Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Camí. Convertir. Cos. Creure. Escriptures. Fantasma.
Fe. Ferides. Fill
de l’home. Jerusalem. Messies. Mort. Pa (Eucaristia). Pau (us dono la ). Tocar (de tacte). Tres dies. Ulls. Veure.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional):
→ Veure també: RELECTURES: Diumenge
3er. de Pasqua. B.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 3,13-15.17-19).
En aquells dies, Pere digué al poble:
«El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob,
Déu dels nostres pares,
ha glorificat Jesús, el seu Servent,
que vosaltres vau entregar i vau negar,
quan Pilat creia que l'havia de deixar
lliure.
Ell era l'innocent i el sant,
però vosaltres el vau negar
i vau demanar a Pilat que us indultés un
assassí,
mentre matàveu el qui ens obre el camí de la
vida.
Però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts.
Nosaltres en som testimonis.
Ja sé, germans, que ni vosaltres
ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu,
però així Déu ha complert allò que havia
anunciat
per boca de tots els profetes:
que el seu Messies havia de patir.
Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos,
i seran esborrades les vostres culpes.»
2ª LECTURA (1 Joan 2,1-5a).
Fillets,
us escric això perquè no pequeu.
Però si algú pecava,
recordeu que tenim prop del Pare un defensor,
Jesucrist, que és just.
Ell mateix és la víctima propiciatòria pels
nostres pecats.
I no només pels nostres,
sinó pels de tot el món.
Per saber si coneixem Jesucrist,
mirem si complim els seus manaments.
Els qui diuen que el coneixen,
però de fet no compleixen els seus manaments,
són mentiders, no diuen pas la veritat.
Però els qui fan cas de la paraula de
Jesucrist
han arribat de debò a estimar Déu perfectament.
EVANGELI. (Lluc 24,35-48).
En aquell temps,
els deixebles contaven el que els havia
passat pel camí,
i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Mentre parlaven d'això,
Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els
digué:
«La pau sigui amb vosaltres.»
Ells, esglaiats, van creure que veien un
esperit.
Jesús els digué: «¿Per què us alarmeu?
¿Per què us vénen al cor aquests dubtes?
Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.
Palpeu-me i mireu bé;
els esperits no tenen carn i ossos com veieu
que jo en tinc.»
I mentre deia això, els ensenyava les mans i
els peus.
Veient-los sorpresos,
i que de tanta alegria encara no acabaven de
creure-ho,
els digué: «¿No teniu aquí res per a menjar?»
Ells li donaren un tall de peix a la brasa,
i se'l menjà davant d'ells.
Després els digué:
«Quan encara era amb vosaltres,
us havia dit que s'havia de complir
tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de
la Llei de Moisès,
i en els dels Profetes i dels Salms.»
Llavors els obrí els ulls
perquè comprenguessin el sentit de les
Escriptures,
i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:
El Messies havia de patir
i de ressuscitar d'entre els morts el tercer
dia,
i calia predicar en nom d'ell a tots els
pobles,
començant per Jerusalem,
la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis.»
B. LLENGUATGE.
1. No ens ha de sorprendre la no coincidència dels tres relats
d’aparicions que trobem com acabament dels evangelis de Mateu, Lluc i Joan.
(Recordem que l’Evangeli de Marc
original no té d’aquests relats. El que ara hi ha no és original, sinó que va
ser-hi afegit més tard per algú que va pensar que havia quedat incomplet).
Aquests relats d’aparicions
no són la crònica d’un fet objectiu sinó narracions surrealistes
destinades a expressar i celebrar els efectes que la resurrecció de Jesús
genera en els creients. Amb un “llenguatge de superfície” s’expressa una realitat profunda. Aquesta és
expressada necessàriament amb llenguatges
diferents, perquè es tracta d’una realitat
subjectiva; és a dir: té els seus efectes
en l’interior de cada persona, i en cada persona hi provoca ressonàncies
diferents.
Quan es diu que la resurrecció
de Jesús no és un fet objectiu
sinó subjectiu, es vol dir que no és
un fet superficial, externament visible
i controlable. Si en aquell temps hi haguessin hagut reporters gràfics, cap
d’ells no hauria pogut “filmar” que una gran pedra s’apartava de l’entrada del sepulcre, ni que un cadàver es reanimava, ni el jove vestit de blanc que van “veure” les
dones. Tampoc no hauria tingut ocasió de filmar
l’arribada de les dones al sepulcre, o el seu esglai. Tot això és llenguatge de superfície per expressar
una realitat profunda i interior.
3. Els autors dels Evangelis no són “cronistes” sinó “evangelistes”; és a dir: anunciadors
d’una bona notícia dirigida
directament al “cor” de la persona, i que en cada persona tindrà ressonàncies
diferents, ja que el “cor” de cada persona és absolutament únic. En la Comunitat dels creients, aquestes ressonàncies poden generar una simfonia
meravellosa que converteix la trobada
en celebració. Per això el Evangelis poden ser considerats també Guions
de celebració.
4. El relat d’avui, tret de l’Evangeli
de St. Lluc, ve preparat pel relat dels
Deixebles d’Emaús (Lluc 24,13ss).
Aquest, pròpiament, no és un relat
d’aparició perquè quan els dos deixebles “veuen” Jesús, no el reconeixen; i
quan el reconeixen, deixen de “veure’l”. Però serveix perquè retornin a la Comunitat, i, en la Comunitat, sí que poden “veure” el Crucificat ressuscitat. (Mireu els
Apunts del diumenge
3er. de Pasqua A).
“Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix”.
En la Comunitat, la presència de Jesús és real i visible; no és una fantasia (“un esperit”). “Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que
jo en tinc”. “Tenir carn i ossos” és una manera d’expressar la realitat
de la presència de Jesús. Però no hem d’imaginar aquesta presència real com la conseqüència de la
“reanimació” del seu cadàver. Aquell que “veuen” els creients no és un “cadàver
reanimat”, sinó Jesús mateix en forma de vida
donada, assumida per la Comunitat que, així, la fa corporalment visible en la comunió
de la Comunitat. La Comunitat és el cos de la vida donada.
La referència al “peix a la brasa” i al “sentit de les Escriptures” posen de
manifest que aquesta vivència dels
deixebles correspon a la trobada setmanal de la Comunitat en
què es compartia l’aliment i es llegien les Escriptures.
5. La trobada setmanal no és la simple
coincidència d’una colla d’amics en un lloc determinat. És una trobada per fer visible que la vida
donada està connectada a la VIDA mateixa de Déu. A través de la trobada s’experimenta la presència de
Déu amb el Crucificat assegut a la seva
dreta (Lluc 22,69. Actes 7,55. Romans 8,34). Per
això la trobada setmanal es revesteix
d’un cert ritual, que li permet
expressar millor aquest significat profund. El ritu hi té una funció
important. El llenguatge ritual
manifesta que la trobada no es queda
a un nivell superficial i anecdòtic sinó que s’hi expressa la comunió entre tots els humans, i entre aquests
i Déu. El llenguatge, en els ritus, adquireix un significat que els
transcendeix.
Però els ritus són ambivalents. Si són presos com a llenguatge, expressen allò que
signifiquen; però si són presos com a
actes màgics, es converteixen en ritualisme.
El ritualisme
no és llenguatge; no és comunicació;
no fa comunitat.
El ritualisme és alienació. És una forma
d’idolatria.
En el ritualisme, la fe en Jesús és substituïda per la fe en el ritu.
No són els ritus allò que fa present
el Ressuscitat sinó la comunitat
reunida, que acull la vida donada de Jesús i la vida donada de
cada un dels humans que continuen la donació de Jesús.
...
perquè comprenguessin el sentit de les
“Escriptures”.
6. A vegades es diu que el Cristianisme és una “Religió del Llibre”, juntament amb el
Judaisme i l’Islam.
En certa manera és veritat: les Escriptures són importants,
però només, si no perdem de vista la clau
per interpretar-les.
Els deixebles s’havien fet una falsa idea del Messies, tot i que pensaven que seguien
les Escriptures. Igualment els grans sacerdots van creure que aplicaven la
seva Llei Escrita quan van condemnar Jesús.
L’experiència ens ensenya que podem fer de les Escriptures un ús extraordinàriament
pervers. Les Escriptures només són il·luminadores si són enteses des
de l’experiència i acceptació dels crucificats.
