Tridu Pasqual. Any A.

Dijous, Divendres i Dissabte Sant.

INTRODUCCIÓ general.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això, al començament de la celebració del Dijous es dóna la benvinguda als reunits, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha cap altra salutació de benvinguda o de comiat.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única “acció” de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund d’allò que passarà el Divendres: la crucifixió i mort de Jesús. “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa ritualment allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús qui es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. El Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i efectiva a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada plenament. Els evangelistes presenten allò que va passar al Calvari com un gran “espectacle”: un “espectacle” visible per a tothom. I en aquest “espectacle” Jesús està acompanyat per dos altres condemnats, que representen els milers i milers de “crucificats” de tota la Història de la Humanitat. La seva mort, a la llum de la mort de Jesús, ja no ha de ser vista com una vida perduda sinó com una vida donada, acollida per les mans vivificadores de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. El Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe i ens hi associem. La vida donada s’endolla en la Vida mateixa de Déu. Per això precisament no és una vida perduda.

La Vetlla Pasqual és rica en símbols de vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més important és la comunitat.

Una vida donada no cau en el buit. Són multitud aquells que, explícitament o implícita, la reben com aliment de la seva pròpia vida, fent-se, també ells, aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa visible la vida donada, començant per la de Jesús. Ell és el “cap del cos” (Efesis 5,23).

Així, doncs: tres dies, però una única celebració. Celebrem que la vida viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

COMENTARI.

(Podeu veure altres comentaris fets per a l'any B.

1. El Sant Sopar, en els diferents evangelis, es desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat, s’hi respira aire de tragèdia.

S’hi contraposen dues situacions oposades: per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”; per l’altre cantó Judes, del qual es diu que “quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...”.

2. El relat està centrat en el rentament dels peus que, tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat d’explicar-lo per insistir-hi. S’hi posa en evidència la manca de sintonia entre Jesús i els seus deixebles, representats per Pere. «Ara no entens això que faig; ho entendràs després».

El rentament dels peus manifesta servei amorós. Pere refusa rebre aquest servei d’aquell a qui considera el seu mestre i senyor. Per a Pere, “servidor” i “senyor” es contraposen. Per a Jesús, s’identifiquen. Només ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola” de servidor. Després, reprèn el mantell de senyor.

3. Us he donat exemple...

Jesús ens indica que en les relacions humanes senyor i servidor també han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho separi, no pot ser deixeble de Jesús. «Si no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de Jesús té un doble sentit:

A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” sigui també servidor seu.

B) Pere necessita ser rentat de peus.

4. Què passa amb els “peus”?

Els deixebles ja estan nets (excepte Judes). Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i s’embruten especialment.

Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no segueix el camí de Jesús. El camí que encara està seguint Pere és extremadament embrutidor. En realitat, és un camí que va en direcció oposada al de Jesús. El camí de Jesús realitza l’Home; el camí de Pere nega l’Home i el fereix. L’evangeli de Joan fa notar explícitament que “llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot” (Joan 18,10. També 18,17).

En l’evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, estarà preparat per rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me” (Joan 21,19).

5. Acceptar que Jesús ens renti els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan 21,18).

DIVENDRES SANT.

COMENTARI.

(Podeu veure altres comentaris corresponents a l'any B.

1. La litúrgia d’avui ens situa davant el “crucificat”. I no un crucificat de fa dos mil anys sinó davant els milers i centenars de milers de crucificats de tots els temps.

Potser la nostra litúrgia té poc en compte aquest fet. Queda molt centrada en la Passió de Jesús com a fet que recordem. Tot pot quedar en un simple ritus: avui recordem la mort, i demà celebrarem la resurrecció. Podria semblar un joc.

2. Però la celebració del divendres no és un joc, ni un simple ritus ni un simple record. Jesús és l’Home, i la passió de l’Home dissortadament no s’ha pas acabat sinó que continua present en cada ésser humà jutjat i condemnat. Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.

Aquesta dimensió oberta en el temps i en l’espai ve clarament suggerida per un “detall” que posen tots els evangelis i que massa sovint descuidem: Jesús és crucificat amb dos condemnats més.

3. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens sentim jutjats, condemnats o turmentats. Amb tot, hem de ser conscients que, quan es tracta de nosaltres mateixos, és fàcil equivocar-se. Els psicòlegs ens parlen del “complex de perseguit”. És un complex força freqüent.

En cas d’una persecució real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). O allò que anota Mateu: “Jesús, tornà a cridar amb tota la força, i va expirar” (Mateu 27,50). Aquest “cridar” i “expirar” tenen un sentit ple: vol dir donar la vida del tot, fins a l’últim alè; fins a l’últim bri de vida. L’evangeli de Joan ens diu això mateix amb una expressió encara més gràfica: un llança obrí el cor de Jesús i de seguida en va sortir sang i aigua (Joan 19,34). Són descripcions eloqüents per posar de manifest el significat de la mort de Jesús: Jesús s’entrega fins i tot a qui vol vendre’l (Joan 13,26).

4. Viscuda des de Jesús mateix, la vida donada constitueix la seva resurrecció; viscuda des de nosaltres, aquesta vida donada pot ser acollida; així neix la comunitat. En la comunitat, el Ressuscitat s’hi fa de tal manera present i visible que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n'és un membre (1ª Corintis 12,27). I també:  Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Gàlates 2,20). 

DISSABTE SANT.

Introducció.

(Altres comentaris per a l'any B.)

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunitat.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. La Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual, i la seva llum es va repartint entre els reunits, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: comença des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.

Evangeli  (Mateu 28,1-10).

Passat el dissabte,

quan ja clarejava el matí del diumenge,

Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre.

De cop i volta se sentí un gran terratrèmol:

un àngel del Senyor, baixat del cel,

havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut.

Resplendia com un llamp

i el seu vestit era blanc com la neu.

Va ser tan gran el sobresalt dels guardes,

que de l’esglai quedaren com morts.

L’àngel del Senyor digué a les dones:

«No tingueu por, vosaltres.

Sé que busqueu Jesús, el crucificat.

No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit.

Veniu a veure el lloc on havia estat posat,

i aneu de seguida a dir als deixebles:

Ha ressuscitat d’entre els morts

i anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu.

Mireu que jo us ho he dit.»

Immediatament elles, amb por,

però amb una gran alegria,

se n’anaren corrents del sepulcre

per anunciar-ho als deixebles.

Jesús els sortí al pas i les saludà dient-los:

«Déu vos guard.»

Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren.

Jesús els digué.

«No tingueu por.

Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea

i que allà em veuran.»

Comentari.

1. Cap dels quatre evangelis narra explícitament la resurrecció de Jesús com un moment diferent de la seva mort. Mort i Resurrecció coincideixen. En canvi, els quatre evangelis narren l’experiència espiritual que en nosaltres genera la mort resurrecciosa de Jesús: el sepulcre buit i la seva presència com a llum, força, camí, horitzó,...

2. La narració de Mateu, que té especialment en compte el xoc que la mort resurrecciosa de Jesús provoca en l’espiritualitat jueva, té unes característiques pròpies:

A). Hi ha un gran terratrèmol provocat per l’acció de l’Àngel del Senyor que havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut. Amb el terratrèmol, Mateu connecta aquest moment amb el de la mort de Jesús, i amb l’obertura dels sepulcres dels justos (Mateu 27,51). L’acció sorprenent de l’Àngel d’asseure’s sobre la pedra vol indicar que aquesta pedra, que separava el món dels vius del món dels morts, queda definitivament treta. Les dues dones són invitades a comprovar que el sepulcre no “tanca” cap cadàver.

B). Mateu posa en relleu el contrast entre els guardes i les dones. Els valents guardes queden “com morts de por”; en canvi, a les temorenques dones se’ls diu directament: “No tingueu por, vosaltres”, i es mostren plenament actives.

C). L’Àngel del Senyor que s’ha assegut sobre la pedra, qui és en realitat? Sense dir-ho explícitament, la descripció que en fa Mateu suggereix que és el mateix Jesús. “Resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la neu”. Aquesta descripció ens recorda el relat de la Transfiguració. “La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum” (Mateu 17,2).

Però Maria Magdalena i l’altra Maria no hi eren en la Transfiguració; per tant, ara no el reconeixen directament. Elles buscaven un cadàver... Per això Jesús mateix s’humanitza perquè puguin veure’l i experimentar la seva nova presència, de tal manera que “elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren”.

D). “Abraçar-se als peus” manifesta un amor que encara no s’ha alliberat d’un component possessiu. Abraçar els peus comporta també impedir-los de marxar. El relat de Joan diu expressament que Jesús indica a Maria Magdalena que el “deixi anar” perquè ell encara no ha arribat al seu terme: el Pare (Joan 20:17). En canvi, en el relat de Mateu, Jesús no demana que el “deixin anar”. Són elles mateixes qui “han d’anar” a dir als germans (deixebles) que vagin a Galilea, i que allà el veuran; però per a complir aquesta missió no els cal “desfer-se” de Jesús; al contrari: a elles i a ells ja no els mancarà mai més la seva  “presència”. “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mateu 28,20).

E). Galilea? Per què els deixebles han de tornar a Galilea per poder veure Jesús? Que no és visible també aquí, a Jerusalem? Si l’han vist Maria Magdalena i l’altra Maria, per què no el poden veure també ells?

Repetim-ho una vegada més: l’experiència de la resurrecció de Jesús no és un fet objectiu, puntual i comprovable en un lloc i en un moment concrets. Aquí els llocs i els moments són usats com a llenguatge per expressar un procés que es dóna a l’interior de cada persona. És un procés d’humanització (com en les dones i els deixebles), però que també pot ser de deshumanització (com en Judes i els guardes).

3. Cada ésser humà disposa dels seus “llocs” i dels seus “moments” per humanitzar-se humanitzant. “Qui amb mi no recull, escampa”, havia dit Jesús (Mateu 12,30). La resurrecció de l’Home no s’imposa. És una oferta. Acceptar-la o refusar-la provoca en cada un de nosaltres visions i experiències totalment diferents.

4. També és possible “convertir-se”. Vivim convivint. Aquesta convivència és una crida constant a passar del jo al nosaltres. Però ens cal estar molt atents per no confondre el “grup que ens posseeix” amb el “nosaltres” que podem construir.

Els “Dotze” (ara “Onze”), en el relat de Mateu (i també en el de Marc, en la seva versió original), encara no sintonitzen amb el Crucificat de Jerusalem. Han de tornar a Galilea si volen “veure” Jesús (Mateu 28,16). Tornar a Galilea, a la muntanya indicada per Jesús, és com per a un estudiant repetir curs. Noteu que Lluc o Joan, en aquest punt, usen altres formes de llenguatge.