Diumenge segon de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 49,3.5-6).

El Senyor em digué:

«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»

El Senyor m’ha format des del si de la mare

perquè fos el seu servent

i fes tornar el poble de Jacob,

li reunís el poble d’Israel;

m’he sentit honorat davant el Senyor,

i el meu Déu ha estat la meva glòria;

però ara ell em diu:

«És massa poc que siguis el meu servent

per restablir les tribus de Jacob

i fer tornar els supervivents d’Israel;

t’he fet llum de tots els pobles

perquè la nova salvació arribi

d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª LECTURA (1Corintis 1,1-3).

Pau,

que per voler de Déu ha estat cridat

a ser apòstol de Jesucrist,

i el seu germà Sòstenes,

a la comunitat de Déu que és a Corint,

als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats,

en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen

el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,

i de Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Joan 1,29-34).

En aquell temps,

Joan veié que Jesús venia i digué:

«Mireu l’anyell de Déu,

que pren damunt seu el pecat del món.

És aquell de qui jo deia:

Després de mi ve un home que m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.

Jo no sabia qui era,

però vaig venir a batejar amb aigua

perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:

«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom

i es posava damunt d’ell.

Jo no sabia qui era,

però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:

«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa

és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»

Jo ho he vist,

i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

LLENGUATGE.

1. Abans de començar la primera sèrie de diumenges de durant l’any amb la lectura contínua de l’Evangeli de Mateu (Any A), el Missal intercala un fragment de l’evangeli de Joan. Recordem que el Quart evangeli no té any propi perquè és massa diferent dels altres tres, anomenats Sinòptics (>Any litúrgic).

2. El Quart evangeli, com els Sinòptics, fa començar la vida pública de Jesús amb el testimoniatge de Joan Baptista; però, a diferència dels Sinòptics, no estableix cap contacte directe entre Joan i Jesús. És la seva manera d’expressar allò mateix que ja vam veure en l’evangeli de Mateu: el contrast, dintre la continuïtat, entre el Precursor i Jesús.

3. En el fragment que hem llegit destaca el verb "veure". S’hi repeteix quatre vegades, sempre referides a Joan Baptista. Així, segons el Quart evangeli, el Baptista és també el “vident”. Però no veu per veure, sinó per mostrar Jesús. Per això la seva primera paraula sobre Jesús és “Mireu...”.

4. Mireu l’Anyell de Déu...

Sembla que el Quart evangeli va ser escrit als inicis del segle segon, quan les comunitats cristianes ja havien assolit una certa consolidació i havien anat creant un llenguatge propi per expressar i celebrar la seva fe. Presentar Jesús com l’anyell de Déu suposa haver ja entès i assumit el significat de la seva mort resurrecciosa.

5. Però cal no entendre aquesta expressió “Anyell de Déu” en un sentit expiatori, com si Jesús s’hagués “carregat” els pecats del món per expiar-los davant Déu. La traducció que ens ofereix el Missal és molt ambigua, i es presta a aquesta mala interpretació. Entendre Jesús d’aquesta manera el convertiria en un testimoni de la severitat de Déu, i no pas del seu Amor.

L’expressió “Anyell de Déu”, en l’evangeli de Joan, s’ha d’entendre en el sentit de Anyell pasqual. L’anyell pasqual no és un “boc expiatori” sinó l’anyell que alimenta un poble que vol caminar vers la Llibertat.

Jesús no és “carrega” el pecat del món sinó que el “treu”. Treu el pecat perquè ha rebut la plenitud de l’Esperit. Pecat i Esperit es contraposen com la Foscor i la Llum. Així com la simple presència de la Llum treu la foscor, també la simple presència de l’Esperit treu el pecat. Jesús és el primogènit de la Humanitat adulta perquè té la plenitud de l’Esperit. Aquesta plenitud no és un privilegi personal. Ell no té l’Esperit per quedar-se’l en exclusiva sinó per donar-lo. És ell qui bateja amb l'Esperit.

6. L’Esperit és l’Amor. I la naturalesa de l’Amor és donar-se. Per això aquells que rebin l’Esperit, el reben per donar-lo, i així treure el pecat. El testimoni de Joan al començament del Quart evangeli fa inclusió amb les paraules de Jesús al final: “Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els desactiveu, li quedaran desactivats” (Joan 20,23). (Traducció corregida. Vegeu els Apunts del 2on. Diumenge de Pasqua, 7. Any B).

7. Jo no sabia qui era...

És sorprenent aquesta declaració repetida que l’evangelista posa en boca del Baptista. Conté un missatge extraordinàriament profund, sovint oblidat. Jesús no té trets humans especials que l’identifiquin. D’entrada és “desconegut”. Especialment després de la seva mort, el Ressuscitat es presenta en forma de “desconegut” (Lluc 24,16. Joan 21,4). Per reconèixer-lo cal practicar l’acolliment envers desconeguts.

En el relat d’avui, Joan Baptista afirma i repeteix: “Jo no sabia qui era”. Literalment: “jo tampoc no sabia qui era”. Aquest “tampoc” fa referència al profeta Samuel que havia rebut l’encàrrec d’ungir (messies = ungit) un dels fills de Jessé com a rei d’Israel, però no sabia quin. Van desfilar tots els germans davant el profeta, però no hi trobava l’escollit. Per això Samuel va haver de preguntar: No hi ha cap més germà? Aleshores li van parlar del més petit, que era a pasturar el ramat. I resulta que precisament ell, David, era l’elegit (1 Samuel 16, 1-13). El mateix relat diu: “Des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David”. David va ser “l’ungit” per antonomàsia. Per això de Jesús es dirà que és fill de David.

8. Com Samuel, també Joan va ser enviat per a identificar al qui havia de batejar en Esperit Sant. “...vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel”. “Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. Segons això, la “missió” del Baptista no és pas “batejar” sinó, practicant un bateig d’aigua, descobrir i assenyalar aquell que bateja en Esperit. 

9. Aquest és el Fill de Déu.

L’expressió és forta; però cal no entendre-la ni en un sentit mitològic ni en un sentit purament individual. Els déus de la Mitologia són versions engrandides de sentiments, passions i capacitats humanes. Ells, com nosaltres, tenen fills, i esposes, i gelosia i amor o rancor.  Però el Déu de l’Evangeli “no l’ha vist mai ningú” (Joan 1,18), ni ens en podem fer cap imatge (Èxode 20,4).

És la convivència allò que ens permet fer de la realitat humana una vivència de comunió. Cada presència humana és una invitació a fer en nosaltres un “buit” per acollir-la. La presència acollida trenca els nostres “límits” i ens fa sentir connectats. Com diu un vers extraordinàriament suggerent de David Jou, en el seu Cant Espiritual, “Limito amb Tu, i no m’acabo enlloc”. Cada tu, quan ens hi obrim, se’ns torna TU.  

Fill de Déu vol dir que, en Jesús, la Humanitat se sent inundada per la Vida; una Vida que “viu” vessant-se enfora, com tan materialment s’expressa en el pa i el vi posats sobre la taula. És la “vida” de l’aliment, la qual és visible en la vitalitat dels qui en mengen.

MISSATGE.

10. “Jo no sabia qui era”. En l’àmbit de l’Església, els qui tenen encomanat un servei concret són ben coneguts: capellans, bisbes, papes,... Però aquell a través del qual ens pot arribar l’Esperit no és conegut per endavant, i pot ser qualsevol persona, sigui quina sigui la valoració que d’ella en faci la societat o la mateixa Església: un pobre o un ric; un savi o un ignorant; un infant o un adult; un dèbil o un fort; un religiós o un ateu;... L’Esperit és imprevisible. El Ressuscitat només se’ns fa visible en la realitat d’un “desconegut” per nosaltres (Lluc 24,16-31.  Joan 21,4-12).

RESPOSTA.

11. Estar atents per saber veure i acceptar aquell sobre qui va davallant l’Esperit perquè es “vessi” en nosaltres.

Com es fa, això? Cadascú s’hi va entrenant. L’experiència ens diu que, si tenim bona voluntat, el nostre “nas” es va afinant progressivament per descobrir la presència activa de l’Esperit en les persones. Confiança en les capacitats rebudes, juntament amb la humilitat per corregir, si intuïm que ens hem equivocat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Creieu possible que l’anomenada manca de vocacions sacerdotals sigui una gran oportunitat per a la renovació de les nostres esglésies i de la nostra Església?

2. Repassant la vostra vida, hi trobeu persones concretes que han sigut per a vosaltres vehicles de l’Esperit?

3. Què deu voler dir l’expressió de Joan “Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”?

Abans i Després tenen un significat cronològic o es refereixen a la missió de cadascú?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Anyell de Déu.   Batejar.   Colom.   Esperit.    Fill (de Déu).    Jesús.     Joan.  Pecat original.    

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Baptisme. 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 2A.

Baptisme de Jesús. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 42,1-4.6-7).

Això diu el Senyor:

«Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió,

el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima.

He posat en ell el meu Esperit

perquè porti el dret a les nacions.

No crida ni alça la veu,

no es fa sentir pels carrers,

no trenca la canya que s’esberla,

no apaga la flama del ble que vacil·la;

porta el dret amb fermesa,

sense defallir, sense vacil·lar,

fins haver-lo implantat a la terra,

fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament,

et prenc per la mà,

t’he configurat i et destino a ser aliança del poble,

llum de les nacions,

per tornar la vista als ulls que han quedat cecs,

per treure de la presó els encadenats

i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

2ª LECTURA (Actes 10,34-38).

En aquells dies,

Pere prengué la paraula i digué:

«Ara veig de veritat

que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres;

Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé,

de qualsevol nacionalitat que sigui.

Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel,

anunciant-li la nova feliç:

la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament

per tot el país dels jueus, començant per Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent

que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el va consagrar

ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé

i donant la salut

a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.»

EVANGELI. (Mateu 3,13-17).

En aquell temps,

Jesús, que venia de Galilea,

es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés.

Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:

«Sóc jo el qui necessito que tu em bategis.

Com és que tu véns a mi?»

Jesús li respongué:

«Accedeix per ara a batejar-me.

Convé que complim d’aquesta manera

tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí.

Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant.

Llavors el cel s’obrí

i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom

i venia cap a ell,

i una veu deia des del cel:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut.»

LLENGUATGE.

1. Els tres evangelis sinòptics fan començar la vida de pública de Jesús amb el relat del seu baptisme. L’escena que descriuen és semblant, però cada un d’ells té algun detall propi i exclusiu. Podeu veure els comentaris corresponents a Marc i Lluc als apunts de l’any b i any c.

Mateu és l’únic evangelista que expressa la negativa de Joan a batejar Jesús: “Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu véns a mi?», i la resposta de Jesús: «Accedeix ara...”.

2. Joan i Jesús s’han trobat. Però l’evangelista vol posar de manifest el contrast entre els dos. Ja abans, Joan havia expressat aquest contrast: Jo us batejo només amb aigua... però el qui ve després de mi... us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc (Mateu 3,11). El baptisme (que significa bany) amb aigua és purament extern; el baptisme amb Esperit ens canvia per dintre. El baptisme d’aigua significa rebre una Llei que externament ens indica el camí de la bondat; el baptisme de l’Esperit ens fa bons per dintre.

3. Convé que complim...

Què és això que convé que compleixin Joan i Jesús? Per part de Jesús, segurament no es tracta del fet material de ser batejat sinó de la solidaritat amb tots aquells que fan cua per ser batejats confessant els seus pecats. I és precisament aquesta solidaritat allò que posa de manifest el no-pecat de Jesús (que faria innecessari el seu “baptisme amb aigua”). Aquesta situació es visualitza dient que el cel s’obrí i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell. La solidaritat plena amb els humans treu la “volta” que separaria Cel i Terra, deixant pas lliure perquè ens arribi l’Esperit de Déu.

4. L’Esperit de Déu baixava...  

Què és aquest Esperit de Déu?  St. Mateu ja ens n’ha parlat abans quan diu que Josep va veure que Maria havia concebut per obra de l’Esperit Sant (Mateu 1, 18). En els Evangelis, l’Esperit és la força creadora-generadora de Déu. Déu no el podem veure; però podem “sentir” la seva acció creadora perquè nosaltres mateixos en som el fruit. Ja Adam, personalització de la gènesi de la Humanitat, va ser vivificat per l’Esperit (alè) de Déu (Gènesi 2,7).

5. Tu ets el meu Fill...

Convé entendre bé aquesta expressió. Jesús, per la seva solidaritat amb tots els humans, ha esdevingut el primogènit d’un nova Humanitat, en qui tots estem representats en la mesura de la nostra pròpia solidaritat. En ell, se’ns diu a tots: Tu ets el meu Fill, el meu estimat. Evidentment, no es tracta d’una filiació “biològica” sinó de la naturalesa mateixa de l’Amor. L’Amor genera amor, com la Llum genera claror, quan hi ha ulls per mirar-la.

De la mateixa manera que la solidaritat “obre” la volta del Cel, la insolidaritat posa fosses insalvables (Lluc 16,26).

MISSATGE.

A totes i a cada una de les fulles arriba la saba d’un arbre, però amb la condició de que estiguin unides a ell. Les fulles que se n’han separat, tant si volen pels aires com si estan per terra, són mortes.

Així també, a tots els humans se’ns diu “Tu ets el meu fill”; però la vida de Déu només ens arriba pel camí de la solidaritat amb tots els homes, i amb tots els vivents. Som com fulles del gran Arbre de la Vida.

RESPOSTA.

Per ignorància, per orgull o perquè algú ens exalça, tenim el perill de separar-nos de la resta dels humans posant-nos per sobre, per sota o al marge. L’única resposta vàlida és la que Jesús dóna a Joan Baptista: “Accedeix per ara a batejar-me (Literalment “Deixa’m fer, ara”). Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”. I allò que és bo de fer és posar-se a la cua amb tothom.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Practiqueu envers algú allò del “culte a la personalitat”, com intenta fer Joan envers Jesús? O, al revés: accepteu d’algú alguna classe de culte a la vostra persona?

2. Penseu que en la nostra societat o en la nostra Església hi ha situacions acceptades de culte a la personalitat?

3. Si les paraules “Tu ets meu Fill” se’ns diuen a tots, vol dir això que Déu té molts fills, o s’ha d’entendre d’una altra manera? De quina?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Baptisme.   Batejar.   Cel.   Colom.   Esperit.   Fill.   Joan.      

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Baptisme.   Jordà.   Messies. 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Baptisme de Jesús.

Festa de Reis.

  

Les LECTURES són les mateixes per als tres anys A, B i C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir que Déu

m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús

a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella

que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de la Epifania és, a Orient, la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí es pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia  dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa al s.IV, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics en què s’hi manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, era i és el del Baptisme de Jesús, posat pels evangelistes al començament de la seva vida pública, quan Jesús tenia ja uns renta anys (Lluc 3,23). Déu hi manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

2. Transvasament de festes.

Aviat el nadal occidental va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, però acomodant el seu significat al marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient que pertany als relats d’infantesa. Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó només de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement de “el Rei dels jueus”. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge religiosament “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (és a dir: té el seu punt de connexió amb les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la “seva” estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge dels estels, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que decideixen anar a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc “important”: Jerusalem, la capital del país. Però allà no saben res de res...
Quan pregunten pel nounat Rei dels Jueus, primer “tota la ciutat” s’esvera; després, buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”...
Els Mags, només quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella.
I senten una gran alegria perquè han descobert que el nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin ja no passaran per Jerusalem, a pesar de les indicacions rebudes d’Herodes.

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels reals, no de mirar... les pàgines dels diaris.

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia (Nombres 24,17). Un relat creat per a comunicar un missatge important.

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels Pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc (2,8). En els dos casos els mags o els pastors són els únics que s’assabenten del Naixement de Jesús. Tenen en comú que vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquell moment a Israel, eren persones marginades i sospitoses.

7. A cada país, la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la infantil mentida. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

C. MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes. Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats Poble elegit, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa” (Efesis 3,5s).

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o no ser religiós). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en “manifestació” de Déu.

D: RESPOSTA.

9. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “la (única) vertadera Religió”. Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que hem de fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió amb els seus temples a l’amor a l’Home, el qual s’ha convertit en el camí indispensable per “trobar” Déu.

10. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són rivals perillosos que cal eliminar (Mateu 2,16).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques havíem pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui?

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Vocabulari.  (> Índex general).

Betlem.  Estrella.  Jerusalem.  Mags.  Orient.  Rei.

  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional  Grans sacerdots.   Herodes.   Jerusalem.  Mestres de la Llei.

Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Festa de Reis.

Diumenge 2on. de Nadal.

Any A, B i C.

NOTA:

L’evangeli d’avui és el mateix de Nadal (missa del dia).
Allà podeu trobar altres Apunts.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps,

des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això, ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

B. LLENGUATGE.

1. Al principi existia la Paraula.

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va 

començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta no és pertinent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si, quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud, perquè la Terra és rodona. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Seria com si el temps fos també “rodó”. Amb el Big Bang tot comença. També l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers on existeix. Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada poc científica: la casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.

Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa” objectiva que explica l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si mateix.

6. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers.  Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però sorgida del més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen pas les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món del que formem part.

7. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta religiosa amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que projecti.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint Projecte i “Projector”.

8. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció!, perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! El projecte és “Déu”.

El projecte de Déu és “crear” un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas com un altre “Déu”, sinó com Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

9. Però projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi construint-se a si mateix descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

10. “Déu envià un home que es deia Joan”.

Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se de que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, digueu-ne profetes, gurus, sufís, místics...; testimonis d’una “realitat” que molts encara no han descobert (Hebreus 1,1).

Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills de Déu.

11. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum, que en ell aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud que “es vessa”, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

12. Mentre encara som “petits”, el projecte se’ns adapta i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

C. MISSATGE.

13. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. És que el seu Evangeli vola alt!).

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

D: RESPOSTA.

14. La resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’Evangeli. Podem dir Sí, i podem di No.
La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).

Dir Sí, no significa pas dir Sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet “carn” sinó que era una “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Déu.    Déu “tapaforats”.  Fill.   Joan.    Llum.   Paraula.   Pare.

     

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 2on de Nadal.