Diumenge vinent, 19è. de durant l'any C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Feliços.      Fill de l’home.      Por.       Regne de Déu.       Tresor.        Vetlleu.   

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 19.C. 

 

A.  LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 18,6-9).

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut.

El vostre poble esperava la salvació dels justos

i la perdició dels enemics.

Amb un mateix fet castigàveu els adversaris

i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat.

Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles,

es comprometeren a observar aquesta llei divina:

tot el poble sant havia de participar igualment dels béns,

com havia participat dels perills.

Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

 

2ª LECTURA (Hebreus 11,1-2.8-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

creure és posseir anticipadament els béns que esperem,

és conèixer per endavant allò que encara no veiem.

L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics,

perquè havien cregut.

Gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra

que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

residí en el país que Déu li havia promès

com si fos un foraster,

vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob,

hereus com ell de la mateixa promesa.

És que esperava aquella ciutat ben fonamentada

que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe,

sense haver posseït allò que Déu els prometia,

sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho,

i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria.

I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat,

no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi.

És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor,

una pàtria celestial.

Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu,

ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per a ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

 

 

EVANGELI. (Lluc 12,32-48).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No tingueu por, petit ramat:

el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.

Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Feu-vos bosses que no s’envelleixin,

aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;

allà els lladres no s’hi acosten

ni les arnes no fan malbé res.

On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.

Feu com els criats,

que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces

per poder obrir la porta tan bon punt trucarà.

Feliços els criats

que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada.

Amb tota veritat us dic que se cenyirà,

els farà seure a taula,

i ell mateix passarà a servir-los d’un a un.

Feliços si els trobava sempre vetllant,

ni que vingués a mitjanit o a la matinada.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria,

no hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Pere li preguntà:

«Senyor, aquesta paràbola,

la dieu només per a nosaltres o per a tothom?»

El Senyor li respongué:

«Qui és l’administrador fidel i prudent,

a qui l’amo confia el personal de servei

perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca?

Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així:

us asseguro que li confiarà tots els seus béns.
Però si aquell servidor pensava:

«El meu amo triga a venir»,

i començava a pegar els criats i les criades,

a menjar, a beure i a embriagar-se,

el seu amo tornarà el dia que ell no sospita

i a una hora que ell no sap,

i el condemnarà a la pena dels traïdors.

L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo,

no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia,

rebrà de valent.

Però el qui, sense saber què volia l’amo,

ha fet coses que mereixien assots,

rebrà més poc.

Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt,

tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»

 

 

B.  LLENGUATGE. 

1. L’evangeli d’avui és una mica llarg i diu moltes coses. Hi ha un primer punt que sembla que no lliga gaire amb la resta sinó que, més aviat, connecta amb el missatge de diumenge passat sobre l’amor a les riqueses. Si diumenge passat se’ns donava un avís (“Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses...” Lluc 12,15), avui, dirigint-se directament als deixebles, Jesús proposa un pas més: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten... On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor” (Lluc 12,33ss).

 

2. Jesús es dirigeix als seus deixebles amb una expressió afectuosa i significativa: “Petit ramat”. És el “contrapunt” d’allò que normalment “somniaven” els deixebles. Ells somniaven en un Regne que aniria convertint-se en un “imperi”, grandiós i magnífic, que s’imposaria a tothom. Per contra, el Regne que se’ls ofereix, si bé serà universal, estarà format per ramats “petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei. No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó “germans”.

Això ens permet entendre allò que ve a continuació.

 

3. “Estigueu atents...”

Després del primer punt referit a les riqueses, l’evangeli se centra en un Amo i uns Servents.
Sembla clar que quan parla dels servents es refereix als deixebles. Però ¿a qui es refereix quan parla de l’Amo?
A més es tracta d’un “Amo” ben especial:
- en primer lloc es fa notar que arriba d’una festa de noces, i a més
- que es posa a “servir” els seus servents, “si els troba desperts”!
 

4. Qui és aquest “Amo”?

“El fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada...”

El “rei” del regne de déu és l’Home. No un home que regni sobre els altres homes, sinó l’Home en la seva globalitat. El regne de déu és la Humanitat, projectada “a imatge i semblança de Déu”.
O potser dit més exactament: Déu prepara l’Home per instituir, conjuntament amb Ell, el Regne.
Per això es diu que l’Amo ve d’unes noces. És l’Aliança de Déu amb la Humanitat, expressada pel simbolisme d’unes noces (Joan 2,1ss):
- Déu, fet present en Jesús (el Fill de l’Home) és “l’espòs”.
- La Humanitat, feta present per la “Comunitat Cristiana” és “l’esposa”, que espera l’Espòs, i l’obre de seguida que “truca”.

 

5. L’Home encara no existeix en plenitud. Cada un de nosaltres comença essent sobretot un producte: producte d’un engendrament; producte d’unes lleis que regulen el seu creixement biològic,...
Però l’home-producte està cridat a ser persona, fruit també de la pròpia llibertat.

Som “persones” per l’exercici de la nostra capacitat de respondre lliurement a algú que es fa present a la nostra vida. Per ser “persones” ens cal trobar-nos com a mínim amb una altra “persona” i fer-nos “resposta” a la seva “presència”. No podem ser creats “persones”. Ens fem “persones” a través de relacions personals (o sigui: lliures i generoses).

 

6. “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos...”

No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por... En la paràbola del Bon Samarità, tant el Sacerdot com el Levita no veuen, en l’altre que troben pel camí, una “persona”. Ells hi veuen només un “mig mort” que els podria “contaminar” si s’hi acosten... (Levític 21,1s).
En canvi, el Samarità hi veu una persona (Lluc 10,30ss).
El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.
 

Per això ens podríem preguntar: qui serveix a qui?, perquè ningú pot esdevenir “persona” sense que la presència d’una altra persona li “activi” la seva capacitat de ser persona.
Permeteu-me repetir-ho: “ningú pot esdevenir persona només per pròpia decisió, sinó que necessita la presència d’una altra persona que li “activi” la seva capacitat de respondre-hi positivament”.
I “el fill de l’home que pot “activar” la nostra capacitat sol arribar “a   l’hora menys pensada”.

 

7. L’Amo, que torna d’unes noces, és l’Home (el “fill de l’home”), en la figura d’un home qualsevol que es fa “present” a la nostra vida. La seva “arribada” pot activar la nostra capacitat d’acolliment, i ens permet ser “persones”. Per això, la seva presència es converteix per a nosaltres en un do.
No ens podria fer un millor servei!
 

Els qui són pares fan aquesta experiència d’una manera molt profunda: el fill que acullen és vist i gaudit com un do; un do tan gran que transforma radicalment les seves vides.
Igualment passa amb l’experiència de l’enamorament: la “presència de l’altre” és sentida sobretot com un do que “omple” la nostra vida.

Ara veiem la profunditat d’allò tan sorprenent que ens diu l’evangeli: “Feliços els criats que “l’Amo” trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”.

La “presència “ de l’altre és reconeguda com un “do” que ens fa el més grans dels “serveis” que podem rebre: l’ocasió d’esdevenir “persones”.

 

8. “...ho dieu només per a nosaltres o per a tothom?”

Pere no ho veu clar.
En el Regne que el Pare els ha confiat, ells, els Dotze, quin paper hi tenen? Hi tenen un “lloc especial”, o són “com tothom”?

Jesús no respon la pregunta de Pere perquè no és una bona pregunta. A Pere, i als altres apòstols, de moment no els preocupa tant “el Regne” com el “paper” que ells hi tenen “reservat”. Serà un paper de privilegi?

Jesús reacciona amb certa duresa pedagògica: “Tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”.
Que els quedi clar: si es consideren mereixedors de privilegis, han de saber que això comporta que se’ls reclamarà més. I si es consideren amb dret a “manar sobre els altres”, s’exposen fins i tot a ser castigats durament pels “abusos” en què se sol caure en aquestes situacions.

La comunitat cristiana és, per essència, una comunitat de servei. Tothom hi és per “servir”. Fins i tot “l’Amo”. És com en la familia, on els “més capacitats” són els qui més “serveixen”.
El “servei” no és conseqüència d’una situació d’inferioritat sinó de l’amor lliure i generós (Joan 13,2ss).

 

C. MISSATGE.

9. La plena realització del projecte de Déu sobre l’Home no depèn només de Déu sinó també de la llibertat i generositat de cada ésser humà.
L’objectiu i la vocació de cada ésser humà és humanitzar-se fent Humanitat. Cal estar-hi a punt, ja que el “fill de l’home” (Amo i Servidor) arriba a l’hora menys pensada.
 

 

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve indicada per les paraules de Jesús: “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos”.

Avui, la “pèrdua d’importància” de l’Església com “institució” està provocant en molts “deixebles” un perillós canvi d’objectius. Sovint sembla que volem demostrar que “encara som importants”; que l’Església “encara té molt de pes”; que la societat encara “ha de comptar amb nosaltres”...
Com rics vinguts a menys, pretenem demostrar una importància i una “presència social” que (sortosament) ja no tenim.

Potser les paraules de Jesús al començament de l’evangeli que hem llegit siguin un bon programa: “No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Lliure de riqueses, l’Església es veurà capacitada i legitimada per dedicar-se a aquell “objectiu” que li és propi: humanitzar-se (encarnar-se) fent Humanitat (Actes 3,5).

 

Aquesta missió, avui i entre nosaltres, ha esdevingut urgent. Cada dia podem comprovar com la inhumanitat està creixent d’una manera progressivament més desinhibida. En són una mostra escandalosa i vergonyant l’actitud dels governs enfront dels immigrants que arriben a Europa, i les “guerres de testosterona” en què estem embolicats,  precisament quan tenim més capacitat per solucionar tants mals...

Per a l’Església, ha arribat el moment per a una “conversió radical”. O ens “convertim de debò”, o ja només fem nosa (“Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi”. Mateu 5,13).

El Vaticà II va ser el primer Concili Ecumènic que tenia directament per  finalitat “convertir-se”. Ens hi van ajudat moltíssim els qui fins aleshores eren tinguts per “enemics de l’Església” Nietzsche, Marx, Freud,.....

Ells ens van “obligar” a “prendre consciència” de quant ens havíem apartat de la Humanitat (i de l’Evangeli del Crucificat).

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. En la nostra societat es veu molt clar que els pares i els avis són “servidors” de fills o nets.
Mireu de descobrir també el “servei” que aquests últims fan amb la seva simple “presència”.
Dit d’una altra manera: valoraríeu i gaudiríeu igualment de la vida sense els vostres fills o nets? En realitat, qui serveix a qui?

 

2. Segons els Evangelis, Jesús es va dedicar sobretot a humanitzar els deshumanitzats. Aquesta és la intenció dels moltíssims relats de “curacions”.
En la societat actual, quins serveis humanitzadors considereu més urgents?

 

3. “El dissabte (la Llei) ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte (per a la Llei)” (Marc 2,27), diu Jesús.
Comenteu aquestes paraules en relació a la humanitat o inhumanitat  “d’interpretacions actuals” d’algunes lleis.