Diumenge vinent, 27è. de durant l'any C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

   Fe.  

 

 → ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 27.C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Habacuc 1,2-3.2,2-4).

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu,

cridaré: «Violència», i no em salvareu?

Per què deixeu que vegi aquestes calamitats

i contempli tantes penes?

Tinc davant els ulls devastacions i violències;

hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué:

«Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila,

que es puguin llegir corrents.

És una visió per a un moment determinat,

que aspira al seu terme, i no fallarà.

Espera-la, si es retardava;

segur que vindrà, no serà ajornada.

»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur,

però el just viurà perquè ha cregut.» 

 

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 1,6-8.13-14).

Estimat,

et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu

que portes en virtut de la imposició de les meves mans.

L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia,

sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Per tant,

no t’avergonyeixis ni del testimoni

que donà el nostre Senyor

ni de mi, que estic empresonat per ell;

 

tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli,

suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna.

 

Tingues com a norma la doctrina sana

que has escoltat dels meus llavis,

i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.

El tresor que t’ha estat confiat és valuós.

Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres. 

 

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no  ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la “resposta” de Jesús.

 

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors 

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?
 

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “... doneu-nos més fe”.

La resposta sorprenent de Jesús a la petició dels apòstols ens suggereix que aquesta “petició” no deu ser del tot pertinent. Jesús els ve a dir que no és pot sumar allà on no hi ha.

 

2. La petició dels apòstols em recorda una discussió que, ja fa molt de temps, vaig tenir amb un alumne. Es tractava d’un alumne que, a més de no estudiar, molestava contínuament els companys del seu voltant, de manera que ells tampoc no podien aprofitar el temps.

Després de repetits avisos, vaig dir-li:

 

─ Si no canvies d’actitud, no solament perdràs el curs sinó que t’hauré de treure de classe.

─ La culpa és de vostè. Faci la classe més divertida...

 

Em vaig quedar descol·locat. Qualsevol altre alumne que m’hagués dit allò m’hauria fet replantejar la manera de fer la classe. Però, tractant-se “d’aquell” alumne, vaig creure que havia de reaccionar amb contundència:

 

─ La meva feina no és entretenir la gent sinó ajudar a estudiar...
I aquest és el teu problema: tu no vols estudiar, i aprofites la classe per divertir-te empipant la gent.

─ Les classes són molt avorrides. Si vol que estudiem, hauria de fer les classes més divertides.

─ Jo no “vull” que estudiïs. Altres nois de la teva edat estan treballant en tallers o oficines; i per a mi tenen el mateix valor que els que estudieu. Poder estudiar és un privilegi. Estàs en una escola, no en un circ. Si estudiessis, ni que fos només una mica, t’adonaries de la sort que tens. I no et creguis que faries cap “favor” a ningú, estudiant; en tot cas te’l faries a tu mateix. Ningú no t’ho hauria d’agrair. Ets tu qui hauries d’estar “agraït” a tots els qui t’ho fem possible.

 

3. Els apòstols, davant les paraules exigents de Jesús, intenten tornar-li la pilota: “doneu-nos més fe”. Si reben més “fe”, seran més de fer el que Jesús els diu.

Jesús no els accepta “l’excusa”.
És cert que sense el do de la fe no és possible seguir el camí de Jesús, com per a molts estudiants seria difícil aprendre sense un professor. Però, així com no falta professor a les classes, tampoc a ningú manca el do de la fe.
El que passa és que, de la mateixa manera que un professor només resulta “profitós” si hi ha una actitud positiva en l’estudiant, també el do de la fe només resulta “operant” si hi ha una actitud adequada en l’apòstol.
 

4. Quina ha de ser aquesta actitud?

Jesús ha parlat als deixebles de la necessitat de no escandalitzar (“no fer caure) a cap d’aquests petits, i de saber perdonar sempre.

Això no depèn només de la “fe” sinó també d’una actitud realista.
 

El primer acte de “realisme” és acceptar que, complint allò que Déu ens mana, no li fem cap “favor” a Ell sinó a nosaltres mateixos.
Ser apòstol no comporta cap classe de superioritat envers ningú, ni s’ha d’entendre com un “favor” a Déu, sinó a nosaltres mateixos els Humans, individualment i com a col·lectivitat.

Els Manaments de Déu són en favor nostre.
Complir-los significa créixer, madurar i fer-nos capaços de rebre “dons” més grans.
Els dons de Déu no són pas per crear “categories” entre nosaltres sinó per aprendre la comunió, que és el nostre primer bé.
“Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells” (Joan 3:24).

 

C. MISSATGE.

5. Perquè el do de la fe sigui “operant” en nosaltres, cal una actitud realista: el do rebut no ens fa superiors als altres ni ens dóna “drets” davant Déu.

 

6. Això no impedeix que Déu, en la seva bondat, hagi volgut que els seus dons siguin també mèrit nostre. Passa com amb aquells pares que diuen al fill: “Si aproves el curs et comprarem la moto”. Això no vol dir que el fill pugui pensar que aprovant el curs fa un “favor” als pares, de manera que aquests l’han de “pagar” amb la moto.
No; el favor se’l fa a si mateix.
Però els pares, en la seva generositat, “converteixen” en mèrit del fill allò que en realitat és un do que ells li fan. És una manera de fer que el fill senti més seu el “do” dels estudis que lo proporcionen.
D’una manera semblant, Déu vol que puguem sentir ben nostra la vida que Ell ens dóna, permetent-nos de “merèixer-la”. Però seria una insolència anar amb exigències davant Déu, o amb sentiments de superioritat davant els altres.

 

D: RESPOSTA.

7. Jesús parla als “deixebles”, però la petició la fan els “apòstols”. “Apòstol” significa “enviat”. Tots els deixebles, d’una manera o altra, som també apòstols. Qui ha rebut una notícia que ho és bona per a tothom, se sent cridat a comunicar-la als altres. I aquest fet, que en realitat és un “do rebut”, no hem de “convertir-lo” en una excusa per sentir-nos superiors.
 
El missatge de Jesús no es proclama des de cap forma de superioritat o de poder, sinó des d’una actitud de servei, sempre discreta.
¿La “grandesa” que de vagades acompanya la proclamació de la bona notícia, no es converteix en un llenguatge que contradiu el missatge?

 

8. Avui en la nostra societat, hem convertit les notícies en “mercaderies” de gran preu. Això té un perill: “crear notícies”, o convertir en notícia “valuosa” qualsevol esdeveniment vulgar. Minúsculs escàndols, extraordinàriament engrandits en fer-ne notícia, es converteixen en gravíssims problemes de convivència.
 

Se sol retreure a l’Església una relació “poc fluïda” amb el Mitjans de Comunicació. Segurament sigui veritat. Però seria un error caure en l’extrem oposat.
Església i Poder són directament contraris entre si; i no podem descuidar que actualment els Mitjans de Comunicació són un Gran Poder.
¿Sabrem, a l’Església, no caure en la temptació de tenir o disposar d’aquest Poder? ­Recordem la 2ª Temptació de Jesús (Lluc 4,5ss).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’agraïment és, sens dubte, un sentiment noble.
¿Penseu que Déu, o Jesús, és “poc noble” quan ens mana considerar-nos “servents sense cap mèrit: que no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”?

 

2. “Doneu-nos més fe”, diuen els apòstols a Jesús, com “retornar-li la pilota” per les seves exigències.
¿Fem servir també nosaltres aquesta excusa, o alguna altra, per no decidir-nos a perdonar, o a no escandalitzar?

 

3. Tot i ser “germans” entre nosaltres, ¿ens comportem de vegades com si fóssim amos o servents?