Diumenge 11 de durant
l’any.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (2Samuel 12,7-10.13).
En
aquells dies, Natan digué a David:
«Això
diu el Senyor, Déu d’Israel:
Jo
t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül.
He
posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones,
t’he
donat el poble d’Israel i de Judà i,
si
tot això fos poc,
encara
estava disposat a afegir-hi altres favors.
¿Per
què, doncs, has menyspreat el Senyor
cometent
això que és malvist per ell?
Has
fet matar Uries, l’hitita;
has
pres per esposa la seva dona,
i
a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites.
Per
això, ja que tu m’has menyspreat
prenent
per esposa la dona d’Uries, l’hitita,
l’espasa
no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan:
David digué a Natan:
«He
pecat contra el Senyor.»
Natan
li respongué:
«Està
bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
2ª LECTURA (Gàlates 2,16.19-21).
Germans,
sabeu
que ningú no pot ser just
perquè
hagi complert les obres que mana la Llei,
sinó
només perquè ha cregut en Jesucrist.
Per
això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist,
perquè
ens faci justos,
no
el compliment de les obres de la Llei,
sinó
el fet d’haver cregut en Crist,
ja
que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home,
si
calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei,
a
fi de viure per a Déu.
Estic
clavat a la creu juntament amb Crist.
La
vida que ara visc, ja no és la meva;
és
Crist que viu en mi.
La
vida que ara visc en aquesta carn,
la
visc gràcies a la fe en el Fill de Déu,
que
m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.
No
vull refusar la gràcia de Déu:
Si
algú pogués ser just per obra de la Llei,
Crist
hauria mort inútilment.
EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).
Nota:
En blau, allò que correspon a la versió
llarga.
En
aquell temps,
un
fariseu invità Jesús a menjar amb ell.
Jesús,
doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.
Hi
havia al poble una dona que portava una vida pecadora.
Quan
sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,
hi
anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,
i
es quedà enrere plorant als peus de Jesús.
Amb
les llàgrimes començà de mullar-li els peus,
i
els hi eixugava amb els cabells;
després
li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:
«Aquesta
dona que el toca és una pecadora.
Si
ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»
Jesús
li digué:
«Simó,
t’he de dir una cosa.»
Ell
li contestà: «Mestre, digueu.»
Jesús
continuà:
«Dos
homes devien diners a un prestador:
l’un
li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.
Cap
d’ells no tenia res per pagar,
i
el prestador els perdonà el deute.
¿Quin
d’aquests et sembla que l’estimarà més?»
Simó
li respongué:
«Jo
diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»
Jesús
li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:
«¿Veus
aquesta dona?
Quan
he entrat a casa teva,
tu
no m’has donat aigua per rentar-me els peus,
però
ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes
i
me’ls ha eixugat amb els cabells;
tu
no m’has rebut amb un bes,
però
ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;
tu
no m’has ungit el cap,
però
ella m’ha ungit els peus amb perfum.
Per
això et dic:
Has
vist que aquesta dona estima molt
i
és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,
però
quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»
Després
digué a la dona:
«Els
teus pecats et són perdonats.»
Els
altres que eren a taula començaren a pensar:
«¿Qui
és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»
Digué
encara a la dona:
«La
teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
Després d’això
Jesús passava per cada vila i per cada poble,
predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.
Anaven amb ell els dotze
i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes
i s’havien posat bé.
Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,
de la qual havien sortit set dimonis;
Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;
Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.
B.
LLENGUATGE.
1.
El relat que hem llegit és tan inversemblant que no ofereix cap dubte sobre la
intenció de Lluc. L’evangelista no vol fer la crònica d’un fet objectiu sinó
que crea una escena per oferir-nos
una radiografia de la societat. Amb aquesta escenificació
vol advertir a la comunitat cristiana del perill que, també en ella, es
continuï la gran injustícia de la situació de la dona en la societat. La
referència a la comunitat cristiana ve suggerida pels dos “números” que hi
surten: “50” i “500”. Ja sabem que el “5” és el número de l’Esperit, que
identifica les comunitats cristianes. També ho suggereix el nom del fariseu: Simó, intencionadament coincident amb el primer nom de la llista
dels apòstols (Lluc 6,14).
