Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Aixeca’t (Drets.
Dempeus). Fe. Jaire. Mantell. Menjar
... Beguda. Mort. Nombres (“12 anys”). Por. Salvar (Condemnar
... Salvar.). Salvar-se. Tocar.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional):
→Impuresa
(ritual). →Nombre. →Sinagoga.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Saviesa 1,13-15.2,23-24).
Déu no va fer la mort,
ni li agrada que l’home perdi la vida;
tot ho ha creat perquè existeixi,
ha format el món perquè l’home visqui,
sense posar-hi cap mena de verí de mort.
El reialme de la mort no és de la terra,
perquè la bondat i la justícia són immortals.
Déu no creà l’home sotmès a la mort,
sinó a imatge de la seva existència eterna.
Però l’enveja del diable va introduir la mort al món,
i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
2ª LECTURA (2ª Corintis 8,7.9.13-15).
Germans,
vosaltres teniu abundantment de tot:
fe, doctrina, coneixement, interès per tot,
i fins l’amor amb què us estimem.
Sigueu també generosos en aquest favor que us demano.
Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor:
ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres,
per enriquir-vos amb la seva pobresa.
No seria just que, per alleujar els altres,
vosaltres patíssiu estretor.
Més aviat, que en el moment present,
buscant la igualtat,
allò que us sobra a vosaltres
compensi el que els falta a ells,
i si un dia els sobra a ells,
que supleixi el que us farà falta a vosaltres,
mirant que hi hagi igualtat.
És allò que diu l’Escriptura:
«Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava,
ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»
EVANGELI. (Marc 5,21-43).
(Nota. En blau, allò que correspon a
la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,
molta gent es reuní al seu voltant,
i es quedà vora l’aigua.
Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,
que es deia Jaire,
i, així que el veu, se li llença als peus i,
suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
«La meva filleta s’està morint.
Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»
Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi
havia una dona que patia pèrdues de sang
des de feia dotze anys.
Havia consultat molts metges,
que l’havien fet sofrir molt,
i s’hi havia gastat tot el que tenia.
No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.
Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,
se li acostà per darrere enmig de la gent
i li tocà el mantell, perquè pensava:
«Encara que li toqui només la roba que porta,
ja em posaré bona.»
A l’instant se li estroncà l’hemorràgia
i sentí que el mal havia desaparegut.
Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,
es girà a l’instant i preguntava a la gent:
«Qui m’ha tocat la roba?»
Els deixebles li deien:
«La gent us empeny pertot arreu,
i pregunteu qui us ha tocat?»
Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.
Llavors aquella dona,
que sabia prou què havia passat,
s’acostà tremolant de por,
es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.
Jesús li respongué:
«Filla, la teva fe t’ha salvat.
Queda lliure de la teva malaltia
i vés-te’n en pau».
Encara parlava,
que arriben uns de casa del cap de sinagoga i
li diuen:
«La teva filla és morta.
Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».
Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,
diu al cap de sinagoga:
«Tingues fe i no tinguis por.»
I només va permetre que l’acompanyessin
Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.
Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,
veu l’aldarull de la gent,
que plorava i cridava fins a eixordar.
Ell entra a casa i els diu:
«Què són aquest aldarull i aquests plors?
La criatura no és morta, sinó que dorm.»
Ells se’n reien,
però Jesús els fa sortir tots,
pren només el pare i la mare de la nena
amb els qui l’acompanyaven,
entra a l’habitació,
li dóna la mà i li diu:
«Talita, cum», que vol
dir: ‘Noia, aixeca’t.’
A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,
s’aixecà i es posà a caminar.
Ells no se’n sabien avenir.
Jesús els prohibí, de tota manera,
que fessin saber què havia passat.
I els digué que donessin menjar a la noia.
B. LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, ens presenta dos
relats, units de manera que no sigui possible separar-los; per això un està encastat
en l’altre. En els dos hi figura el número “
2. Després de la seva acció alliberadora en terres paganes (relat que no queda recollit en el Missal.
→ Marc
5,1-20), Jesús retorna a terres jueves. La situació de la Comunitat jueva ve representada per dues
figures femenines contraposades: una nena, filla del Cap de Sinagoga, i
una dona
adulta, amb pèrdues de sang.
Sobre la situació d’aquestes dues figures, la valoració que en fa Jesús és molt diferent de la que fa la gent.
3. En relació a la “nena”, segons el seu pare i la gent, està a punt de morir, i de fet consideren
que ja ha mort abans que Jesús hi
arribi. En canvi, segons Jesús, només
dorm. Es fa notar que té 12 anys; això significa el moment en què una nena passa a ser dona: un moment de plenitud.
Per Jesús, no cal “curar-la” ni “ressuscitar‑la” sinó “desvetllar-la” i sobretot “alimentar-la”, però amb “aliment” per adults.
“Alimentar-la”. Aquest
detall és molt significatiu. Es tracta de la filla d’un Cap de Sinagoga. A la Sinagoga s’hi ensenya la Llei de Moisès. La Llei
era anomenada “pa del cel” i “aliment espiritual”.
La nena, que ja ha
arribat als 12 anys, és imatge del Poble Elegit per al qual, en un
primer moment (infantesa), la Llei és un aliment suficient. Però aquest aliment
és del tot insuficient per a la vida
adulta. Alimentada només amb la Llei,
quan la nena (Israel) arriba als “12 anys” (maduresa)
ja no rep prou vitalitat. El Cap de Sinagoga no disposa de cap altre aliment. Per això Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”.
Jesús dóna la mà a la nena
i li diu: “Noia, aixeca’t”. De
moment, la mà i la paraula de Jesús conforten la noia, que s’aixeca de seguida
i es posa a caminar. Ara, l’aliment que la confortarà ja no serà
la Llei. Quin serà?
Encara no és hora de parlar-ne, però amb aquesta escena l’evangelista ens prepara per quan Jesús agafi el pa i
digui: “Preneu, això és el meu cos” (Marc 14,22). Dit
més simplement: l’aliment per viure en l’adultesa no és la Llei sinó l’Amor. L’Amor donat i l’Amor rebut. La Comunió.
Mentre no arribi aquest moment, “ningú no ha de dir res sobre el que ha
passat a la noia”, perquè encara
ningú no seria capaç d’interpretar-ho correctament. Encara no s’ha visualitzat,
en Jesús, la plenitud de l’Amor rebut i
la resposta de l’Amor donat.
La Llei és bona per a menors, però, si no anem més enllà, quan ja som adults, resulta del tot insuficient.
4. En contraposició amb la nena
que ja comença a ser dona (12 anys),
Marc ens presenta també una dona adulta,
de la qual també es diu que ja fa 12 anys
que tenia pèrdues de sang. En la
menstruació, la Llei declarava impura la dona. És la
conseqüència de “quedar-se en la Llei” quan ja s’és adult.
“Impuresa” vol dir
marginació. La dona, en aquesta situació, no podia relacionar-se amb l’altra
gent ni podia assistir a la Sinagoga; si “tocava” algú o algú la “tocava” a
ella, també quedava impur. Són els
efectes de la Llei, especialment dura
per a la dona adulta. Una situació tràgica que no tenia solució en el marc de la Llei mateixa.
Més encara: per la Llei, la dona no
podrà ser “mai” realment adulta.
En canvi per a Jesús, la “pèrdua de sang” no és cap impuresa sinó un signe de plenitud.
La “sang” és símbol de la “vida”. Les “pèrdues de sang”, quan s’és adult per l’amor, passen a ser un signe
de la “vida que es dóna”.
Els “metges”, en el marc de la Llei, interpreten les pèrdues de sang com una “malaltia”
inherent a la dona, i no la poden curar.
La fe canvia aquesta situació. La presència de Jesús activa la fe de la dona, que es decideix (adultesa) a anar més enllà de la Llei i “tocar” Jesús. La seva fe li fa intuir que, si toca Jesús, ni que sigui només la seva roba,
no serà la seva presumpta impuresa que
“contagiarà” Jesús, sinó que serà la salut
(“vida adulta”) de Jesús que la “purificarà” (salvarà) a ella.
5. Aquesta és la novetat
de Jesús: no dóna lleis que declaren pur
o impur, sinó que ens fa descobrir la
força de la Vida. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en
pau”.
En el relat es diu que Jesús nota que ha sortit d’ell una energia cap a la dona, però declara que
és la fe de la dona allò que l’ha salvada.
Molts altres, d’entre la multitud apilonada entorn de Jesús, el “tocaven”, i no
passava res. No hi havia fe.
No es tracta d’un “miracle” sinó de fe, la qual ha impulsat la dona a ser atrevida. El contacte
físic, símbol de comunió, prohibit per la Llei,
l’ha salvada. Com en el cas del leprós (Marc 1,41), quan
Jesús el va “tocar”.
De la nena es diu que es
va posar a caminar. A la dona adulta se li diu que se’n vagi en pau”. L’Èxode cap a la Llibertat no es realitza en
la Llei. Cal anar més enllà: fins a l’Amor. Només aquí hi ha la “adultesa” de la vida.
C.
MISSATGE.
6. En les dues escenes no es tracta de “miracles” (en el sentit actual) sinó de la força de la vida que
camina cap a la VIDA. La Llei pot ser inicialment com un impuls “canalitzat”
que ens posi en marxa, però no és el camí.
El camí és la comunió, des de
la llibertat i la generositat.
Com es llegeix ja en la 1ª Lectura
d’aquest diumenge: Déu no creà l’Home
(home i dona) per a la mort sinó per a la Vida (Saviesa 2,23).
D:
RESPOSTA.
7. Tenim tendència a “mantenir-nos
en la Llei”; a romandre en actituds religiosament infantils. Sembla més segur.
De fet, tots comencem en la infantesa.
Sigui quina sigui la Tradició religiosa
o humanística en què hem començat,
sempre comencem “alimentats” per la Llei.
Però, sigui quina sigui la Tradició
religiosa a què pertanyem, sempre arriba el moment dels “12 anys”; de “deixar de ser nena i convertir-se en dona”;
és a dir: de passar de la Llei a l’Amor.
8. A nivell d’Església, el concili Vaticà II no va desmuntar el “transatlàntic” (fent servir el llenguatge de diumenge
passat, 7) però va avarar les barques;
no va desmuntar la “torre de marfil”,
però va obrir portes i finestres, tot
recordant-nos les paraules de Jesús a Jaire: “Confia i no tinguis por”.
¿Ens riurem del Concili, com es van riure de Jesús, quan ens diu que la nostra
societat no està espiritualment morta
sinó que dorm? ¿Serem capaços de reconèixer que l’adormiment de la nostra societat pot ser degut en bona part a que
no li hem donat l’aliment adequat per a
una vida adulta?
9. La necessitat de buscar un aliment més sòlid s’està mostrant en
moltíssimes persones. Fins i tot algunes, decebudes de l’aliment que han rebut en l’Església, en busquen en altres Tradicions Religioses. És important
aquesta actitud de recerca; i tant de bo trobin allò que busquen, sigui on sigui. És el que van fer
Jaire, Cap de Sinagoga, i la Dona amb
pèrdues de sang (“dona adulta”): tot i que Jesús havia estat
rebutjat pels dirigents de la Sinagoga (Marc 3,6), ells
trenquen els dictàmens de la seva “Religió” i acudeixen a Jesús; acudeixen a
“l’Home”.
Accepten i exerceixen la seva
“adultesa” prenent la iniciativa de buscar per si mateixos l’aliment que
necessiten. I és que, a més d’haver arribat als “12 anys”, per a ser realment adults, també cal decidir-s’hi.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Pensant en vosaltres mateixos i en les persones que coneixeu,
el missatge que heu rebut a
l’Església, ¿us resulta suficient per alimentar
la vostra vida adulta? Més directament: ¿us sentiu “adults” com a membres de
l’Església?
2. Hi ha persones de tradició
cristiana que troben el seu aliment
en altres tradicions religioses. Què
opineu d’aquest fet?
3. Trobar l’aliment adequat per a una vida adulta, ¿depèn només
del missatge propi de cada Religió, o
també de l’actitud profunda de cadascú?
