1ª LECTURA. (Isaïes 50,4-7).
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla l’orella
perquè escolti com un deixeble.
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella
i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:
he parat l’esquena als qui m’assotaven
i les galtes als qui m’arrancaven la barba;
no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.
El Senyor Déu m’ajuda:
per això no em dono per vençut;
per això paro com una roca la cara
i sé que no quedaré avergonyit.
2ª LECTURA (Filipencs
2,6-11).
Jesucrist,
que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no-res,
fins a prendre la condició d’esclau.
Havent-se fet semblant als homes
i començant de captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l’ha exalçat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè tothom,
al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui el genoll al nom de Jesús,
i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
(EVANGELI. (Mateu 21,1-11).)
Nota.
L’evangeli propi de la missa d’avui és
la Passió segons St. Mateu; un relat
llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc hi
poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita.
Després, també hi ha uns apunts
sobre la Passió segons St. Mateu.
Quan eren
a prop de Jerusalem,
arribaren
a Bet-Fagué,
a la
muntanya de les Oliveres.
Allà
Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec:
«Aneu al
poble d’aquí al davant,
i
trobareu tot seguit una somera fermada,
amb el
seu pollí.
Deslligueu-la
i porteu-me'ls.
Si algú
us preguntava res,
responeu-li
que el Senyor els ha de menester,
però que
els tornarà de seguida».
Tot això
va succeir perquè es complís
el que el
Senyor havia anunciat pel profeta:
«Digueu a
la ciutat de Sió:
Mira, el
teu rei fa humilment la seva entrada,
muntat en
una somera,
en un
pollí, fill d'un animal de càrrega».
Els
deixebles hi anaren,
feren el
que Jesús els havia manat,
portaren
la somera i el pollí,
els
guarniren amb els seus mantells,
i ell hi
pujà.
Molta
gent entapissava el camí amb els seus mantells;
altres
tallaven branques dels arbres
per
encatifar la terra
i la gent
que anava al davant i la que seguia cridava:
«Hosanna
al Fill de David.
Beneït el
qui ve en nom del Senyor.
Hosanna a
dalt del cel».
Quan
hagué entrat a Jerusalem,
s’agità
tota la ciutat.
Molts
preguntaven: «¿Qui és aquest?».
La gent
que anava amb ell responia:
«És el
profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».
LLENGUATGE.
Nota.
Sobre la festa del
Ram i els relats de la Passió podeu
llegir també els APUNTS de l'Any B, corresponent a l'evangeli de Marc, i Any C corresponent a l'evangeli de Lluc.
El Ram.
1. Els quatre evangelis coincideixen en fer començar la Setmana Santa amb la proclamació de Jesús com a “Rei messiànic”;
és a dir: com el Rei-llibertador que
esperen els Pobles oprimits. Amb tot, hi ha una diferència entre els relats
dels Sinòptics i el de Joan.
En els Sinòptics, Jesús, proclamat Rei pel Poble, entra a la Capital. Ho fa muntant una humil somera que estava fermada,
i que, en posar-la al servei del nou Rei,
és deslligada. Mateu parla d’una somera i un pollí, destacant que la
somera és un animal de càrrega. Això li permet presentar aquest relat com el compliment “d’allò que havia anunciat el
profeta”. Mateu, a més, amb l’expressió “animal de càrrega”, insisteix en
presentar Jesús com aquell que “carrega
damunt seu” la missió que Israel no havia acomplert fins aleshores.
2. La insistència en dir que la somera estava lligada, i
que la feina dels emissaris de Jesús
era deslligar-la, ens indica que es tracta d’un “detall” dit amb tota la
intenció. Sembla clar que aquí somera (amb el seu pollí)
representa el Poble, que per uns
moments serà “deslligat”, però que de seguida tornarà a la situació d’abans
perquè no acull la classe de llibertat que obté servint a l'autèntic
"rei salvador".
3. En l’Evangeli de Joan, és la multitud qui surt a
rebre Jesús. Jesús munta un pollí que ha trobat. S’hi fa notar explícitament el
significat d’aquest pollí segons
les Escriptures, a la vegada que es fa notar que els deixebles no van
adonar-se d’aquest significat fins
després que Jesús havia estat glorificat.
Comença la “setmana” santa.
