A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 15,1-2.22-29).
En
aquells dies,
uns que
havien baixat de Judea
ensenyaven
als germans d’Antioquia
que si no
es feien circumcidar
d’acord amb la Llei de Moisès
no podien
salvar-se.
Això
portà una desavinença i una discussió tan seriosa
de Pau i
Bernabé amb ells
que
decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més,
pugessin
a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió
amb els
apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres,
amb tota
la comunitat reunida,
decidiren
d’elegir uns delegats
i
enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé.
Els
elegits foren Judes,
conegut
també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles,
homes que
es distingien
com a
dirigents en la comunitat dels germans.
Els
donaren aquesta carta:
«Els
apòstols i els preveres saluden com a germans
els
germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.
Hem sabut
que alguns havien vingut d’entre nosaltres
sense la
nostra autorització,
us havien
pertorbat amb les seves opinions
i havien
inquietat els vostres esperits.
Per això
hem decidit unànimement
d’escollir
uns representants nostres
per
enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau,
que han
entregat les seves vides
per la
causa del nostre Senyor, Jesucrist.
Els qui
us enviem són Judes i Siles.
Ells us
exposaran de paraula
això
mateix que us diem per escrit,
i és que
l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut
que no us
havíem d’imposar cap altra càrrega
que
aquestes indispensables:
que us
abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols,
de menjar
sang i animals ofegats
i de
contraure un matrimoni entre pròxims parents.
Fareu bé
de guardar-vos de tot això.
Adéu-siau.»
2ª LECTURA (Apocalipsi
21,10-14.22-23).
L’àngel
em transportà en l’esperit
dalt una
muntanya gran i alta,
i
m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem,
que
baixava del cel, de la presència de Déu,
i la
glòria de Déu l’envoltava.
Resplendia
com les pedres més precioses,
com un
jaspi de transparència cristal·lina.
Tenia una
muralla gran i alta, amb dotze portes.
A les
portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats,
que són
els de les dotze tribus d’Israel.
Tres de
les portes miraven a llevant,
tres al
nord,
tres al
sud
i tres a
ponent.
La
muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres
que duia
els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.
No hi
vaig veure el santuari del temple,
perquè el
Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell,
és el santuari.
La ciutat
no necessita que la il·luminin el sol o la lluna,
perquè la
glòria de Déu l’omple de claror
i
l’Anyell li fa llum.
EVANGELI. (Joan 14,23-29).
En aquell
temps, Jesús digué als seus deixebles :
«Qui
m’estima farà cas del que jo dic;
el meu
Pare l’estimarà
i vindrem
a viure amb ell.
Els qui
no m’estimen no fan cas de les meves paraules,
que no
són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.
Us he dit
tot això mentre era amb vosaltres,
però el
Defensor,
l’Esperit
Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà
recordar tot el que us he dit
i us ho
farà entendre.
Us deixo
la pau,
us dono
la meva pau.
No una
pau com la que dóna el món.
Que
s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!
Heu
sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.
Si
m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,
perquè el
Pare és més gran que jo.
Us ho dic
per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»
B.
LLENGUATGE.
1. A
vegades, sobretot llegint l’evangeli de Joan, pot semblar com si Jesús jugués a
cuit i amagar amb nosaltres: “Ara
no em veureu, però poc després em tornareu a veure” (Joan 16,16). “Me’n vaig, però
tornaré a vosaltres”... (Joan 14,28).
Per
ajudar a entendre el llenguatge dels Evangelis permeteu-me posar un exemple
tret de les antigues màquines de fotografiar. Amb aquelles màquines, abans de
cada nova foto, s’havia d’ajustar
l’obertura i velocitat del diafragma, la distància del objecte, la llum... Si
una foto sortia malament no era per defecte de l’objecte retratat ni de la
màquina, sinó perquè no s’havia ajustat
bé.
2. Els evangelis, unànimement, ens presenten les
dificultats dels deixebles per
entendre Jesús. La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí que s’aprèn tot caminant.
I, així com cada fotografia mal feta manifesta que no s’ha ajustat bé la màquina, així també els Evangelis ens presenten els
errors i les infidelitats dels Dotze
perquè puguem detectar en ells els nostres defectes, i corregir-los. (Aquesta pedagogia dels evangelis la trobem també en la 2ª part de l’obra de Lluc: fets dels apòstols. El decret de la Comunitat cristina de
Jerusalem que hem llegit en la 1ª Lectura mostra clarament que encara no estava
ben ajustada, a pesar d’implicar-hi l’Esperit Sant).
Els evangelistes Lluc i Joan ens parlen molt de l’Esperit Sant que ens farà recordar i
entendre tot allò que havia ensenyat Jesús. L’Esperit Sant és com
si se’ns donés un Manual d’instruccions per
a la Vida que es va actualitzant automàticament a mesura que anem ajustant-hi millor la nostra fe.
3. Als Evangelis,
la figura de Jesús (és a dir: de l’Home)
hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, més present
o més absent, comprendre o no comprendre-ho el que diu... tot això depèn
de si tenim ben ajustada la nostra
receptivitat i, sobretot, el nostre cor.
4. El
fragment de l’evangeli que hem llegit avui ens vol fer mirar cap a la Festa
de l’Ascensió, de diumenge que
ve. L’ascensió, a pesar de ser un
relat exclusiu de Lluc, dintre la Litúrgia, s’ha convertit en el coronament de
l’obra de jesús, i ens prepara per
a la pentecosta. Quan Jesús ens diu
que se’n va, en realitat ens està
dient que encara no estem ben ajustats
per “veure” la nova presència seva; presència que anirem redescobrint en
la mesura que, llegint el Manual
d’instruccions, és a dir, obrint-nos a l’Esperit Sant, anirem ajustant
la nostra vida.
5. I, una
vegada més, se’ns diu que la capacitat d’ajustar
la nostra vida depèn del nostre amor a Jesús, és a dir, del nostre amor a
l’Home.
Només coneixem realment allò que
estimem. Només
l’amor ens permet descobrir que en cada ésser humà hi ha un espai sagrat i inviolable que cal
respectar. I només si creix l’amor creix també el nostre respecte vers els
altres i el desig de veure’ls més respectats.
L’amor
perfecte ens permet veure en
nosaltres i en els demés la presència
mateixa de Déu. “Vindrem a viure amb ell”.
No es tracta pas d’una presència que ocupi
lloc; que desplaci una part de nosaltres. Al contrari: és el fonament
d’allò més íntim i sagrat que hi ha en cada ésser humà, com la presència de l’aire en un lloc, hi fa
possible el sorgiment de la música.
C. MISSATGE.
6. La
vida és un camí. Més important que el terme és el camí,
diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un
espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos. Fer camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa
o aquell amor savi que ens porta a
viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans. És
un camí que no ens “desplaça” sinó
que ens transforma. És el pas (“pasqua”) de la vida tinguda a la vida donada.
D:
RESPOSTA.
No instal·lar-nos
en un punt del camí, ni que sigui un
punt “avançat”. No instal·lar-nos en el
present, que deixa d’existir tan bon punt arriba. Som caminants, i val la pena caminar.
Com diu el poeta Joan Maragall:
Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
(> Excelsior).
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús
distingeix entre la pau que ell dóna i la pau que el món dóna.
Quina és la diferència?
2. En el camí de la fe, heu caigut en el parany
de considerar-vos més avançats que la
resta i que això us permetia instal·lar-vos-hi?
VOCABULARI.
Anar-se’n. Conèixer. Creure. Deixebles. Defensor
(Paràclit). Esperit
(Sant). Nom. Pau. Pare. Veure. Viure (fer Estada).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada