1ª LECTURA. (Ac 2,42-47).
Els germans eren constants a assistir
a l’ensenyament dels apòstols,
a posar en comú els seus béns
i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària.
Tothom sentia un gran respecte,
i els apòstols feien molts prodigis i miracles.
Tots els creients vivien units
i tenien en comú tots els seus béns;
venien les seves propietats
i les altres coses que posseïen
per distribuir entre tots el diner,
segons les necessitats de cadascú.
Cada dia assistien unànimement al culte del temple.
Després, a casa, partien el pa
i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria,
cantant les lloances de Déu.
Tot el poble els apreciava.
Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat
perquè fossin salvats.
2ª LECTURA (1ª Pere 1,3-9).
Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist.
Pel gran amor que ens té,
ens fa néixer de nou
i ens ha donat una esperança viva,
gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts.
L’esperança que us dóna és una heretat
que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir,
reservada dalt al cel per a vosaltres;
creients com sou,
el poder de Déu us guarda
fins que obtingueu la salvació que ell té preparada
perquè es reveli a la fi dels temps.
Això us ha de donar una gran alegria,
ni que ara, si convingués,
us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves.
Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor,
ara és provat al foc,
la vostra fe, més preciosa que l’or,
també ha de ser provada
perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria
el dia que Jesucrist es revelarà.
Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara,
perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist,
esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa
que no hi ha paraules per expressar-la,
ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe,
la salvació de les vostres ànimes.
EVANGELI. (Joan 20,19-31).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa
amb les portes tancades per por dels jueus.
Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.
Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi,
també jo us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els pecats
els quedaran perdonats,
però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,
no era allà amb els altres.
Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»
Ell els contestà:
«Si no li veig a les mans la marca dels claus,
si no li fico el dit dins la ferida dels claus,
i la mà dins el costat,
no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,
i Tomàs també hi era.
Estant tancades les portes,
Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres.»
Després digué a Tomàs:
«Porta el dit aquí i mira’m les mans;
porta la mà i posa-me-la dins el costat.
No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»
Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»
Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?
Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles
molts altres miracles
que no trobareu escrits en aquest llibre.
Els que heu llegit aquí han estat escrits
perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
LLENGUATGE.
Nota:
L’evangeli d’avui és el mateix per als tres anys del cicle litúrgic. Per això, sobre el seu llenguatge, podeu trobar altres apunts a l’Any B i Any C.
1. Si haguéssim de resumir l’Evangeli i la 1ª Lectura d’avui en
una sola paraula, aquesta seria comunitat
(En grec: església).
La paraula comunitat
està molt de moda, però té diferents significats que poden ser, fins i tot,
oposats. De fet, segons sembla, els primers cristians van fer servir la paraula
“església” (“comunitat”) per diferenciar-se d’una altra “comunitat” que va
acabar essent-li contrària: la sinagoga. “Sinagoga” i “església”
signifiquen pràcticament el mateix, però, poc després dels inicis, eren usades pels cristians amb significats del tot
diferents.
2. La paraula comunitat
pot tenir dos significats fonamentals:
A) tenir en comú i
B) posar en comú.
A) Són comunitat
aquelles persones que tenen en
comú alguna cosa. En aquest cas la comunitat
sol ser anterior als membres que la formen, i és independent d’ells.
Així, cada ésser humà, pel simple naixement, entra a formar part de comunitats ja existents, que li donaran
la identitat: família, poble, país,
àmbit cultural i religiós... Podríem dir que el flux vital d’aquestes comunitats
va de dalt a baix; de la comunitat a l’individu. Si es tracta d’una comunitat
organitzada jeràrquicament, l’individu que en forma part és a la vegada membre
i súbdit, a no ser que entri a formar part de la pròpia jerarquia. El cas més evident serien els
Estats.
B) També són comunitat
aquelles persones que decideixen lliurement posar
en comú allò que tenen i, sobretot, la seva pròpia vida.
En aquest cas, la comunitat ve després, i depèn de la
lliure decisió dels membres que la formen. El seu flux vital va dels individus a la comunitat; de baix a dalt.
Si la comunitat està organitzada jeràrquicament, l’autoritat és conseqüència
exclusivament d’un encàrrec dels membres i té exclusivament forma de servei.
Per això en aquesta classe de comunitats
no hi ha mai súbdits sinó només servidors mutus. El matrimoni,
tal com s’entén avui dia entre nosaltres (almenys teòricament!), podria ser un
bon exemple d’aquesta segona manera de fer
comunitat.
