Diumenge vinent, 29è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Batejar.    Poderós.    Primers, darrers.     Rescat.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Baptisme.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.  Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima
ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

 

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

 

EVANGELI. Marc 10,35-45).

(

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

 

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

 

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

 

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

 

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

 

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Quan els Evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, en la versió llarga de l’evangeli que hem llegit, se’ns presenta la reacció “equivocada” dels Dotze:

- en la 1ª vegada, volien apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- en la 2ª, discutien quin d’ells seria el més important quan Jesús ja   no hi fos. És a dir: qui el substituiria (Marc 9,34);

- en aquesta la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria.
Això provoca que els altres deixebles s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

 

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a) No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b) Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús un falç Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús com a “Messies” el portarà, de fet, a la Creu.

Tots els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar a la Creu un cartell que digui als Jueus que aquell crucificat és el “vostre” rei (Joan 19,21s).

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet “necessari” aquell espectacle.
A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies” poderós.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser precisament el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea” (Marc 15,40).

Els Dotze, no hi eren (Marc 14,50).
 

Després de “l’espectacle” tot va començar a canviar.
Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en quin sentit Jesús, l’Home, és “rei” (Mateu 28,17).

 

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les característiques del “Poder”: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es trobava en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que s’hi provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

 

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom.
No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servir per amor.
 
No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo.
Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

 

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona. Si s’hi genera autoritat, aquesta ha de ser rebuda i exercida exclusivament com a servei.

 

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i la nostra Església. De fet, la mateixa Església encara manté la forma d’un “Estat”: El Vaticà, on, com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

 

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa indispensables estructures de Poder. És la primera “necessitat” de tot Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima “maquinària” que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” consisteixen sobretot en “oferir” allò que la mateixa Administració exigirà als súbdits. Per exemple: permisos i papers que la pròpia Administració fa “necessaris”. De fet, la burocràcia s’alimenta “devorant” els seus propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) dificulten que la vida de les comunitats es faci adulta.

 

7. Com en els Estats, també l’Església ha pres forma de piràmide. S’hi suposa que la vida cristiana es genera al vèrtex per anar baixant fins a la base.
 

És un greu error. La comunió no té forma de piràmide sinó de comunitats adultes. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

És cert: a mesura que les diferents comunitats sentin la necessitat d’organitzar-se, és possible que s’hi creïn unes estructures, que seran sempre estructures de servei; mai piràmide de Poder.

I cal estar molt atents al perill constant de passar del Servei al Poder, com dissortadament testifica la Història: molt aviat el virus del Poder va infectar l’Església, com ja ens adverteix el relat que hem llegit avui (Marc 10,37ss).

 

8. És ben simptomàtic que actualment tants germans es “desapuntin” de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per res.
Amb tot, sota la “clova escleròtica” del “Poder” hi resta moltíssima vida.
És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8).
Però això no ens excusa de l’obligació de “trencar la clova”  i alliberar el Missatge; i el Missatge ens alliberarà.

 

9. També cal no descuidar una altra cosa: si hi ha Poderosos sol ser perquè hi ha qui els “reconeix”.

Hem de ser conscients que cada vegada que “donem Poder” a un company estem fent necessària la seva “crucifixió”.

 

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no se senten “superiors” a ningú. Sovint el “problema” ve generat per una “exhibició d’inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús, diem “pare” (o mossèn) a algú que, en realitat, és “germa” (Mateu 23,9).
 
Els “Poderosos” en si mateixos no poden fer gaire mal. El mal apareix quan un nombre important de persones adultes es comporten com a “inferiors”, prestant-se a servir de pedestal per a un company convertit en “poderós”.

 

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar‑se col·laboradores en “allò que el mossèn digui”.
També, quan arriba un nou bisbe, hi ha capellans que esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma (el “Papa”) sol aparèixer impregnada de servilisme.
Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’evangelista Marc no escriu pas aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real.
Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

 

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

 

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?