Els crucificats són la clau per la seva correcta
interpretació. Ho reconeixen els mateixos grans
sacerdots quan Pilat els diu que jutgin Jesús “segons la seva Llei”, i ells
responen: “A nosaltres no ens és permès
d'executar ningú” (Joan
18,31). Les Escriptures no serveixen per executar, ni matar, ni
jutjar, ni marginar ningú, sinó que expressen la voluntat salvadora del Déu de la Vida i de l’Amor. Només en aquest
sentit són “paraula de Déu”. Un Déu Alliberador quan “parla” a les
víctimes, i Acusador quan “parla” als prínceps d’aquest món (Èxode 3,7-10).
Segons
les Escriptures, el Messies havia de patir...
7. Seria un greu error entendre això
com si Déu hagués decidit que Jesús havia de patir i morir. Qui van turmentar i
matar Jesús van ser els Poderosos i
els seus aliats; i ho van fer contra la voluntat de Déu. La Passió i la
Crucifixió és la resposta dels Poderosos
a l’Amor: a l’amor de Déu, a l’amor de Jesús, i a l’amor de tots aquells que
estimen com Jesús. Allò que “estava escrit”
en relació al Messies era la seva fidelitat a l’Amor en aquest nostre món
pervertit pel Poder, generador de sofriment i mort.
La temptació
del Poder la patim tots els
humans. I, per tant, també Jesús. La temptació
prové dels poderosos (Mateu 4,8-10); i també dels deixebles, ansiosos de Poder (Mateu 16,23).
Jesús va vèncer totes les temptacions.
I la seva victòria, que és una victòria humana, ha entrat
al món del Poder i ha començat a transformar-lo. “Calia predicar en nom d'ell a tots
els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis”.
C.
MISSATGE.
8. El missatge és
semblant al de diumenge passat i del diumenge de Pasqua: la Comunitat és el nou
“cos de Crist” on la seva vida donada
es fa visible en la vida donada dels seus membres. La Comunitat neix de
la vida donada de Jesús i la fa
visible (“sagrament de Jesucrist”, en llenguatge teològic).
D:
RESPOSTA.
9. La “vida que s’imposa”
ha perdut el seu monopoli en el
nostre món, ja que també s’hi ha fet present i visible la “vida que es dóna”. Ara cadascú es troba davant l’alternativa: “Guardar
la seva vida” (imposant-se als altres) o “Donar-la” (Mateu 16,25). Si escollim donar-la,
generem Comunitat.
10. Avui la paraula comunitat s’ha posat de moda. Però cal
distingir dos nivells de comunitat:
- el primer nivell
correspon a persones que “tenen en comú”
determinades coses;
- el segon nivell apareix quan hi ha persones que “posen en comú” la seva vida, amb allò que tenen (Actes 2,44ss).
La comunitat de primer nivell és tancada: allò que uneix els seus
membres també els separa dels altres. En aquest sentit es pot parlar de
comunitat de propietaris, comunitat de llengua, comunitat política, comunitat
religiosa, comunitat de sang,...
Hi queda clar qui pertany a la Comunitat, i qui no.
En canvi, la comunitat
de segon nivell és oberta. Les
diferències no hi posen separació sinó vincle. Per això és una comunitat sense límits.
Posar en comú la pròpia vida porta a fer
comunitat, amb qui sigui, per
diferent que sigui. Les diferències són enriquidores: són punts de diàleg i
d’intercanvi. “L’Oceà no té altres límits
que la costa de les illes”.
11. Quan es parla de comunitat cristiana, cal estar atents
a no quedar-se en el primer nivell, descuidant el segon. En el camp religiós,
una comunitat que es quedi en el primer
nivell esdevé secta. En les sectes, allò que uneix a uns, a la vegada separa
dels altres.
Per evitar aquest perill, directament oposat al missatge de l’Encarnació, avui dia ens cal canviar
moltes coses, i abans que tot el llenguatge confessional: paraules, ritus,
accions, festes, símbols...
Siguem-ne conscients: en la nostra societat religiosament plural i
laica, el llenguatge confessional
sempre és entès per la resta com un llenguatge
sectari.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿L’estil i el tarannà de les nostres trobades setmanals (“missa”)
expressen amb suficient claredat que som “el cos” de la vida-que-es-dóna, és a dir, “cos
de Crist”?
2. Avui dia, a molts cristians, els costa parlar en públic de la
seva fe. ¿Considereu que això és degut a covardia,
o podria ser degut a la intuïció de que el llenguatge
religiós actual ja no pot ser ben interpretat?
3. Les diferències entre “comunitat” i “secta” poden ser molt
subtils. Examineu si hi ha elements de sectarisme
en la nostra Església, i en la vostra comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada