Diumenge vinent, 12è de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
 

Apoderar-se de Jesús (“se l’endugueren”).      Barca.      Creure.     Dormir. Fe.      Jesús.       Mar (Llac).        Por.

 

 

    → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  Mar Roig.

 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Job 38,1.8-11).

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:

«¿Qui posà les portes que limiten la mar

quan naixia plena d’insolència,

i jo la vestia amb les boires

i li donava, per bolquers, la nuvolada?

Jo vaig retallar les seves vores

i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:

Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.

Atura la insolència de les teves ones.»

 

 

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,14-17).

Germans,

l’amor que el Crist ens té ens obliga:

hem de reconèixer que un ha mort per tots.

I és que tots han mort,

però ell ha mort per tots,

perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,

sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.

Per això nosaltres, des d’ara, 

ja no valorem ningú per la seva condició mortal, 

i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem.

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

 

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

 (Dos comentaris)

B. LLENGUATGE. 

1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (no recollit en les Lectures del Missal).

El relat d’avui està construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si mateixes. Aquesta incoherència és buscada, i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència traumàtica per als deixebles, que “encara tenen la por” pròpia de quan “encara no tenen fe”.
És que hi ha pors que només amb fe es poden superar.

 

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop “enterrada”, creix fins a fer-se una hortalissa prou gran com perquè els ocells del cel hi facin niu” (Diumenge 11 passat. Marc 4,32).

El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent i les onades prefiguren la “tempesta” que, en els deixebles, estarà provocada per la “mort” (dormició) de Jesús, i de cada un dels Humans en el seu moment

Els crits dels deixebles provoquen que puguin veure Jesús “desvetllat”, i fer l’experiència de la seva nova presència activa (“resurrecció”).  Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”

 

3. Aquesta pregunta és fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no és feta perquè “busquem” la resposta, sinó perquè ens “adonem” de la resposta.
Al final del seu Evangeli, Marc mostrarà solemnement aquesta “resposta” posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
 
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...

 

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

Aquesta pregunta serveix per provocar-ne una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més directament: Qui som, nosaltres?

No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per “trobar” la resposta. La resposta ja existeix, i és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:
 

─Qui som, nosaltres? 

─Creatures estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida.

 
Així de simple, i així de trasbalsador.

Està clar que aquesta resposta és una “Bona Notícia” (En grec: “eu angelion”  >evangeli).

Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.

D: RESPOSTA.

5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un “do” massa gran.
¿Qui pot ser capaç “d’aguantar” de ser estimat per Déu?
L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir l’impacte directe de l’Amor de Déu.

En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat (mort), però capaç de calmar les (nostres) tempestats enganxades a una “vida mortal” com la nostra.
“¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà.
I nosaltres podem respondre al seu Amor estimant els altres, i més enllà.

Més enllà...
Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, diu bellament el poeta. (Cant espiritual, de Joan Maragall).
L’Amor de Déu, l’anem descobrint, i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu va posant en cada cor humà.

“Tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau, al final de la 2ª Lectura d’avui. (2ª Corintis 5,17).

La “dormició” d’aquest home que està “amb nosaltres a la barca” no significa una actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants. Al contrari: significa la presència d’aquell que viu en forma de vida donada per ser en nosaltres vida rebuda. “Encara no teniu fe?”

 

 

6. Segons sembla, també avui molts “deixebles” tenim por. Tenim por que (la barca de) l’Església no pugui aguantar el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

 

7. També és veritat que la “barca” de Jesús s’havia anat convertint en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”, massa gran per a la nostra “travessia”.
Entaforats en aquest transatlàntic enorme, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan simple a què Déu ens convida!

 

A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la majoria dels Estats “moderns” (Estat, ella també!!!): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els ciutadans, ha anat creant una “maquinària” tan gran i aclaparadora, que ofega.

Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant l’extraordinari “tinglado” del seu Poder, ja buit en el nostre món, no solament deixaria de ser un obstacle per a la fe de molts, sinó que podria ser, fins i tot, un exemple per a les societats civils, progressivament deshumanitzades i deshumanitzadores a causa del Poder absolut (“sacralitzat”) que s’atorguen a si mateixes per la “necessitat” que senten de poder recolzar-se en algun puntal segur...

 

8. “Vora d’ells seguien també altres barques”.

L’època del “transatlàntic” que havia segrestat Jesús (“se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava”.  Marc 4,36) ha passat. I n’hauríem d’estar contents.
Avui el Vell Transatlàntic no serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. Més encara: l’enorme i atrotinat Transatlàntic resulta perill per a la fe. El perill de confiar més en la recuperació de la  seva antiga “grandària” que en Jesús.
 
La nostra seguretat no està en la magnitud de la “barca” sinó en la presència de Jesús.
En les nostres “tempestats”, no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar el “Transatlàntic” com de “despertar” Jesús (despertar l’home)que ens acompanya. “¿Encara no teniu fe?”

És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem anar descobrint la solidesa de l’Home amb el cap reclinat en un coixí que ens acompanya.

Nou Comentari (2024), que en part complementa i en part corregeix el Comentari precedent).

B. LLENGUATGE.

 1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (no recollit en les Lectures del Missal).

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop “enterrada”, creix fins a fer-se una hortalissa prou gran com perquè els ocells del cel hi facin niu” (Diumenge 11 passat. Marc 4,32). Els versets llegits suggereixen una realitat que ens hauria de fer reflexionar: la mort de Jesús ve provocada per la incorrecta “fe” dels propis deixebles. 

El relat comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia.
A l’altra riba hi ha el món pagà respecte al qual els “deixebles” se senten superiors.
Per això aprofiten l’ocasió per “segrestar” Jesús. Per anar al Pagans (“a l’altra riba”), ells tenen els seus propis plans “colonitzadors”, i estan disposats a utilitzar “Jesús” (el “seu” Messies) per legitimar-los. Deixen de ser “deixebles” per convertir-se en “protagonistes”. Estan portats pel “mal esperit” (“vent fort”) del seu proselitisme... i la “tempesta” es fa inevitable, juntament amb la pèrdua del mestre (dormició de Jesús).

Sortosament per a ells, aquesta “experiència fatal” els portarà a redescobrir la necessitat del “mestre”, desvetllant-lo, i descobrint la seva (nova) presència activa (“resurrecció”).
Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca en ells la pregunta clau: “Qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”.
Hauran de canviar radicalment la seva idea del “seu” “Messies”. Queda en evidència que no és suficient “ser deixeble” de Jesús per tenir fe. Ells, com els recrimina Jesús mateix, “encara no teniu fe?”.

3. És una pregunta que s’ha de fer contínuament qui vulgui esdevenir un deixeble fidel de Jesús (de l’Home), perquè sempre queda en nosaltres el perill de convertir la FE en “superioritat” i en “bandera” contra els altres. Per això sovint els Evangelis ens mostren com a “models de fe” personatges no-religiosos o pagans (El Centurió romà: Mateu 8,10; i Lluc 7,9. La dona Cananea: Mateu 15,28;...). 

Així ho fa també l’Evangeli de Marc, al final. I serà precisament la “resposta” del centurió romà que havia presidit la crucifixió de Jesús, quan, veient la manera com havia mort, diu: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).

  

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

És la pregunta que el relat llegit ens invita a fer-nos davant cada ésser humà. En els Evangelis, Jesús personifica l’Home. Se’ns fa present en cada ésser humà, sigui de la nostra “religió” o pagà. En realitat, per a Jesús, no és lícita aquesta distinció; ni qualsevol altra que indiqui diferència de categoria religiosa, civil, cultural, racial,...

Qui és l’Home? Com llegíem en l’evangeli de diumenge passat en paraules de Jesús: «Aquests són la meva mare i els meus germans:

tothom qui compleix la voluntat de Déu (tothom qui fa Humanitat)

és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Marc 3,34s).

 
 

D: RESPOSTA.

5. “Segrestar” Jesús (o “segrestar Déu”) sol ser un defecte habitual en les Religions establertes. També del Cristianisme, tot i estar explícitament prohibit pel segon dels 10 Manaments (“No usaràs del Nom de Déu en va”).

En la que els sociòlegs anomenen “Situació de Cristiandat”, Jesús de Natzaret queda “segrestat” per l’Església jeràrquica, com abans ja havia passat amb els “sacerdots del Temple” que esperaven “El Messies”.

 

La nova “Societat laica” és certament per als “deixebles” d’avui una oportunitat. Les “tempestes” provocades pel “segrest” ens porten a redescobrir el “Crist adormit” que portem a la “Barca”.
La absència de “sacerdots” (de “protagonistes”) ens permetrà redescobrir-lo despert i vinent en les moltes i variades Comunitats (“cristianes” o no).

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. S’ha parlat tant de la crisi de l’Església que hem acabat creient‑nos‑ho. Però mirant bé la vostra comunitat (i les altres), ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què havíem confiat?

 

2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” perquè us conegueu personalment, i prou “oberta” perquè us pugui “connectar” amb la Comunitat Universal?