Diumenge vinent, 4rt. de durant l'any C.

 

NOTA. Aquest diumenge coincideix amb la Festa de la Presentació de Jesús al temple, del 2 de febrer. 
Litúrgicament, aquesta "festa" té preferència sobre el "diumenge". Per això he penjat també els Apunts corresponents.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Compliment.   Elies.  Escriptures.   Josep.   Natzaret.   Poble.   Profeta.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Sinagoga.    Profeta.

 

→ Podeu veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 4rt. C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 1,4-5.17-19).

En temps de Josies,

el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:

«Abans que et modelés a les entranyes de la mare

ja et vaig conèixer;

abans de néixer

ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta,

destinat a les nacions.

Ara, doncs, cenyeix-te el vestit

i vés a dir-los tot el que et manaré.

No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir.

Avui faig de tu una ciutat inexpugnable,

una pilastra de ferro,

una muralla de bronze que resistirà contra tot el país:

contra els reis de Judà i els seus governants,

contra els seus sacerdots i contra el seu poble.

T’assaltaran però no et podran abatre,

perquè jo et faré costat per alliberar-te.

Ho diu l’oracle del Senyor.»

 

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,31-13,13).

 

NOTA. En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

interesseu-vos més pels dons millors. 

Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.
Si jo tingués el do

de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels

però no estimés,

valdria tant com les campanes que toquen

o els platerets que dringuen.

 

Si tingués el do de profecia

i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat;

si tingués tanta fe

que fos capaç de transportar les muntanyes,

però no estimés,

no seria res.

 

Si distribuís tot el que tinc,

fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau,

sense estimar, només per ser ben vist,

no em serviria de res.

El qui estima és pacient, és bondadós;

el qui estima no té enveja,

no és presumit ni orgullós,

no és groller ni egoista,

no s’irrita ni es venja,

no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud;

ho suporta tot,

i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència.

L’amor no passarà mai.

 

Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil,

que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà,

que el do de conèixer també serà inútil.

Els dons de conèixer o de profecia

que ara posseïm són incomplets;

el dia que ho coneixerem tot,

allò que era incomplet ja no tindrà utilitat.

Quan jo era un nen, parlava com els nens,

sentia com els nens,

raonava com els nens;

però d’ençà que sóc un home,

ja no m’és útil el que és propi dels nens.

 

De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar

una imatge reflectida en un mirall;

després hi veurem cara a cara.

De moment conec només en part;

després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor

subsisteixen tots tres,

però, de tots tres, l’amor és el més gran.

 

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

En aquell temps,

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»

Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

 

B. LLENGUATGE. 

Nota.

El relat paral·lel en l’Evangeli de Marc, lleugerament diferent, es va llegir al Diumenge 14 de l’Any B. Allà podeu trobar-hi alguns altres apunts.

 

1. Continua el relat de diumenge passat. Jesús, a la sinagoga del seu poble, acaba de donar la notícia més esperada per tots els jueus: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.

 

2. Però de sobte la situació es capgira com un mitjó.”No és el fill de Josep, aquest?”.

Jesús pertany a la colla dels homes petits (sense importància) de Natzaret. També Natzaret era en aquell temps un llogaret petit i sense importància entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els pobles de l’entorn.

Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa.

Dissortadament, entre les “debilitats” dels petits hi ha la seva confiança en els grans i poderosos. L’autèntica desgràcia dels “petits” no està en la seva (suposada) petitesa sinó en la seva equivocada confiança en els “grans” o poderosos.

 

3. És cert que Israel, com a poble religiós, té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un Déu “gran i poderós” que es manifesta en l’obrar dels poderosos. D’aquí dedueix la falsa convicció de ser, gràcies al seu Déu, el poble més important de tots, a pesar de la seva petitesa.
 

Jesús reacciona contra això. És cert que ells són “poble de Déu”, però això no vol dir que Déu sigui de la seva “propietat privada”. El “seu Déu”.
Per això Jesús els recorda alguns “comportaments” de Déu: en temps d’escassetat, Déu va enviar el profeta Elies a socorre una pobra viuda precisament “estrangera”. I, d’entre els molts leprosos que hi havia en temps d’Eliseu, només un “estranger” va ser curat pel profeta.

¿Tan cecs són que encara no han “vist” com Déu dóna proves del seu amor i protecció a tots els petits i marginats de tots els Pobles?

4. Davant la provocació de Jesús, els habitants del petit poble de Natzaret reaccionen en sentit contrari: volen demostrar la seva força envers aquell que consideren més feble que ells. Juguen a “ser poderosos”, i el porten al cim de la seva petita muntanyeta per estimbar-lo. Pretenen compensar amb la violència envers els més dèbils la seva pròpia debilitat.

 

5. “Però ell se n’anà passant entremig d’ells”.

Sorprenent final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús.

Amb aquesta frase, tan lacònica com inesperada, l’evangelista vol evocar i il·lustrar una altra situació més difícil d’entendre, però molt més important. El cingle de la muntanyeta on han portat Jesús i des d’on el volen estimbar evoca la muntanyeta del Calvari on el portaran al moment suprem, i des d’on el precipitaran a la fossa de la mort.

Però, quan les dones van al sepulcre (a la fossa de la mort), es troben amb dos homes de vestits resplendents que els diuen, com renyant-les: “Per què busqueu entre els morts al qui és vivent?” (Lluc 24,5).
 

El final sorprenent de l’escena de Natzaret vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció, que és inimaginable. Pre-anuncia l’últim final, on es podria dir igualment: “Però Jesús, “passant” entremig dels qui el van matar, va entrar a la Vida”.

 

 

C. MISSATGE.

 

6. Hi ha dues maneres de conviure:

- Una d’enganyosa, nascuda de la equivocació de pensar que hi ha “persones importants” i “persones insignificants”; i que, per a aquestes últimes, és bo assumir les formes i els comportaments dels poderosos.

- L’altra manera és entendre que en realitat no hi ha “importants” i “insignificants”. I que si, de fet, s’han creat aquestes diferències, cal estar a favor dels tinguts per “insignificants”. En tot cas, aquesta és la manera com Déu actua. “Ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat el humils” (Lluc 1,52).

Sí: en el fill de Josep, que és un dels nostres, reposa l’Esperit del Senyor, que l’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts (com llegíem diumenge passat. Lluc 4,18); per fer tornar els deshumanitzats a la plenitud humana, i esdevenir fills de Déu.

 

 

D: RESPOSTA.

7. Les paraules del profeta Isaïes, que Jesús fa seves (com llegíem diumenge passat), ens inviten a corregir la nostra manera habitual de veure la societat. No hi ha desvalguts (avui podríem dir “sense papers”), captius, cecs, oprimits... sense opressors i encegadors.

Però també és veritat que no hi podria haver opressors i encegadors sense la connivència d’una multitud de “petits” que els sustenta i els venera.
Hi ha massa culte a la personalitat. També a l’Església.

En la Societat, el culte a la personalitat podria ser considerat un mecanisme de defensa per auto-projecció. Però dintre l’Església és un pecat d’idolatria. I aquest pecat no està només en els qui reben i accepten aquest “culte” sinó també en els qui el donen.

 

8. Potser sigui necessari denunciar els poderosos quan fan víctimes. Però també pot passar que la simple denúncia es converteixi, de fet, en propaganda i enfortiment del seu poder. Per això moltes vegades, més que denunciar, potser sigui millor no fer el joc; no col·laborar ni alimentar aquelles situacions que engendren o perpetuen o dissimulen el culte a la personalitat.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”. Per què?

 

2. En l’Església, la principal “font” de diferències és el sagrament de l’orde. Què en diuen, els Evangelis? Com ho enteneu, vosaltres? Sabríeu imaginar una església no-clerical?

 

3. Heu col·laborat alguna vegada o esteu col·laborant en el “culte a la personalitat” envers algú?