3. La 1ª Lectura d’avui dóna a entendre que les comunitats cristianes corresponen a
aquest segon model exposat, tot i que la descripció que s’hi fa correspon a una
comunitat ideal. Segurament les comunitats reals no eren tan “boniques”.
Fer comunitat segons aquest model
demana una maduració constant i progressiva en cada un dels seus
membres; i no és fàcil d’aconseguir, com l’experiència de cada dia deixa ben
clar.
4. També l’evangeli, amb un llenguatge diferent, ens proposa
aquesta segona forma de comunitat.
L’expressió “Rebeu l’Esperit Sant” és
molt forta. L’Esperit Sant, és dir, el flux
vital, està en cada membre. No va de dalt a baix sinó que s’instal·la a baix i capacita cada membre per
obrar amb iniciativa i responsabilitat en la tasca comú.
Jesús havia dit als seus deixebles: “Vosaltres em dieu mestre i senyor, i ho sóc”. Amb la donació de
l’Esperit Sant, Jesús vessa en cada deixeble aquest “ser mestre i senyor”, la qual cosa
comporta la missió de servir (Joan
13,3ss. Rentament dels peus). El servei
és sempre el mateix: fer humanitat;
o dit al revés: neutralitzar les forces
deshumanitzadores. “Perdoneu els pecats”.
5. L’Esperit Sant no es pot rebre com un do a posseir o com un bé
a conservar. L’Esperit és força, és dinamisme. L’Esperit es rep com el
molí de vent rep la marinada, com la flauta rep la bufada, com la bombeta rep
l’electricitat.
La situació de Tomàs és un exemple concret d’això: quan no fa
comunió, no veu Jesús ni rep el seu Esperit; quan fa comunió, veu Jesús i rep
l’Esperit que el porta a comprendre i dir al “crucificat”: “Senyor meu i Déu meu”.
6. “Tomàs” significa
“bessó”. Bessó de cada un de
nosaltres que som invitats a creure sense haver vist, sempre que
no siguem tan exigents com el nostre bessó,
del qual Jesús critica precisament que hagi exigit veure primer per creure
després.
“Creure sense haver vist”
comporta saber que hem rebut l’Esperit de Jesús, sense necessitat de ficar el dit al forat dels claus, o de
comprovar per endavant que els crucificats
del món son vivents.
MISSATGE.
7. Rebre l’Esperit Sant comporta un canvi radical en la manera de
ser comunitat. En el llenguatge
que he fet servir abans, diríem que comporta passar de la 1ª forma de comunitat a la segona.
Imaginem una família. Neix un fill. Des del primer moment aquest
fill forma part de la comunitat familiar. Però el fill creix, i arribarà
un moment en què es sentirà impulsat i capacitat per posar en comú la
seva vida amb algú altre amb qui formarà una altra classe de comunitat.
Per al fill, això comporta el pas d’una comunitat no decidida a una comunitat
voluntària, lliure i alliberadora.
Rebre l’Esperit comporta rebre la capacitat de fer comunitat des de la pròpia llibertat
i iniciativa.
RESPOSTA.
8. Sembla que l’Església catòlica, la nostra església, s’ha solidificat excessivament. Hi té tanta
importància l’estructura, la història, la jerarquia, la doctrina... que s’hi fa
difícil “fer comunitat”. Constantment se’ns recorda que “som
comunitat” per tot allò que tenim en comú. És una comunitat ja feta,
preexistent, decidida amb anterioritat, jerarquitzada... Amb una jerarquia que ve “de dalt”, que es
reserva l’exclusivitat de la iniciativa, única “font” del flux vital. La nostra Església actual s’assembla extraordinàriament
a la Sinagoga del temps de Jesús.
9. Potser no val la pena perdre temps lamentant les situacions
equivocades o demanar reformes
estructurals. Potser allò que cal és simplement que cadascú comenci (o
continuï) a ser adult, lliure i alliberador, rebent i posant en
comú els dons rebuts. I és que en l’Església, encara que resulti difícil
d’acceptar, el flux vital comença
a baix, i va de baix a dalt, en el cas de que hi hagi un “dalt”. “Allà on n’hi dos o tres de reunits en el meu
nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu
18,30). I També: “... vosaltres no us
feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres
sou germans” (Mateu
23,8).
PREGUNTES
per al diàleg.
1. Sovint es demana que la jerarquia faci reformes. Hi ha alguna cosa o alguna raó que us impedeixi començar
aquestes reformes ja en la vostra
comunitat?
2. En l’evangeli, per tres vegades, Jesús diu: “Pau a vosaltres”.
Com ho enteneu, això: com un desig de Jesús, com un do o com un manament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada