EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU
(14 de setembre)
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Creu (clavat a la Creu) Creu (Prendre la Creu) Fill (de Déu Messies. Messies (glossari).
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Veure també: Entrevistes amb Fid’ho: Exaltació de la Santa Creu.
Nota.
L'evangeli d'avui es llegeix també el 4rt.
diumenge de quaresma de l'any B. Aquí hi copio els Apunts d'homilia
fets en aquella ocasió.
LECTURES.
1ª Lectura. Nombres (21,4b-9).
En aquells dies,
tot fent camí,
el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès.
Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte,
si hem de morir en aquest desert?
No hi ha pa ni aigua,
i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.»
Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven,
i molta gent moria.
El poble anà a trobar Moisès i li digué:
«Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu.
Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.»
Moisès pregà pel poble, i el Senyor li digué:
«Forja una imatge d’aquestes
serps
i posa-la en forma d’estendard.
Els qui hauran estat picats, si la miren, salvaran la vida.»
Moisès va fer una serp de coure,
la va posar en forma d’estendard,
i tothom qui havia estat picat,
si mirava la serp de coure,
salvava la vida.
2ª Lectura. Filipencs (2,6-11).
Jesucrist,
que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no-res,
fins a prendre la condició d’esclau.
Havent-se fet semblant als homes
i començant de captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà i es
féu obedient fins a acceptar la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l’ha exalçat
i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè
tothom,
al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui el genoll al nom de Jesús,
i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
EVANGELI. (Joan 3, 14-21).
NOTA.
La litúrgia ens proposa un fragment de
la 2ª part del diàleg de Nicodem amb
Jesús. Per poder entendre aquesta “2ª part” és molt convenient llegir tot
el diàleg. Per això l'escric aquí, posant en vermell les parts no recollides en
el Missal.
Hi havia un dels fariseus que es deia
Nicodem.
Era un dirigent dels jueus.
Aquest home va anar de nit a trobar Jesús
i li digué:
-Rabí, sabem que ets un mestre enviat per
Déu,
perquè ningú no podria fer
aquests senyals prodigiosos que tu fas
si Déu no estigués amb ell.
Jesús li respongué:
-T'ho ben asseguro:
ningú no pot veure el Regne de Déu
si no neix de dalt.
Li diu Nicodem:
-Com pot néixer un home que ja és vell?
És que pot entrar altra vegada a les entranyes
de la mare
i tornar a néixer?
Jesús respongué:
-T'ho ben asseguro:
ningú no pot entrar al Regne de Déu
si no neix de l'aigua i de l'Esperit.
De la carn en neix carn,
de l'Esperit en neix Esperit.
No t'estranyis que t'hagi dit:
"Cal que nasqueu de dalt."
El vent bufa allà on vol;
en sents la remor, però no saps d'on ve
ni on va.
Així mateix passa amb el qui neix de
l'Esperit.
Nicodem li replicà:
-Com pot ser tot això?
Jesús li respongué:
-I tu, que ets mestre d'Israel, no ho
comprens?
Et ben asseguro que parlem d'allò que
sabem
i donem testimoni d'allò que hem vist,
però vosaltres no admeteu el nostre
testimoni.
Si no em creieu
quan us parlo de les coses terrenals,
com podreu creure’m
quan us parli de les celestials?
(En aquell temps, Jesús digué a Nicodem:)
Ningú no ha pujat mai al cel,
fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home.
«Com Moisès, en el desert, enlairà la serp,
també el Fill de l’home ha de ser enlairat,
perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna.
Déu estima tant el món,
que ha donat el seu Fill únic,
perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,
sinó que tinguin vida eterna.
Déu envià el seu Fill al món
no perquè el condemnés,
sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell,
no seran condemnats.
Els qui no creuen, ja han estat condemnats,
per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
Déu els ha condemnat perquè,
quan la llum ha vingut al món,
s’han estimat més la foscor que la llum.
És que no es comportaven com cal.
Tothom qui obra malament
té odi a la llum i es vol quedar en la foscor,
perquè la llum descobriria com són les seves obres.
Però els qui viuen d’acord amb la veritat,
sí que busquen la plena llum,
i que tothom vegi què fan,
ja que ho fan segons Déu».
B. LLENGUATGE.
1. Un xic abans de les paraules llegides, l'Evangeli de Joan (Joan
2:23) havia dit que “molts, veient els miracles que Jesús feia,
cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”.
2. En l’evangeli d’avui veiem un cas concret, i ben significatiu,
d’una “persona important”, Nicodem (“Nicodem”
= vencedor del poble), que ha copsat
el significat messiànic de les
obres de Jesús, però que ho entén
malament.
En el diàleg que comença Nicodem,
Jesús el talla de seguida per dir-li: T'ho ben asseguro: ningú no pot “veure” el Regne de Déu si
no “neix de dalt”.
Segons els experts, el text original
grec juga amb el doble significat de la paraula ανωθεν (anothen), que es pot traduir per “de
dalt” o per “de nou”.
Nicodem pregunta a Jesús com es pot “néixer de nou”. ¿És que podem repetir el naixement tornant a
entrar al si de la mare?
La proposta absurda de Nicodem és una
estratègia literària per posar en boca de Jesús l’explicació correcta del seu messianisme.
“Néixer de nou” és “néixer de dalt”, i significa “néixer de l’Aigua i de l’Esperit”. No es tracta de repetir el
naixement sinó d’un segon naixement que “completa” el primer.
El primer naixement és “en la carn”.
Aquest naixement ens fa capaços de resposta; o millor: ens fa capaços
de veure que som estimats, i de poder respondre a aquest amor
acollint-lo i deixant-nos transformar per ell. Però, ser capaços de respondre no vol pas dir respondre-hi realment.
Només si exercim aquesta capacitat de
“respondre" acceptant de “néixer de nou", naixem “de dalt”, “de
l’Aigua i de l’Esperit”.
Aquí “aigua” vol dir allò que fa
visible l’Esperit. Des costat obert de Jesús a la creu en va sortir “sang i
aigua” (Joan 19,34). Vol
ser una al·lusió directa al Baptisme, pel qual una persona és acollida
en la Comunitat Cristiana (Comunitat de
l’Esperit).
El Baptisme simbolitza la continuació
en nosaltres de la mort resurrecciosa de Jesús. El batejat és submergit
(mor) en l’aigua per “sortir-ne nou” (ressuscitat).
3. L’evangelista posa en boca de Jesús
una referència bíblica, del llibre dels Nombres, ben coneguda per explicar què
vol dir “néixer de dalt”: “Com Moisès, en el desert, enlairà la
serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui
creuen en ell tinguin vida eterna” (Joan
3,14). És Jesús “enlairat” que dona l’aigua i l’Esperit (Joan 19,34 i 19,30).
4. És ben estrany el relat
del Llibre dels Nombres (el quart dels cinc llibres que formen la “Llei”
dels Jueus). Diu així:” (Al desert) el
poble parlava contra Déu i contra Moisès... Llavors el Senyor va enviar contra
el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts
israelites. El poble anà a trobar Moisès
per dir-li: −Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor
que allunyi de nosaltres aquestes serps. Moisès va intercedir a favor del
poble, i el Senyor li respongué: −Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la
dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida
(Nombres
21,6s).
5. Resulta curiós i sorprenent que els Israelites, per
deslliurar-se de la mort causada per les serps, hagin de confiar precisament en
la reproducció d’una serp que Moisès enlaira perquè tothom la
pugui veure. Però així quedava clar que els qui
morien no era per culpa de les serps
sinó a causa de la seva infidelitat
a Déu. Mirar la serp enlairada
significava “tornar a Déu”, font de la “vida” dels
israelites com a Poble Elegit.
6. Jesús també ha de ser enlairat. Sense adonar-se del que
realment feien, els que van crucificar Jesús el van enlairar; és a dir: el
van situar en l’àmbit de Déu. Jesús, enlairat, fa visible per a tothom allò
que Déu és. “Déu estima tant el
món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en
ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan
3,16).
Aquí hi ha un canvi radical en la manera d’entendre Déu i la seva
relació amb els Humans. Déu no es mostra jutge. Déu és Amor. Déu
és Vida que es dóna. Perquè és vida que es dóna, podem parlar d’un Fill ─vida rebuda─ igual al Pare. I també la vida-rebuda del Fill és vida que es dóna, i arriba a cada un de nosaltres si l’acollim.
7. El Fill s’ha fet Home, i el podem “veure” en Jesús de Natzaret. Enlairat a la creu, Jesús ens fa visible
“la vida que es dóna”.
Mirar-lo i acollir aquesta vida és “néixer de dalt” o “néixer de
l’Esperit” o “néixer de l’aigua i de l’Esperit” o “néixer de nou”.
Per això Joan “descriurà” la mort de Jesús dient: “Inclinant el cap, va lliurà l’Esperit”. I també: “Un dels soldats li traspassà el costat amb
un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang (vida) i aigua (esperit)” (Joan
19,30. 34).
Com ja es diu en el Pròleg
de l’Evangeli de Joan: “A tots els qui
l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu” (Joan
1,12).
I també: “De la seva plenitud, tots
nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia” (Joan
1,14).
i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5) .
No obstant, no tothom està disposat a mirar el Crucificat. Quan les pròpies obres són
dolentes, es té por a la Llum i es
prefereix la Foscor. (Joan 3,19).
9. Déu ha donat el seu Fill
únic...
“Donar el propi fill” no vol pas dir desfer-se d’ell o
abandonar-lo. Al contrari: per a la “vida-que-es-dóna”, el “fill-donat” expressa
la plenitud de la paternitat i la plenitud de la filiació. El “Fill-donat-als-homes” és l’oferta
amorosa de Déu a participar de la seva Vida. “A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment
els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan
6,57). I també: “Que tots siguin u,
com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres”
(17,20).
Aquestes preguntes no es poden respondre adequadament perquè, en
realitat, no estan ben formulades. Venen del fet que imaginem Déu obrant a
la nostra manera. Jesús ho va dir clarament a Pere quan aquest volia
apartar-lo de la Passió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses
com Déu, sinó com els homes” (Marc
8,33).
Nosaltres veiem les coses des d’una vida tinguda, afirmada,
defensada, posseïda. Déu les veu des d’una vida-que-es-dóna, compartida,
radial, amorosa.
És normal que nosaltres vegem
les coses “com els homes”. No obstant, i aquesta és la gran “notícia”, Déu
ens invita a veure-les “com Déu”, i a
obrar com Ell obra.
Som invitats a néixer de dalt i així
gaudir de la seva mateixa Vida.
C. MISSATGE.
11. En una reunió de diàleg, una persona va dir: “Si els mossens
expliquéssiu millor l’Evangeli, molta més gent hi creuria”.
No ho sé... Jesús “explicava” perfectament el seu missatge,
i, no obstant, molt aviat el van condemnar a mort per blasfem, i el van matar.
Una bona explicació
ajuda a “conèixer” l’Evangeli; però per acollir-lo cal “néixer de dalt”.
És a dir: cal “mirar el Crucificat”.
I és bo d’adonar-se que, fins i tot sense saber-ho explícitament, han estat i
són moltíssims els qui “miren el
crucificat” en el reflex tràgic de milers i milers de crucificats d’arreu del món.
En l’Evangeli de Lluc, el vell Simeó diu a Maria: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts
caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda” (Lluc
2,34).
El Crucificat és senyera:
o se’l combat clavant-lo a la Creu, o se'l mira com a font de
Vida.
12. Dit amb llenguatge d’avui: Tot ésser humà ha de prendre partit
davant aquest dilema:
- o mirar l’Home, sovint crucificat, marginat, menyspreat... i
dedicar-li la pròpia vida,
- o mirar-se a si mateix, i això
el portarà indefectiblement a utilitzar
(crucificar) els altres en la
pretensió de construir i assegurar el propi JO.
Aquesta segona opció és possible, i no depèn de si es “coneix” més
o menys bé l’Evangeli, sinó de si tenim o no un “cor dur” (Recordem el pecat de
Pere: “Jo no conec aquest home” (Marc 14,71, i paral·lels).
D: RESPOSTA.
13. La resposta pot ser
a dos nivells:
a) A nivell
institucional.
Seria bo veure fins a quin punt l’Església-institució (o qualsevol
altra Religió institucional) “reprodueix” la situació de la Religió oficial del
temps de Jesús.
Nicodem representa la Religió, però
des d’una posició de Poder.
Intenta “incorporar-hi” l’arribada del
Messies anunciada pels profetes. Però Jesús li diu que no és aquest el
camí. La Religió pot ser bona, molt bona; però no és definitiva. La Religió,
inicialment, forma part de la “vida
segons la carn”. Però resulta que l’amor
de Déu ens invita a la “vida segons l’Esperit”.
És per això que la “vida segons la carn”
es queda curta.
És vàlida només com a trampolí per arribar a “néixer de dalt”.
En la mesura que l’Església (o qualsevol altra Religió) hagi incorporat estructures de Domini, cal que sigui superada.
b) A nivell personal.
“Superar l’Església” (o qualsevol altra Religió) no vol pas dir
necessàriament abandonar-la, sinó viure-la tenint l’home real com a referència.
Déu convida tothom a acceptar i gaudir de la filiació.
Les Religions tradicionals solen tenir suficient “saviesa i
ductilitat” com per poder oferir llenguatge i espai per a aquesta
“filiació”, que només és “activada” rebent com a do del Pare.
En aquest sentit, potser sigui també possible, en casos especials,
viure-la al marge de tota forma religiosa.
Encara que això comporta “desaprofitar” uns bons recursos que la Religió
ens posa a l’abast.
De totes maneres, això depèn molt de les “experiències”, positives o negatives,
que prèviament s’hagin tingut en la respectiva “Religió”.
Les Religions són l’Herència que ens han deixat els qui ens
han precedit. És una herència que nosaltres hem de gestionar segons la realitat
que vivim. En situacions normals, el fill que s’emancipa no deixa pas de ser
“fill” ni trenca la relació amb els pares. Al contrari: l’emancipació es
converteix en una manera madura de
viure la filiació.
Però cada cas és cada cas... I cap de nosaltres, crec, ha estat cridat a ser
“jutge” dels altres...
14. En l’àmbit de les Religions, potser ens passa com a molts
països empobrits: a la pobresa material s’hi adjunta la pobresa de persones,
conseqüència de “l’emigració” de molts ciutadans que haurien pogut produir riquesa
per al propi país si no haguessin marxat.
La renovació que permanentment necessiten les Religions és més
difícil si les persones que en veuen la necessitat “emigren” com a signe de protesta. Aquí seria oportú llegir i
meditar aquell famós i profund poema de Salvador Espriu Assaig
de càntic en el temple.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Aquí som, la majoria de nosaltres, fills de l’Església. Però, som fills encara petits o ja adults, i fins i tot emancipats?
2. Físicament la crucifixió enlairava
el crucificat. ¿Però, els Evangelis es refereixen només a Jesús, o també a
totes les víctimes dels Poders Humans?
En aquest cas, què vol dir, en la pràctica, “mirar el crucificat”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada