Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Bons
(“bons del tot”). Conèixer. Pare. Pastor
(i Ovelles).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Pastor.
→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 4rt. de Pasqua.
Nota.
No sé si ha estat casualitat o buscat expressament. Però avui,
diumenge del “Bon Pastor” (millor dir-ne “Pastor bo”), les Comunitats cristianes del bisbat de Girona rebem, com a pastor,
fra Octavi Vilà, fins ara abat de
Poblet.
En tot cas, la coincidència ens obre horitzons
d’esperança.
És evident que, en la situació actual, acceptar ser bisbe d’una diòcesi com la de Girona demana generositat i valentia.
Molta generositat i encara més valentia.
Per això, és bo i necessari que li
estiguem profundament agraïts.
I disposats a ajudar-lo, per activa i per
passiva, en la seva tasca.
Ell ha renunciat a presidir la Comunitat
del monestir de Poblet que lliurement l’havia elegit.
Nosaltres no hem pogut elegir, perquè, entre nosaltres, les coses no funcionen
així. Les “diòcesis” funcionem encara més com a estructures d’un “Poder” que com a àmbits de Comunió. Esperem que això canviï urgentment.
(Sortosament, si no canvia per convicció, canviarà per subsistència. Allò “nostre” és la Comunió. Comunió de Comunitats que considerem “adultes” ‒mentre no es demostri el
contrari...).
Aquest és també, crec, el propòsit que el bisbe Octavi ha expressat,
quan, ja des dels inicis, ens diu:
Vinc a Girona per viure amb vosaltres la fe que compartim...
Vinc a Girona per compartir amb
vosaltres l’esperança...
Vinc a Girona per practicar amb
vosaltres la caritat...
GRÀCIES, bisbe Octavi.
I molt BENVINGUT.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 4:8-12).
En
aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué:
«Magistrats
i notables del poble,
si
avui ens demaneu compte
d’això
que hem fet en bé d’un invàlid,
i
voleu saber qui l’ha posat bo,
sapigueu,
vosaltres i tot el poble d’Israel,
que
aquest home, el teniu sa davant vostre
pel
poder del nom de Jesucrist, el Natzarè.
Vosaltres
el vau clavar a la creu,
però
Déu el va ressuscitar d’entre els morts.
Ell
és “la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat,
i
ara corona l’edifici”.
La
salvació no es troba en ningú més,
perquè,
sota el cel,
Déu
no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.»
2ª LECTURA (1 Joan 3:1-2).
Estimats,
mireu
quina prova d’amor ens ha donat el Pare:
Déu
ens reconeix com a fills seus, i ho som.
Per
això el món no ens reconeix
com
no l’ha reconegut a ell.
Sí,
estimats:
ara
ja som fills de Déu,
però
encara no s’ha manifestat com serem;
sabem
que quan es manifestarà,
serem
semblants a ell, perquè el veurem tal com és.
EVANGELI. (Joan 10:11-18).
En
aquell temps, Jesús parlà així:
«Jo
sóc el bon pastor.
El
bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.
El
qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,
quan
veu venir el llop,
fuig
i abandona les ovelles, perquè no són seves.
És
que ell només treballa pel jornal,
i
tant se li’n dóna de les ovelles.
Llavors
el llop les destrossa o les dispersa.
Jo
sóc el bon pastor.
Tal
com el Pare em coneix i jo conec el Pare,
jo
reconec les meves ovelles,
i
elles em reconeixem a mi,
i
dono la vida per elles.
Encara
tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.
També
les he de conduir jo,
i
faran cas de la meva veu.
Llavors
hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.
El
Pare m’estima perquè dono la vida
i
després la recobro.
Ningú
no me la pren.
Sóc
jo qui la dono lliurement.
Tinc
poder de donar-la i de recobrar-la.
Aquesta
és la missió que he rebut del Pare.»
B. LLENGUATGE.
1. Sorprèn la radicalitat de les paraules que l’Evangeli de Joan posa en boca de Jesús.
L’expressió “Jo sóc el bon pastor” (literalment, Jo sóc el Pastor, el bo) es contraposa a unes paraules anteriors (no llegides avui)
en què Jesús declara que “tots els qui
han vingut abans de mi eren lladres i
bandolers” (Joan
10,8). Com si digués: fins ara no hi ha hagut autèntics “pastors”, sinó
aprofitats i explotadors. En canvi, “jo sóc el bon pastor” perquè “el bon
pastor dóna la vida per les seves
ovelles”.
Abans havia dit: “Jo
sóc la porta de les ovelles” (Joan 10,7). Fins a
Jesús no hi havia hagut “porta” per
acostar-se a les ovelles, i els que de fet s’hi acostaven, era per
aprofitar-se’n (No entraven per la “porta”
sinó que assaltaven la pleta o el
corral).
2. Que Jesús sigui la porta
de les ovelles vol dir que l’única manera correcta i legítima d’acostar-se
a les ovelles és compartint amb elles la pròpia vida. Acostar-se a elles
per manar, dirigir, adoctrinar, colonitzar, convertir, aprofitar-se’n,... és ser lladre o bandoler.
3. “Donar la vida per les ovelles” és la missió que Jesús
ha rebut del Pare. Per això Jesús coneix
i és conegut pel Pare. Anomenem “pare” a aquell que és la font de la
nostra vida. Jesús, donant la vida per les ovelles, també les coneix i és conegut vitalment per elles.
Donant la vida, Jesús no és només model de
l’autèntic pastor sinó també model de l’autèntic ésser humà,
creat a imatge i semblança de Déu-Pare.
4. “Tinc altres
ovelles, que no són d’aquest ramat...”
La
traducció del Missal queda molt ambigua quan tradueix amb una mateixa paraula “ramat”, dues paraules que en l’original
grec tenen significats diferents: “aulés”
(que significa corral, clos, pleta...)
i “poimen” (que significa ramat).
Després que els creients en Jesús hem
format, de fet, una nova Religió (la Religió Cristiana), hi ha el perill d’entendre aquestes paraules com si tothom
hagués de formar part d’aquesta Religió, constituint així “un sol ramat amb un sol pastor”. Però les paraules que l’Evangeli
posa en boca de Jesús no tenen un significat confessional o de pertinença a una determinada Religió, sinó que tenen un significat humà.
La traducció podria ser: “Tinc altres
ovelles que no són d’aquesta pleta. També les he de conduir jo, i faran
cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor”.
Hi
ha diferents “pletes” (És a dir: diferents
Religions, Cultures, Pobles,...). Des de cada pleta es pot “escoltar” la veu
de l’Home. Jesús és l’Home. La seva
“veu” no és exclusiva de cap Religió, i invita tots els humans a relacionar-nos
entre nosaltres donant cadascú la seva
vida pels altres. Així es fa un sol
ramat; és a dir: una sola Humanitat, unida pels vincles de la
generositat. I també hi haurà un “sol
pastor”: Jesús, no pas entès com
a fundador d’una determinada Religió
sinó com aquell que (en el nostre llenguatge)
personifica “tots els humans” (dones i homes) que donen la vida per fer
Humanitat.
5. Res no impedeix que hi hagi diferents “pletes” o “corrals”; és a dir: diferents Cultures i Religions; i que tinguem
diferents Esquemes mentals i Llenguatges. El que importa és
constituir un sol “ramat” (una sola
Humanitat) en què les diferències no
hi siguin utilitzades per separar sinó per completar. Així les diferències
es converteixen en motiu de diàleg, de col·laboració i de mutu enriquiment.
Això exclou tota intenció proselitista o colonitzadora. En si mateixes, les
Religions no són ni vertaderes
ni falses. Són llenguatges.
A través d’elles, allò que expressem és el que cadascú té al cor. Podem
tenir-hi sentiments alienants i injustos, o sentiments de fidelitat a Déu i a
l’Home. Els diferents comportaments religiosos esdevindran bons o dolents segons
allò que el cor hi expressi. Per això, en els Evangelis, “convertir-se” no
significa canviar de Religió sinó canviar de cor, obrint-lo als
altres.
6. “... dono la vida i després la recobro”.
Aquestes paraules no signifiquen fer un pas enrere donant, primer, la vida i reprenent-la
després. La “mort” no és un joc. Jesús
dona realment la seva vida per les
ovelles, i és precisament aquesta “vida donada” la que serà la seva nova vida o resurrecció.
La vida de cada un de nosaltres comença
sempre essent una vida rebuda. En cada
un de nosaltres esdevé vida tinguda.
I la vivim en plenitud quan en fem vida
donada i compartida.
La vida humana no és mai una realitat purament individual. Sempre la vivim rebent-la
i donant-la. Només podem “viure” convivint.
I, evidentment, els qui reben la
nostra “vida donada” ens fan un gran regal,
ja que fan possible la nostra existència com a vivents.
En l’evangeli d’avui Jesús s’aplica a si mateix la màxima dita per a tothom: “Qui vulgui
salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24).
7. NOTA.
El llenguatge “pastor/ovelles”
és molt clar, però pot resultar una mica perillós. Jesús no va reclamar mai el
títol de “pastor”, ni mai va considerar als altres “ovelles”. Va ser la Comunitat cristiana que, un cop feta
l’experiència de la resurrecció de
Jesús, va anar aplicant-li aquells títols
que millor expressaven la seva fe en Ell: “Senyor”, “Bon Pastor”, “Camí,
Veritat i Vida”, “Llum”...
Aquests títols concreten l’expressió forta del “Jo sóc”, que és el nom de Déu mateix: “Jahvé” = “Jo sóc”.
La Comunitat Cristiana, aplicant a Jesús noms divins, ni el deshumanitza ni el “divinitza” com si hi haguessin dos Déus.
És una manera d’expressar que els humans som invitats a participar de
la Vida mateixa de Déu, i que la plenitud d’aquesta participació ja
s’ha fet “visible” en l’Home-Jesús.
Aquest llenguatge
aplicat a Jesús de cap manera pot legitimar que hi hagi “categories” entre els germans
o membres de la Comunitat. En concret, no serveix per establir-hi un nivell
superior (pastors) i un nivell inferior (ovelles). En tot cas, tots som pastors, perquè tots donem
la vida, i tots som ovelles, perquè tots rebem la vida, de Jesús i els uns
dels altres. I d’aquest intercanvi ningú en queda exclòs, encara que no sigui de
la nostra pleta (Marc 9,38).
C.
MISSATGE.
8. Viure donant i rebent la
vida, des de la llibertat i excloent tota forma de servitud, és allò que ens
fa autènticament “humans”, deixebles
i imitadors de l’Home (per
nosaltres, personificat en Jesús).
Cap altre nom, d’aquells que
confereix el món (rei, dirigent,
pastor, mestre, amo, senyor, pare,...)
no ens ha estat donat per poder “humanitzar-nos”
(1ª Lectura: Fets
4,12). Compareu també amb Mateu 23,8).
D:
RESPOSTA.
9. La nostra resposta,
en aquest cas, podria ser doble:
A) Viure en la confiança d’estar guiats per un pastor bo,
el qual no està pendent d’aprofitar-se del ramat
sinó de com ajudar totes i cada una de les ovelles.
Els relats evangèlics, que ens
presenten l’exemple de Jesús, són una
autèntica “guia per la nostra vida”, interpretats des de la vivència de la “vida que es dóna” (“Comunitat”).
B) Sembla que entre nosaltres hi ha hagut un autèntic abús de la
paraula “pastor” creant categories dintre el ramat.
Cal corregir-ho. El component de “passivitat”, implícit en la idea de “ovelles”, no s’adiu amb persones adultes, cridades a ser imatges de Déu-Creador (Gènesi, 1,26).
La fidelitat a l’Únic Pastor ens urgeix a repensar les
relacions dintre la nostra Església a fi que siguin realment de fraternitat. I això s’ha de fer tant
per part dels qui encara som considerats “pastors”,
com dels qui encara s’empenyen en considerar-se només “ovelles”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Existeixen les autoritats
civils. A vegades també es parla de les autoritats
eclesiàstiques. ¿Quines diferències hi ha entre aquestes dues classes de “autoritat”?
2. En les comunitats que tenen assignat un mossèn, ¿aquest és un subaltern
del bisbe per fer allò que el bisbe disposa, o és un enviat del bisbe per servir la vida
de la Comunitat? Dit d’una altra manera: l’obediència del mossèn ha
d’anar dirigida directament “al bisbe” o “a (la vida de) la Comunitat”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada