Diumenge vinent, 32è. de durant l'Any B

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
Assegut.    Riqueses.    Sacerdots?    Temple.    Tresor.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): 

        Filactèria.    Mestre de la Llei.     Temple.
 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (1er. llibre dels Reis 17,10-16).

En aquell temps

el profeta Elies se n’anà a Sarepta.

Quan arribà a l’entrada del poble

hi havia allà una viuda que recollia llenya.

Elies la cridà i li digué:

«Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.»

Mentre l’anava a buscar,

Elies la tornà a cridar i li digué:

«Porta’m, també, un tros de pa.»

Ella respongué:

«Per la vida del Senyor, el teu Déu,

et juro que no en tinc gens.

Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli.

Ara estava recollint aquests branquillons

i anava a fer pa per a mi i per al meu fill.

Ens el menjarem i després morirem de fam.»

Elies li respongué:

«No tinguis por. Fes-ho tal com dius,

però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l.

Després ja en faràs per a tu i per al teu fill.

Això diu el Senyor, Déu d’Israel:

No es buidarà el pot de la farina

ni s’abaixarà l’oli de la gerra

fins al dia que el Senyor enviarà la pluja al país.»

 

Ella va fer tal com Elies li havia dit,

i durant molts dies,

tant ella com la seva família van poder menjar:

no es va buidar el pot de la farina

ni s’abaixà l’oli de la gerra,

tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28).

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.  

El gran sacerdot entra cada any al santuari
amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint

la seva passió des de la creació del món.
 

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada,

com a víctima per abolir el pecat.
 

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se,

no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

 

EVANGELI. (Marc 12,38-44).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga del missal)

 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:

«No us fieu dels mestres de la Llei.

Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,

i que la gent els saludi a les places,

que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues

i els primers llocs a taula;

devoren els béns de les viudes i,

al moment de l’oració,

per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.

Són els qui seran judicats més rigorosament.»

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,

Jesús mirava com la gent hi tirava diners.

Molts rics hi tiraven molt,

però vingué una viuda pobra

que hi tirà dues monedes de les més petites.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra

és la que ha donat més de tots;

els altres han donat del que els sobrava,

però ella, que ho necessitava per a viure,

ha donat tot el que tenia.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “Filactèries”. Són unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Es portaven lligades al

braç i o al cap per complir literalment el que indicava la Llei: “Lliga‑te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls” (Deuteronomi 6,8).

Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús, alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.

  

2. Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.

Per als deixebles, Jerusalem és el “terme” del camí.
També serà el moment de la gran decepció, com més tard i explícitament farà constar Lluc: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).

 

Per a Jesús, l’arribada a Jerusalem té dos “pols” oposats:
‒el Temple (amb els seus ocupants, que el condemnaran a mort) i
‒Betània (la “casa” del germans), a l’altra banda del torrent Cedró, sobre la muntanya de les Oliveres.
Jesús, de dia, actua en el Temple. De nit, es refugia a → Betània.

“Temple” i “Betània” no s’han d’entendre en sentit local sinó teològic. És a dir: són “llocs” utilitzats com a llenguatge:
 
‒El “temple” representa una forma de relació amb Déu a través de persones, llocs i accions considerades “sagrades”; i això sovint esdevé una “excusa” per exercir un poder sagrat sobre els fidels.

‒“Betània” representa una relació amb Déu que es fa visible i trobable en els altres, que han esdevingut germans.
 

També els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en sentit teològic, i no pas cronològic. Simbòlicament constitueixen “una setmana”, que pren el seu significat de la Setmana de la Creació, en la qual el “dia sisè” és el de la creació de l’home (Gènesi 1:1-31).

 
Els Evangelis, posant la mort (= “vida del tot donada”) de Jesús al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “acompliment” de la plenitud de l’Home, creat a imatge de Déu.

 

(3. La Litúrgia ens fa llegir els episodis de Jesús a Jerusalem sobretot als voltants de la Setmana santa. Ara, quan estem a les acaballes de l’any litúrgic, s’hi recullen només alguns episodis molt concrets. Segurament aquest “trencament” en l’ordre lògic de les Lectures dificulti la comprensió del Camí de Jesús. Seria bo intentar de corregir-ho).

 

4. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, recull dos episodis diferents, però molt lligats entre ells.

En el primer, Jesús expressa un judici sobre els mestres de la Llei. Ells, com els vinyaters criminals de la paràbola de l’inici d’aquest capítol 12 (Marc 12,7), s’han apoderat del Temple o de la “vinya del Senyor”. Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “...devoren els béns de les viudes”. Jesús no amaga que seran jutjats severament.

En el segon, se’ns presenta el contrast: la viuda pobra i explotada. L’escena és sorprenent: Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics hi tiren molt, d’allò que els sobra. Una viuda pobra hi tira poquíssim, però és tot el que té.
Jesús-mestre crida els deixebles per donar-los una “lliçó” important: la viuda pobra hi posa més que tots els rics.

 

5. Però aquest ensenyament és també una sentència, explicitada dos versets més enllà (no recollits en la Lectura d’avui): “Veus aquestes grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat” (Marc 13,2). És la “sentència” sobre el “Temple”, que exhibeix “riquesa i poder”.

La viuda pobra és esclava de la “ideologia del Temple”, convertit en Sala del Tresor. Ella creu que ho dóna tot a Déu en un acte suprem de confiança en Ell, quan en realitat està engreixant el Tresor dels Mestres de la Llei. Però Jesús no mira el Tresor del Temple sinó el cor de la viuda, i posa de manifest la seva fe en Déu. Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total (mort) de Jesús a la Creu.

 

6. Compte!:
La 2ª Lectura d’aquest diumenge és un fragment de la Carta als Hebreus. Aquesta carta és llegida aquests últims diumenges de l’Any B (i continuarà en l’Any C). Ens presenta Jesús com a gran i etern sacerdot. És una expressió el significat de la qual sovint s’ha tergiversat fent-li dir el contrari del que vol dir.

Entre els primers cristians (i encara avui dia) n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots. És a aquests cristians que va dirigida la Carta “als Hebreus” (noteu el nom de la “Carta”).
 
La Carta fa un raonament que es podria resumir així:
“Germans: donat que encara “necessiteu” temples, sacerdots i sacrificis, sapigueu que, en Jesucrist, hi tenim un sacerdot que, tot i ser totalment diferent dels sacerdots normals, és tan perfecte que el seu culte ja no necessita ser continuat ni completat per altres “sacerdots”. Ni necessita de “temples”, perquè ell està ja directament davant Déu, al cel. I com que, un cop ressuscitat, ja no mor més, tampoc no necessita que altres “sacerdots” continuïn la seva ofrena, que és perfecta, i feta una vegada per sempre.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte amb el seu temple i sacerdots, no es converteixi en una manca de fe en JESUCRIST, que és l’únic “camí” per arribar a Déu.”

Aquest missatge de la Carta als Hebreus resulta molt il·luminador per entendre els molts aspectes positius de l’actual laïcització de la nostra societat.

 

C. MISSATGE.

7. El missatge d’aquest evangeli pot ser doble:

a) Institucionalment:

S’ha acabat el “temps del Temple”.
Això comporta que també s’ha acabat la distinció entre “persones del Temple” (mestres de la Llei i sacerdots) i “laics”.
Apareix una nova forma de “relació” Déu/Humans.

Això mateix és explícitament expressat en l’Evangeli de Joan quan Jesús respon la “pregunta de la Samaritana:

‒ “Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.

‒(Jesús li diu:) Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ... Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Joan 4,20).

En els Evangelis Sinòptics aquesta nova situació ve escenificada gràficament en la cortina del temple “esparracada” de dalt a baix (Marc 15,38.  Mateu 27,51.   Lluc 23,45).

 

b) Personalment:

Les persones que, enganyades per la ideologia dels mestres de la Llei, han cregut que servir Déu consistia en servir “el Temple” o el Tresor del Temple, no quedaran decebudes, perquè Déu mira el cor i la seva generositat.

Amb tot, ara que hem estat “alliçonats” per Jesús, cal actuar amb sentit crític per no equivocar-nos.

 

D: RESPOSTA.

8. La semblança entre l’estructura jeràrquica del Judaisme en temps de Jesús i l’estructura jeràrquica de l’Església actual sembla evident: grans temples, amb grans sales del Tresor, i molts mestres de la Llei.
Molts rics que fan importants aportacions a partir d’allò que els sobra, i també moltes “viudes pobres” que fan petites aportacions a partir d’allò que necessiten per viure.

Segons allò que apareix, l’Església institució estaria encara més en l’Antic Testament que en el Nou.
Per això és urgent revisar a fons les “formes” de la nostra manera de viure la fe.
 

No obstant, avui en la nostra Església també s’hi poden trobar abundantíssimes mostres d’una generositat a tota prova: generositat en hores, en dedicació, en serveis de tota classe, en diners...
Vista l’experiència, cal exercir aquesta generositat amb sentit crític per veure si serveix més per a mantenir les formes, o si realment està en la línia de “fer humanitat”, “fer poble”, fer regne de Déu.

 

9. La nostra Església estava acostumada a ser important en la nostra societat. Actualment hi ha perdut “presència”. Sembla que això genera en algunes persones una reacció, normal però infantil i anti-evangèlica, que les mou a voler retornar a una Església “que es faci notar més”.
Aquesta reacció fàcilment porta a abusar de la generositat de moltes persones que se senten cridades a fer un servei verdaderament comunitari i no pas “eclesiàstic”.

 

10. A casa nostra, aquest afany d’afirmar la presència de l’Església, també porta a voler “sumar efectius” per a augmentar la pròpia grandària, i que així es noti que hi som.
 

Aquest “joc” és molt perillós. La “grandària” que s’aconsegueix uniformant la diversitat és fal·laç, i pot ser també injusta.

És fal·laç, perquè sol presentar-se com una exigència de la comunió quan, en realitat és un mecanisme equivocat d’autodefensa.  

És injusta, perquè no respecta la iniciativa i el tarannà de les diferents Comunitats, que és on es pot generar de debò la vida eclesial.
 

El recurs a les “macro-comunitats” podria contradir les indicacions de Jesús de ser
-com el gra de mostassa (que creix molt, però sense abandonar mai l’àmbit domèstic de les hortalisses. Mateu 13,31); o
-com el llevat (que es dissol en la massa. Mateu 13,33); o
-com la sal (que desapareix en l’aliment); o
-com la llum, (que no busca de ser vista ella mateixa sinó de fer visibles les altres coses. Mateu 5,14).
 
Igualment l’Església: no existeix perquè la contemplin sinó per ajudar a veure el món. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Simplificant molt, podríem dir que la presència de l’Església en la Societat ha estat, de fet, o com a perseguida o com a poderosa. ¿Com us sembla que hauria de ser la presència de les Comunitats Cristianes en una Societat que no les persegueix, però en la qual no han de ser poderoses?

 

2. Donat que del Temple no en va quedar pedra sobre pedra, ¿com podem demostrar avui la nostra fe les persones que som com la viuda pobra de qui parla l’evangeli?

 

3. ¿Les nostres esglésies, no s’assemblen massa al desaparegut Temple de Jerusalem?