A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Amós 7,12-15).
En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós:
«Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà.
Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta,
però aquí, a Bet-El,
guarda’t de tornar-hi a fer de profeta,
que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.»
Amós li respongué:
«Jo no sóc profeta,
ni he estat mai de cap comunitat de profetes.
Jo sóc pastor
i sé fer madurar el fruit dels sicòmors,
però el mateix Senyor
m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit:
“Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»
2ª LECTURA (Efesis 1,3-14).
Nota. En Blau allò que correspon a la
versió llarga.
Beneït sigui el Déu
i Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist
amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel.
Ens elegí en ell abans de crear el món,
perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.
Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,
segons la seva benèvola decisió,
que dóna lloança a la grandesa dels favors
que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang.
Les nostres culpes han estat perdonades.
La riquesa dels favors de Déu
s’ha desbordat en nosaltres.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim.
Ens ha fet conèixer el secret
de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix,
per executar-la quan els temps fossin madurs:
ha volgut unir en el Crist tot el món,
tant el del cel com el de la terra.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència.
Ens hi havia destinat el designi d’aquell
qui tot ho duu a terme
d’acord amb la decisió de la seva voluntat.
Volia que fóssim lloança de la seva grandesa,
nosaltres que des del principi
tenim posada en Crist la nostra esperança.
Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat,
la bona nova de la vostra salvació,
i després d’escoltar-la i de creure-hi,
també vosaltres, en el Crist,
heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès.
Aquesta és la penyora
de l’heretat que Déu ens té reservada,
quan ens rescatarà plenament
com a possessió seva personal.
Aleshores serem lloança de la seva grandesa.
EVANGELI. (Marc 6,7-13).
En aquell temps,
Jesús cridà els dotze
i començà d’enviar-los de dos en dos.
Els donà poder sobre els esperits malignes
i els recomanà que, fora del bastó,
no prenguessin res per al camí:
ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit,
i només les sandàlies per calçat.
I els deia:
«A la primera casa on us allotgeu,
quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc.
Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar,
a l’hora de sortir-ne,
espolseu-vos la terra de sota els peus,
com una acusació contra ells.»
Els dotze se’n van anar
i predicaven a la gent que es convertissin.
Treien molts dimonis
i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.
B. LLENGUATGE.
1. “Començà d’enviar-los”...
La primera cosa que sorprèn, quan Jesús envia els Dotze”, és que no digui ni a on ni a
què els envia. Més avall se’ns dirà
que els dotze partiren (tampoc no es
diu cap a on) i “predicaven a la gent que es convertissin, i que treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven
bons”, però tot això no és pas el que Jesús els havia dit. (Aquest
punt es comentarà més en els APUNTS de diumenge que ve).
2. Jesús només va “enviar-los
de dos en dos”. No els dóna una “missió a complir” ni una “feina a fer”; es
tracta només d’una “experiència a adquirir”.
Són enviats a sentir-se
gent; a sentir-se poble.
Per això se’ls anomena “els Dotze”,
la qual cosa els identifica com a Poble
Elegit. El Poble elegit és,
doncs, un Poble enviat a sentir-se
“poble” amb els altres pobles.
Jesús els envia a conviure,
sense altres seguretats que aquelles que
rebin de l’acolliment que els donin. No han de portar res de res, ni tan
sols “sarró”, que els permetria tenir reserves. Només sandàlies i bastó. Les Sandàlies i el bastó eren indispensables per a un camí llarg. Amb aquest
detall, Marc relaciona aquest enviament amb l’Èxode (Èxode 12,11) del Poble
Elegit. Però amb una diferència: per al seu èxode, el poble d’Israel s’havia equipat al màxim (Èxode
12,31-36. També
3,22). En canvi, el nou poble elegit
ha d’estar totalment desequipat.
3. El Poble Elegit es
veia a si mateix com un poble diferent, privilegiat, espiritualment superior.
Si algú del poble elegit anava a
territoris pagans, considerats impurs, quan tornava s’expulsava la pols
dels peus per no introduir res d’impur
dins l’àmbit del poble sant.
Jesús envia “els dotze”
a fer l’experiència contrària: a anar “amb la gent”, i experimentar la seva
bondat i el seu acolliment. És cert: trobaran algú que no els aculli. En aquest
cas, poden practicar el ritu d’expulsar-se
la pols dels peus, però no perquè es tracti de gent pagana, sinó per
tractar-se de persones no acollidores (paganes o jueves).
A partir de Jesús, les persones no ens diferenciem pel fet de ser
pagans o jueus; per ser d’una religió o d’una altra; sinó per ser acollidors o
no. La “impuresa” consisteix en “no acollir”.
4. Els donà poder sobre els esperits malignes...
Tampoc aquí no es diu a on trobaran els esperits malignes sobre els quals hauran d’exercir el poder que han rebut.
Dels “esperits malignes”,
amb llenguatge actual, en podríem dir “ideologia
alienant”, "mentalitat
destructiva”, o simplement “manies”
que no ens permeten relacionar-nos adequadament amb els altres. Aquestes manies són precisament les més freqüents
en aquells que, en relació als altres, es consideren “poble elegit”. El poder
sobre els esperits malignes que Jesús
dóna “als Dotze” l’hauran d’exercir abans que tot sobre ells mateixos.
El problema està en que solem veure els esperits
malignes dels altres, però no ens adonem dels que ens posseeixen a nosaltres. De fet, sembla que això és el que va passar
amb “els Dotze” (però, com he dit
abans, això ho deixo per diumenge que ve).
5. Els envià de dos en dos...
Els Evangelis no són ni volen ser una crònica objectiva de Els
fets de Jesús. Van ser escrits uns 50 anys més tard, destinats a les
Comunitats Cristianes, per ajudar-les a créixer, corregir defectes, celebrar
l’acció de Déu a favor dels Humans,... Quan s’hi parla de “dues persones”,
normalment és per indicar l’aspecte comunitari d’allò que s’està dient.
En les primeres comunitats cristianes, com també en les de tots els temps, no
tot era correcte. Sobretot en aquelles que estaven formades per persones
provinents del Judaisme, la idea de ser “poble
elegit”, entesa com a privilegi en relació als altres, no hi era pas
absent. L’evangelista, amb l’expressió “de
dos en dos”, segurament vol indicar que allò que està dient afecta a
algunes comunitats, tant pel que fa a
la “missió” com a les condicions amb què calia acomplir-la.
6. Ungien amb oli molts malalts...
“Messies” (en grec “Crist”) significa “ungit”.
El significat d’aquesta acció depèn de la interpretació que es faci de tot aquest relat, la qual, en aquest
cas, és diferent segons els diversos especialistes. (Repeteixo: això ho
tractaré en els APUNTS de diumenge que ve).
Segurament l’evangelista ens vol suggerir que molts malats (literalment: “desanimats”, “sense vigor”), eren curats
(s’entusiasmaven) per la predicació dels Dotze sobre el Messies (“ungit”). Això
era bo, o feia mal? Depèn de la idea que sobre “el Messies” tenien i transmetien els Dotze. Ja en veurem les conseqüències...
C.
MISSATGE.
7. Enviats a “ser poble”.
Les comunitats cristianes
no són “per fer bonic” sinó que s’han de considerar a si mateixes enviades
a “sentir-se gent entre la gent”,
sense comptar amb res més que el “poder
sobre els esperits malignes” i la bondat de la gent.
En canvi, la Història Humana ens evidencia que qualsevol diferència o peculiaritat ens serveix per deixar de considerar-nos “gent”. La
“gent” i “nosaltres”. La cultura, la llengua, la raça, el color de la pell, la
manera de vestir,... també la religió: tot pot servir-nos per pensar que no
formem part de “la gent”.
Fer de les diferències,
separació; servir-se de les peculiaritats
per establir categories: heus aquí el nostre problema! Fins i tot la diversitat
sexual és motiu per establir nivells diferents d’importància. ¡Que n’és de
trista i injusta la Història de la Humanitat des d’aquest punt de vista!
En Jesucrist hem conegut com n’és d’equivocada aquesta manera de
fer. Com n’és de contrària als plans de Déu, per més que sovint s’hagi executat
en nom de Déu!
Els temps ja són madurs perquè puguem descobrir que “tot el món està unit, tant el cel com la
terra” (2ª Lectura).
D:
RESPOSTA.
8. En un món plural com el nostre, les “diferències” i les “peculiaritats”
no han de servir per establir separacions, categories o privilegis. Tampoc no
han de servir per rebaixar, humiliar o ignorar ningú. Són riqueses d’uns per a
tots. Hem d’evitar que la Democràcia que intentem construir continuï
corrompent-se esdevenint dictadura de majories; o, encara pitjor, dictadura
d’aquells que s’apropien de les “majories” per negar fins i tot l’existència
d’allò que han convertit en “minoria”. La globalització és massa sovint
entesa com la necessària desaparició
de tot allò que no sigui ”majoritari”.
“Ser gent” comença per respectar totes les gents. “Ser poble” comporta respectar tots els pobles, per petits que
siguin, i encara que no siguin “estat”.
L’Església no és “catòlica” (és a dir: universal) perquè estigui en la majoria de països sinó perquè acull
totes les peculiaritats i diferències humanes.
Fa un temps, en nom de Déu es van legitimar tota classe
d’injustícies. Encara es fa; però hi hem ajuntat una nova perversió: ara es fa
també en nom de la Democràcia.
Cal que aprenguem la lliçó: si
no canviem de cor, sempre trobarem excuses que ens permetin “no ser gent”, “no ser poble”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. En les vostres converses, heu notat si normalment parleu de la
“gent” com si vosaltres no en forméssiu part?
2. Els “Pobles” no són realitats físiques, sòlides o immutables,
sinó realitats socials, permanentment canviants. Com enteneu el principi: “Cada
Poble té dret a mantenir la seva identitat”?
3. Les “normes” que Jesús dóna als seus “enviats” és perquè Jesús
“creu en la pobresa”, o podrien tenir una altra significació important?
Dit d’una altra manera: un “enviat”
s’ha de considerar a si mateix més semblant a un immigrant o a un colonitzador?
Vocabulari.
