COMUNICAT PREVI:
El domini "parroquiesguixols.org", on aquests Apunts sortien també publicats, s'ha exhaurit.
Mirarem d'obrir pròximament un altre blog per continuar oferint informació sobre les parròquies i comunitats cristianes de Sant Feliu de Guíxols, com també aquests Apunts.
Mirarem d'obrir pròximament un altre blog per continuar oferint informació sobre les parròquies i comunitats cristianes de Sant Feliu de Guíxols, com també aquests Apunts.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 1,1-11).
En la
primera part del meu llibre, Teòfil,
he parlat
de tot el que Jesús va fer i ensenyar,
des del
principi fins al dia que fou endut al cel,
després
de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,
la seva
missió als apòstols que ell havia elegit.
Després
de la passió, se’ls presentà viu,
i ho
comprovaren de moltes maneres,
ja que
durant quaranta dies se’ls aparegué,
i els
parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,
Estant reunit amb ells,
els manà
que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:
«Espereu
aquí la promesa del Pare
que vau
sentir dels meus llavis
quan us
deia que Joan havia batejat només amb aigua;
vosaltres,
d’aquí a pocs dies,
sereu
batejats amb l’Esperit Sant.»
Els qui
es trobaven reunits li preguntaven:
«Senyor,
és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»
Ell els
contestà:
«No és
cosa vostra de saber quins temps
i quines
dates ha fixat l’autoritat del Pare,
però quan
l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres
rebreu
una força que us farà testimonis meus
a
Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria
i fins
als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,
i un
núvol se l’endugué, i el perderen de vista.
Encara
s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,
quan es
presentaren dos homes vestits de blanc,
que els
digueren:
«Homes de
Galilea, per què us esteu mirant al cel?
Aquest
Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel
tornarà
de la manera com vosaltres acabeu de contemplar
que se
n’anava al cel.»
2ª LECTURA (Hebreus
9,24-28.10,9-23).
Crist no
ha entrat en aquell santuari,
a imatge
del veritable,
fet per
mà d’homes,
sinó que
ha entrat al cel mateix,
i s’ha
presentat davant Déu per nosaltres.
El gran
sacerdot entra cada any al santuari
amb una
sang que no és la seva.
Crist, en
canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,
altrament
hauria hagut d’anar sofrint la seva passió
des de la
creació del món.
De fet no
ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,
a
oferir-se ell mateix una sola vegada
com a
víctima per abolir el pecat.
Els homes
morim una sola vegada,
i després
de la mort ve el judici.
Semblantment
el Crist va ser ofert una sola vegada,
quan va
prendre damunt seu els pecats de tots.
Després
tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,
sinó per
salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans,
la sang
de Jesús
ens
permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.
Ell n’ha
inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu
en el
cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.
Tenim un
gran sacerdot a la casa de Déu.
Per tant,
presentem-nos-hi
amb tota
la fe d’un cor que no enganya,
ja que el
nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,
i els
nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.
Mantinguem
ferma l’esperança
que ens
dóna la fe que professem:
Déu
compleix fidelment les seves promeses.
EVANGELI. (Lluc 24,46-53).
En aquell
temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Així ho
diuen les Escriptures:
El
Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,
i calia
predicar en nom d’ell a tots els pobles,
començant
per Jerusalem,
la
conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres
en sou testimonis.
Ara, jo
us enviaré el do que el Pare ha promès,
i vindrà
sobre vosaltres;
no us
mogueu de la ciutat
fins que
haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»
Després
se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,
alçà les
mans i els beneí.
Mentre
els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;
ells es
prosternaren adorant-lo.
Després,
plens d’una alegria immensa,
se’n
tornaren a Jerusalem.
I
contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
1. Una
vegada hi havia un grup de músics profundament decebuts. Tot havia començat
quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien
sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que
els havia engrescat de debò.
Aquest
home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva
música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i
fer esclatar tota la persona.
Molts
professionals de la música el criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una profanació de la música. Però a ells, els qui s’hi havien
engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme,
vibracions, silencis, gestos, paraules, represes... els feia sentir la vida com
un esclat de primavera. Potser no era música,
però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.
Ara estan
tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat d’intrusisme el seu
mestre, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.
Després
del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament.
Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre: els assaigs, les
converses, les lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia
sovint: La música és la meva vida.
Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.
Un va
prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar
a tocar-lo com qui evoca un record.
A poc a
poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar
descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va
créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va
aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà,
dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el
seu èxtasi,... Qui podia dir que no
hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els
sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!
2. En un
Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts
entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions,
parlar de Jesús “pujant enlaire” pot
resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de
l’Astronomia a la Música (i que em perdonin músics
i astrònoms).
No sé si
el llenguatge resulta encertat. En
tot cas voldria que expressés aquella experiència
vital de tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament absent
i profundament present.
3. St.
Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió
el final d’una presència que prepara
i provoca la descoberta d’una altra presència
més subtil i més profunda. “Us convé que
jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan
16,7), havia dit Jesús als seus deixebles. Marxa com a mestre i senyor perquè el descobreixin com a llum i força. Força i llum que els uneix, els reuneix, els
transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que
ve.
“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre
vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar
que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa
manera com ha marxat sinó que, així com ha marxat, tornarà. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una
altra classe de presència: una presència
gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses
il·luminades. “Per què us esteu mirant al
cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”; i tornarà capacitant els nostres ulls per veure-hi amb el cor.
C. MISSATGE.
És quan
els fills s’emancipen que apareixen
en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens
permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.
D:
RESPOSTA.
Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser contemplat, polaritzant les nostres
mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”. Jesús és
força, estímul, iniciativa, resposta... dintre cada un de nosaltres. Pretendre
“substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques”
comportaria el bloqueig de la seva presència al cor. ¿No serà aquesta la
causa de la tràgica pobresa d’impuls
cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els
bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem
experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders
homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món. La
llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses. Ho
entendrem algun dia?
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Entre
nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat,
les persones actives de la comunitat
es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?
2. Podria
ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per
un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien?
Madurarien com a comunitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada