Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Decàpolis.
Imposició de mans.
→ Mapes. Mapa 7.
Palestina en temps del Nou Testament.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 35,4-7a).
Digueu als cors alarmats:
Sigueu valents, no tingueu por:
Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;
la paga de Déu és aquí,
és ell mateix qui us ve a salvar.
Llavors es desclouran els ulls dels cecs
i les orelles dels sords s’obriran;
llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,
han nascut torrents en el desert,
les terres xardoroses ara són estanys,
el país de la set és ple de fonts d’aigua.
2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).
Germans meus,
vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,
no heu de comprometre la vostra fe
amb diferències entre les persones.
Suposem que, mentre esteu reunits,
entra un home ben vestit i amb un anell d’or,
i entra també un pobre mal vestit.
Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:
«Segui aquí, que estarà millor»,
però al pobre li dèieu:
«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,
no faríeu diferències entre vosaltres?
No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?
Escolteu, germans meus estimats:
No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món
per fer-los rics en la fe
i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
EVANGELI. (Marc 7,31-37).
En aquell temps,
Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,
i se n’anà cap al llac de Galilea,
passant pel territori de la Decàpolis.
Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,
i li demanaren que li imposés les mans.
Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,
li posà els dits a les orelles,
escopí i li tocà la llengua,
aixecà els ulls al cel,
sospirà i (li) digué:
«Efatà», que vol dir, «obre’t».
A l’instant se li obriren les orelles,
la llengua se li deslligà
i parlava perfectament.
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,
però com més els ho prohibia,
més ho explicaven a tothom,
i no se’n sabien avenir.
Deien: «Tot ho ha fet bé:
fa que els sords hi sentin
i que els muts parlin.»
B. LLENGUATGE.
1. Diumenge
passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot
contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar”.
Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres Pobles
(els “Pagans”) no són impurs.
Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans
veïns. No hi va ni a purificar-los ni
a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una
casa...” (Marc
7,24).
2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents
episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori
pagà. El Missal recull només aquest episodi
perquè la resta són tractats dintre les
Lectures de l’any A i any C.
(Les
Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els
Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca”
l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en l’Evangeli
de Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió que
en fa l’Evangeli de Mateu. Mateu 15,22ss).
3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una
persona anònima sordo-tartamuda.
Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa? ¿Als Pagans,
ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu
“teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no
hi sentiu?” (Marc
8,18)? Els comentaristes no coincideixen.
Tant se val! Per a cada un de nosaltres, la figura del sord-tartamut és un toc d’atenció per
fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, tant si ens
considerem (o som considerats) “deixebles” com “pagans”.
4. Aquest episodi del Sord-tartamut
es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec
(Marc 8,22ss),
que, aquí, el Missal no recull. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que constitueix el punt més
significatiu d’aquesta volta de Jesús per
terres paganes. (En les Lectures del Missal, la Multiplicació del
pans ja va ser llegida el Diumenge
17è., encara que en la versió de l’Evangeli
de Joan).
L’estrany ritual que
segueix Jesús amb el sord-tartamut
vol fer-nos pensar en el segon relat de
la Creació de l’Home (Gènesi 2,7ss).
Imaginem per un moment aquella situació:
Déu, com un terrisser, fa un ninot de
fang. El ninot té ulls però no hi
veu, té orelles però no hi sent, té boca però no parla,... fins que Déu bufa
el seu alè (esperit) a la cara del ninot. Aleshores el ninot esdevé “vivent”.
Déu no pretén crear només un “vivent”.
L’obra de Déu no acaba només
“creant”, sinó que continua fins que
Home esdevé capaç de participar en
la Vida
de Déu. Per a això cal encara “foradar-li les orelles amb els dits”.
“Obre’t!” no és una paraula només “creadora”;
tampoc no és un simple “manament”. És una invitació. Una “invitació” que esdevé creativa si “l’invitat” hi correspon
positivament.
L’acció de Jesús envers el Sord-tartamut
mostra l’acció continuada de Déu: amb
els dits li “forada” les orelles
perquè pugui sentir-hi (que les paraules
puguin entrar dintre el seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a comunicar-se.
Fet tot això, ve la invitació,
“obre’t”, dirigida a la persona
(La
traducció del Missal no recull el pronom que indica que “obre’t” va
dirigit a la persona i no pas a les orelles. Jo l’hi he afegit en vermell).
La resta depèn de com respongui
cadascú.
L’Home encara “tancat”,
no veu ni sent realment els altres. “Veure‑hi” i “sentir‑hi” són a la
vegada “capacitats rebudes” i “actituds lliurement decidides”.
5. “Tot ho ha fet bé...”
“Tot ho ha fet bé: fa
que els sords hi sentin i que els muts parlin”.
Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba
el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt
bo” (Gènesi 1,28).
La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder
participar en la VIDA de Déu, que és
COMUNIÓ.
Per contrast amb l’acció de Jesús en el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per
això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu;
orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18).
C.
MISSATGE.
6. L’Obra de Déu no s’acaba en la creació de l’Home com a ésser
vivent. Els Humans som vivents cridats
a la comunió (forma de Vida pròpia
de Déu. “Vida eterna”, en el
llenguatge de l’Evangeli de Joan, llegit aquests diumenges passats. Joan 6,27).
A tots se’ns diu: “obre’t”.
És la paraula central del relat d’avui.
Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”.
Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.
D:
RESPOSTA.
7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona
lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la Comunitat, tots som germans; i, per tant,
qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents (Jaume, 2,4).
Primer hi ha la comunió;
després venen les comunitats
concretes.
La comunió neix quan activem
la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert. Quan tenim el cor obert, “farem comunitat” amb les
persones amb qui ens trobem, siguin com siguin.
El vincle fonamental
d’una comunitat cristiana no està en
les coses que tenen en comú, com
poden ser unes veritats compartides o uns ritus comuns, o el llenguatge, o el
lloc on viuen, o la persona que presideix les reunions,... El vincle fonamental que uneix una comunitat cristiana és el cor obert a tothom.
La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt variades. Les comunitats són
funcionals, temporals, ocasionals,... Són un “resultat”. La comunió és
la “font”, l’actitud bàsica.
8. No és fàcil veure i
sentir realment els altres. Ens
ho impedeixen els nostres pre-judicis;
les nostres opcions prèvies. Com quan
ens posem olleres de color, veiem i
sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no com són
en realitat. Això dificulta una autèntica vida de comunió.
Entre nosaltres, quantes reunions!
quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!
És difícil “dialogar” si no s’ha pres la decisió explícita de tenir una actitud d’acolliment de l’altre:
voler “escoltar realment allò que ens diu”.
Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat
realment a qui pretenem respondre!
Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords i tartamuts.
9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada
vegada més, les “paraules” sovint
s’han pervertit, esdevenint una eina de
domini i no de servei a
la comunió. Cal estar atents a no utilitzar-les per dominar.
També cal “escoltar-les” evitant de ser dominats amb elles.
Tots pensem amb paraules. Per això, qui té el domini de les paraules
fàcilment té també el domini dels pensaments! Vigilem, doncs! La nostra
societat ens necessita lliures!
I també “dignes”.
Cal saber escoltar sense perdre la
pròpia “dignitat” davant dels qui abusen del “poder” de la paraula.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. A les nostres Trobades hi ha molta sol haver-hi massa “xerrameca” d’unes, i també massa “mutisme” d’altres. És perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?
Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut
es diu que “a l’instant se li obriren les
orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”. ¿Reflecteixen
això, les nostres trobades?
2. En les reunions, us pareu alguna vegada per a examinar l’ús
que hi feu de les paraules?
Parleu massa?
Escolteu?
Talleu els altres quan encara no han dit el que estaven dient?
Les vostres intervencions s’acosten més al servei
o al domini?
3. Com veieu el diàleg ecumènic,
interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us ho mireu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada