DISSABTE SANT (Vetlla pasqual).
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI.
(> Índex
general).
Cos. Diumenge. Maria (Magdalena). Pedra. Por. Ressuscitar. Sepulcre.
→ Veure també: RELECTURES: Pasqua.
→ Veure també: Tertúlia en espiral: Pasqua C.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha
canviat el format de la seva Bíblia on
line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al
febrer del 2021, els enllaços quedin
canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una
cita bíblica, anireu a la Pàgina
d’Inici. Després escolliu → Llegir la
Bíblia. → Llibre → Capítol
(Veure Introducció al Triduum)
Vetlla Pasqual.
1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunitat.
En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Encara en plena foscor, el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).
2. La Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual, i la seva llum es va repartint entre els reunits, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.
3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: comença des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.
LECTURES d’abans de l’Evangeli.
1ª Lectura. (Gènesi 1,1-2,2).
Al principi Déu creà el cel i la terra.
La terra era un món buit i sense cap ordre,
tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor
i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües.
Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum existí.
Déu veié que la llum era bona de debò.
Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia»,
i a la foscor, el de «nit».
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües
per separar unes aigües de les altres.» I va ser així.
Déu va fer el firmament
i separà les aigües que hi ha sota
de les de sobre el firmament.
Déu veié que el firmament era bo,
i li donà el nom de «cel».
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu digué: «Que les aigües de sota el cel
es reuneixin totes en un indret
i apareguin els continents.» I va ser així.
I Déu donà als continents el nom de «terra»,
i a les aigües, el de «mar».
Déu ho veié, i era bo.
Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació:
herbes que facin llavor
i arbres fruiters de tota mena
que donin fruit amb la seva llavor per tota la terra.»
I va ser així. La terra produí la vegetació,
les herbes de tota mena que fan la seva llavor
i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor.
Déu ho veié i era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
Déu digué: «Que hi hagi al firmament del cel
uns llumeners que separin el dia de la nit,
i assenyalin les festivitats, els dies i els anys
i, des del firmament del cel, il·luminin la terra.»
I va ser així.
Déu va fer els dos astres gegants:
un de més gran que regnés sobre el dia,
i un de més petit que governés la nit;
va fer també les estrelles.
Déu els col·locà al firmament del cel
perquè il·luminessin la terra,
regnessin sobre el dia i la nit
i separessin la llum de la foscor.
Déu ho veié i era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Déu digué: «Que les aigües produeixin éssers vius que hi nedin,
i animals alats que volin sobre la terra, ran del firmament del cel.»
I va ser així.
Déu creà els grans monstres marins,
éssers vius de tota mena que neden dins de l’aigua
i totes les menes de bestioles alades.
Déu ho veié, i era bo.
Llavors Déu els beneí dient-los:
«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars,
i que els ocells i les bestioles alades es multipliquin a la terra.»
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
Déu digué: «Que la terra produeixi éssers vius de tota mena:
bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.»
I va ser així.
Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics
i tota mena de cucs i bestioles.
Déu ho veié, i era bo.
Déu digué també:
«Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres,
i que tingui sotmesos els peixos del mar,
els ocells i els animals domèstics i feréstecs
i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.»
Déu creà l’home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu;
creà l’home i la dona.
Déu els beneí dient-los:
«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos,
ompliu la terra i domineu-la;
tingueu sotmesos els peixos del mar,
els ocells del cel i tots els animals que s’arrosseguen per terra.»
Déu digué encara:
«Us dono totes les herbes que granen per tota la terra,
i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor;
seran el vostre aliment.
I a tots els animals feréstecs,
a tots els ocells del cel
i a totes les bestioles que s’arrosseguen per terra,
a tots els éssers vius,
els dono l’herba verda per aliment.»
I va ser així.
Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.
Així quedaren acabats el cel i la terra
amb tots els estols que s’hi mouen.
Déu acabà la seva obra al sisè dia,
i al dia setè reposà de tota l’obra que havia fet.
2ª Lectura. (Gènesi 22,1-13.15-18)
En aquells dies,
Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.»
Ell respongué: «Aquí em teniu.»
Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic,
que tant estimes, vés-te’n al país de Morià,
i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré,
sacrifica’l en holocaust.»
Abraham es llevà de bon matí, guarní l’ase,
prengué dos mossos i el seu fill Isahac,
estellà la llenya per al foc de l’holocaust
i es posà en camí cap a l’indret que Déu li havia dit.
Al tercer dia Abraham alçà els ulls i veié de lluny l’indret.
Llavors digué als mossos:
«Quedeu-vos aquí amb l’ase;
jo i el noi ens arribarem allà,
i tornarem quan haurem adorat.»
Abraham carregà la llenya de l’holocaust
a les espatlles del seu fill Isahac,
i ell portava el foc i el ganivet.
I començaren tots dos a caminar.
Isahac digué a Abraham el seu pare:
«Escolta, pare.»
Abraham respongué: «¿Què vols, fill meu?»
Li diu Isahac:
«Tenim
el foc i la llenya per a l’holocaust, però, ¿l’anyell on és?»
Abraham li
respon:
«Déu mateix es proveirà d’anyell per a l’holocaust, fill meu.»
I continuaren caminant tots dos.
Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham,
hi aixecà l’altar, apilà la llenya,
lligà el seu fill, Isahac, i el posà a l’altar, sobre la llenya.
Llavors Abraham agafà el ganivet per degollar el seu fill.
Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel:
«Abraham, Abraham.»
Ell li respongué: «Aquí em teniu.»
L’àngel li digué:
«Deixa estar el noi, no li facis res.
Ja
veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.»
Llavors
Abraham alçà els ulls
i veié un moltó agafat per les banyes a una bardissa.
Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.
A aquell indret, Abraham li donà el nom de «El-Senyor-es-proveeix». Per això, encara avui, la gent diu:
«A la muntanya el Senyor es proveeix.»
L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor:
“Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic,
juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions
i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa
com les estrelles del cel
i com els grans de sorra de les platges de la mar;
els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics,
i tots els nadius del país,
per beneir-se, es valdran de la teva descendència,
perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»
3ª Lectura. (Èxode 14,15-15,1a)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:
«¿Per què aquests crits d’auxili?
Ordena als israelites que es posin en marxa,
i tu alça la vara, estén la mà cap al mar
i es partirà en dos perquè els israelites caminin
per terra eixuta, enmig del mar.
Jo faré que els egipcis s’obstinin a penetrar-hi darrere d’ells.
I mostraré el meu poder sobre el Faraó i sobre tot el seu exèrcit,
sobre els seus carros de guerra i els seus soldats.
I Egipte sabrà que soc el Senyor,
quan la meva glòria s’haurà manifestat en el Faraó,
en els seus carros i en els seus soldats.»
L’àngel de Déu que caminava davant la formació d’Israel
es posà a caminar al seu darrere,
i també la columna que tenien al davant es posà al darrere
i se situà entre la formació dels egipcis i la d’Israel.
Hi havia el núvol i la fosca, però el núvol il·luminà la nit.
En tota la nit les dues formacions no s’acostaren l’una a l’altra.
Moisès estengué la mà cap al mar,
i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant, que durà tota la nit,
va fer retirar la mar i la convertí en terra eixuta.
Les aigües es partiren
i els israelites entraren caminant per terra eixuta enmig del mar,
amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.
Els egipcis intentaren perseguir-los,
i tota la cavalleria del Faraó, amb els carros i els guerrers,
entraren darrera d’ells en el llit de la mar.
A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol,
posà la mirada sobre la formació dels egipcis i hi sembrà la confusió: encallà les rodes dels carros
i feia que les tropes avancessin a pas feixuc.
Els egipcis digueren:
«Fugim del combat! El Senyor lluita a favor d’Israel contra els egipcis.» Llavors el Senyor digué a Moisès:
«Estén la mà cap al mar:
que se’n tornin les aigües
i cobreixin els egipcis, els seus carros i els guerrers.»
Moisès estengué la mà cap al mar,
i de bon matí, quan el mar se’n tornava al seu lloc de sempre,
es trobà amb els egipcis que fugien,
i el Senyor precipità els egipcis al mig del mar.
Les aigües que se’n tornaven
cobriren els carros amb els seus guerrers.
De totes les tropes del Faraó que havien penetrat darrere els israelites en el llit de la mar no en quedà ni un sol home.
Però els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar,
amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.
Aquell dia el Senyor salvà Israel de les mans dels egipcis
i els israelites veieren els egipcis morts a la platja.
Quan els israelites veieren la gran gesta
que el Senyor havia obrat contra Egipte,
tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor
i cregueren en ell i en el seu servent Moisès.
Llavors Moisès i els israelites entonaren aquest càntic en honor del Senyor.
4ª Lectura. (Isaïes 54,5-14)
El teu
creador s’ha fet el teu marit,
el seu nom és El-Senyor-de-l’univers;
t’ha rehabilitat el Sant d’Israel,
anomenat Déu-de-tota-la-terra.
El Senyor t’ha cridat
com qui crida l’esposa abandonada que s’enyora.
¿Pot ser repudiada l’esposa de la joventut?, diu el teu Déu.
Jo t’havia abandonat per poca estona,
però ara et recobro amb un afecte immens.
En una flamarada d’indignació
t’havia amagat un moment la meva mirada,
però ara t’estimo amb un amor etern,
diu el Senyor, el qui t’ha reclamat.
Faré com vaig fer en els dies de Noè:
Llavors vaig jurar que l’aiguat de Noè
no inundaria mai més la terra;
ara juro que no m’irritaré ni t’amenaçaré mai més.
Ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons,
no desapareixerà l’amor que jo et tinc
ni se somourà el meu pacte de pau,
diu el Senyor, el qui t’estima.
Oh pobra, batuda per les tempestes, desolada.
Faré reposar els teus carreus sobre una roca d’antimoni,
i et donaré uns fonaments de safir;
faré de robins els teus merlets,
les teves portes de carboncle
i tot el teu recinte de pedres precioses.
Tots els qui et reconstruiran treballaran instruïts pel Senyor
i serà gran el benestar dels teus fills.
Quedaràs sòlidament restaurada,
voltada d’estimació, lluny de tota amenaça:
no hauràs de témer per res;
lluny de tot terror: no s’acostarà vora teu.
5ª Lectura. (Isaïes 55,1-11)
Això diu el Senyor:
«Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu, els qui no teniu diners,
compreu i mengeu,
compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.
¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta,
i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?
Escolteu bé, i tastareu cosa bona,
i us delectareu assaborint el bo i millor.
Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida.
Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,
els favors irrevocables promesos a David.
Vaig fer-lo testimoni davant els pobles,
sobirà i legislador de nacions.
Cridaràs una nació que tu no coneixies,
i aquesta nació, sense conèixer-te,
vindrà corrents, buscant el Senyor,
el teu Déu, el sant d’Israel, que t’ha honorat.
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo ara que és a prop.
Que els injustos abandonin els seus camins,
i els homes malèfics, els seus propòsits;
que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.
Perquè els meus pensaments no són els vostres,
i els vostres camins no són els meus,
diu l’oracle del Senyor.
Els meus camins i els meus pensaments
estan per damunt dels vostres,
tant com la distància del cel a la terra.
»Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,
fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà la paraula que surt del meus llavis:
no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia
i haver complert la missió que jo li havia confiat».
6ª Lectura. (Baruc 3,9-15.32-4,4)
Escolta, Israel, els preceptes de vida,
estigues atent i aprendràs la prudència.
¿Què ho fa, Israel, que et trobes en país enemic
i t’has fet vell en una terra que no és teva,
que tothom evita el teu contacte
com evitaria el contacte d’un difunt,
i et tracta igual que si fossis al país dels morts?
És que has abandonat la font de la Saviesa.
Si haguessis seguit el camí de Déu,
hauries viscut en pau per sempre.
Aprèn on es troba la prudència,
on és el vigor, on és la intel·ligència,
i coneixeràs al mateix temps on es troba la vida llarga i bona,
on és la llum dels ulls i la pau.
Però,
¿qui ha descobert l’indret de la prudència?
¿Qui ha penetrat a les cambres on guarda els tresors?
Només la coneix el qui ho sap tot.
És ell qui l’ha trobada amb el seu enteniment.
Ell ha agençat la terra per sempre i l’ha poblada d’animals;
quan envia la llum, ella se’n va;
quan la crida, ella l’obeeix tremolant;
les estrelles brillaven al lloc on es ponen,
celebrant allà la seva festa;
ell les cridà i li respongueren: «Aquí ens teniu»,
i amb alegria brillaven per al seu creador.
Ell és el nostre Déu,
ningú no se li pot comparar.
I és ell qui ha descobert tots els camins de la Saviesa
i l’ha donada a Jacob, el seu servent,
a Israel, el seu estimat.
Després d’això s’aparegué aquí a la terra,
on convisqué amb els homes.
És això el llibre dels manaments de Déu,
la llei que perdura per sempre més.
Tots els qui la guarden s’encaminen a la vida,
però els qui l’abandonen moriran.
Retorna, poble de Jacob, i apodera-te’n,
avança pel camí que condueix a la claror de la seva llum.
No donis a un altre poble la teva glòria,
no cedeixis el teu privilegi a una gent forastera.
Que en som de feliços nosaltres, poble d’Israel!
Nosaltres coneixem com hem d’agradar a Déu.
7ª Lectura. (Ezequiel 36,16-17a.18-21)
El Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:
«Fill d’home,
quan la casa d’Israel habitava el seu territori,
el profanà amb el seu comportament
i amb tot el que feia.
Llavors vaig abocar sobre ells el meu rigor
per la sang que havien vessat
sobre aquella terra que ells havien profanat amb els seus ídols.
Els vaig dispersar entre els pobles estrangers,
els vaig escampar per diversos països
en pena del seu comportament i de tot el que feien.
Entre els pobles estrangers on anaren
profanaren el meu nom,
fent que diguessin d’ells:
“Aquest era el poble del Senyor,
i s’ha vist obligat a abandonar el seu país.”
Llavors m’ha dolgut de veure el meu sant nom profanat
per la casa d’Israel entre els pobles estrangers on anaren.
Per això digues a la casa d’Israel:
Això diu el Senyor el teu Déu:
“No obraré perquè vosaltres ho hàgiu merescut, casa d’Israel,
sinó per consideració al meu sant nom,
que vosaltres heu profanat entre els pobles estrangers on anàreu.
Jo santificaré el meu nom,
que ha quedat profanat entre els pobles estrangers,
després que vosaltres l’heu profanat entre ells.
I quan jo manifestaré en vosaltres la meva santedat,
als ulls dels pobles estrangers,
sabran que jo soc el Senyor Déu.
Us prendré d’entre els pobles estrangers,
us aplegaré de tots els països
i us faré venir a la vostra terra.
Abocaré sobre vosaltres aigua pura
perquè sigueu purs de tota màcula
i de tots els vostres ídols.
Us donaré un cor nou
i posaré un esperit nou dins vostre;
trauré de vosaltres aquest cor de pedra
i us en donaré un de carn.
Posaré dins vostre el meu esperit
i faré que seguiu els meus decrets,
que compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares.
Vosaltres sereu el meu poble,
i jo seré el vostre Déu”.»
EPÍSTOLA
8ª Lectura.
Carta de sant Pau als cristians de Roma 6,3-11)
Germans,
tots els qui hem estat batejats en Jesucrist
hem estat submergits en la seva mort.
Pel baptisme
hem estat sepultats amb ell en la mort,
perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare,
va ser ressuscitat d’entre els morts,
també nosaltres emprenguem una nova vida.
I si nosaltres hem estat plantats
vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva,
també hem de ser-ho per la resurrecció.
Queda ben clar:
l’home que érem abans ha estat crucificat amb ell,
perquè el cos pecador perdi el seu domini
i d’ara endavant no sigueu esclaus del pecat:
els qui són morts queden desvinculats del pecat.
I si hem mort amb Crist,
creiem que també viurem amb ell.
I sabem que Crist,
un cop ressuscitat d’entre els morts,
ja no mor més,
la mort ja no té cap poder sobre d’ell.
Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre,
però ara que viu, viu per a Déu.
Igualment vosaltres,
penseu que sou morts pel que fa al pecat,
però viviu per a Déu en Jesucrist.
Any C.
EVANGELI (Lluc 24,1-12). (Vetlla Pasqual).
El diumenge, molt de matí,
les dones anaren al sepulcre
amb les espècies aromàtiques que havien preparat.
Trobaren que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre.
Hi entraren,
però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor.
Mentre es preguntaven què havia passat,
se’ls presentaren dos homes amb vestits resplendents.
Esglaiades, s’inclinaren amb la cara fins a terra,
i ells els digueren:
«¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?
No hi és, aquí: ha ressuscitat.
Recordeu com us parlava quan era a Galilea,
i us deia que el Fill de l’home
havia de ser entregat a uns homes pecadors,
que havia de ser crucificat
i que, al tercer dia, havia de ressuscitar.»
Llavors es recordaren del que Jesús havia predit.
Se’n tornaren del sepulcre
i anunciaren tot això als onze i a tots els altres.
Aquestes dones eren Maria Magdalena,
Joana, i Maria, mare de Jaume.
També les altres que eren amb elles els ho deien.
Però als apòstols aquesta història
els semblà una quimera, i no se les cregueren.
Pere se n’anà corrents al sepulcre,
s’ajupí per mirar dintre i veié
que no hi havia res més que el llençol d’amortallar tot aplanat,
i se’n tornà a casa,
preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat.
LLENGUATGE.
1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Lluc perquè estem a l’any C. El relat de Lluc, en molts detalls, és força diferent dels de la resta dels Evangelis.
Les dones que van al sepulcre representen les futures comunitats cristianes. No es preocupen per la pedra que separa els morts del món dels vius. Entren tranquil·lament al sepulcre i s’estranyen de no trobar-hi el cos de Jesús. Aquesta “descripció” serveix per posar de relleu la pregunta fonamental del relat d’avui: “¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”. Notem que la pregunta la fan “dos homes”, amb vestits resplendents (“divins”) que Lluc ja ens havia presentat en el relat de la Transfiguració (Lluc 9,30). Allà ens va dir que eren Moisès i Elies. L’evangelista encara tornarà a fer intervenir aquests “dos homes” en el relat de l'Ascensió de Jesús al Cel, al començament del segon volum de la seva obra (Fets 1,10).
2. Aquests “dos homes” representen la Llei i els Profetes; i, des de l’àmbit de la Religió (de totes les Religions), donen fe de qui és realment Jesús; o sigui: de qui és realment l’home. Són com els “notaris” de l’obra de déu en relació a l’ésser humà.
Les dones es creuen allò que diuen aquests notaris excepcionals, els quals, per altra part, simplement les ajuden a recordar allò que ja els havia dit el mateix Jesús.
No obstant, Lluc deixa constància de la duresa dels deixebles masculins a l’hora de creure allò que els havia dit Jesús, corroborat ara per aquests “dos homes”.
Pere, com que no es creu ni les dones ni els notaris, se’n va al sepulcre i comprova que el cos de Jesús no hi és (Lluc 24,12); i es pregunta què podia haver passat...
A la “conversió” de Pere i els altres, Lluc dedicarà la segona part de la seva obra que nosaltres coneixem com a fets dels apòstols. Se’n llegiran alguns fragments els diumenges del temps pasqual.
3.
El gran símbol de la resurrecció
és la comunitat. Símbol i
realitat. Però esdevenir comunitat no
és fàcil, sobretot per als homes barons, com queda clar en el relat que hem
llegit. En el relat de la Passió,
Lluc ja havia posat en boca de Jesús unes paraules ben significatives: “Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots
per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la
teva fidelitat”. Però la “fidelitat” de Simó va defallir, com la de tots
els altres. Amb tot, la pregària de Jesús va ser eficaç i, al final, Pere és convertirà.
Per això Jesús ja li havia dit: “Tu, un
cop t’hagis convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22, 32).
Lluc, tant en l’evangeli com en els fets dels apòstols, ens presenta la dificultat dels deixebles per seguir el camí de jesús. És una manera de dir als seus lectors: si als qui estaven tan a prop de Jesús els va costar tant entendre’l i seguir-lo, no us heu de desanimar si també us costa a vosaltres. I si ells, tan durs de cor, van acabar identificant-se amb Jesús, també ho podeu fer vosaltres.