2.
L’escenificació situa Jesús al mig
entre dos extrems. Recordem que els homes (barons) adults i lliures menjaven
estirats sobre una estora. Jesús té davant seu l’home que l’ha convidat, i
darrera seu, als peus, una dona. L’home és un fariseu. El significat de la paraula “fariseu” implica la idea de
“separat de la gent”, “selecte”,...
També significa “pur” per contrast amb la multitud,
que els fariseus consideraven
legalment “impura” per les seves
mancances en el compliment de la Llei.
En canvi, de la dona que està als peus de Jesús es diu que portava una vida pecadora (literalment: que era tinguda per una pecadora). Jesús, doncs, està al
mig, entre un fariseu, a davant, i
una “pecadora”, als peus.
3.
Però el desenvolupament de l’escena fa que sigui precisament la dona la
protagonista passiva de tot el relat.
Per
al fariseu i per a la gent, la dona és una pecadora.
I no solament això: amb la seva acció “embrut” també el suposat profetisme de Jesús.
Però
Jesús “demostra” que és un bon profeta
posant al descobert els pensaments
interiors del fariseu. Ho fa exposant-li un cas: “Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia 500 monedes de
plata, i l’altre, 50. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els
perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?”.
Es
tracta d’una pregunta de resposta evident, i el fariseu respon correctament.
4.
“Veus
aquesta dona?...”
El
fariseu (i tota la població) ja havia jutjat
aquella dona. Però ara Jesús li diu (a ell i a tothom) que se la torni a mirar,
i es compari amb ella. Comparant la
manera d’actuar del fariseu i el de
la pecadora, resulta d’una evidència
esclatant la millor qualitat de la dona.
5.
La suposada “superioritat” del fariseu es basava en el seu compliment de la Llei; encara que no era un compliment total, perquè això és impossible. Per això ell també és
un “deutor” que no pot pagar el seu “deute”, ni que es consideri de
només 50 monedes. En canvi, la qualitat de la dona està en que estima molt.
Per
a la comunitat cristiana, que valora sobretot l’amor, el resultat de la “comparança”
entre el fariseu i la pecadora no ofereix cap dubte.
Precisament
la segona Lectura d’aquest diumenge sembla escollida per reblar el clau: “Ningú no pot ser just perquè hagi complert
les obres que mana la Llei”.
6.
Qui
és aquest?...
¿Qui és aquest que fins i tot
perdona els pecats?, es pregunten els altres comensals,
companys del fariseu. Donen per
suposat que la seva Llei ve de Déu.
És, per tant, llei de déu. Així
doncs, els “pecats contra la Llei”
són pecats contra Déu, i només Déu els pot perdonar.
Però
Jesús fa un canvi radical de perspectiva: a excepció del pecat contra l’Esperit
Sant (Lluc 12,10), no hi ha pecat que no sigui contra l’Home. Pecar és fer alguna cosa contra els humans. I el contrari del pecat és l’amor i servei als humans.
Jesús
encarna l’Home. I la dona considerada “pecadora” està mostrant el seu profund
amor a Jesús; és a dir: a l’Home. Com pot ser que se la consideri “pecadora”?!
Els
pecats de la dona venen de la Llei, i són una projecció de la visió masclista de la societat. Per això,
vista des de l’Amor, aquesta dona
deixa de ser pecadora. “Els teus pecats et són perdonats”.
Literalment: “els pecats desapareixen de
tu”. En aquest cas, no es tracta de “perdó”, com equivocadament pensen els comensals, sinó de declaració d’innocència.
Més encara: la dona és proposada com un exemple per al fariseu.
7.
La
teva fe t’ha salvat...
Quina
fe? És evident que el gest de la dona manifesta una gran fe en Jesús; és a dir:
una gran fe en l’Home. Els Evangelis són radicals en aquest punt: l’única fe
que salva és creure en la Humanitat estimant-la i servint-la amb
fidelitat. Des d’aquest punt de vista, el gest de la dona és d’una eloqüència
quasi escandalosa, i Jesús ho posa de relleu: “Ves-te’n en pau”.
8.
En la versió llarga de l’evangeli
d’avui s’hi diu una cosa sorprenent: les dones que acompanyen Jesús “havien tingut malalties i esperits
malignes”. De la Magdalena es diu que n’havien sortit set dimonis.
Als
Evangelis, “esperit maligne” o “dimoni” sol significar ser posseït per una ideologia alienant. El número “set”
indica totalitat. “Set dimonis”
indica la situació d’una persona totalment posseïda
per una ideologia deshumanitzadora. Quina era aquesta ideologia? Evidentment aquí Lluc s’està referint a la ideologia masclista que tan sovint les
dones han fet seva. Assumir el masclisme
com una cosa normal ha sigut (i és) sens dubte la més gran i
deshumanitzadora malaltia de moltes
dones.
Les
dones que segueixen Jesús han estat curades i alliberades. Des d’una esclavitud
acceptada no seria possible seguir
Jesús del tot. Cal notar que això
no es diu dels Dotze (homes). Els Dotze, segons els relats evangèlics, no seguiran Jesús realment fins després
de la resurrecció, i gràcies precisament al testimoniatge de les dones.
C.
MISSATGE.
9.
Quan s’examina la història de la
nostra Humanitat, no es pot deixar de sentit una profunda vergonya pel rol que,
en general, hi hem jugat els homes,
en contrast amb el rol que normalment hi han tingut les dones.
Guerres
i més guerres, violències i massacres, destrucció i tortura, esclavitud, domini
i crueltat,... A l’inici de tot això quasi sempre s’hi troben homes.
Acompanyament,
servei, compassió, tendresa, cura de tots, i sobretots dels infants, dels
malalts i dels vells, beneficència, paciència,... A l’inici de tot això quasi
sempre s’hi troben dones.
Però
els “valors socials” els hem dictat els homes,
i des d’aquests “valors” sovint s’ha considerat la dona com una pecadora.
També en l’Església!!! “Mecanisme de
projecció”, ho anomenen actualment els psicoanalistes. Consisteix en projectar sobre altres els propis
defectes i mancaments.
El
missatge de l’evangeli d’avui és clar: aquesta valoració no és correcta als
ulls de Jesús. Els seus criteris de
valoració són diametralment contraris als habituals.
D:
RESPOSTA.
10.
Donat que sóc home, sento la
necessitat (espero que compartida per molts) de dir abans que tot a l’altra
meitat de la Humanitat: perdó! Penso
que és la primera resposta que se’ns
demana als homes. També cal una altra
paraula: gràcies.
11.
Però no ens podem parar aquí. La justícia (i, per als cristians, també la
fidelitat a l’Evangeli) ens exigeix fer tot el que sigui possible per corregir
aquesta situació, incloent-t’hi la desobediència activa en relació a
totes aquelles lleis i normes que mantenen o pressuposen alguna classe
d’inferioritat, incapacitat o inhabilitat de la dona en relació a l’home. És
cert que en la nostra societat civil s’han corregit algunes lleis. Per això
resulta especialment indignant que sigui en l’àmbit religiós on costa més
treure aquestes injustícies.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
En algunes formes de feminisme
s’intenta que les dones siguin iguals que els homes. Com l’enteneu
aquesta “igualtat”? Què passa amb les coses dolentes pròpies del món dels
homes?
2.
La llibertat és un dret. Però, no podria ser que abans fos un deure?
Dit d’una altra manera: Tenim l’obligació de ser lliures per poder servir
millor, o per no mantenir una injustícia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada