i davant Jesucrist,

que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió,

et recomano que guardis irreprensible i sense falta

el manament rebut,

fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora,

farà aparèixer la seva manifestació

aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà,

el Rei dels reis i el Senyor dels senyors,

l’únic que té com a pròpia la immortalitat

i habita en una llum inaccessible:

cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.

A ell l’honor i el poder per sempre.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

B. LLENGUATGE.

1. La paràbola d’avui té dues parts ben diferenciades.

En la primera se’ns descriu la parella ric i pobre. Espontàniament sentim simpatia per Llàtzer, un pobre tan pobre que no té altra companyia que els gossos que corren pel carrer, tan pobres com ell.

Per contra, sentim ràbia envers aquest ricatxo que exhibeix la seva riquesa sense compadir-se gens ni mica del pobre, estirat vora el seu portal. Quina galta, aquest ricatxo, pensem!

2. Però a la segona part, el ric, ja difunt, ens apareix com un pobre, i desperta en nosaltres una certa compassió, sobretot enfront de la duresa que vers ell mostra pare-Abraham negant-li el més mínim consol. Diríem que a la segona part es repeteix la situació de la primera, però invertida: el ric ara és pobre, i Llàtzer, amb pare-Abraham, ara és ric.

Potser, davant les respostes de pare-Abraham, pensem: nosaltres no seríem tan durs... Més encara: d’alguna manera la duresa de pare-Abraham és la manifestació d’una duresa que ve de Déu. I això ens sorprèn perquè no lliga amb la imatge que de Déu ens dóna Jesús en els Evangelis.

3. Fins i tot sembla que aquesta segona part hagi estat escrita per presentar-nos el ric com a bona persona (Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus, considerats per tothom com a bones persones), ja que, en mig dels propis mals, ell es preocupa dels seus cinc germans per la situació perillosa en què es troben. I aquesta bondat del ric contrasta amb la duresa de la resposta que rep: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El contrast  bondat-duresa  sembla expressament buscat.

Certament costa d’entendre aquesta duresa envers algú que suplica humilment l’ajut del seu pare.

4. És ben cert que els Evangelis ens presenten Jesús com la manifestació de la bondat de Déu; però aquesta bondat té una excepció: quan un ésser humà és dur amb altres éssers humans.

Repetidament i de diverses maneres se’ns diu que Déu farà amb nosaltres la mateixa mesura que nosaltres haurem fet amb els altres. (Lluc 6,38; Mateu 25,40; Mateu 6,15; Mateu 7,1).

5. Sobre aquest punt els textos dels evangelis són implacables, i, a més, van acompanyats d’una terrible declaració: “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18). És a dir: la vida del més enllà queda decidida en la manera de viure aquí. La mort no introdueix una altra vida. Hi ha una sola vida, amb un primer temps per “decidir-la”, i amb una continuació d’allò que hàgim decidit. Passa com en la ceràmica: cada objecte, abans de ser posat al forn, es pot modelar i canviar; però, un cop posat al forn, ja res pot canviar. Semblantment els humans: (vist des de la situació actual) tenim la vida d’ara per canviar i transformar-nos, però amb la mort s’acaba el temps de construcció i serem el que hàgim decidit ser.

6. He de confessar que em resulta difícil entendre aquesta “fixació” a través de la mort. Encara que els evangelis ens ho presenten com a plenitud, em costa veure com aquesta plenitud es pot compaginar amb la llibertat. I en tot cas, una plenitud sense llibertat ja no seria plenitud.

Segurament la llibertat pròpia de la situació de plenitud serà tan diferent i tan superior a la d’ara, que és impossible imaginar-la. De fet, la llibertat d’ara és tan imperfecta que implica poder elegir entre amor i desamor; però no sembla gaire raonable que el desamor sigui fruit de llibertat. Certament, per a estimar necessitem llibertat; però per a no-estimar, basta la covardia o la indolència.

7. ... hi ha una fossa immensa...

Abraham parla d’una fossa immensa que separa els llocs de cadascú: del ric i del pobre. D’on surt, aquesta fossa? És la fossa que, en vida, ha establert el ric entre ell i el pobre. Tan a la vora i tan lluny! Tan fàcil de trobar-se i tan inaccessibles. Al pobre no li arriben ni les engrunes que cauen de la taula del ric! A partir d’aquí: “Allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel”! “Perquè tenia fam i no em donàreu de menjar;...” (Mateu 25,42).

8. Potser ara comencem a entendre la duresa de Déu. S’assembla a la duresa del professor preocupat per l’alumne que no estudia, i al qual adverteix: Si continues així, tens el curs suspès. No és el professor qui provoca el suspens sinó la ganduleria de l’alumne. La feina del professor és ajudar l’alumne a superar les seves limitacions cognitives, però no pot fer res enfront de la seva ganduleria. Només pot advertir-lo seriosament. Cada camí té el seu destí.

9. Moisès i els profetes...

La paràbola és un advertiment, i un advertiment seriós, sobretot quan ens diu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”.

Moisès, aquí, representa allò que ens diu la Religió, l’Ètica o la Moral que tots, més o menys, hem pogut aprendre.

Els profetes són tots i cada un dels pobres que ens trobem en el camí de la vida. Tant se val que ens considerem cristians, creients, ateus, agnòstics o indiferents. Cada pobre és un profeta que ens parla directament amb un llenguatge sempre entenedor. I només hi ha dues possibilitats: “tenia gana i em donàreu menjar” o “tenia gana i no em donàreu menjar”. És aquí que ens ho juguem tot. La resta són trons.

10. La referència als cinc germans possiblement vulgui ser una referència directa a la comunitat cristiana, els membres de la qual, entre ells, s’anomenaven germans. A pesar de dir-se germans, entre ells s’hi establia també a vegades la “gran fossa” entre rics i pobres (1ª Corintis 11,20ss).

El número cinc potser vol suggerir la idea d’universalitat. Amb Moisès o sense, tothom disposa d’uns profetes que li parlen directament a ell.

El pobre no ho sap pas que és profeta per a algú. Ell només sap que està “estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam”. Però la seva simple presència a la porta del ric el converteix en un “profeta” per a aquest: una invitació directa i personal a la solidaritat. No és pobre perquè és profeta sinó que és profeta perquè és pobre davant d’un ric.

No és dolent ser ric... si no hi ha pobres!

C. MISSATGE.

11. Només hi ha una vida, en la qual ens ho juguem tot: la capacitat o la incapacitat de comunió. La resta segueix per si mateixa.

Què és aquesta resta? Els evangelis ens pinten amb colors vius allò que significa la comunió; però la no-comunió ens és descrita només en forma de possibilitat amenaçadora. No forma part del “projecte de Déu”; només pot ser conseqüència de la mala decisió de cadascú.

Què comporta la no-comunió? No ho sé. Segurament no ho sap ningú; ni falta que fa. Com no fa cap falta a un estudiant saber què comporta el suspens. Per a un “estudiant”, l’únic horitzó, per a ell i per al professor, és aprendre. Igualment, per als éssers humans l’únic horitzó és la comunió. Menysprear-lo, és quedar-se sense horitzó.

D: RESPOSTA.

12. Fer cas de Moisès i dels profetes.

“Moisès” (qui sigui per a cadascú) quasi sempre predica un cert humanisme, amb elements ben positius.

Però allò definiu són els profetes. Els profetes són els pobres que cadascú troba pel camí. Ells ens parlen directament a cada un de nosaltres. Sovint sense paraules; i si fan servir paraules, poden ser no-vertaderes. Ells parlen amb la seva presència. Estan (estem) aquí; i és aquesta presència concreta allò que ens demana una resposta concreta. Podem atendre-la o defugir-la, però és impossible ignorar-la.

13. El ric de la paràbola sabia que hi havia Llàtzer al seu portal. El relat fa notar expressament el seu nom. “Llàtzer” significa “Déu ajuda”. Segons el relat, no es pot pas dir que sigui el mateix Llàtzer l’ajudat per Déu, sinó que Llàtzer és el profeta particular que Déu ha enviat per ajudar el ric. Què més podia fer?

14. A la segona part del relat, el ric demana a Abraham que enviï Llàtzer als seus cinc germans, però no com a “pobre” sinó com a “mort”, perquè sigui com un “miracle”. Així li faran cas, pensa. No ha entès res de res. La conversió no es decideix per la força amenaçadora d’un “mort” que parla de l’infern. No és la por allò que salva. Només salva la solidaritat. Llàtzer va ser profeta per al ric precisament perquè era pobre: la seva sola presència de pobre era una invitació inexcusable a la solidaritat. Els altres cinc germans també tenen els seus pobres-profetes. Poden escoltar-los o no. I aquí s’ho juguen tot.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El canvi que Jesús provoca en el món religiós, seguint la línia dels profetes, és tan important que en la Carta de St. Jaume podem llegir: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” (Jaume 1,27). Què en penseu, tenint en compte l’església actual?

2. Ser ric és una bona cosa, excepte si hi ha pobres. Però, segons sembla, sempre hi haurà pobres. Més encara: avui, entre nosaltres, hi ha qui ha decidit guanyar-se la vida fent l’ofici de “pobre” (que pot ser molt rendible!). Quins interrogants us posa tot això? Com compartir correctament les riqueses?

3. La majoria de nosaltres som rics si ens comparem amb els més pobres, i som pobres si ens comparem amb els més rics. Com ho viviu, això?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Convertir-se.   Fam.   Llàtzer.   Vestit.     

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Fariseus.  

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 26.C