Diumenge 24 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode 32,7-11.13-14).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Vés, baixa a la plana:

s’ha pervertit el teu poble,

que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte.

De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit.

S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat,

li han sacrificat víctimes i diuen:

“Poble d’Israel, aquí tens els teus déus,

els qui t’han fet sortir d’Egipte”.»

Per això el Senyor digué a Moisès:

«Veig que aquest poble és rebel al jou.

Deixa’m que s’inflami la meva indignació

i no en deixaré rastre.

Després et convertiré en un gran poble.»

Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia:

«Senyor, per què s’encén el vostre enuig

contra el vostre poble,

que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte

amb gran poder i amb mà forta?

Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents;

recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir:

“Faré que la vostra descendència

sigui tan nombrosa com les estrelles del cel,

i tot aquest país que jo us havia dit

el donaré als vostres descendents

i el posseiran per sempre”.»

Llavors el Senyor es desdigué del mal

que havia amenaçat de fer al seu poble.

2ª LECTURA (Timoteu 1,12-17).

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor.

És ell qui m’ha donat forces.

Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel

per a confiar-me un servei a mi,

que primer blasfemava contra ell

i el perseguia i l’injuriava.

Però Déu s’apiadà de mi,

perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia.

La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi,

juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit:

que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors,

i entre els pecadors jo sóc el primer.

Però Déu se n’apiadà

perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi

tota la grandesa de la seva paciència,

fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe

i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible,

honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

B. LLENGUATGE.

NOTA.

La versió llarga de l’evangeli d’avui ens proposa la famosa i coneguda Paràbola del Pare bondadós, fins fa poc coneguda impròpiament com a Paràbola del fill pròdig. El Missal ja ens la va proposar el diumenge 4rt. de Quaresma C. Allà hi podeu trobar els Apunts corresponents. Aquí els complemento una mica.

1. “... i menja amb ells”.

El relat comença amb l’acusació que els fariseus i mestres de la Llei fan contra Jesús: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. L’anotació “menja amb ells”  sembla una referència directa a l’àpat eucarístic de les comunitats cristianes. Si és així, aquí Lluc vol parlar-nos d’un possible problema intern de les comunitats. Això vindria confirmat pel fet que la paràbola amb què es vol donar solució a aquest problema parli de (dos) germans, que és la manera com s’anomenaven entre si els membres d’una comunitat cristiana.

L’al·lusió als fariseus i mestres de la Llei seria perquè la mentalitat que ells representen s’hauria introduït també dintre les comunitats (Lluc 12,11).

2. No podem pas pensar que les trobades de germans fossin sempre sense problemes. Els escrits del Nou Testament i l’experiència quotidiana són testimoni de que no era així. La germanor, portada a la pràctica, no és fàcil (1ª Corintis 1,11).

3. “Tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo. Ell els acollia i menjava amb ells”. No s’hi diu pas que els pecadors primer s’hagin convertit. Això provoca la reacció d’alguns germans “més complidors” que consideren que s’hauria de ser una mica més exigent. Com a mínim exigir als pecadors que, abans de participar en l’eucaristia, es convertissin per deixar de ser pecadors.

4. Les paràboles amb què Jesús respon són molt radicals, i Lluc ens prepara amb dues preguntes retòriques, d’aquelles que es fan sense esperar la resposta de tan evident com és.

- ¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

- ¿Quina dona, si tenia deu monedes de plata i en perdia una, no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

D’entrada, aquestes dues preguntes no semblen coherents amb el problema que ens ocupa. Una ovella perduda no és pas pecadora. Una moneda perduda més aviat manifesta una badada de la seva propietària. Aquí no hi ha “pecat” ni necessitat de “conversió”. No és pas aquest el problema que denuncien els fariseus i mestres de la Llei.

5. Segur que no és aquest, el problema?

Tota societat genera unes normes, uns costums o una moral que porten fàcilment a dividir la gent en bons i dolents; en purs i impurs; en practicants i no-practicants; en justos i pecadors; en “ciutadans” i “forasters”,...
Preguntem-nos: és vàlida aquesta divisió als ulls de Déu? És legítim introduir aquests criteris al si de la Comunitat?

“Us asseguro que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”. Hi ha molta ironia en aquesta sentència de Jesús, perquè ni la moneda ni l’ovella s’havien de “convertir”; en canvi, en la paràbola que segueix, sí que hi ha necessitat de conversió.
Primer hi ha una conversió que ja s’ha donat: la del germà petit, “pecador”. I la seva tornada ha produït una gran alegria a la casa del pare.

Però hi ha una altra conversió que encara no s’ha produït: la del germà gran, tan “complidor” que mai no ha marxat de casa, però que ara no vol entrar a la festa perquè hi ha el germà “pecador”. Pròpiament la queixa no és pas contra el germà sinó contra la bondat del pare. Exactament com la queixa dels fariseus i els mestres de la Llei. La seva murmuració posa de manifest que ells, que es consideren tan justos, també s’han de convertir, i encara no ho han fet.

C. MISSATGE.

6. Els criteris que puguem establir entre nosaltres sobre qui és just o pecador no coincideixen amb els criteris de Jesús (o del cel); i si algú els ha introduït al si de la Comunitat, precisament això manifesta que també ell és pecador, i necessita convertir-se.

En tot cas, la presència de pecadors s’ha de considerar normal en les comunitats cristianes, com és normal la presència de malalts en un hospital. Amb una diferència important: a les comunitats, tots som a la vegada malalts i metges, i mútuament ens ajudem a curar-nos vivint la germanor. Per això les comunitats, a més de ser hospitals, poden ser, i han de ser, també sales de festa.

D: RESPOSTA.

7. Sembla molt difícil ser membre actiu d’una Comunitat i no establir judicis de valor entre nosaltres. Però que sigui difícil no significa que no sigui necessari intentar-ho. Un vell company meu, molt valorat pels seus savis consells, solia dir: Si d’algú no en pots parlar bé, calla.

Per altra part, sovint s’ha dit que per anar a combregar no s’ha de tenir pecat. En la pràctica, molta gent ha entès això com si no es pogués anar a combregar sense confessar-se abans.

És cert que actualment s’ha superat força aquesta mentalitat ritualista, però potser encara no ens adonem prou de la capacitat convertidora de la comunió quan no és un simple ritu sinó una actitud vital.

8. El germà petit, “pecador”, no es converteix quan demana perdó sinó quan decideix tornar. Tot pecat comporta una actitud de menyspreu cap als altres. Igualment, tota conversió comporta tornar cap als altres, sentir-s’hi en comunió i, si ve el cas, fer comunitat amb ells. El “pecat” del germà petit no està en les disbauxes amb què es va divertir sinó en la manera com va marxar de casa. Igualment el germà gran: per molts que siguin els seus mèrits i obediències, té “pecat” perquè no vol entrar a una festa amb “aquest fill teu” (replica al seu pare) que ell no vol reconeix com a germà.

La comunió ja és conversió. Tornar, ja és conversió. Tornar significa acceptar ser humà entre els humans; germà; solidari,...

9. Sobre aquest punt cal evitar un malentès important:

Venint com venim d’una situació de cristiandat, aquest “tornar” podria entendre’s com “tornar a l’església”.

Si considerem l’església com el lloc propi de les cent ovelles, avui ens trobaríem amb una situació quasi invertida a la que descriu l’evangeli: noranta-nou que han marxat i una que hi ha quedat...

Però no és aquesta la situació. L’església, entesa com a comunitat concreta, no és el destí del camí de tornada. La destinació és la humanitat. L’església és un mitjà que a vegades pot ser útil i a vegades no. La “tornada” vol dir tornar a la comunió amb la Humanitat. A vegades hi ajudarà formar part d’una comunitat concreta; a vegades hi ajudarà canviar de comunitat; també pot passar que, en certs moments, qualsevol comunitat concreta i estructurada ens resulti un obstacle. La comunió pot passar per molts camins i molt variats: religiosos, no-religiosos o fins i tot “antireligiosos”. l’objectiu final és sempre el mateix per a tots: fer Humanitat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La trobada de la comunitat arriba al seu punt àlgid al moment de la comunió. ¿En aquelles misses on hi ha un clima de germanor i de proximitat, considereu correcte que a algú no se li doni la comunió perquè és pecador, o perquè no està batejat, o no ha fet la 1ª Comunió, o és d’una altra religió, ...?

2. La missa és la trobada de la comunitat cristiana. Però, entre nosaltres, sovint es fan misses que responen a celebracions de caràcter social: casaments, enterraments, aplecs populars,... Què en penseu? Quins canvis de llenguatge s’hi haurien de fer?

3. ¿Dir que “al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”, no comporta una certa injustícia envers tots aquells que s’han esforçat per ser bones persones durant tota la vida?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Festa.   Germà gran.    Mort.   Pare.   Pecar.   Pecadors.   Vestit.    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Fariseus.  Monedes.   

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 24.C