Diumenge vinent, 23è. de durant l'any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

 

Creu.    Deixebles.     Multitud. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble. 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 23.C
 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 9,13-18).

Quin home pot conèixer què desitja Déu?

Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?

Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,

són incertes les nostres previsions:

el cos que es descompon afeixuga l’ànima,

aquesta cabana de terra

és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.

Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,

si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,

qui haurà estat capaç

de trobar un rastre de les coses del cel?

Qui hauria conegut mai què desitjàveu,

si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,

si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,

els homes han après a conèixer què és del vostre grat,

i la saviesa els salva. 

 

2ª LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Estimat:

Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,

recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,

jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó.

Ara te’l retorno

com si t’enviés el fruit de les meves entranyes.

Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat

perquè em servís en lloc teu

mentre seré a la presó per causa de l’evangeli,

però no he volgut fer res sense el teu consentiment:

no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest,

si tu no el feies de bon grat.

Qui sap si, providencialment,

Onèsim se separà un moment de tu

perquè ara el recobris per sempre,

i no com esclau, sinó molt més que això:

com un germà estimat.

Ho és moltíssim per a mi,

però més encara ho ha de ser per a tu,

tant humanament com en el Senyor.

Per tant, si em comptes

entre els qui tenim part en uns mateixos béns,

rep-lo com em rebries a mi mateix.

 

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Fent classe de Religió a primer de batxillerat, un alumne va intervenir dient: Jesús em fa ràbia perquè era un cregut. I va citar algunes expressions que, segons els Evangelis, Jesús s’hauria aplicat a si mateix. Entre aquestes paraules hi havia les que avui hem llegit: “Qui no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. (Lluc 14,26).

D’això ja fa força temps i no recordo exactament quina va ser la meva resposta. Però deuria ser més o menys aquesta: Estic totalment d’acord amb tu. Si algú diu unes paraules com aquestes, manifesta una gran pedanteria i unes pretensions totalment injustificables.

Però Jesús no les va dir aquestes paraules sinó que és l’evangelista (en aquest cas, Lluc; i també Mateu 10,37) qui les posa en boca de Jesús més de 50 anys després de la seva mort.

 

2. Que Jesús no va dir aquestes paraules ho suggereixen els mateixos evangelistes fent referència a la creu: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. És totalment impossible que Jesús pogués parlar així de la creu. En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven, o se sospitava que es rebel·laven, contra l’Imperi. La Creu comportava la “deshumanització” màxima del crucificat.

 

3. No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna, i que en aquesta donació troba la seva plenitud.
És precisament a partir de l’experiència de Jesús que els evangelistes ens ofereixen una nova manera de veure la creu. La reflexió sobre la mort de Jesús, una mort tan coherent amb la seva vida (vida que es dóna), portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana. Per als deixebles, Jesús esdevé així “l’home-mostra”, el Fill de l’home; és a dir: l’Home.
D’aquí que “estimar Jesús”, en els Evangelis, signifiqui “estimar l’Home” o  “estimar la Humanitat” en cada ésser humà.

El que volen dir les paraules de Lluc i Mateu posades en boca de Jesús és que l’amor a les persones concretes, perquè sigui autèntic, s’ha de situar sempre en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.
I això, en un doble sentit:

A) Un “amor” a una persona concreta que no inclogui l’amor a la Humanitat no pot ser real. Seria “amor” a una “cosa” que trobem en aquella persona: la seva riquesa, la seva bellesa, la seva debilitat (que ens permet sentir-nos “superiors”), la seva simpatia, ...

B) Només en la Humanitat podem “salvar-nos” de la caducitat.
Mentre estem en el cos, aquest és el “suport” de la nostra existència. Aquest és el “temps” que se’ns concedeix per “encastar-nos” en la Humanitat, que va prenent forma de xarxa; és a dir: de vida compartida, en la qual cada Jo troba el seu lloc en el Nosaltres.


4. Així doncs, el “contrast” amb l’amor als pares, esposa, germans... es refereix només a quan aquest “amor” contradiu l’amor a l’Home. És com quan un polític s’aprofita del seu càrrec per afavorir la seva família o els seus amics en perjudici del bé públic. D’això, avui, en diem corrupció.
Hi ha formes de corrupció molt visibles que tots denunciem. També hi ha molta corrupció amagada que ningú denuncia i que, fins i tot, fa sentir-se “més espavilat que els altres”. Però no deixa de ser una corrupció condemnable.
La “inhumanitat” que alguns exhibeixen com a “servei públic” és avui un dels problemes més corrosius de la nostra societat.

 

5. Els Evangelis ens parlen de la vida com a servei a l’Home. És el contrari de la corrupció. Per això, de diferents maneres, ens adverteixen contra la temptació d’utilitzar els altres per afavorir als meus. Ja ho vam veure en l’Evangeli de Joan, quan Jesús, abans d’acceptar el seguiment de Pere, li demana per tres vegades: “M’estimes més que a aquests (els seus amics)?” (Joan 21,15ss). (Vegeu els apunts 9, corresponents al diumenge 3er. de Pasqua, 7ss. Any C).

“Estimar Jesús” significa “estimar els altres”. Això està clarament afirmat també en l’Evangeli de Mateu quan ens presenta aquella escena solemne i majestuosa del Judici Final, presidit per Home (el Fill de l’Home. Mateu 25,31ss): “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;... Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure... El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

 

6. Tornant a les “paraules de Jesús” que hem llegit, cal reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar que els evangelistes posin en boca de Jesús paraules que no va dir ni podia dir. Si no les va dir, per què es diu que les va dir? És que els evangelistes ens volen enganyar? És que pretenen donar-nos una falsa idea de Jesús?

 

7. Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a llegir els evangelis com si fossin biografies de jesús. Però no ho són. No ho són i, fins i tot, exclouen de ser-ho. Cal considerar-los més aviat com a guions de celebració. S’hi expressa la fe i la vida de les comunitats cristianes.
Ens parlen de Jesús, però per presentar-nos l’Home.
Per als deixebles, Jesús personalitza l’home plenament realitzat segons el projecte de Déu. (￫ Paraules de Jesús).

 

8. Com passa en les obres de teatre, allò que diu cada actor correspon a allò que ha escrit l’autor. Encara que un actor representi un personatge històric, allò que diu no són pas paraules del personatge representat sinó paraules que l’autor li fa dir, i amb les quals, si és un bon autor veraç, “dibuixa”, d’una manera real i actualitzada, la manera de ser i el significat del personatge representat.

En certa manera podríem dir que els evangelistes han escrit unes obres de teatre amb què volen presentar-nos la figura de “Jesús” no pas segons la seva realitat individual sinó segons allò que significa per a la Humanitat.
Els discursos o paraules que posen en boca de “Jesús” són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar realment” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a tots els humans. No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la Humanitat).

 

 

C. MISSATGE.

 

 9.  Estimar l’Home dóna horitzó i sentit als nostres amors concrets: al pare, a la mare, esposa, fills...

És cert; des que el missatge de Jesús ha esdevingut una “religió”, tenim el perill de “confessionalitzar” la figura de Jesús. Però els Evangelis no ens presenten un Jesús “cristià” sinó humà. No ens el presenten com a “fundador del Cristianisme” sinó com a “primogènit de la Humanitat en plenitud” (Lluc 2,7. També Efesis 4,9ss o Apocalipsi 1:5). 

 

D: RESPOSTA.

 

10. Per avui, voldria suggerir una doble Resposta:

 

A). Sobre l’amor a l’home:

Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos que si algú no s’atreveix a estimar l’Home per sobre de tot, val més que no pretengui anomenar-se deixeble seu (és a dir: constructor d’Humanitat). És una advertència ben oportuna per orientar l’acció d’algunes comunitats cristianes actuals.
Sembla que actualment, davant el perill de perdre importància sociològica, algunes comunitats es dediquen sobretot a afirmar-se a si mateixes. Es diria que estimen més la seva pròpia vida que no pas l’Home o la Societat per a qui viuen.
És ben possible que la “institució eclesial” arribi fins i tot a desaparèixer de determinades societats o de determinats àmbits. Però això no s’ha de considerar cap “mal” si és com a resultat de l’amor fidel de l’Església envers aquesta mateixa societat.
L’important no és “mantenir-se” sinó ser fidels. ¿O és que ja hem descuidat “l’eficàcia” de la mort de Jesús?
¿Hem descuidat que tot passa pel Calvari? És a dir: ¿hem deixat de creure en la força resurreccional de la mort per amor? O és que pensem que només dintre la institució eclesial es pot ser humà?

 

B). Sobre el llenguatge:

És urgent de fer-nos conscients del problema de llenguatge que avui tenim els cristians. El nostre llenguatge ha esdevingut no-significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Molts cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del nostre món (que la necessita urgentment).

 

La intervenció de l’alumne de la classe de Religió de qui he parlat abans, és una cosa seriosa. Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida, que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova. Aquest llenguatge no pot ser obra sobretot de “savis i entesos” (Lluc 10,21), sinó del poble. Cal que, en l’Església, les Comunitats recuperin la capacitat de pensar, entendre i expressar la seva fe.
El “llenguatge de la fe” no pot néixer de les “aules” sinó de la “vida” que neix i es desenvolupa en les comunitats.
Ja vindran després els “savis” per posar-hi, potser, més “estructura i correcció”...  

 

Cal que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge. Els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma)  per donar forma i qualitat al “llenguatge en brut” nascut de la vivència comunitària.

¿No hi ha actualment, en la jerarquia de l’Església, massa afany de “mestratge” en relació a les comunitats vives? (Mateu 23,13ss).
Tot sembla pensat perquè els “mestres” ensenyin. No seria ja hora de també aprendre de la vida de les Comunitats? (Mateu 11,25).

 

11. També caldria adonar-se que, en la nostra societat laica, perduren celebracions religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses televisades o radiades...) en les quals molts “espectadors” o “oients” desconeixen el llenguatge religiós i el seu simbolisme.
Per això és urgent canviar el llenguatge simbòlico-ritual per un altre que s’adeqüi a la situació real dels ciutadans actuals.
¿Som conscients que en una societat laica el llenguatge “confessional” només pot ser entès com a “sectari”?

Qui vulgui ser sectari, segurament té “dret”a ser-ho. I és molt possible que en una societat laica el sectarisme tingui moltes i variades manifestacions.
Però, com a Església de Jesús, ens cal renunciar del tot a aquest “dret”, perquè Ell s’ha encarnat en la realitat humana, sigui “religiosa” (com en temps de Jesús, i quasi fins ara) o sigui “laica” (com actualment a l’Occident europeu, i va creixent).
 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Busqueu i comenteu alguns exemples de llenguatge inadequat per a la societat actual. Poden ser del llenguatge parlat, del ritual, de la pràctica religiosa, dels símbols, de l’arquitectura, de la vestimenta,...

 

2. Considereu la laïcitat com un fet positiu o negatiu per a l’Església? Per què?