Diumenge vivent, 11è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 

→ VOCABULARI.

Deixebles.     Dotze, Els.      Esperit.    Joan.     Judes.     Multitud.      Pere.    Regne de Déu. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Apòstol.   Deixeble.   Pagans.    Samaritans.   

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 11. A. 

 

  

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Èxode 19, 2-6)

 

En aquells dies,

els israelites arribaren al desert del Sinaí,

i acamparen allà, davant la muntanya.

Moisès pujà a la muntanya de Déu.

El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

“Parla a la casa de Jacob; comunica això als israelites:

Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis,

i com us he pres sobre les ales igual que una àguila,

i us he portat fins a mi.

Ara, doncs,

si vosaltres m’escolteu

i observeu les condicions de la meva aliança,

sereu la meva possessió personal,

a part de tots els pobles,

encara que tota la terra sigui meva.

Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,

la meva nació sagrada”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).

 

Germans,

quan nosaltres érem encara incapaços de tot,

Crist va morir pels qui érem dolents.

¿Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?

Potser sí que per un home bo

trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.

Doncs, bé:

Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres,

que érem encara pecadors.

Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,

amb molta més raó,

per Crist, ell ens salvarà de la pena.

Perquè si vam ser reconciliats amb Déu

al preu de la mort del seu Fill

quan érem encara enemics,

molt més ara que ja estem reconciliats,

serem salvats gràcies a la seva vida.

Encara més:

gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor,

que ens ha reconciliat,

tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.

 

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).

 

En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

 

LLENGUATGE.

 

1. A l’evangeli d’avui destaca la llista amb els noms dels apòstols. Això assenyala un paral·lelisme intencionat amb el començament del mateix Evangeli on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els “números totals” i els noms dels dos “extrems” (el primer i l’últim, de la llista) hi tenen un significat “expressament buscat” (Mateu 1,17 i Mateu 28,16).

 

En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14 ( és a dir: dues vegades “7”) repetit 3 vegades: (7+7)x3. Aquests números indiquen que, amb Jesús, Israel arriba a la seva “última setmana”, aquella que marcarà la “plenitud dels temps”, representada per la plenitud del “7”.  (7x7) (Mateu 5,18 i Gàlates 4,4).
A partir d’aquí, comença la Universalitat. El “Poble elegit” passarà a ser tota la Humanitat.

 

2. En la llista dels Apòstols s’hi remarca pel número “12”, formant 6 parelles, i que és la xifra indicativa del Poble Elegit (Israel).

El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. Acomplerta la “missió d’Israel”, desapareix el “12”. En l’última trobada Jesús parlarà dels “11”. No sé si aquest nombre manifestava alguna “relació” amb la universalitat (Mateu 28,19). En tot cas el Nou Regne ja no serà d’un Poble “particular” (1ª Lectura) sinó obert a tots els Pobles.

 

3. Un detall ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre dos personatges” negatius: el primer, Simó, anomenat Pere (que significa pedra o “cap dur”) i l’últim, Judes, que el va trair. (De Judà; i d’aquí, Jueus). La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.

 

Així, doncs, no es tracta de cap llista “gloriosa”, com tampoc no era gloriosa la llista dels ascendents de Jesús, on s’hi destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6). Sobretot la “irregularitat del personatge central, David, del que es diu que va engendrar Salomó “de la muller d’Uries”.

 

4. En els “12” i en els “11” s’hi manifesta la pedagogia de Déu que escull persones totalment “incapaces” per dur a terme les seves obres “meravelloses”, com reconeix i “celebra” de manera explícita Maria, en l’Evangeli de Lluc, en el seu cant a l’Obra de Déu (Lluc 1,48).
És una manera clara de dir que la creació total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tiraran endavant perquè és obra de Déu i no només fruit del “creixement humà”, que també (Lluc 3,23).

 

5. Recordem breument alguns exemples.

- Déu escull dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
 

- Déu escull un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el poble (Èxode 4,10).
 

- Déu elegeix un vailet desarmat per lluitar i vèncer el gegant Goliat, armat fins a les dents (1Samuel 17,45).
 

- Fins i tot Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que indica l’àngel: “Fill de l’Altíssim” (Lluc 1,34).

 

6. En tots aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No obstant, totes ho aconseguiran “perquè el Senyor està amb elles” (Mateu 28,20).

 

També els Dotze apòstols són del tot incapaços d’entendre i tirar endavant el Regne de Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze” (continuadors de la singularitat d’un Poble Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze” (numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que ja “no són els “Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès” sinó la de “el Fill de Home”:  Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20).

També seran “capaços”, com a representants d’Israel, “d’entregar” al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells com a preparació. És veritat que ho faran molt malament, però “ho faran” (Mateu 10,4. En la traducció es fa servir el verb “trair”, que significa també “entregar”. L’original grec és: “paradídomi”).

 

7. El relat d’avui comença amb un espectacle trist: en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor...

Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com ovelles sense pastor.

Per això Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou Regne.

Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del “Poble Elegit”. Aquests compten “només” amb “Lleis”...
Tampoc no es tracta de portar les multituds a una nova Terra Promesa, com havia fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...

 

8. “El Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).

Es tracta de que la gent que ara forma una “multitud malmenada” puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i madures. “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.

El poder que reben és el poder d’alliberar i de deixar lliures als alliberats.

No han de fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir” ningú.
Els camps ja estan apunt per a la recol·lecció. I la collita és abundant.

La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.

“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.

La “solució” de Jesús, donada i beneïda del Pare, és que cada “alliberat” es converteixi també en “alliberador”.
La tasca dels “12 apòstols” no els és exclusiva d’Ells, que són els qui més necessiten de “ser alliberats”.  Alliberaran associant els alliberats a la seva “feina” de alliberadors (Marc 9,39).

 

9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador”, que estan a la base del seu raonament, tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los nosaltres.

 

El “pecat” no és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. Tots comencem “petits”. Tots comencem en situació de “encara no”. Crist mateix va passar pel seu “encara no” (Joan 2,4).

 
És la situació de “multitud malmenada i desesperançada”. Quan nosaltres érem encara “incapaços de tot”, Crist va morir per als qui de fet no podíem res.

Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també gratuïtament.

 

 

MISSATGE.

 

10. El nou “Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la mort, alliberar-se de dimonis.

Cada “ovella” de la multitud malmenada ha de rebre la Bona Notícia de que el Regne de Déu ja està al seu abast, i això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.

És cert que això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix (Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).

 

11. Potser hi podríem veure també un missatge per al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten “pastors”...

Potser sí. Però segurament seria més evangèlic no buscar tant “pastors” que “guiïn els altres”, com acceptar l’autonomia i la creativitat pròpies de les Comunitats “adultes”.

 

 

RESPOSTA.

 

12. Segurament, la primera “resposta” davant aquest missatge és dir: “massa bonic perquè sigui veritat”, i continuar sentint-nos “ovelles”, més o menys abandonades i malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns comunica.

 

13. L’espectacle de les multituds malmenades continua essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs totalitaris; països “democràtics” on la democràcia és una manera de legitimar el domini d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el propi Poder o el Poder dels seus; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...

 

14. Els camps estan madurs. Certament falten segadors que cridin als quatre vents: el Regne de Déu està al vostre abast i ha arribat el temps de ser-hi recollits!
No accepteu de continuar essent ovelles malmenades! No accepteu més de pensar com volen que penseu! No accepteu més d’estar sotmesos a les “noves necessitats” (esclavituds) que ens van imposant!...

 

15. L’experiència de l’Èxode d’Israel va quedar frustrada perquè els Israelites, tot i sortir del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això van fer de la Terra Promesa una nova terra d’esclavitud.

 

16. El Regne de la Llibertat comença quan permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Marc 1,15).

 

17. Fan falta segadors...

Aquestes paraules sovint s’interpreten dient que fan falta preveres. Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere” significa “ancià”...
¿Realment algú pot pensar que a les nostres Comunitats hi falten “ancians”?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes es mantinguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.

 
La solució no està en enviar-los ancians (preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat adulta té en si mateixa tot el que necessita per “funcionar”; per passar del “encara no” al “ja”. Ella mateixa es proveirà dels “servidors” que necessita. “...perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).
Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser vistos com a “funcionaris”.

 

18. Avui les Comunitats cristianes, en una gran majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que encara som “verdes”?

Dir que no hi ha vocacions és com dir que la “primavera no té flors” perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit!

 

És cert: no hi ha “vocacions” per a l’ofici de capellà, propi d’una situació de cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són exuberants en vocacions que fan Regne de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les” perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir “alliberar d’ideologies alienants”.

De les ideologies dominants en l’Església i en la Societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?

 

2. La nostra pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en plenitud i llibertat?

 

3. Com a deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“, “ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?