(Del Vocabulari de la BCI: Dissabte. Profeta. Sinagoga.).
1ª LECTURA. (Ezequiel 2,2-5).
En aquells dies,
l’Esperit entrà dintre meu,
em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava.
Em digué:
«Fill d’home, t’envio al poble d’Israel,
a un poble de rebels que s’han alçat contra mi.
Tant ells com els seus pares, fins avui mateix,
no han deixat mai de ser-me infidels.
T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït.
Tant si t’escolten com si no t’escolten,
tu digue’ls:
“Això diu el Senyor Déu”;
perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta,
han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»
2ª LECTURA (2ª Corintis
12,7-10).
Germans,
les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries
que Déu, perquè no m’enorgulleixi,
ha permès que em clavessin com una espina a la carn:
és un enviat de Satanàs que em bufeteja
perquè no m’enorgulleixi.
Jo he demanat tres vegades al Senyor
que me’n deslliuri,
però ell m’ha respost:
En tens prou amb la meva gràcia;
el meu poder ressalta més
com més febles són les teves forces.
Per això estic content
de gloriar-me de les meves febleses;
gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist.
M’agrada ser feble
i veure’m ultratjat, pobre, perseguit
i acorralat per causa de Crist.
Quan sóc feble és quan sóc realment fort.
EVANGELI. (Marc 6,1-6).
En aquell temps,
Jesús anà a Natzaret, el seu poble,
acompanyat dels seus deixebles.
El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga.
Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:
«D’on li ve tot això?
Què és aquest do de saviesa
i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?
No és el fuster, el fill de Maria,
parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?
I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»
I se n’escandalitzaven.
Jesús els digué:
«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,
en la seva parentela i entre els de casa seva.»
I no hi pogué fer cap miracle;
només va imposar les mans a uns quants malalts,
que es van posar bé.
I el sorprenia que no volguessin creure.
Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
B. LLENGUATGE.
1. “Jesús anà a Natzaret, el seu poble”...
El text original diu només que “Jesús anà al seu poble”, sense esmentar Natzaret. De fet, en els evangelis, “Natzarè” té un significat “afegit”
positiu degut a la seva semblança fonètica amb una altra paraula que significa
“rebrot”, aplicada a Jesús: “rebrot de
Jessé” (Romans 15,12). Per això seria impropi mencionar-lo en aquesta situació
conflictiva. A més: l’expressió “al seu
poble” té un significat fort, que va més enllà d’una localització
geogràfica concreta. Això mateix passa en la referència als “quatre” germans i a les germanes (que el Missal ha traduït per
“parents” i “parentes”). “Quatre” és
el número de la universalitat, per
allò dels quatre punts cardinals.
Totes aquestes expressions, doncs, en els Evangelis, tenen un significat afegit que convé no oblidar.
2. L’evangeli de Marc no conté cap relat d’infantesa sobre Jesús (com trobem en Mateu i Lluc), ni
parla de la seva preexistència (com
en l’Evangeli de Joan). Els Relats
d’infantesa tenen per finalitat posar en evidència que Jesús és cent per
cent humà, nascut de la Història humana com cada un de nosaltres. “Fill de l’home”. Aquest punt,
absolutament essencial per entendre l’Evangeli, Marc el posa aquí, parlant del seu poble.
3. Jesús va al seu Poble. Aquí
el coneixen bé: és el fuster, el fill de la Maria, i germà
(“parent” tradueix el Missal) de persones que viuen allà amb ells.
La pregunta que es fan “els seus” no és pas “Qui deu ser aquest?” sinó “D’on
li ve, tot això?” No és una pregunta per començar a investigar sinó per
excloure tota altra resposta que no
sigui aquella que ells coneixen bé. Per això s’escandalitzen d’ell. És com si
diguessin: “Però, què li passa ara a
aquest? Si és un de nosaltres!”.
4. I tenen tota la raó: Jesús és un de nosaltres; cent per
cent humà; germà de germans i germanes, com tothom; fill de dona, com tothom.
L’expressió “el fill de la
Maria”, per comptes d’assenyalar el nom del pare com era habitual,
també té un significat afegit. Segons
la mentalitat de l’època, del pare se’n rebia el nom, la personalitat, la
identitat social, l’herència, allò que ens permet diferenciar-nos dels
altres... De la mare se’n rebia la biologia,
la carn, la materialitat corporal. Per la mare, Jesús és com tothom, un “ésser humà”, fill d’Adam. “Adam” significa
“terrenal”, “fill de la (mare) terra”.
Marc ens vol presentar la característica més pròpia de
Jesús: ser cent per cent humà,
fill de la terra, membre de la Humanitat.
I d’aquí neix precisament l’escàndol dels seus; dels “seus”,
que som tots els humans. Tots som “el
seu poble”.
5. ¿Què ho fa que als humans ens costi tant creure en l’home?
Sempre estem a punt per a creure
en Déu, o en déus, o en éssers extraordinaris!
Però ens costa creure en l’home. Quan
ens convé “creure en un home”, primer el separem de nosaltres, ni que
sigui simbòlicament: el posem enlaire, el disfressem amb vestidures sagrades o
solemnes i exclusives. El “deshumanitzem”
fent-ne un “líder”, un “rei”, un “ídol”, un “pare”, un “mestre”, un “sacerdot”,
un “profeta”, un “déu”,... qualsevol cosa menys “un home”.
El problema el tenim amb aquells que coneixem massa bé per
poder-los deshumanitzar. “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble,
en la seva parentela i entre els de casa seva”. No perquè siguin
“profetes”, sinó perquè ens escandalitzem de profetes que siguin com
nosaltres.
C. MISSATGE.
6. El problema no és pas acceptar Jesús com a “profeta”, sinó
creure que els profetes han de ser,
en algun aspecte, sobrehumans; i que,
per tant, no ho pot ser un dels nostres si
no deixa de ser dels nostres.
L’evangeli no ens proposa de “creure
en Déu”. En “Déu”, d’una manera o
altra, tothom hi creu! Allò que ens demana l’Evangeli és “creure en l’home”. Això no vol pas dir que l’Evangeli ens proposi
un simple humanisme. No som “creadors” sinó “creatures”. No ens toca
“crear” l’Home sinó ser-ho. L’Home no és fruit d’un projecte nostre sinó de Déu. No ens és lícit acostar-nos als
altres amb projectes sobre d’ells sinó només amb una actitud de resposta des de la igualtat.
Si mirem els altres des d’un punt de vista només humanístic,
sempre acabarem intentant dominar-los o condemnar-los. Ningú és “creatura” dels
altres; ni els propis fills. Cert que hi ha “pares”, però només com a
transmissors d’una vida que primer hem rebut com a “fills”. Som “llavor d’humanitat”, però després de ser
“fruit de humanitat”. Només des d’una
sincera actitud religiosa que
reconeix que formem part d’un Projecte que no hem iniciat nosaltres,
podem “creure” en cada ésser humà, el qual, sense deixar de ser “humà” i un dels nostres, pot esdevenir per a
nosaltres també “profeta”, “sacerdot”, “pare”, “rei”,... o, fins i tot, “Emmanuel”, és a dir: “Déu amb nosaltres”.
Tenen raó la gent de Natzaret: Jesús és “paisà seu”, i “fill”, i
“germà” (Marc 3,33ss). El problema està en que això els escandalitza.
D:
RESPOSTA.
7. Si intentem mirar la Història Humana des del missatge de
l’Evangeli, ens adonarem que habitualment s’ha cregut massa “en Déu” (o en déus) i massa poc “en els
humans”. També a vegades, massa vegades, s’ha cregut en alguns humans divinitzant-los.
I al contrari: massa vegades hem pensat que esdevindríem una mica “déus” si algú es feia súbdit o fidel o devot nostre. En
l’Església no hem pas estat lliures d’aquest defecte fatal.
Si volem respondre a
l’Evangeli, haurem de repensar la nostra manera de “veure” els altres, i de
relacionar-nos-hi.
8. Cal reconèixer que és molt fàcil “creure en Déu”, ja que cadascú se’l imagina com li sembla: pot
imaginar-lo bo, i dir que existeix; pot imaginar-lo dolent o inútil, i dir que
no existeix. “Déu no l’ha vist mai ningú”...!
(Joan 1,18).
9. “Creure en l’home”
resulta molt més exigent, perquè ens trobem amb homes de carn i ossos,
concrets, particulars, que són com són. Per creure
en l’home ens cal fer-nos també nosaltres més humans, més lliures, més madurs. I això no s’aconsegueix en
un dia. Ens cal començar per “creure”
també en nosaltres mateixos: creure que podem créixer; que som estimats i
capaços d’estimar; que els nostres germans
i companys, sense deixar de ser com nosaltres i dels nostres, poden
ser-nos “profeta”, o “sacerdot”, o “pare”, o “rei”, o “Déu”, o ...; i nosaltres
per a ells, sense deixar de ser humans.
10 . Ens cal anar descobrint que, en Jesús, Religió és Comunió,
Fraternitat, Igualtat,... Ens cal superar la tendència a relacionar-nos amb
cada persona mirant-la des de dalt o des de baix; des d’una superioritat benvolent, o des d’una inferioritat
servil.
La comunió neix de la horitzontalitat entre nosaltres. I
només des de la vivència de la comunió
horitzontal podrem acollir i gaudir de la comunió amb Déu, ja que (misteris de l’Amor!) Ell s’ha
volgut fer un de nosaltres.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Què comporta, en la pràctica, creure en l’home?
2. Tant els grans dictadors
com el més petit home de poder pretenen
dictar als seus súbdits allò que han de ser; i solen dir que ho fan “per
al seu bé”. Què falla, aquí?
3. Quan des de la Religió es pretén imposar una determinada manera
de ser home, quina classe
d’equivocació o d’injustícia s’està cometent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada