Tots Sants.

  

LECTURES

(Anys A, B, i C).

 

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

 

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE.

 

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença a la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, anomenat Panteó (del grec pan (tots) + theos (déus). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se de ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu MISSATGE, que és el de Déu mateix

Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el missatge de la  Bíblia, Déu fa aliança amb Israel perquè “veu la opressió que està patint” (Èxode 3,7). D’aquí cal deduir que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió.

 

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” del Judici final, està al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió "Benaurances – Judici final" s’inclou dintre una inclusió més gran formada pel concepte “amo d’aquest món”, que al començament s’autoatribueix Satanàs i al final és atribuït a Jesús ressuscitat (Mateu 4,8 ↔ Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1 Joan 3,1)

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat "per a la vida". Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).  ...

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta situació real, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

  

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

(Jesús) Assegut.   Deixebles.   Feliços.   Justos.   Multitud.    Muntanya.  Recompensa.   Regne de Déu (del Cel).     

 

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Tots Sants.

 

Diumenge 30 de durant l’any. A.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 22:20-26).

El Senyor diu:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats,

que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte.

No maltractis cap viuda ni cap orfe:

si els maltractes i alcen a mi el seu clam,

jo l’escoltaré i,

encès d’indignació, us mataré amb l’espasa:

les vostres dones quedaran viudes,

i orfes els vostres fills.

Si prestes diners a algú del meu poble,

als pobres que viuen amb tu,

no facis com els usurers:

no li exigeixis els interessos.

Si et quedes com a penyora el mantell d’algú,

torna-l’hi abans no es pongui el sol.

És tot el que té per abrigar-se,

el mantell que l’embolcalla.

¿Amb què dormiria?

Si ell alçava a mi el seu clam,

jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:5-10).

Germans,

ja sabeu el que fèiem per vosaltres

mentre érem a la vostra ciutat.

També vosaltres heu imitat

el nostre exemple i el del Senyor,

acollint la paraula de Déu

enmig de moltes adversitats,

plens del goig de l’Esperit Sant.

Així heu estat un model

per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia,

perquè, des de la vostra ciutat,

s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor.

I no solament a Macedònia i a Acaia;

pertot arreu parlen de la vostra conversió

de manera que no ens cal afegir-hi res:

ells mateixos conten com va ser

la nostra arribada entre vosaltres

i com abandonàreu els ídols

i us convertíreu a Déu

per adorar només el Déu viu i veritable

i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts

i que ens salvarà de la pena

en el judici que ha de venir.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

LLENGUATGE.

 

1. L’electricitat no es veu. Una manera de saber si hi ha corrent és veure els seus efectes. (si una bombeta s’encén,...).

El primer dels manaments és estimar Déu. Però Déu no el veiem. La millor manera per saber si estimem Déu (que no veiem) és veure si estimem els altres (que sí veiem) (1ª Joan 4,20).

 

2. A Jesús li pregunten quin és el manament més gran de la Llei.

Aquesta pregunta li fan conjuntament els fariseus i els saduceus “per posar-lo a prova”. Resulta estrany que vulguin posar-lo a prova amb una pregunta la resposta de la qual sabien de memòria tots els jueus.

L’evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos. Aquests ja han decidit eliminar-lo, però, per por al poble, necessiten que Jesús es fiqui de peus a la galleda amb alguna resposta comprometedora.

Aquesta és la tercera pregunta que li fan. En les dues anteriors no l’havien pogut “sorprendre”.

Però, on està el parany d’aquesta pregunta mal intencionada?

 

3. Sorprèn la solemnitat que Mateu posa en aquesta escena: reunits tots junts fariseus i saduceus, i, per fer-li la pregunta, busquen tot un “doctor de la Llei”. És una exhibició d’autoritat i simulen sotmetre Jesús a un examen. “Quin és el manament més gran”.

Ells saben que Jesús respondrà correctament. I pensen que precisament la seva “resposta correcta” podrà ser “utilitzada” per mostrar a tothom que Jesús no compleix el “manament més gran”. Li podran replicar: si l’amor a Déu és el més gran dels Manaments, ¿com és que tu no el compleixis quan trenques el “sagrat” repòs del dissabte curant malalts, o quan no respectes el Temple de Déu, o toques leprosos impurs, o menges amb pecadors? I, a sobre, ens critiques a nosaltres que complim al màxim.

 

4. Aquestes, de fet, van ser les acusacions que li van fer en el Judici, i per les quals va ser condemnat a mort.
Però, en la seva resposta, Jesús mostra l’autèntic significat del “manament més gran”, i també del seu comportament.
Ells li preguntaven només pel primer i més gran dels Manaments, però Jesús els respon dient-los també el segon. El “segon” no es pot separar del primer ja que és la seva semblança o visualització del seu compliment.

 

5. Ningú “estima Déu” (a qui no veu) si no estima els altres que veu (1ª carta de Joan 4,20). Per això curar, també en dissabte, fa visible l’amor a Déu; acollir els “pecadors” visualitza l’amor a Déu; alliberar el poble d’un “Temple” que s’ha tornat opressiu, fa visible l’amor a Déu;...

 

MISSATGE.

6. El missatge d’aquest evangeli el podríem expressar amb unes paraules del mateix Jesús a la gent, escrites un xic més endavant: “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mateu 23,1-4).

El primer i el segon manament no són pas dos manaments sinó les dues cares d’un sol i únic manament. No es pot parlar d’un sense incloure-hi l’altre. I, en tot cas, el compliment del segon és l’única prova de la fidelitat al primer.

 

RESPOSTA.

7. No hi ha mai incompetència entre amor a Déu i amor als altres. Igualment “complir amb Déu” no pot ser mai excusa per no “complir amb els altres”. (Podeu llegir: Mateu 15,4-7).

Els autèntics actes religiosos, d’una manera o altra han de ser actes d’amor als altres.

L’Amor pren formes diferents segons qui estimem i les circumstàncies. A Déu l’estimem rebent i acollint el seu amor. Als altres els estimem donant-los l’amor rebut que pren forma de resposta a allò que necessiten o els pot fer créixer.

 

8. A vegades, “estimar els altres” ens demanarà “deixar-nos estimar per ells”, i veure en l’amor rebut una expressió de l’amor amb què Déu ens estima. De fet, Déu fa visible el seu amor per cada un de nosaltres a través de les persones que ens estimen.

 
9. Per això el matrimoni és un sagrament. En la parella, cada un és per l’altre “sagrament de l’amor de Déu cap a ell o ella”.

Estimar vol dir entrar en el circuit de l’Amor. Una bombeta no s’encén si està tallat qualsevol dels dos fils per on entra i surt el corrent elèctric. Semblantment, el circuit de l’amor desapareix si queda tallat en qualsevol punt.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En les nostres misses i actes religiosos, s’hi fa suficientment explícit l’amor als altres?

 

2. Quan es diu d’una persona que és practicant, què es vol dir: que assisteix als actes religiosos o que estima els altres?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Els altres (Pròxim).    Llei.   Manament (Primer).    Profetes.       

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Fariseus.

   Llei.  Manaments.    Mestre de la Llei.   Profetes.    Saduceus.   

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 30. A.

 

Diumenge 29è. Any A.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 45:1.4-6).

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta,

i el condueix per sotmetre-li les nacions

i deixar desarmats els reis;

per obrir-li les ciutats,

perquè no trobi tancades les portes.

 

El Senyor li diu:

«Per amor de Jacob, el meu servent,

d’Israel, el meu elegit,

et crido pel teu nom, et dono un títol honrós,

tot i que no em coneixes.

Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre.

Fora de mi no hi ha cap Déu.

Sense que em coneguessis,

t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen

de llevant fins a ponent

que no hi ha ningú fora de mi.

Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5).

 

Comença la primera carta de sant Pau

als cristians de Tessalònica.

 

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica,

reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.

Us desitgem la gràcia i la pau.

 

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres

i us recordem en les nostres pregàries.

No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre,

com la vostra fe treballa per propagar-se,

la vostra caritat no es cansa de fer el bé,

i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor,

aguanta les adversitats.

Germans, estimats de Déu:

sabem de cert que ell us ha elegit,

perquè quan us anunciàvem l’evangeli,

no predicàvem només de paraula,

sinó amb obres poderoses,

amb dons de l’Esperit Sant,

i amb molta convicció.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

LLENGUATGE.

 

1. Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va “purificar” el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò. Jesús no va respondre la pregunta, però els va fer descobrir quina era la situació, explicant-los tres paràboles (vistes els diumenges passats) i responent a diverses situacions com aquesta d’avui.
El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.

 

2. Jesús representa l’Home (el fill de l’home) i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores. L’evangeli de Mateu recull tres d’aquestes qüestions: la primera (llegida en aquest evangeli) la posen els fariseus, que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona, els saduceus (El Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge 32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La llegirem diumenge que ve).

 

3. La qüestió d’avui és realment comprometedora dins l’àmbit jueu.

En la religió jueva, el pecat més greu, permanentment denunciat pels profetes, és la idolatria. Pagar tribut al Cèsar o Emperador Romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut era com donar-li culte.

Per altra part, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder estranger.

Així, doncs: si Jesús declarava no lícit pagar aquest tribut, els herodians podrien denunciar-lo a les autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaires miraments.
Si responia que era lícit pagar el tribut, els fariseus podien acusar-lo d'idòlatra, i així acusar-lo davant el poble.

 

4. Jesús no va respondre la pregunta sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos demanant-los que li ensenyessin una moneda de les que servien per pagar el tribut al Cèsar. Perquè resulta que Jesús no en tenia cap d'aquestes monedes. En canvi ells sí que en tenien i se’n beneficiaven. Jesús fa que siguin ells mateixos que reconeguin de quina part estan. Les mateixes monedes que ells fan servir indiquen que són del Cèsar. La conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.

 

5. Queda clar el que és del Cèsar, perquè “les coses del Cèsar” porten la seva marca. Del Cèsar són el poder, el diner, les lleis,... I resulta que ells, amb el seu temple, també tenien poder, diner, lleis... I aquest era l’autèntic conflicte: diner contra diner; poder contra poder; lleis contra lleis...

 

6. Jesús canvia i “soluciona” el conflicte d’una altra manera.
Ell vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.

El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que hi hagi unes coses que pertanyen a Déu de la mateixa manera que altres que pertanyen al Cèsar.
No. Déu, que és l’amo i creador de tot, té un projecte d’amor envers l’Home. I el Poder és l’antiprojecte.

El projecte de Déu és la Vida. L’obra del Poder és dominar la vida, i eliminar-la si no es deixa dominar.
El projecte de Déu és la Llibertat. L’antiprojecte del Poder és mantenir-hi l’esclavitud, significada, aquí, pel “tribut”.

 

7. Els que fan la pregunta tenen i fan servir monedes amb la marca del Cèsar. Pertanyen al Cèsar; pertanyen a l’antiprojecte. Per tant: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.
Com si els digués: “ja que heu escollit l’Esclavitud, sigueu esclaus. Però sapigueu que ja és aquí el Regne de Déu, que va per altres camins.

 

MISSATGE.

8. El Regne del Cèsar i el Regne de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (sempre que no venen de serveis pactats), pertanyen al Cèsar.
Només si ens fem ciutadans del Regne de Déu assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran ni de la Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu 10,28. Vegeu també Joan 14,30).

 

(9. Aquest diumenge, tercer d’octubre, es celebra el Dia mundial de les Missions. Estem jugant amb foc quan unim tan estretament “missions” i “diners”, perquè  −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca del Cèsar”).

 

RESPOSTA.

10. Aquest evangeli ha sigut llegit des de fa molt de temps en el si d’una Església “casada amb el Poder”. Des d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús un “criteri” per dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu (al Poder religiós). És una greu equivocació, que té caràcter blasfem. Per part de l’Església, en aquest punt, hi ha hagut un greu abús del nom de Déu.

 

11. En la mesura que en l’Església hi ha Poder, diner, lleis, burocràcia,... ella mateixa es converteix en “Cèsar”, en rivalitat amb altres “Cèsar”.

Cal reconèixer que, en diferents aspectes, la imatge externa i pública de l’Església porta la marca de “Cèsar”. Per això, la resposta urgent que se’ns demana és una vertadera i autèntica conversió.

No és suficient que el papa Pau VI renunciés a la tiara pontifícia: la triple corona, símbol del triple “Poder” (!). El mimetisme amb la societat civil manté l’Església en una situació en què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu. El papa Vergoglio, donant-se el nom de Francesc, és una clara invitació a una conversió absolutament urgent i necessària. ¿Tindrà prou valentia, ell i nosaltres, per practicar-la, a més de predicar-la?

 

12. És una tasca difícil, perquè estem tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”, que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

La veritat és que si hem de ser una societat semblant a la civil, només hi fem nosa en el món actual. Ja en tenim prou  -i de sobres- amb el “Poder civil”!!!

No és missió de l’Església ser Poder ni Contrapoder. L'Església és servei. Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).

 

13. Com seria una Església sense Poder?

Pot semblar una pregunta que haurien de respondre els especialistes i la jerarquia. Ben cert; però no només ells. En realitat, qui està en la millor situació per a realitzar una Església sense Poder, som les comunitats que estem a la base. Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar la seva manera. “Costa molt fer girar un gran transatlàntic; però una barqueta es pot fer girar amb un simple un cop de rem”.

Cal donar el cop de rem! Sense por; per fidelitat a la missió que hem rebut; per amor al nostre món que necessita veure altres maneres d’entendre la CONVIVÈNCIA; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Considereu que Estat i Església són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles, amb àrees pròpies?

 

2. En el funcionament de la vostra comunitat, ¿hi ha mimetisme en relació a l’administració civil? Què n’opineu?

 

3. Què opineu sobre la dualitat que hi ha en alguns punts: llibres de Naixements i de Bateigs; matrimoni civil i religiós; Càritas i serveis socials;...?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Cèsar.

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Cèsar.    Fariseus.     Herodes.            

 

 Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 29. A.

 

28è. diumenge de durant l'any A.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya.

 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

LLENGUATGE.

 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara. Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre dues persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa, i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre els dos.

 

Així com la l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) per un home, així Déu havia escollit el Poble d’Israel per estimar-lo, honorar-lo i defensar-lo (donat que era només un petit poble, dèbil i esclavitzat (Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola d’avui va dirigida als grans sacerdots i notables del poble. La seva renúncia a participar en el banquet de noces és un menyspreu de l’elecció i de l’amor de Déu al poble d’Israel. L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, abandona l’Aliança de Déu (no accepta la invitació al convit de noces), queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem i el seu temple l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línea dels profetes, que és la conseqüència directa d’haver abandonat l’Aliança amb Déu. No es tracta d’un “càstig diví” sinó del resultat de haver abandonat voluntàriament aquell que era el seu escut i la seva força (2 Samuel 22,3).

 

4. - Les noces del fill.

És un matís propi de Mateu. És una al·lusió clara al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el rebuig dels “convidats” a participar en aquestes “noces”, serà l’ocasió d’estendre a tota la humanitat l’aliança de Déu. Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal, personifica una nova aliança. “Convideu a la festa tothom que trobeu”.

 

5. - El vestit de festa.

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit de festa.

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”. Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes comunitats. També la 1ª carta de St. Pau a les comunitats de Corint (1ª Corintis 11,17ss) ens parla d’abusos que era necessari corregir.

Tothom és invitat a la festa (literalment: invitat a les noces). Però per anar a una festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria comú; pensar en els altres. El “vestit de festa” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de solidaritat. No es pot anar a un banquet de noces només per menjar i atipar-se individualment. Cal una actitud de sintonia amb l’ambient festiu. Acceptar una invitació i no participar en la festa és enganyar tothom. Per anar-hi així, és millor no anar-hi; “quedar-se fora”.

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’evangeli de Mateu. Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És una barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida és una festa, a la qual estem convidats. Rebutjar la festa és rebutjar la Vida. La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure” sense participar en la Vida. No existeix una altra alternativa. Només Déu és “font de la Vida”, d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al no-res.

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la resposta que se’ns demana és doble: acceptar la invitació i anar-hi amb vestit de festa.

En realitat, les dues coses són exactament la mateixa: acceptar la invitació és acceptar anar a la festa de tots amb tots. Acceptar la invitació de Déu és acceptar la companyia dels altres convidats (anar-hi amb el vestit de festa).

Potser convindria aplicar això al “banquet de noces” de cada diumenge (missa). Anar-hi amb vestit de festa vol dir anar-hi pensant en els altres. No hi podem anar només per “alimentar” individualment la nostra ànima. Hi participem fent festa entre tots. Si no, millor quedar-se a casa. Anar a missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor amb els altres. Per això es fa (s’hauria de fer) “al voltant d’una taula” (i no “davant o darrere d’un altar”).

Quan, amb el confinament imposat per la Còvid’19, es van suspendre misses i trobades, van sorgir noves manifestacions festives i ben programades. L’oportunitat va ser una causa ben noble i merescuda: aplaudir el treball de tantes i tantes persones que, als hospitals o en tants altres llocs, arriscaven la seva vida per servir els altres.

¿No creieu que van ser les “misses” més autèntiques de l’any?   

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Com es concreta, en el vostre cas, això d’anar a missa amb vestit de festa?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són els més adequats perquè la missa sigui realment el “banquet de noces”? És podria millorar?

 

3. El llenguatge habitual és important perquè pensem amb paraules. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com aquestes (o altres): “Oir missa”.  “¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  “He arribat tard a missa; em val?”  “¿Val, la missa, si no hi ha capellà?” 

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Casament.   Festa.    Regne de Déu.   Vestit.    

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.