A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Job 38,1.8-11).
El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:
«¿Qui posà les portes que limiten la mar
quan naixia plena d’insolència,
i jo la vestia amb les boires
i li donava, per bolquers, la nuvolada?
Jo vaig retallar les seves vores
i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:
Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.
Atura la insolència de les teves ones.»
2ª LECTURA (2ª Corintis
5,14-17).
Germans,
l’amor que el Crist ens té ens obliga:
hem de reconèixer que un ha mort per tots.
I és que tots han mort,
però ell ha mort per tots,
perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,
sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.
Per això nosaltres, des d’ara,
ja no valorem ningú per la seva condició mortal,
i si en altre temps havíem valorat així el Crist,
ara ja no ho fem.
Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;
tot el que era antic ha passat,
ha començat un món nou.
EVANGELI. (Marc 4,35-41).
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:
«Passem a l’altra riba.»
Deixaren, doncs, la gent,
i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.
Vora d’ells seguien també altres barques.
Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort
que les onades queien sobre la barca
i s’anava omplint.
Jesús era a popa,
dormint amb el cap reclinat en un coixí.
Ells el criden i li diuen:
«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»
Jesús es desvetllà,
renyà el vent i digué a l’aigua:
«Calla i estigues quieta.»
El vent amainà i seguí una gran bonança.
Després els digué:
«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»
Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:
«Qui deu ser aquest,
que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»
B. LLENGUATGE.
1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre
el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres
paganes, que ve a continuació (i que no està recollit en el Missal).
El relat d’avui està
construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les
primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si
mateixes. Aquesta incoherència és buscada,
i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència traumàtica per als
deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.
2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un
coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets
anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop
enterrada, creix fins a fer-se una hortalissa
prou gran com perquè els ocells del cel hi
facin niu” (Diumenge
11, els anys que s’escau. Marc
4,32).
El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent
i les onades prefiguren la “tempesta”
que, en els deixebles, estarà provocada per la mort (dormició) de Jesús.
Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Ells fan l’experiència de
la seva nova presència activa (“resurrecció”). Aquesta experiència els retorna la
confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”
3. Aquesta pregunta és
fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem
la resposta sinó perquè ens adonem
de la resposta. Al final del
seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu”
(Marc
15,39).
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...
C.
MISSATGE.
4. “¿Qui és aquest...?”.
Aquesta pregunta serveix per provocar-ne una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més
directament: Qui som, nosaltres?
No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i
és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:
─Qui som, nosaltres?
─Creatures
estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida.
Així de simple, i així de trasbalsador.
Així de simple, i així de trasbalsador.
Està clar que aquesta resposta
és una “Bona Notícia” (En grec: “eu
angelion” >evangeli).
Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.
D:
RESPOSTA.
5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa
gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu!
L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar
directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir
l’impacte directe de l’Amor de Déu.
En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat
(mort), però capaç de calmar la (nostra) tempestat.
“¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu
ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres
podem respondre al seu Amor estimant
els altres, i més enllà.
Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, diu
bellament el poeta. (Cant
espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint,
i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha
posat en cada cor humà.
“Tot el que era antic ha
passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura. 2ª
Corintis 5,17).
La “dormició” d’aquest home
que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en
forma de “vida donada” per ser en
nosaltres “vida rebuda”. “Encara no teniu fe?”
6. Segons sembla, també avui molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui
aguantar el vent i les onades, mentre
Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que
estigui “adormit”, continua
dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara
no teniu fe?
8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint
en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”,
massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats
en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó
obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan
simple a què Déu ens convida!
A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la
majoria dels Estats “moderns” (Estat,
ella també!): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els fidels, ha anat
creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega.
Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant
l’extraordinari “tinglado” del seu Poder
ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a la fe de molts,
sinó que podria ser, fins i tot, un exemple
per a les nostres societats civils,
progressivament deshumanitzades i deshumanitzadores
a causa del Poder absolut (“sagrat”) que s’atorguen a si mateixos els Estats, i
les Multinacionals.
7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.
L’època del “transatlàntic”
que havia segrestat Jesús (“se l’endugueren en la mateixa barca on es
trobava”) ha passat. I n’hauríem d’estar contents. Avui el Vell
Transatlàntic no serveix per a la travessia
a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. Més encara: avui l’atrotinat Transatlàntic comporta un gran perill per a la nostra fe: el perill
de confiar més en la seva “grandària” que en Jesús. La nostra seguretat no està en la magnitud de la
“barca” sinó en la presència de Jesús.
Quan ens trobem amb “tempestats”, no
hauríem de preocupar-nos tant de reequipar
el Transatlàntic com de “despertar” Jesús que ens acompanya. “Encara
no teniu fe?”
És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.
Una multitud de “comunitats”
mai no fa un imperi, com tampoc una
multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. S’ha parlat tant de la crisi
de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i les
altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què havíem confiat?
2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” com perquè us conegueu
personalment, i prou “oberta” com perquè us pugui portar vers la Comunitat
Universal?
Vocabulari.
Apoderar-se de Jesús (“se l’endugueren”). Barca.
Creure.
Dormir.
Fe.
Jesús.
Mar (Llac).
Mestre (Assegut).
Por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada