Diumenge vinent, 25 de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 Camí.    Fill de l’home.     Mort.     Nom.      Primers, darrers.    

 Ressuscitar.    Trair (Entregar).    Tres dies.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixeble.     Nom.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 2,12.17-20).

Els malvats deien:

«Posem un parany al just;

ens fa nosa

i és contrari a tot el que fem;

ens retreu que no complim la Llei

i que no som fidels a l’educació rebuda.

A veure si és veritat això que diu,

provem com serà la seva fi.

Si realment el just és fill de Déu,

Déu el defensarà

i el salvarà dels qui el persegueixen.

Posem-lo a prova:

ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè;

comprovem si sap suportar el mal;

condemnem-lo a una mort vergonyosa.

Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

 

2ª LECTURA (Jaume 3,16-4,3).

Estimats,

on hi ha gelosies i rivalitats

hi ha pertorbació i maldats de tota mena.

Però la saviesa que ve de dalt

abans que tot és pura;

és també pacífica, moderada i dòcil,

compassiva i plena de bons fruits,

imparcial i sincera.

 

El fruit de la justícia neix de la llavor

que els homes pacificadors han sembrat

en esperit de pau.

D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles?

No vénen dels desigs de plaer

que es conjuren en el vostre cos?

Desitgeu coses que no teniu,

i per això mateu.

Envegeu coses que no podeu aconseguir,

i per això lluiteu i us baralleu.

Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu.

O bé demaneu i no rebeu perquè demaneu malament,

amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

 

EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.
 

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

 

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Diumenge passat, arribats al bell mig de l’Evangeli de Marc, començàvem la 2ª part, que està centrada en el Camí de Jesús.

Des del començament, Jesús deixa clar l’itinerari: Jerusalem, judici, mort... i resurrecció compartida.

Després de diferents episodis (que el Missal no ha recollit per a aquest Any B), l’evangeli d’avui ens presenta altra vegada Jesús repetint als deixebles l’itinerari del seu camí.
Els deixebles no hi entenen res, però, després de la reacció que Jesús havia tingut la 1ª vegada (“Fuig d’aquí Satanàs... Marc 8,33), ara no s’atreveixen a demanar explicacions.
Però l’evangelista no s’està de dir que l’han espifiada altra vegada.

 

2. “Què discutíeu pel camí?” ...

No han estès les paraules de Jesús, però sí que tenen clara una cosa: van cap a Jerusalem. Jerusalem és la Capital; és l’àmbit del Poder. Jesús és el Messies i, encara que no l’entenguin, a la Capital s’hi va a governar. Per això han de començar a pensar com s’organitzaran i com es repartiran el “Poder” i els “càrrecs” més importants...

Jesús torna a reaccionar. L’evangelista posa solemnitat en l’acció de Jesús: s’asseu (com fan els mestres i els jutges), crida els Dotze, i els dóna la seva lliçó-sentència: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
 
I perquè no quedi cap dubte sobre el que vol dir, “féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat” (Marc 9,37).

Avui dia, entre nosaltres, els nens sovint són “el reyecito del hogar”; però fora d’aquí, i sobretot en temps de Jesús, els nens eren i són la imatge viva d’un ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei. Els nens (i sobretot les nenes) no feien “serveis” sinó que eren “servidors”. (En la traducció catalana, “noi” expressa, en una sola paraula, aquestes dues idees: “nen” i “servidor”).

Aquell que els deixebles consideren “el seu Messies” acaba “d’entronitzar” un noi precisament per la seva condició de “servidor”; i el converteix en norma per a tots:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

 

3. “perquè porta el meu nom...”

Quin és el “nom” de Jesús? Repetim-ho una vegada més: el nom de Jesús és “L’home” (“el fill de l’home” en la manera de parlar dels Jueus). Seria un error entendre-ho en sentit religiós o confessional com si es referís als “cristians”. Per suposat que cal acollir també els “cristians”, però no perquè són “cristians” sinó perquè són “nois”; és a dir: petits i servidors, juntament amb els innumerables “petits i servidors” de tot el món: amb tots aquells que, en un món de Poder, no s’atribueixen cap altra categoria que la de ser “humans”.

C. MISSATGE.

4. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat”.

Capgirament de les relacions socials. Un bon amic em deia una vegada que la majoria de Festivals Musicals que a l’estiu es fan a la Costa Brava són econòmicament deficitaris, en bona part perquè es regalen moltes Entrades a autoritats i a gent “important”. O sigui: es “regalen entrades” sobretot a les persones que les podrien pagar sense problemes...
Seria un exemple de la nostra tendència a “acollir” sobretot la gent “important”.
 

El missatge de Jesús és exactament el contrari: “acollir un d’aquests nois perquè porta el meu nom”; és a dir: perquè és petit; perquè és servent; perquè és un ésser humà...

És un missatge ben consolador perquè ens diu que Déu ens acull especialment si formem part del grup dels “petits”, dels “poca cosa”.
Com diu el Càntic de Maria: “...Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa... el Totpoderós obra en mi meravelles” (Lluc 1,48).

 

D: RESPOSTA.

5. La resposta ens la indica directament Jesús: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.

Per tendència espontània, intentem “ser el primer”. Quan no aconseguim ser el primer en coses bones, intentem ser-ho en coses dolentes, perquè “ser el primer” és més “vital” que no pas l’ètica.

Estem en una societat que ens colga de “drets” però que ens redueix a ser un simple “número”. El nostre instint més primari es rebel·la contra això.
Evidentment, hi ha moltes maneres de rebel·lar-se. Per exemple: l’incivisme. Per a molts, l’incivisme, i fins i tot amb violència, és la “resposta” que els permet no sentir-se un simple “número”.

 

(Un vailet dels que sovint es “reuneixen” a l’entrada de casa, en fer-li notar el seu elevat grau de vulgaritat, em responia amb un cert orgull davant els companys: “Doncs a l’escola encara sóc pitjor”.)

“Ser incívic” era la seva “identitat”, i l’exhibia amb orgull. Millor això que ser “un ningú”.

Als espectacles, als esports amb gran públic, als informatius, a la vida del carrer... la societat ofereix contínuament l’espectacle de la prepotència. Sovint és un mecanisme de defensa per no sentir-se  “un ningú”.

Jesús no condemna “voler ser el primer”, però ens diu la manera positiva de ser-ho: primers en el servei.
Hem fet de la nostra societat una “societat de serveis”. Dissortadament hem trobat la manera de convertir els “serveis” en una nova forma de “domini” a través de l’aclaparadora maquinària de la burocràcia.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Encara que soni a demagògia, ¿hem comparat mai com acollim els turistes i com acollim els immigrants? ¿Hem comparat mai el que gastem per acollir els turistes i el que gastem per acollir els immigrants?

 

2. Quins signes de prepotència continuen presents en l’Església? Alguns sembla que formin part de la seva manera de ser.
Com els podrien superar?

 

3. Les “idees de prepotència” que tenien els deixebles van fer necessària la mort de Jesús (Lluc 24,7).
¿Necessita, l’Església d’avui, “tornar al Calvari”? Què significaria això, en concret?