Diumenge vinent, 26è. de durant l'any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Convertir-se.   Fam.   Llàtzer.   Vestit.  

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 26.C

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Amós 6,1a.4-7).

Això diu el Senyor, Déu de l’univers:

«Ai dels qui viuen tranquils a Sió,

dels qui es creuen segurs al turó de Samaria!

S’estiren en llits de marfil,

s’aclofen en els seus sofàs,

mengen els anyells més tendres

i els vedells engreixats a les estables,

improvisen al so de l’arpa,

creen com David les seves melodies,

beuen el vi en grans copes,

i s’ungeixen amb els perfums més fins,

però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.

Per això ara seran els primers en les files dels deportats;

així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

 

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 6,11-16).

Home de Déu,

busca de practicar sempre la justícia,

la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud.

Lluita en el noble combat de la fe

i guanya’t la vida eterna.

És per a obtenir-la que vas ser cridat

i vas confessar noblement la fe

en presència de molts testimonis.

Davant Déu, font de tota vida,

i davant Jesucrist,

que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió,

et recomano que guardis irreprensible i sense falta

el manament rebut,

fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora,

farà aparèixer la seva manifestació

aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà,

el Rei dels reis i el Senyor dels senyors,

l’únic que té com a pròpia la immortalitat

i habita en una llum inaccessible:

cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.

A ell l’honor i el poder per sempre.

Amén.

 

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.
 

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. La paràbola d’avui té dues parts ben diferenciades.

En la primera se’ns descriu la parella ric i pobre. Espontàniament sentim simpatia per Llàtzer, un pobre tan pobre que no té altra companyia que els gossos que corren pel carrer, tan pobres com ell.

Per contra, sentim una mica de ràbia envers aquest ricatxo que exhibeix la seva riquesa sense compadir-se gens ni mica del pobre, estirat vora el seu portal. Quina galta, aquest ricatxo, pensem!

 

2. Però a la segona part, el ric, ja difunt, ens apareix com un pobre, i desperta en nosaltres una certa “compassió”, sobretot enfront de la “duresa” que vers ell mostra pare-Abraham negant-li el més mínim consol. Diríem que a la segona part es repeteix la situació de la primera, però invertida: el ric ara és un “pobre abandonat”, i Llàtzer, amb pare-Abraham, és un “ric sense entranyes”.

Potser, davant les respostes de pare-Abraham, pensem: nosaltres no seríem tan durs...
Més encara: d’alguna manera, la “duresa” de pare‑Abraham és la manifestació de la “duresa de Déu”. I això ens sorprèn encara més perquè no lliga amb la imatge que de Déu ens dóna el mateix Jesús en els Evangelis.

 

3. Fins i tot podria semblar que aquesta segona part hagi estat escrita per presentar-nos el ric com a una persona “bona” (Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus, considerats per tothom “bones persones”), ja que, en mig dels propis mals, ell es preocupa per la situació perillosa en què es troben els seus “cinc germans”.
 
Aquesta “bondat del ric” contrasta amb la duresa de la resposta que rep: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El contrast  bondat - duresa  sembla expressament buscat.

Certament costa d’entendre aquesta duresa envers algú que suplica humilment l’ajut del seu “pare Abraham”.

 

4. És ben cert que els Evangelis ens presenten Jesús com la manifestació de la bondat de Déu; però aquesta bondat té una única excepció: quan un humà és dur amb altres humans.

Repetidament i de diverses maneres se’ns diu que Déu “farà amb vosaltres la mateixa mesura que nosaltres haurem fet amb els altres”. (Lluc 6,38; Mateu 25,40; Mateu 6,15; Mateu 7,1).

 

5. Sobre aquest punt els Evangelis són implacables, i, a més ho confirmen amb una declaració repetida: “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18). És a dir: la vida del més enllà queda decidida en la manera de viure aquí.
 

La “mort” no introdueix una “altra” vida.
Hi ha una sola vida, amb un “temps” per “decidir-la”. Acabat el “temps”, serà allò que hàgim decidit. Passa com en la ceràmica: cada objecte, abans de ser posat al forn, pot ser modelat i canviat. Un cop posat al forn, ja res pot canviar.
Semblantment els humans: (vist des de la nostra situació actual) tenim la vida d’ara per canviar i transformar-nos, però amb la “mort” s’acaba el “temps de modulació”, i serem el que hàgim decidit.

 

6. (He de confessar que em resulta difícil entendre aquesta “fixació” a partir de la “mort”. Encara que els Evangelis ens ho presenten com a “plenitud”, em costa compaginar-ho amb la “llibertat”. Perquè una cosa sembla clara: una “plenitud” sense “llibertat no seria “plenitud”. Segur que hi ha alguna altra cosa que se m’escapa...).

Segurament la llibertat pròpia de la plenitud serà tan diferent i tan superior a la d’ara, que és impossible poder-la imaginar. De fet, la llibertat d’ara és tan “imperfecta” que implica poder elegir entre amor i desamor. Però no sembla gaire “raonable” que el “desamor” pugui ser “fruit” d’alguna classe de llibertat.
Per a estimar, certament necessitem llibertat; però per a no‑estimar,  ens és “suficient” la pròpia indolència o covardia...

 

7. ... hi ha una fossa immensa...

Abraham parla d’una fossa immensa que separa el lloc del ric del lloc del pobre. D’on surt, aquesta fossa?
Sembla clar que es tracta de la fossa que, en vida, el “ric” va establir enfront del “pobre”. Tan a la vora, i tan allunyat d’ell!... Tan fàcil de deixar-se “trobar”, però tan inaccessible!...
Al pobre no li arriben ni les engrunes que cauen de la taula del ric!...
 

A partir d’aquí: “Allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel”! (Mateu 18:18), i “Tenia fam i no em donàreu de menjar;...” (Mateu 25,42).
Potser la “fossa” no ve constituïda per la “distància” sinó per la “renúncia definitiva” de la llibertat que el ric fa dia a dia”.

 

8. Potser aquí podem començar a entendre la “duresa” de Déu. S’assembla a la “duresa” del professor preocupat per l’alumne que no estudia, i al qual adverteix: Si continues així, tens el curs suspès. No és el professor qui provoca el “suspens” de l’alumne sinó la seva ganduleria decidida. La feina del professor és ajudar l’alumne a superar les seves limitacions, però no pot fer res enfront de la seva decisió de mantenir-se “gandul”. Només li queda “advertir-lo seriosament”.

 

9. Moisès i els profetes...

La paràbola és un advertiment, i un advertiment “seriós”, sobretot quan diu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”.
 

Moisès, aquí, representa allò que ens diu la Religió, l’Ètica o la Moral que tots, d’una manera o altra, podem “conèixer”.
 

Els profetes, aquí, són tots i cada un dels pobres que ens trobem “davant el nostre porta”l, en el nostre “camí de la vida”.
 
Tant se val que ens considerem “cristians”, “creients”, “ateus”, “agnòstics” o “indiferents”...
Cada “pobre o persona necessitada” és el “profeta” que parla directament a nosaltres, i amb un llenguatge sempre entenedor.
I només hi ha dues respostes:
‒“tenia gana i em donàreu menjar”, o
‒“tenia gana i no em donàreu menjar”.
 
És aquí on ens ho juguem TOT. La resta són trons...

 

10. La referència als “cinc germans” possiblement vulgui ser una al·lusió directa i explícita a la comunitat cristiana, els membres de la qual, entre ells, s’anomenaven “germans”.
Tot i dir-nos “germans”, tenim el perill d’establir entre nosaltres “fosses insalvables” (1ª Corintis 11,20ss).

El número “cinc”, en els Evangelis, suggereix la idea d’universalitat. Amb Moisès o sense, tothom disposa de profetes que parlen a ell directament.
 

El pobre no ho sap pas que sigui profeta per algú. Ell només sap que està “estirat vora el portal del ric amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam”.
És la seva presència allò que el converteix en “profeta”.  
No és pobre perquè és profeta sinó que és “profeta” perquè és pobre “present” a la nostra vida.

No és dolent ser ric... si no hi han “pobres”!

 

 

C. MISSATGE.

 

11. Només hi ha una vida, en la qual acollim o no la capacitat de comunió. La resta segueix per si mateixa.

Què és aquesta “resta”?
Els Evangelis ens pinten amb colors vius allò que significa la comunió. La no-comunió ens és descrita només en forma de possibilitat a evitar. No forma part del “projecte de Déu”. Només pot ser conseqüència de la decisió explícita de no acollir el “do del Pare”.
 

Què comporta la no-comunió? No ho sé.
Segurament no ho sap ningú; ni falta que fa. Com no fa cap falta a un estudiant saber què comporta el suspens. Per a un “estudiant”, l’únic horitzó, per a ell i per al professor, és aprendre.
Igualment, per als éssers humans l’únic horitzó és la vida de comunió. Menysprear-lo, és quedar-se sense horitzó.

 

 

D: RESPOSTA.

 

12. Fer cas de Moisès i dels profetes.

“Moisès” (sigui qui sigui per a cadascú: Moisès, Jesús, Buda, Mohament, Marx, Freud,...) ens proposa alguna classe d’Humanisme.
 

Però allò “definiu” per a cadascú són els profetes.
Els profetes són els “pobres” que cadascú trobem en el nostre “Camí”. Ells parlen directament a cada un de nosaltres. Sovint sense paraules. I quan fan servir paraules, podrien ser fins i tot  “falses”. Tant se val. Ells parlen amb la seva presència. Estan aquí. I és aquesta presència concreta allò que ens demana una resposta concreta.
Podem atendre-la o defugir-la, però és impossible ignorar-la.

 

13. El ric de la paràbola sabia que hi havia Llàtzer al seu portal. El relat fa notar expressament el seu nom. “Llàtzer” significa “Déu ajuda”. Segons el relat, no es pot pas dir que sigui ell mateix “l’ajudat” per Déu. “Llàtzer” és el profeta que Déu envia al ric, per ajudar-lo a ell.

14. A la segona part del relat, el ric demana a Abraham que enviï Llàtzer als seus “cinc germans”, però no com a “pobre” sinó com a “mort”, perquè sigui com un “miracle”. “Així li faran cas”, pensa.
 
Queda clar que no ha entès res de res...
La conversió no és la resposta a una “presència extraordinària”, sinó la resposta que neix de la solidaritat.
Llàtzer va ser profeta per al “ric” precisament perquè era “pobre”: la seva presència era una invitació inexcusable a la solidaritat.
Els altres “cinc germans” també tenim els nostres pobres-profetes. Podem escoltar-los o no.
És aquí que ens ho juguen tot.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El canvi que Jesús provoca en el món religiós, seguint la línia dels profetes, és tan important que en la Carta de St. Jaume podem llegir: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” (Jaume 1,27). Què en penseu, tenint en compte l’Església actual?

 

2. Ser ric és una bona cosa, excepte si hi ha pobres. Però, segons sembla, sempre hi haurà pobres. Però avui, entre nosaltres, sembla que hi ha qui ha decidit “guanyar-se la vida” fent l’ofici de “pobre” (que pot ser molt “rendible”!). Quins interrogants us posa tot això? Com compartir correctament les riqueses?

 

3. La majoria de nosaltres som rics si ens comparem amb els més pobres, i som pobres si ens comparem amb els més rics. Com ho viviu, això?