4. Amb aquest relat, més
“religiós” que no pas “històric”, els quatre evangelistes estableixen una inclusió a través de
la paraula “Rei”. Aquesta paraula és
el centre del relat de l’Entrada de Jesús a Jerusalem, i la
tornarem a trobar “presidint” l’escena de la Crucifixió, en forma de títol sobre la Creu: “El Rei dels Jueus” (Mateu
27,37. Joan
19,19).
5. Aquesta inclusió emmarca l’activitat d’una setmana, des del diumenge (primer dia de
la setmana i primer dia de la
Creació. Gènesi
1,5) fins al divendres (dia
sisè, dia de la creació de
l’Home. Gènesi 1,31). Després queda
només el dissabte, dia de repòs.
6. Aquest paral·lelisme entre la Setmana de la Creació i la Setmana
Santa és molt significatiu. Els quatre evangelis posen la mort de Jesús al divendres
(“dia sisè”). Així ens volen indicar
que la realització de l’Home no acaba
fins que no arriba l’home-Jesús. En l’home-Jesús,
que dóna la seva vida (Joan
19,30), podem descobrir què significa realment que l’Home hagi estat creat
a “imatge i semblança de Déu”.
Sobre el relat de la
PASSIÓ, segons Sant Mateu.
La llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Mateu, supera les pretensions d’aquests APUNTS, i
també la meva capacitat. Per això aquí comentaré només alguns dels episodis exclusius
de Mateu.
1. L’Evangeli de Mateu,
escrit des de l’experiència d’una comunitat
cristiana formada sobretot per jueus,
està orientat també a donar resposta a un problema
religiós important per als judeo-cristians:
¿És possible ser fidels a l’Aliança
de Déu amb el Poble d’Israel i ser a
la vegada deixebles de Jesús, tenint en compte que aquest havia estat
refusat i condemnat per les autoritats
religioses jueves?
2. En l’Evangeli de Mateu
és precisament Jesús qui manté i acompleix l’Aliança. És Jesús qui, complint plenament l’Aliança, fa possible que aquesta doni aquells fruits per als
quals fou pactada. Per això, de cada cosa que passa, es diu que és “segons deien les Escriptures”. El més
important d’aquests fruits serà la
extensió de l’Aliança a tota la
Humanitat.
3. La condemna i mort de Jesús no són conseqüència de cap infidelitat seva sinó dels Dirigents del Poble, els quals, per
comptes de ser servidors del Poble, s’havien fet els seus amos.
Són ells qui van desviar el Poble, el qual així esdevindria també culpable de
trencar l’Aliança si no hagués estat
per la fidelitat absoluta de Jesús (Paràbola
del Vinyaters homicides. Mateu
21,33ss).
4. Si Jesús és fidel a l’Aliança
i, per tant, innocent de tot allò de què l’acusen, com és possible que Déu hagi
permès la seva passió i mort? ¿Tenen
raó els summes sacerdots quan li
tiren en cara: “Confiava en Déu: que
l’alliberi, doncs, si tant se l’estima, ell que deia: Sóc Fill de Déu”?
5. Que la Passió i Mort de
Jesús (i de tants altres!) hagin existit (i continuïn existint) no vol pas
dir que Déu ho permeti. Allò que Déu tolera és l’acció injusta
dels inhumans. Per què ho
tolera? L’Evangeli de Mateu suggereix
dos motius: oferir als inhumans
l’oportunitat d’humanitzar-se;
i també perquè la acció antihumana
dels violents no destrueix pas els justos;
al contrari: més aviat accelera la seva plena humanització. És a dir: la crueltat dels inhumans catapulta les seves víctimes
a la plena humanització.
6. Aquesta afirmació pot sembla molt cínica. Certament seria cínic
pretendre excusar la injustícia
dels violents dient que ofereix a les seves víctimes una ocasió per a ser
més virtuoses. Però els Evangelis afirmen amb força que aquest resultat
sorprenent de la violència de cap manera la legitima ni l’excusa. Al contrari:
la condemna de la violència és absoluta, i s’expressa amb paraules dures
posades en boca del mateix Jesús: Al violent,
si no es converteix, “més li valdria no
haver nascut” (Mateu
26:24).
El relat de la Passió segons
Mateu “visualitza” aquest misteri en l’actuació de “els Dotze”, representats pel primer i últim de la llista: Pere i Judes. Els dos són inhumans perquè neguen o traeixen l’Home.
Però Pere es converteix; en canvi Judes no, tot i reconèixer el seu crim.
7. Remordiments de Judes, i
mort.
Sembla clar que “Judes” (forma grega de Judà >Judaisme)
personifica aquells Jueus (“Judeus”) que han refusat el Messies.
Els Jueus són els hereus
directes de les Promeses de Déu. Però, enganyats per unes autoritats corruptes, han refusat
aquestes Promeses. Judes “entrega”
Jesús; “entrega” l’herència. Aquest
gest té un doble significat religiós: per un cantó manifesta el refús de
les Promeses (el Regne) per part dels
seus hereus més directes; per un altre cantó aquest refús provoca
que l’herència (el Regne) passi a tota la Humanitat,
la qual, evidentment, inclou també els jueus
que no se n’excloguin. (> Mateu
21,33. Paràbola dels Vinyaters. Diumenge
27 de l’any A).
8. Judes, en veure les
conseqüències de la seva acció, es penedeix i retorna les 30 monedes, tot
declarant que ha entregat, o venut, un home innocent. Però el
seu penediment queda curt: reconeix la innocència de Jesús però no
accepta la seva bondat salvadora. Per això no veu altra “sortida” que
suïcidar-se.
Aquest final tràgic pot ajudar als judeo-cristians a entendre millor la seva situació. “Judes s’ha acabat”. El refús de Judes, un dels dotze, no té sortida.
Jesús és l’Innocent, i en ell s’han acomplert les Promeses de Déu. La fe jueva porta a la Comunió Universal,
que era l’objectiu de l’Aliança,
previst ja des dels inicis; i això, per obra de Jesús.
Per tant, la seva opció de ser cristians
és bona, i ve demanada per la seva mateixa fe jueva.
9. Guardes per a un
sepulcre?
La situació resulta realment sorprenent. ¿Soldats per a guardar un cadàver?
Aprofitant enraonies que corrien entre els jueus, l’evangelista fa servir l’episodi dels Guardes per posar en relleu el punt més central de la fe cristiana.
Les mateixes Autoritats que han fet
matar Jesús es prenen seriosament la seva resurrecció.
Diríem que hi “creuen” més que els
mateixos deixebles. Però per a ells, que refusen la universalització de
l’Aliança, la resurrecció de Jesús constitueix una mala notícia, i intenten
amagar-la com sigui. Així, “compraran” els guardes
perquè menteixin. “Els grans sacerdots es
van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als
soldats i donar-los aquesta
consigna: Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu
cos mentre vosaltres dormíeu” (Mateu
28,12).
La mentida dels Guardes
donarà relleu a la veritat de la Resurrecció.
10. Pilat se’n renta les
mans.
El refús de l’herència
que han fet els Jueus provoca que
aquesta passi a la resta de la Humanitat; és a dir: als Pagans. Però els Pagans,
representats aquí sobretot per Pilat, no són pas millors que els Jueus. Pilat “rep Jesús”, però, encara
que el declara innocent (com també havia fet Judes), el retorna als Jueus perquè el crucifiquin. Ell se’n
renta públicament les mans, seguint la indicació de la seva dona: “No vulguis saber res d’aquest innocent;
aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell” (Mateu
27:19). Aquesta intervenció de la dona de Pilat fa que la injustícia d’aquest no sigui
purament individual sinó que tingui
també caràcter representatiu: Les autoritats paganes, com les jueves, són responsables de la mort de l’Innocent.
11. Així doncs, ni Jueus
ni Pagans acullen Jesús. Això provoca
la seva crucifixió: càstig pagà
executant una sentència jueva. Tots
comenten una gran equivocació: Els Jueus
“creuen” en un Déu-Poder a favor
només d’ells; els Pagans divinitzen
el seu propi Poder. Això porta uns i
altres a ser inhumans perquè
condemnen l’Innocent. No són tan diferents! Pilat es renta les mans, que és un ritus religiós jueu. Els Jueus escullen
com a “llibertador” un “captiu” (Barrabàs) que els és ofert per aquell mateix
que els esclavitzava. Tot plegat no passa de ser un joc macabre.
12. En aquest joc macabre,
Mateu hi posa un detall, portador
d’esperança: a la pregunta de Pilat sobre què
ha de fer amb Jesús, anomenat Messies, el Poble dóna una resposta certament
cruel, però que, a la vegada, és una pregària
que anuncia l’eficàcia de l’acció de Jesús sobre el Poble. Aquí la traducció que ofereix el Missal no és del tot
correcta. Diu el Missal: “Que la responsabilitat
d’aquesta sang caigui sobre nosaltres...”. Però l’expressió de l’Evangeli
és: “Que la seva sang caigui sobre
nosaltres i els nostres fills” (Mateu
27:25) L’evangelista vol que, més que en la responsabilitat, ens fixem en els fruits de la passió
i mort de Jesús.
13. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús és l’Anyell pasqual, la sang del qual era alliberadora.
Precisament perquè Jesús és jueu,
la seva mort com a jueu realitza i
visualitza la fidelitat de tot el seu Poble. Això és el que posa de
manifest el sorprenent rètol de la Creu: “Aquest
és Jesús, el rei dels jueus”. Per la fidelitat del jueu Jesús, l’Aliança que
Déu va fer amb el Poble d’Israel ha acomplert la seva finalitat. Ara pot
començar una “nova Aliança” oferta a
tothom, com ha indicat el mateix Jesús als Dotze:
“Beveu-ne tots, que això és la meva sang,
la sang de l’aliança, vessada per tots els homes en remissió dels pecats” (Mateu
26:27). Aquesta nova aliança perdona el pecat dels jueus, perquè
Jesús és “el Jueu”; i perdona el pecat
de (tots) els humans perquè Jesús és
“l’Home”. No es tracta de cap força màgica
o sacrificial de la “sang”, sinó de
l’eficàcia de la solidaritat total i absoluta de Jesús amb el seu Poble
i amb la Humanitat. Des d’ara, qui accepti ser realment “humà”, forma part de
l’Aliança. És “aliat” de Déu.
14. ... els sepulcres
s’obriren...
La mort de Jesús (és a
dir: de l’Home) produeix el gran
canvi. El terratrèmol que segueix vol indicar l’esfondrament d’un món caducat i
l’inici d’un món nou. En aquest Món Nou ja no hi haurà
"elegits" i "no-elegits", sinó persones cada una de
les quals haurà de decidir entre l’Home (Jesús)
o l’Antihome (Poder). El llenguatge
que usa Mateu és extraordinàriament concret i visual: “En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos
trossos de dalt a baix, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos
dels sants que hi reposaven... Quan el centurió i els soldats veieren el
terratrèmol i tot el que havia passat, s’esveraren molt i deien: És veritat:
aquest home era Fill de Déu” (Mateu
27:54).
MISSATGE.
15. El terratrèmol, els
guardes, els sepulcres oberts... Mateu ho tornarà a presentar en la resurrecció de Jesús. És una manera ben
gràfica de dir-nos una cosa molt important: la mort i la resurrecció de
Jesús es narren com a moments
diferents per exigències del guió, però són un únic esdeveniment.
En l’evangeli de Mateu la mort del just i la seva resurrecció són
una mateixa cosa. En Jesús se’ns mostra plàsticament que la resurrecció és la vivència de la vida que es dóna; i la vida que és
dóna és l’única vida de debò, participació de la Vida de Déu. Per
això els Evangelis no “narraran” la resurrecció
sinó només l’experiència que en fan
les dones, primer, i els deixebles, després.
RESPOSTA.
16. En el nostre món de laïcitat
està ressorgint amb força molta religiositat.
Però l’experiència de molts segles ens adverteix que es pot anar contra l’Home
tant des de la Religió com des de la Laïcitat. Les víctimes, d’un cantó i de
l’altre, han sigut i continuen essent moltes, moltíssimes.
Cal trencar aquesta dinàmica perversa. Cal prendre la decisió
explícita d’evitar qualsevol actitud o comportament antihumà. “Rentar-se
les mans”, o declarar-se “innocent” perquè altres se’n fan “responsables”, no
serveix d’excusa. Cadascú és responsable de la seva actitud davant l’Home. Els Summes Sacerdots i Pilat
són un mal exemple. Aquí l’únic exemple totalment vàlid és Jesús.
17. Però a Jesús l’hem
deformat tant, que la majoria de nosaltres també haurem d’imitar Pere. És cert: ell va negar l’Home. “...es posà a proferir malediccions i juraments
assegurant que no coneixia de res aquell home”. Literalment: “que no coneixia l’home” (Mateu
26:69). Però després “va sortir a fora” i va plorar amargament.
Aquest “sortir a fora” té un significat fort: va sortir fora de l’àmbit del Poder en què sempre s’havia
mogut i on s’havia fet mereixedor del retret més dur pronunciat per Jesús: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu
16,23). “Ves-te’n d’aquí”, li havia manat Jesús. Fins ara no havia obeït
l’ordre rebuda. Li va costar, però al final ho va fer.
Prenguem-ne exemple.
Per al
diàleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada