Diumenge vinent, 6è. de Pasqua. Any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Amics.     Feliços.     Manament.     Pare.     Pròxim. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ Veure també: RELECTURES: 6è. diumenge de Pasqua. 

 LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44.48).

Així que Pere entrà,

Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus.

Pere el féu aixecar dient-li:

«Posa’t dret, que jo sóc home igual que tu.»

Llavors Pere prengué la paraula i digué:

«Ara veig de veritat que Déu no fa diferències

a favor d’uns o altres;

Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé,

de qualsevol nacionalitat que sigui.»

Mentre Pere deia això,

l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació.

Els jueus creients que havien vingut amb Pere

s’estranyaren molt en veure

que el do de l’Esperit Sant era vessat

fins i tot sobre els qui no eren jueus.

De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos

i proclamar les grandeses de Déu.

Llavors Pere digué:

«Qui pot excloure de l’aigua del baptisme

aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?»

Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist.

Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.  

 

2ª LECTURA (1ª Joan 4:7-10).

Estimats meus,

hem d’estimar-nos els uns als altres,

perquè l’amor ve de Déu.

Tothom qui estima és fill de Déu;

ha nascut d’ell i el coneix.

Els qui no estimen no coneixen Déu,

perquè Déu és amor.

Hem vist clarament l’amor que Déu ens té

quan ell ha enviat al món el seu Fill únic,

perquè visquem gràcies a ell.

L’amor és això:

no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;

ell ha estat el primer d’estimar-nos,

tant, que ha enviat el seu Fill

com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.  

 

EVANGELI. (Joan 15:9-17).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo us estimo tal com el Pare m’estima.

Manteniu-vos en l’amor que us tinc.

Si observeu els meus manaments,

us mantindreu en l’amor que us tinc,

com jo també observo els manaments del meu Pare

i em mantinc en l’amor que em té.

Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena.

El meu manament és que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

Ningú no té un amor més gran

que el qui dóna la vida pels seus amics.

Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.

 

Ja no us dic servents,

perquè el servent no sap què fa el seu amo.

A vosaltres us he dit amics,

perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.

No sou vosaltres, els qui m’heu escollit.

Sóc jo qui us he escollit

per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu

i donar fruit, un fruit que durarà per sempre.

I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu.

Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Vivim convivint. Però la convivència pot quedar-se en una relació de superioritat-dependència, o podem fer el pas vers una relació d’igualtat-amistat.

Tots, com a vivents, hem començat en una relació de superioritat-dependència. És la forma “inicial” de conviure. Des dels inicis apareix la “lluita per la vida”.
 

Jesús accepta, només com a punt de partida, l’actitud de dependència dels seus deixebles en relació a ell mateix. “Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc” (Joan 13,13). Però la seva “lliçó” consisteix en ensenyar-nos a passar des d’aquesta relació inicial de dependència a una nova relació d’igualtat-amistat: “Ja no us dic servents... A vosaltres us he dit amics” (Joan 15,15).

Els humans som invitats a “entrar en la convivència de Déu” on queden excloses les relacions de superioritat-dependència. Podríen no ser-ne excloses, però ho són. “No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit...” (Joan 15,16).
L’acceptació d’aquesta oferta per part nostra té caràcter de resposta, i de resposta lliure.

La iniciativa comença en Déu. Per tant, tampoc en aquest punt no hi ha d’haver relacions de dependència entre nosaltres. “No us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8s).

 

2. Però cal reconèixer que les relacions de superioritat-dependència estan a la base dels “Regnes d’aquest món”.
Els “superiors”, per mantenir la seva superioritat, solen utilitzar sobretot dos camins: la força i el secret. El camí més directe i eficaç és la força bruta.
Tots els Estats actuals són producte, directe o indirecte, d’una guerra, expressió màxima de la força bruta.

 
Però no sempre els “superiors” disposen de més “força bruta” que els “súbdits”. Per això s’ha creat el “secret”, que es converteix en una nova eina de domini.
El secret genera inseguretat en aquells que no coneixen com “funciona” una “convivència programada”.
El secret pot prendre diferents formes. Actualment, una de les més esteses, eficaces, perverses i irracionals és la burocràcia.

 

3. Jesús ens invita a una altra forma de convivència. La Comunitat de Jesús té com a vincle la dinàmica de l’Amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima”. L’Amor exclou les eines del Domini: la força i el secret: “A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Joan 15,15).

 

4. L’amistat entre Jesús i els deixebles no és només una relació bilateral. Comporta un canvi radical en la nostra forma de convivència. No es pot ser amic de Jesús i mantenir amb algú altre relacions de superioritat-dependència i de secret: “Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano”. I allò que ens “mana” són relacions d’amistat: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 15,17).

 

C. MISSATGE.

5. Som invitats a entrar en l’àmbit de l’amor, on ja ha entrat plenament Jesús fent-se “un de nosaltres”.
És un àmbit transparent, on no hi ha lloc per als secrets. Aquesta entrada en “l’àmbit de l’Amor” és escenificada en la l’Ascensió a la dreta del Pare, que celebrarem diumenge que ve.

 

D: RESPOSTA.

6. El procés de jerarquització que ha patit la Comunitat Cristiana, l’ha feta, estructuralment, molt semblant als “regnes d’aquest món”.

Sembla que en l’Església actual hem renunciat ja a la força bruta, però s’hi manté encara una gran dosi de secret i de burocràcia. Com totes les “jerarquies”, també l’eclesiàstica funciona de tal manera que el secret hi ha esdevingut “indispensable”. El “respecte” més elemental a les persones concretes ho demana... Pensem en els nomenaments de bisbes, rectors, o d’altres responsables eclesiàstics...

 

7. És pràcticament impossible que una societat s’organitzi “jeràrquicament” sense generar la necessitat de secret. I és precisament la necessitat de secret allò que posa de manifest la seva semblança amb els regnes d’aquest món.

 

La nostra resposta podria consistir en fer el que puguem per corregir aquesta situació. No es tracta de que allò que ara és secret es faci sigui públic. El que cal és trobar aquella forma d’organització en què el secret no hi sigui necessari i en quedi exclòs.

 

8. Per aconseguir això, és urgent “invertir” el flux de la vida eclesial.
Sovint es dóna per suposat (i acceptat) que la vida de l’Església segueix aquest procés: Jesucrist (al cel) → Papa (Vicari de Crist a la Terra) → Cardenals → Bisbes → Capellans → Poble Cristià.
Però aquest procés, estructuralment jeràrquic, contradiu directament l’obra de Jesús, i és un calc dels regnes d’aquest món.
 
Si l’Església hagués de funcionar així, resultaria inútil, i més aviat faria nosa en la nostra societat(com, de fet, ja ho pensen molts), perquè, per funcionar així, ja en tenim prou (i de sobres!!!) amb els Estats i altres organitzacions jeràrquiques.

 

9. El lloc de la presència i acció de Déu és l’Home, el qual, en la mesura que acull l’obra de Déu, es fa comunitat o poble (“Poble de Déu”). “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).

És normal que l’exercici de la comunió vagi demanant serveis concrets, sense secrets ni estratègies ni burocràcia.
És en la (petita) Comunitat on hi ha “l’inici” del flux de la vida eclesial perquè Jesús s’ha fet “COMUNIÓ” (“Emmanuel”. Mateu 1,23)

 

I no es tracta de “democratitzar” l’Església.
La “Democràcia” (de demós = poble, i kratos = poder) és una manera d’originar i legitimar el Poder. Però a l’Església no hi ha d’haver cap classe de Poder, perquè és un àmbit de comunió.
 
La comunió demana i ofereix serveis, però exclou tota forma de secret i de dependència (excepte la “dependència funcional” dels qui han estat escollits per a fer un servei, un cop l’han acceptat lliurement).

 

10. En una societat “religiosa”, és possible que una religió estructurada jeràrquicament  hi tingués una certa “utilitat”: servir de “contrapoder”. Encara que no és aquesta la missió de l’Església. Però en una societat laica i democràtica com la nostra (encara que sigui només formalment democràtica), una Església jerarquitzada es converteix en una complicació afegida, tant per a “Societat” com per als “Fidels”.

11. Cal un canvi. I no hem d’esperar que aquest canvi comenci primer “des de dalt”. En l’Església, “els de dalt” sempre tenen menys llibertat que “els de baix”. Per això sovint els companys que estant “a dalt” necessiten el nostre ajut per gaudir, també ells, del vertader goig de la germanor, alliberant-se de les “limitacions” d’una submissió deguda.

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Per la manera com està organitzada l’Església, sobretot a nivell mundial, hi ha persones que consideren que s’assembla a una màfia. Vosaltres, què en penseu?

 

2. En alguns llocs van sorgint grups o petites comunitats que es reuneixen per llegir la Bíblia i compartir. Què en penseu?

 

3. Com valoreu la “possibilitat” de que el “servei presbiteral” d’una parròquia vingués dissenyat i escollit dintre la pròpia comunitat, confirmat després pel bisbe en senyal de comunió eclesial?