A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 13,14.43-52).
En
aquells dies,
Pau i
Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga
i
arribaren a Antioquia de Pisídia.
El
dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren.
Quan ja
es dispersava la gent reunida a la sinagoga,
molts
dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé.
Ells els
parlaven, mirant de persuadir-los
que es
mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.
El
dissabte vinent gairebé tota la ciutat
es reuní
per escoltar la paraula del Senyor.
Quan els
jueus veieren aquella multitud,
s’engelosiren
tant
que es
posaren a impugnar amb paraules injurioses
tot el
que deia Pau.
Però Pau
i Bernabé els respongueren amb valentia:
«Era el
nostre deure
anunciar-vos
primer a vosaltres la paraula de Déu.
Però ja
que vosaltres no la voleu rebre
i us feu
vosaltres mateixos indignes de la vida eterna,
ara ens
adreçarem als qui no són jueus.
Així ens
ho té ordenat el Senyor:
“T’he fet
llum de les nacions perquè portis la salvació
fins als
límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus,
se
n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor.
Tots
aquells que Déu havia destinat a la vida eterna
es
convertiren a la fe.
La
paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides
i els
principals de la ciutat
a
promoure una persecució contra Pau i Bernabé,
fins que
els expulsaren del seu territori.
Ells, en
senyal de protesta,
s’espolsaren
els peus sobre els qui els feien marxar,
i se
n’anaren a Iconi.
Els
convertits de nou vivien feliços,
plens
d’alegria i de l’Esperit Sant.
2ª LECTURA (Apocalipsi
7,9.14b-17).
Jo, Joan,
vaig veure una multitud tan gran
que ningú
no hauria pogut comptar.
Eren gent
de tota nacionalitat,
de totes
les races i de tots els pobles i llengües.
S’estaven
drets davant el tron i davant l’Anyell,
vestits
de blanc i amb palmes a les mans.
Un dels
ancians em digué:
«Aquests
són els qui vénen de la gran tribulació.
Han
rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,
i els han
quedat blancs.
Per això
estan davant el tron de Déu,
donant-li
culte nit i dia dins el seu santuari.
El qui seu
en el tron els protegirà amb la seva presència,
mai més
no passaran fam,
mai més
no passaran set,
ni
estaran exposats al sol ni a la calor,
perquè
l’Anyell que està en el tron els guiarà
i els
conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida.
Déu els
eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»
EVANGELI. (Joan 10,27-30).
En aquell
temps, digué Jesús:
«Les
meves ovelles reconeixen la meva veu.
També jo
les reconec i elles em segueixen.
Jo els
dono la vida eterna:
no es
perdran mai
ni me les
prendrà ningú de les mans.
Allò que
el Pare m’ha donat val més que tot,
i ningú
no ho podrà arrencar de les mans del Pare.
Jo i el
Pare som u.»
B.
LLENGUATGE.
1. Les
meves ovelles...
Directament,
Jesús no va fundar cap nova Religió ni va organitzar cap nova Comunitat
religiosa (Església) sinó que ens va mostrar, de paraula i d’obra, una nova
manera de ser humans centrada
en la comunió. Per això els Evangelis
ens el presenten com “el fill de l’Home”.
Com a éssers vivents, els humans podem
dedicar-nos a tenir i mantenir la vida que hem rebut, però també podem
descobrir i acceptar que la vida és per rebre-la i donar-la, com passa
amb les fonts d’aigua que podem
trobar quan fem una excursió a muntanya. La Vida no neix de nosaltres mateixos
sinó que, com diu el conegut vers de R. Tagore, la rebem com un do i la mereixem donant-la.
2. Arreu
de la Humanitat, i en el marc de les diferents Religions o fora de tota
religió, són innumerables les persones que explícitament o implícita, viuen donant la vida. I no calen
demostracions, proves o sentències perquè qui viu així sàpiga que
aquesta manera de viure és justa, saludable i plena. “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles
em segueixen”.
3. No ens
ha d’enganyar l’ús, aquí, de la paraula “ovelles”. Aquí aquesta paraula no es
contraposa a “pastor”, ni té un sentit confessional
(els cristians), sinó que vol dir estar en comunió. En l’evangeli de Joan,
Jesús encarna l’home que ha arribat a
la seva plenitud fent de la seva vida una vida que es dóna del tot. I
som “ovelles” d’aquest “pastor” tots els humans en la mesura que vivim la
nostra vida, donant-la.
Cal
adonar-se que, de fet, la paraula “cristià” es fa servir sovint per designar
els membres d’una determinada Religió. Però, no és la pertinença a una
determinada Religió allò que ens fa realment “ovelles” de Jesús, sinó el
seguiment del mateix camí que ell va seguir, i que, per això, molts anomenem pastor.
4. Jo i
el Pare som u.
Declaració
solemne i explícita de qui és Jesús. I en Jesús, també nosaltres podem
descobrir qui som quan decidim viure donant la vida. Perquè la vida que
donem és la mateixa vida que primer hem rebut; i la vida que hem rebut té el
seu origen en la bondat de Déu, la vida del qual és donar-se. Per això
entenem Déu com a comunió, i podem
parlar d’Ell com a Pare que es dóna i
com a Fill que és engendrat.
Nosaltres
hem estat invitats a participar en aquest corrent de vida. Som invitats a ser fills en el Fill, la vida del qual és la
mateixa Vida del Pare en forma de vida
rebuda. Com l’aigua de la font. L’aigua de la font és la mateixa aigua que
cobreix les muntanyes en forma de neu; però, en la font, se’ns ofereix a
punt per ser beguda.
C. MISSATGE.
5. La
Vida sobirana de Déu-Pare se’ns ofereix a
punt per ser beguda en la persona humana del Fill i de tots aquells qui
la reben i es deixen transformar en beguda.
Com hem llegit a la segona Lectura: “...vaig
veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Gent de tota
nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües... ...mai més no passaran fam, mai més no
passaran set...”
O com es
diu en el relat de la Samaritana: “El qui
begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li
donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna” (Joan
4,14).
D:
RESPOSTA.
6. Com
hem llegit a la 1ª Lectura: “Quan
sentiren això, tots se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor”.
La resposta que se’ns demana en
aquest diumenge, com en tots els diumenges del temps pasqual, és la d’alegrar-nos.
El text
fa notar el contrast entre els jueus
i els no jueus. Com en el seu Evangeli, també en Fets dels Apòstols Lluc interpreta el refús que els jueus van
fer del missatge dirigit abans que tot a ells, com l’ocasió perquè aquest
missatge arribi també als no jueus.
El refús temporal que fan els elegits primerament provoca que l’elecció
es faci universal.
Aquest
refús que fan els primers elegits es
converteix en una sort per a nosaltres,
però també és un advertiment. Els
membres de l’Església ens sentim fills i continuadors de la Sinagoga; però
podríem caure en el mateix defecte de les autoritats jueves d’aquell temps:
pretendre convertir en privilegi
allò que és una missió. ¿No ha
passat massa sovint que els de l’Església ens hem cregut els únics o els
principals deixebles (ovelles) de
Jesús?
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Fins
no fa gaire, era habitual que cadascú considerés la pròpia religió com l’única
vertadera. També pensàvem així molts cristians a pesar del que ens diu
l’Evangeli. Ara, en ple pluralisme religiós, com ho veieu?
2. La
paraula “ovelles” pot ser entesa en un sentit passiu, com si se sobreentengués
que, en l’Església, la majoria són ovelles
mentre d’altres són pastors. Com ho
veieu això, mirant-ho des de l’Evangeli?
VOCABULARI.
Pare. Pastor
(i Ovelles). Vida
eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada