Diumenge vinent, 2on. d'Advent A (2025)

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI. 

Baptisme.     Batejar.     Desert.     Destral.     Esperit Sant.    Joan.       Judea (amb Galilea).   Regne de Déu.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ Mapes. 7.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):   Esperit Sant.   Fariseus.    Jordà.    Judea.   Saduceus. 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Advent-2. 

 

1. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 11,1-10).

 

Aquell dia, la soca de Jesè tallada

traurà un rebrot,

naixerà un plançó de les seves arrels.

 

L’Esperit del Senyor hi reposarà:

esperit de saviesa i d’enteniment,

esperit de consell i de valentia,

esperit de coneixement i de reverència del Senyor,

i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor.

 

No judicarà per les aparences

ni decidirà pel que senti dir;

farà justícia als desvalguts,

sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país.

 

Un reny de la seva boca abatrà el violent,

una alenada dels seus llavis matarà l’injust.

S’armarà de justícia la cintura,

se cenyirà de lleialtat.

 

El llop conviurà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

pasturaran junts el vedell i el lleó,

i un nen petit els guiarà;

 

es faran amigues l’óssa i la vaca,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà farratge com els bous;

 

les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó,

els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp.

 

Ningú no serà dolent

ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada,

perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país

com l’aigua que cobreix la conca del mar.

 

Aquell dia,

els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè

que s’alçarà dret com a bandera dels pobles,

i el lloc on residirà serà ple de glòria

 

 

2ª LECTURA (Romans 15,4-9). 

Germans,

tot el que diuen les Escriptures

és per instruir-nos a nosaltres,

perquè la força i el consol que elles ens donen

ens ajudin a mantenir la nostra esperança.

 

Que Déu, que us encoratja i us conforta,

us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist,

perquè, ben avinguts de cor i de llavis,

glorifiqueu Déu,

el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor.

 

Per això accepteu-vos els uns als altres

com el Crist us ha acceptat,

donant així glòria a Déu.

 

Vull dir que Crist es posà al servei del poble jueu

per mantenir la veracitat de Déu,

ja que calia complir les promeses fetes als patriarques,

però si els altres pobles glorifiquen Déu,

és per pura bondat.

Ho diu l’Escriptura:

«Us lloaré entre les nacions, cantaré al vostre nom.»

 

 

EVANGELI. (Mateu 3,1-12). 

Per aquells dies vingué Joan Baptista,

que predicava així al desert de Judea:

«Convertiu-vos,

que el Regne del cel és a prop.»

 

És d’ell que deia el profeta Isaïes:

«Una veu crida en el desert:

“Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.»

 

Joan duia una capa de pèl de camell,

es cobria amb una pell la cintura

i el seu aliment eren llagostes i mel boscana.

 

Anaven a trobar-lo de Jerusalem,

de tot arreu de la Judea

i de tota la regió del Jordà,

confessaven els seus pecats

i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus

venien a fer-se batejar, els va dir:

«Cria d’escurçons,

qui us ha ensenyat mai com podreu fugir

de la justícia que s’acosta?

Demostreu amb fets que us voleu convertir.

 

No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham,

que Déu pot donar fills a Abraham

fins i tot d’aquestes pedres.

 

Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres,

i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits

és tallat i llençat al foc.

 

Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu,

però el qui ve després de mi és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni d’aguantar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.

Ja té la pala a les mans per ventar la seva era;

el seu blat, l’entrarà al graner,

però la palla, la cremarà en el foc que no s’apaga.»

 

2. LLENGUATGE. 

1. Els Evangelis ens presenten la vida de Jesús a partir de la figura de Joan Baptista, del qual Mateu ens diu, fins i tot, com vestia i què menjava. Més endavant, quan Jesús parlarà de Joan, també indirectament es referirà a la seva manera de vestir (Ho llegirem diumenge que ve. Mateu 11,8).
A través d’aquests detalls es vol indicar la seva condició de “profeta”, personalització i síntesi de tots els profetes anteriors.
Les seves paraules són clarament un anunci del Messies, i així se’ns indica que cal interpretar de la mateixa manera les paraules dels altres profetes.

 

També es fa notar explícitament que Joan predica en el desert. Profeta i desert ens evoquen l’experiència central de la vida del Poble d’Israel, interpretat, en els Evangelis, com una “paràbola” de la Humanitat.
La vida humana és semblant a un camí que va des d’una situació inicial d’esclavitud cap un horitzó de llibertat i de plenitud passant pel desert.
El desert significa l’esforç i la il·lusió de cada dia per arribar a la “Terra Promesa”. La temptació que cal superar és instal·lar-s’hi, per comoditat o per falta d’esperança. D’aquí el crit constant dels profetes: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu (la Terra Promesa) és a prop”.

 

2. El Regne del Cel.

Marc i Lluc fan servir l’expressió “Regne de Déu”. En canvi Mateu normalment usa l’expressió “Regne de Cel”, segurament perquè escriu pensant sobretot en les comunitats jueves les quals, per respecte, evitaven de pronunciar la paraula “Déu”.

La referència a la proximitat del Regne del Cel pressuposa que el present “encara no” constitueix el Regne. És cert que, en la interpretació profètica, el poble d’Israel, després de quaranta anys de desert, ja havia arribat i entrat a la Terra Promesa. Però de fet, després d’instal·lar-s’hi, Israel va convertir la que havia de ser Terra de Llibertat en una nova Terra d’Esclavitud.
Per això cal “retornar” al desert i convertir-se “de debò” per retrobar una “nova” Terra Promesa o Regne del Cel, que ja no tindrà un significat “geogràfic” sinó “personal”.

 

3. El profeta Joan Baptista fa referència a aquest intent frustrat denunciant directament i amb força els principals culpables d’aquest fracàs. “Cria d’escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s’acosta?”
Explica clarament que el baptisme que ell fa, no serveix de res si no va acompanyat d’un comportament just. I les seves paraules es tornen amenaçadores, com si digués: Si no us convertiu per les bones ja hi ha qui us “convertirà” per força. “Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits és tallat i llençat al foc”.

Sorprèn la duresa de les paraules que Mateu posa en boca de Joan, sobretot si tenim en compte que fan referència a la pròxima “activitat” del “Messies”.

Quan arribi Jesús com a “Messies”, serà molt diferent a com l’ha anunciat Joan.
¿Com és que Mateu fa dir al Precursor unes paraules sobre Jesús que seran tan clarament desmentides?

 

4. És possible que Mateu vulgui posar en evidència no solament la continuïtat de Jesús en relació a Joan (i a tots els profetes), sinó també i sobretot el contrast amb ells. A través d’aquest contrast vol deixar clara l’absoluta novetat del missatge de Jesús.
 
Joan enuncia un Messies que batejarà amb Esperit Sant i amb foc; però el “foc” que apareix en l’acció de Jesús serà “l’Esperit Sant”, que no té res de violent, desmarcant-se així de la “violència” d’alguns dels profetes (sobretot Moisès i Elies. Èxode 2,12; 1Reis 18,40) i situant-se exclusivament en la línia de “l’acció creadora” del Déu Amor (Gènesi 2,7).

 

 

3. MISSATGE.

5. Entenent el Nadal com una (primera) vinguda de Jesús que fa ja present i visible el Regne del Cel, la litúrgia ens proposa la figura del Precursor. Amb tot, les paraules de l’evangeli d’avui encara no ens fan intuir l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, com llegirem a la 2ª Lectura de la missa de la Nit de Nadal (Titus 2, 11). Diumenge que ve, Jesús mateix “corregirà”, completant-la, aquesta visió, encara no clara, dels profetes.

 

4. RESPOSTA.

6. El contrast entre Joan i Jesús no pertany només a aquell temps, sinó que està encastat en la història de cada ésser humà, i és de tots els temps.
També avui, davant les calamitats i les injustícies de la nostra societat, pot despertar-se en nosaltres un “profetisme poc clar” exigent i restaurador. Un profetisme segurament legítim, però en contrast amb la novetat de l’autèntic missatge de Jesús.

 
Per creure realment en el Regne del Cel cal convertir-se, perquè molt possiblement el “Regne del Cel” no sigui exactament com nosaltres l’imaginem. (La litúrgia de diumenge que ve tornarà sobre aquest punt).

 

5. PREGUNTES per al diàleg. 

1. En la vostra opinió, per què Joan Baptista és tan dur amb els Fariseus i Saduceus? Aquests, tenen continuadors entre nosaltres?

 

2. Quin significat doneu a les paraules “Obriu una ruta al Senyor”, aplicant-les a la vostra comunitat i al nostre temps?

 

1er. Diumenge d'Advent. Any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

(Any litúrgic).        Fill de l’home.   Hora menys pensada.   Temps.    Vetlleu.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
 
  

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).    Diluvi.      

  

→ Veure també: →  Entrevistes amb Fid’ho.  Advent-1

A. LECTURES.

 1ª LECTURA.  (Isaïes 2,1-5).

 

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós,

sobre Judà i Jerusalem.
Als darrers temps s’alçarà ferma

la muntanya del temple del Senyor

al cim de les muntanyes i per damunt dels turons.

Totes les nacions hi afluiran,

hi aniran tots els pobles dient:

«Veniu, pugem a la muntanya del Senyor,

al temple del Déu de Jacob,

que ens ensenyi els seus camins

i seguim les seves rutes;

perquè de Sió en surt l’ensenyament,

de Jerusalem, l’oracle del Senyor.»
Ell posarà pau entre les nacions

i apaivagarà tots els pobles,

forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra,

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob,

veniu, caminem a la llum del Senyor.

 

 

2ª LECTURA (Romans 13,11-14a). 

Germans,

siguem conscients dels moments que vivim.

Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos.

Avui tenim la salvació més a prop nostre

que quan vam abraçar la fe.

S’acaba la nit i el dia s’acosta.

Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca,

revestim-nos l’armadura del combat a plena llum.

Comportem-nos dignament com a ple dia.

Fora l’abús de menjar i beure,

fora els plaers i les impureses,

fora les renyines i les enveges.

Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

 

 

EVANGELI. (Mateu 24,37-44). 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Quan vindrà el Fill de l’home

passarà com en temps de Noè.

Els dies abans del diluvi

tothom continuava menjant i bevent i casant-se,

fins que Noè hagué entrat a l’arca.

No s’havien adonat de res

quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.

Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.

Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp,

potser l’un fora pres i l’altre deixat;

si hi hagués dues dones molent plegades,

potser l’una fora presa i l’altra deixada.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu

quin dia vindrà el vostre Senyor.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst

l’hora de la nit que el lladre vindria,

no s’hauria adormit

ni hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Comencem un nou Cicle Litúrgic. El Cicle litúrgic cons de tres ans: Any A, Any B i Any C, corresponents als tres Evangelis sinòptics: Mateu, Marc i Lluc. L’Evangeli de Joan no té “any propi” perquè té una estructura diferent de la del Sinòptics, difícil de combinar-se amb ells. Es distribuirà fragmentàriament en els tres anys del cada Cicle, sobretot en temps de Nadal i de Pasqua.

Encara que cada Any litúrgic comença amb els quatre diumenges d’Advent, (“preparació del Nadal”), el primer diumenge d’Advent és també el primer diumenge de l’Any litúrgic, i el Missal ens fa llegir un fragment dels del Final. Sembla una bona pedagogia que ja des del primer moment se’ns presenti l’horitzó final vers el qual avancem.

Tot el Cicle litúrgic, amb les seves festes i celebracions, mira cap al seu terme: l’adveniment del fill de l’home (l'Home).
Amb tot, aquest "terme" es manifesta amb dos cimals:

- Nadal, que ens mostra el fet sorprenent de la “Humanització”. Jesús hi és presentat com el “Fill de l’Home” o Fill de la Humanitat (Mateu1,1ss).

- Pasqua, que ens mostra com la Vida arriba a la Plenitud prenent forma de vida donada i compartida (resurrecció).
La Vida donada i compartida, mostra Jesús com a “Fill de Déu” (Mateu 27,54). En Ell, tots els Humans som invitats a esdevenir també “fills de Déu”. Fills en el Fill.

 

2. El relat que hem llegit ens mostra, amb un llenguatge apocalíptic, l’esdeveniment més important i esperat de la Història de la Humanitat, la “vinguda del fill de l’Home”, que ens podria passar desapercebuda si no hi estem molt atents!
Per què?

Perquè és un esdeveniment que no s’imposa sinó que només es proposa com una oferta. No esdevenim imatge de Déu per “disseny” o per “evolució”. És una oferta que se’ns fa, la bellesa i la bondat de la qual només podem “veure-les” des de “dintre”, des de l’acolliment de la oferta.
Aquest “acolliment” pot ser explícit, o implícit en l’opció per la  “bellesa de la bondat”.

 

3. Els Evangelis són, en certa manera, una correcció-per-ampliació d’allò que ja se’ns diu en el primer capítol de la Bíblia. El Gènesi ens parla de l’Home (home i dona) creat perquè esdevingui “imatge de Déu” (Gènesi 1,26).
Això hi és afirmat per deixar clar que res del que hi ha al Cel (astres), o a la Terra, no és Déu, ni imatge de Déu, ni ha de ser adorat o venerat com a Déu. 

“Déu no l’ha vist mai ningú”, i la única imatge que tenim d’Ell és la que Ell mateix ens va donant: (La descoberta progressiva de) l’ésser humà que es va “realitzant” (Joan 1,18).

 

4. L'ésser humà concret sovint està molt lluny de ser imatge de Déu. Déu és lliure i creador, i l’Home no pot ser imatge seva si no es va fent “lliure i creador”.

Així, arribats a l’Evangeli, hi descobrim que, en el Gènesi, l’Home no és encara  “creat” del tot, sinó només en forma d’una Història que es va realitzant a mesura que els Humans anem  assumint i desenvolupant els dons de la llibertat i de la creativitat.
És així que cadascú va veient “aparèixer” el fill de l’Home, cap a l’Home perfecte.

 

I aquí està el punt central: només podem “veure” l’home imatge de Déu quan ja som suficientment humans. Dit d’una altra manera: només podem veure l’arribada de l’Home perfecte si vivim de cara als humans.
Si hi vivim d’esquenes (menyspreant, utilitzant, dominant... els altres), no veurem res de res. Seríem cecs.

“Veure” o “no veure” l’Home. “Aquesta és la qüestió”.
Ser “pres” per la Humanitat o ser “deixat”. És una qüestió personal de cadascú.
El simple comportament exterior és ambivalent. És en el més profund de si mateix que cadascú decideix si viu de cara els altres o si hi viu d’esquenes. “Si hi hagués dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada” (Mateu 24,40). 

 

5. Els Evangelis ens presenten la figura de Jesús com una “paràbola” d’aquest “procés d’humanització”.
En ell se’ns fa visible anticipadament el camí i el terme de la Història humana.
La mort-resurrecciosa de Jesús (vida que es dona) és la imatge que ens permet veure ja el “Projecte de Déu” plenament dissenyat (Mateu 28,18s).

 

6. L’Home, que és “creat” per Déu, no és un simple “producte”.
Déu Creador ens ha fet “creadors”. A “imatge seva”.
Som invitats a crear-nos, establint entre nosaltres relacions d’amor.
Ens fem “humans” creant Humanitat.
I creem Humanitat quan la nostra vida pren forma de “resposta a una presència”. Per això ens cal estar sempre atents a les possibles “presències”.
 
Així el do rebut esdevé també obra i mèrit nostre. Sense deixar de ser “creatures” esdevenim també “fills”, perquè participem de la VIDA mateixa de Deu. Fills en el Fill.

 

7. Hem estat dotats de llibertat. Però la llibertat també és un repte: amb ella podem crear humanitat; però també inhumanitat. La llibertat fa possibles l’amor creatiu, però també, inhibint-la, l’odi destructor.
De fet, les dues coses són ben presents en el nostre món.

 

 

MISSATGE.

8. Al començament d’un nou Any Litúrgic, les Lectures que hem fet ens presenten l’horitzó a què estem cridats, i la necessitat d’estar-hi atents per no perdre el camí.
Estar atents a cada ocasió que se’ns presenti per fer humanitat, perquè no sabem si tornarà a presentar-se. No aprofitar cada ocasió podria tenir com a resultat més “víctimes” del mal i de la injustícia. “Un simple somriure oportú pot salvar una vida”.

 

RESPOSTA.

9. La llarga Història de la Humanitat està formada per hores i minuts. Cada moment “ofereix” la seva invitació a fer humanitat. “Siguem conscients del moment que vivim”, ens diu St. Pau en la segona Lectura (Romans 13,11). “No s’havien adonat de res”, ens adverteix Jesús en l’evangeli d’aquest diumenge (Mateu 24,39).  

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Cada any recomença l’any litúrgic, però cada any el vivim diferentment als anteriors. ¿Noteu com canvieu d’un any per l’altre? ¿Com descriuríeu aquest canvi?

 

2. A les Lectures se’ns invita a estar atents a la vinguda del fill de l’Home. ¿Com es manifesta això avui i aquí?

 

3. En Ciència, “Història” significa la narració ordenada de fets documentats. Però en la Bíblia, “Història” té un sentit molt més profund. Com el descriuríeu?

 

Diumenge vinent, últim de l'Any C: Festa de Crist "Rei".

 

Crist "Rei".

(Últim diumenge de l’Any Litúrgic)

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Creu.    Jesús.     Messies.  (“Messies”, del Glossari).    Regne de Déu.         Rei.

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  Messies.

  

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 34.C.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (2 llibre de Samuel 5,1-3).

En aquells dies,

les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron

i li digueren:

«Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn.

Ja abans, mentre Saül era el nostre rei,

tu conduïes les tropes d’Israel

quan anaven a la guerra i quan en tornaven,

i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.»

Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron,

el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor

i l’ungiren rei d’Israel.

 

2ª LECTURA (Colossencs 1,12-20).

Germans,

doneu gràcies al Pare,

que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant,

en el regne de la llum.

Ell ens alliberà del poder de les tenebres

i ens traspassà al regne del seu Fill estimat,

en qui tenim el nostre rescat,

el perdó dels nostres pecats.

Ell és imatge del Déu invisible,

engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat totes les coses per ell,

tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles,

trons, sobirans, governs i potestats.

Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell.

Ell existeix abans que tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l’Església.

Ell n’és l’origen,

és la primícia dels qui retornen d’entre els morts,

perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix;

per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,

posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

 

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

 

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

 

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.» 

 

B. LLENGUATGE.

 1). LA FESTA.  

 Heus aquí una bona FESTA amb un mal LLENGUATGE.

 

És una festa instituïda per Pius XI, l’any 1925, i es celebrava l’últim diumenge d’octubre. El concili Vaticà II la va posar com a cloenda de tot l’Any litúrgic.

A. Una “Bona Festa”.
1. Perquè és reconfortant poder acabar l’any litúrgic celebrant l’èxit de la Humanitat.

Des del primer capítol de la Bíblia se’ns presenta el propòsit de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva. I aquest Home, a imatge i semblança de Déu, està destinat a ser “rei de la creació” (Gènesi, 1,26-29).

Però quan mirem la història de la Humanitat comprovem que la immensa majoria dels humans ha viscut i viu sota el pes de l’opressió, del dolor i de la mort. Semblaria, doncs, que el projecte de Déu ha fracassat.

 

2. Però en Jesús de Natzaret, que forma part dels “condemnats a mort”, descobrim que aquesta nostra “vida” d’ara no és pas encara la Vida a què estem cridats, sinó només el camí que ens hi porta, si el volem seguir.
Això canvia radicalment el significat del “sofriment” i de la “mort”.
La mort ja no comporta el fracàs de la Vida sinó el “terme” del camí que hi porta.

 

3. La “mort resurrecciosa” de Jesús ens mostra que no és en els que moren o són assassinats que la Vida “fracassa”, sinó en els seus assassins.
En canvi, aquells en els quals la Vida ha reeixit són “una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar... Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”, com llegíem el dia de Tots Sants (Apocalipsi 7,9).
Tothom qui estima, recorre amb èxit el “camí” cap a la Vida, i esdevé imatge i semblança de Déu, perquè Déu és amor (1Joan 4,8).

 

4. B. Un “mal llenguatge”.

Perquè l’expressió “Jesucrist, Rei de tot el món”, en una societat plural com la nostra, pot ser entesa en sentit fonamentalista, tant pels no cristians com per molts dels mateixos cristians.
Passa el mateix que amb la paraula “messies” en temps de Jesús. Els Evangelis ens diuen una i altra vegada que Jesús va prohibir severament als seus deixebles que diguessin a ningú que ell era el messies (Marc 8,30). Jesús només accepta el qualificatiu de “messies” o “rei” en el context de la Creu. És a dir: quan no hi ha la més mínima possibilitat d’interpretar erròniament la seva “reialesa”; una reialesa que té la Creu per únic tron, (Mateu 27,37)

 

5. Però, després que el missatge cristià hagués esdevingut una Religió, amb més de mil milions de “seguidors”, i el “Vicari de Crist” sigui considerat un “Cap d’Estat” amb ambaixadors a la majoria de països... una festa que se’n digui “Crist, rei de tot el món” comporta, com a mínim, una ambigüitat “perillosa i provocativa”.

¿Com pot ser “interpretada” aquesta “festa” pels companys musulmans, budistes o simplement no religiosos?

¿Com reaccionaríem nosaltres si a les mesquites de casa nostra s’hi celebrés una festa semblant, però des del punt de vista de l’Islam?

  

2.) EL TEXT del relat evangèlic. 

6. Hem arribat al final de l’any litúrgic. Després de vàries setmanes llegint els relats del camí de Jesús, hem arribat al terme. Els pelegrins que anaven a Jerusalem acabaven el seu camí al Temple, on oferien a Déu les seves ofrenes. El camí de Jesús també l’ha portat al Temple que, com ja havia dit als seus pares, era la “casa del meu Pare” (Lluc 2,49). Però els qui s’havien apoderat del Temple convertint-lo en una “cova de lladres”, ara s’han apoderat també de Jesús, i ells mateixos l’han portat al Calvari. Allà, “fora del Temple”, Jesús hi és proclamat “rei” pel “representant” de l’Emperador Romà...

 

7. L’Evangeli de Lluc descriu l’escena del Calvari com un gran espectacle. Allà hi és tothom, “mirant-s’ho”.
Ho “presideix tot” el cartell posat a la Creu: “Aquest és el rei dels jueus”.
 

El significat superficial de tota l’escena és “la mort del rei”. Assassinat el rei, desapareix el regne.

Però el significat profund de l’escena vol fer-nos descobrir la instauració d’un nou Temple i d’un nou Regne.

El nou Rei d’aquest Regne ja no ho serà com a “fill de David” sinó com a “fill de l’Home”.
Jesús és l’Home; i des d’ara l’Home serà també el nou i únic “Temple”, i el nou i únic “Rei”.
El Calvari ens “mostra” com és realment l’Home: aquell qui dóna la vida pels altres.

 

8. La Creu representa també la “recuperació” del mític Arbre de la vida del Paradís, que els Humans havíem “perdut” en desatendre l’ordre de Déu “menjant” del fruit de l’Arbre del bé i del mal.
Menjar del fruit  de l’Arbre del bé i del mal significa apropiar-se la “facultat” de jutjar i condemnar els altres (Gènesi 2,17).

Jesús, al Calvari, mostrant-se com a “vida que es dona” recupera per als “condemnats” i per a tothom qui ho accepti, recuperar l’Arbre de la Vida, invalidant les “nostres” sentències.

 
Contràriament a com se sol representar, els Evangelis no diuen que hi hagués tres creus.
En el seu significat superficial, això es pot donar per suposat.
Però, d’acord amb el seu significat profund, s’hi parla “només” d’una Creu en la qual, juntament amb Jesús, hi ha tots els altres condemnats per les sentències “inhumanes de tots els “Poderosos” de torn.

Aquesta Creu és presentada com el triomf de Vida sobre la Mort. La “mort” de Jesús no és perquè els Poderosos s’hagin sortit amb la seva, sinó perquè Jesús dona plenament la seva vida (El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare”. Joan 10,18)

 

9. A partir d’ara, el nostre camí ja no porta al Temple sinó al Calvari. El “culte” ja no consisteix en fer ofrenes en el Temple sinó en donar-se un mateix com ofrena als altres. Els “Crucificats” són ara l’únic “temple” on Déu se’ns fa visible, present i “adorable”.

Però Lluc ens adverteix d’una cosa important: no és suficient “morir a la Creu” per tenir part en el Nou Regne. Només a un dels dos crucificats Jesús li diu: “Avui seràs amb mi al paradís” (Lluc 23,39ss). L’altre crucificat refusa “donar la vida”. Es dirigeix a Jesús com a Messies amb poder, i l’increpa perquè usi aquest “poder” contra qui els han condemnat. No ha entès ni acceptat que el verdader camí vers l’Home passa per l’Amor i no pel Poder.

 

C. MISSATGE.

10. Tenint en compte com ha estat la Història de l’Església, i donada la situació actual, possiblement la paraula “rei” no sigui la més adequada per expressar la “realitat” de Jesús. Sembla una paraula inadequada fins i tot de portes endintre.

El sentit profund d’aquesta Festa, expressat visualment amb l’escena del Calvari (que es troba en els quatre Evangelis), és aquest:
Jesús s’identifica amb tots els condemnats del “Poder” en totes les seves formes, i els rehabilita.
 

El Relat del “Calvari” és una radiografia del Procés d'Humanització:

-amb la Mort que s'hi genera, i
-amb la Vida que s'hi ofereix, i que es podem acollir.
 
Evangelista Lluc l'anomena “l'espectacle” davant el qual cadascú ha de decidir com s’hi situa (Lluc 23,48).

 

D: RESPOSTA.

 

11. El mateix relat que hem llegit ens suggereix la resposta en un dels condemnats: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”.
O la resposta del Centurió (que trobem també en els altres Evangelis Sinòptics): “Realment aquest home era innocent” (Lluc 23,47).
Mateu i Marc seran encara més explícits: “Realment aquest home era fill de Déu” (Mateu 27,54 i Marc 15,39).

 

Tot l’any litúrgic, seguint el relat dels Evangelis Sinòptics, és com un gran holograma del Procés d’humanització seguint el camí de Jesús de Natzaret. Ell és “l’home mostra”, l’home imatge de Déu (Colossencs 1,15).
D’acord amb el projecte de Déu, esdevenim humans en la mesura que reproduïm en nosaltres els mateixos sentiments que tingué Jesús (Filipencs 2,5).

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Us sembla adequat el nom de la Festa d’avui? Quin nom li posaríeu tenint en compte el seu significat i el món en què vivim?

 

2. Amb el nom que sigui, com “il·lumina” la vostra vida la visió dels crucificats del Calvari?

 

3. Us sembla adequada l’estructura actual de l’Any Litúrgic? Us sembla coherent amb el ritme de la societat en què vivim? Seria convenient una major diversitat per acomodar-se millor a les diferents societats i comunitats?

 

 

 

Final de l’Any Litúrgic C.