Diumenge 11 de durant l'any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (d’Ezequiel 17, 22-24).

Això diu el Senyor:

«També jo prendré un esqueix

del brot alterós que corona el cedre,

arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,

i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,

en una muntanya de la serralada d’Israel.

Estendrà les seves branques,

donarà fruit,

i es farà un cedre magnífic.

Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra

i viuran en el seu brancatge.

Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor.

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts,

asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,6-10).

Germans,

ens sentim molt coratjosos.

Sabem que mentre vivim en el cos,

vivim com emigrats lluny del Senyor,

ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;

però ens sentim tan coratjosos,

que preferim emigrar del cos

per anar a viure amb el Senyor,

i no ambicionem res més que ser-li plaents,

tant ara que som en el cos com quan en sortirem.

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer

davant el tribunal del Crist,

on cadascú ha de rebre el que li correspongui

segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

B. LLENGUATGE.

1. En les Lectures d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò que es diu en la 1ª Lectura com una promesa del profeta Ezequiel, i la realitat del regne que ens presenta la 2ª paràbola de l’evangeli. Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. En canvi la paràbola de Jesús parla del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més gran que les hortalisses no vol pas dir ser com un cedre del Líban (que és arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les branques; però no és el mateix ajocar-se entre les branques d’un gran cedre que entre les branques d’un arbust com la mostassa.
O pot ser, sí? Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre amb la perillosa “companyia” de les aus rapaces.

2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança. Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí. El Projecte de Déu és una Humanitat de germans, sense grans ni petits. Els “grans Pobles” no són plantació de Déu sinó el resultat d’una història carregada de violències i d’injustícia que generen Inhumanitat.

3. La 1ª paràbola que hem llegit ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i que de nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.

4. La “sega” significa que el gra plantat no ha pas de competir amb els altres per veure qui és més important. Tota la plantació serà recollida i portada a casa. Tota la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador. L’hort on són sembrades les llavors no s’ha pas de convertir en un camp de batalla, sinó en l’espai mimat i protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.

5. Les paràboles suggereixen, però cadascú ha de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Però, qui decideix ser deixeble, les ha d’entendre d’acord amb allò que vol dir el Mestre. Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.

  

C. MISSATGE.

6. Jesús exposa el Projecte de Déu. Però cadascú l’entén segons les seves disposicions: qui aspira a ser “cedre” no pot acceptar de viure en un simple hort.
El Projecte de Déu no s’enuncia pas parlant-ne magistralment com d’alguna cosa que està fora de nosaltres. El “Regne de Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell. Encaixar-hi bé o malament depèn de les pretensions de cadascú. És segons l’actitud de cadascú que és possible entendre’l o no; gaudir-lo o no.

D: RESPOSTA.

7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un simple pi. Són arbres que segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar un hort amb una figuera o una olivera o una parra... Els seus fruits combinen esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata, amb bon oli i amb figues i/o raïms? Una delícia!
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La nostra Església actual apareix ambivalent: amb grans “cedres” i també amb moltíssims petits “arbustos” com la mostassa. A què us apunteu?

2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. Quin comentari us suggereix això aplicant-ho al procés de la vostra vida i de la vostra fe?

3. Posant l’exemple del gra de mostassa, ¿es desvalora la nostra vida? En què poseu el valor de la vida?

Vocabulari.

Dir.     Paràboles.    Regne de Déu.   Temps.