Diumenge 25 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Amós (Am 8,4-7).

Escolteu això,

vosaltres que us abraoneu sobre els pobres

per anorrear els desvalguts del país,

vosaltres que dieu:

«Quan haurà passat la festa de la lluna nova

per poder vendre queviures!

Quan haurà passat el dissabte

per poder obrir els graners!

Vendrem el gra amb mesures més petites

i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans.

Farem trampa amb les balances

i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.

Per tenir un esclau,

comprarem amb diners gent necessitada,

amb un parell de sandàlies

comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob:

«No oblidaré mai tot això que fan.»

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 2,1-8).

Primer de tot us recomano que feu a Déu

pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies

per tots els homes,

pels reis i per tots els qui tenen autoritat,

perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena,

tota donada a la pietat i a l’honestedat.

Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador,

que vol que tots els homes se salvin

i arribin al coneixement de la veritat.

Hi ha un sol Déu.

El mitjancer entre Déu i els homes

és també un de sol, l’home Jesucrist,

que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.

El testimoniatge sobre tot això

ha estat fet públic al temps apropiat,

i jo n’he estat fet herald i apòstol,

mestre per instruir en la fe i en la veritat

els qui no són jueus.

Això que dic és veritat, no menteixo.

Desitjo que els homes preguin pertot arreu,

i que puguin alçar les mans netes,

evitant les baralles i les discussions.

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

B. LLENGUATGE.

1. A la 2ª Lectura d’avui hi ha una afirmació que pot sorprendre, i que, per això, necessita un comentari. “El mitjancer entre Déu i els homes és un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes”.

Penso que seria una mala interpretació d’aquestes paraules de St. Pau si les entenguéssim en sentit confessional; com volent dir: només dintre de la religió cristiana és possible arribar a Déu ja que Jesucrist és l’únic mitjancer.

Quan St. Pau va escriure aquestes paraules, el missatge cristià encara no havia esdevingut una religió. Cal, doncs, entendre-les en sentit humà i no pas confessional. És a dir: no és una qüestió “religiosa” sinó humana. El seu significat és: donar-se a si mateix a favor dels altres (és el que veiem en l’home Jesús) és l’únic que ens porta a Déu.

Sobre l’evangeli.

2. Cal notar que el protagonista de la paràbola que hem llegit no és l’home ric sinó el seu administrador. Així doncs, l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre ser o no ser ric sinó sobre com administrem les riqueses, siguin poques o moltes. En aquesta paràbola les paraules de Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom, perquè tots som administradors de dons rebuts.

3. La primera cosa que sorprèn és la lloança que el senyor fa de la manera tramposa de reaccionar de l’administrador.

Diferents comentaristes “solucionen” aquesta qüestió explicant que, tal com funcionaven en aquell temps les relacions entre amo i administrador, la reacció del nostre protagonista no és pas tramposa. Els administradors, en aquell temps, cobraven la seva feina amb comissions sobre el producte. Com que ells mateixos les decidien, eren possibles tota classe d’abusos legals. En canvi en la paràbola, l’administrador, després de saber que se li ha acabat el “negoci”, procura guanyar-se amics precisament no cobrant-los la comissió amb què ell mateix havia gravat allò que devien al seu amo. És a dir: prefereix deixar de guanyar diners per poder guanyar amics, que més tard necessitarà.

4. El senyor el lloà...

En el relat no queda clar si el “senyor” que lloa l’astúcia d’aquest administrador és el seu amo o es refereix a Jesús mateix (sovint anomenat “senyor” en els Evangelis). Però, en tot cas, sembla clar que la finalitat de la paràbola és posar en relleu l’astúcia de l’administrador perquè serveixi d’exemple als deixebles. És a dir: saber fer servir les riqueses que tenim o podríem tenir per fer amics que ens acullin quan les riqueses ja no ens serveixin donat que són “enganyoses”.

5. Riqueses enganyoses...

Les riqueses són bones però enganyoses. Són bones perquè ens poden ajudar a fer amics; són enganyoses perquè en si mateixes no ens serveixen per a la necessitat més important de la vida.

L’autèntica necessitat de la vida humana és respondre generosament a la invitació de Déu a participar de la seva Vida. Però Déu és Amor; i no hi ha possibilitat de gaudir de la seva Vida si no és aprenent a estimar. Imaginem que algú va al cel sense haver aprés a estimar. Com que al cel tot és amor, el pobre home que no sap estimar s’hi trobaria tan desplaçat que, per a ell, allò seria un infern.

Per gaudir del cel, cal haver après a estimar, com per gaudir d’un bon llibre cal haver après a llegir.

6. En si mateixes, les riqueses són enganyoses perquè no són amor; però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar; i així ens preparen per rebre la riquesa autèntica que Déu ens té destinada.

I se’ns fa un advertiment: si no aprenem a compartir unes riqueses que són tan poca cosa per nosaltres, ni Déu mateix no ens pot donar aquella riquesa autèntica per a la qual ens ha creat.

C. MISSATGE.

7. El missatge està resumit en la frase final: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. Les riqueses no són per servir-les sinó per servir-nos-en per aprendre a estimar (compartir).

D: RESPOSTA.

8. Si alguna vegada heu tingut riqueses, sens dubte haureu experimentat la tirania que exerceixen. Només amb una decisió molt decidida podrem girar la truita i no servir-les sinó servir-nos-en.

“Servir-nos-en” vol dir, d’una manera o altra, desfer-nos-en o fer-les rendir en benefici dels altres, als quals, sobretot si són pobres, hem de considerar com els autèntics “amos” de les riqueses que tenim per administrar.

9. Avui dia tot això pot resultar molt complicat a causa del teixit que forma el conjunt de les riqueses. Un teixit del que no ens en podem desfilar. Els nostres diners, pocs o molts, fan xarxa amb tota la resta del Diner, just, no-just o extremadament injust. D’una manera o altra són accionistes d’una Economia global més que sospitosa. Què fer? Sostreure-nos-en? Això és impossible. Actuar amb responsabilitat? Per suposat; però això demana uns coneixements que sovint no tenim ni podem tenir. L’Economia avui és un laberint impossible d’entendre si no hi estàs molt ficat.

Com l’administrador de la paràbola, també ens preguntem: Què podré fer...? Ell va demostrar ser astut. Ho sabrem ser també, nosaltres?

I qui hi entengui més, que comparteixi amb nosaltres la riquesa dels seus coneixements...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’Economia ha evolucionat de tal manera que actualment tot pren forma de diner. Com us ho feu per ser cada dia una mica menys esclaus del diner? Ho aconseguiu, més o menys?

2. Quins ajuts i quines limitacions comporta el fet de viure en família, per a una economia solidària? És tema de conversa i de planificació entre vosaltres?

3. Donada la situació d’on venim, l’Església disposa d’un important i molt variat patrimoni que no pot mantenir ni, potser, repartir. Què opineu sobre aquest punt? Quins camins de solució intuïu? Us sembla correcte, evangèlicament parlant, anar continuant com sempre?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Déu.      Riqueses.  

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 25.C