Dijous vinent, Tríduum pasqual. (Dijous, Divendres i Dissabte sants). Any B.

Tríduum Pasqual. 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Assegut (mestre).   Judes Iscariot .    Mantell.      Pa  (Eucaristia).      Pere.     Rentar.      Sacerdots?       Trair.

 

Veure també RELECTURES.  Vacances 2/3 .

  

INTRODUCCIÓ al Tríduum pasqual.
(Dijous, Divendres i Dissabte sants)

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració de la Vetlla Pasqual del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions ni comiats.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.

 

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom: a qui vulgui alimentar-se’n (dijous) i també a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo a tots els Humans (divendres).

El Sant Sopar expressa, en forma ritual, allò que constitueix l’essència mateixa de la VIDA: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” donant-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem convertint en aliment per vosaltres”.

 

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. Els “summes sacerdots” fan de Jesús el nou anyell pasqual, destinat a alimentar els qui inicien el seu ÈXODE cap a la Llibertat (Èxode 12,1-12).

 

“Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible per a tothom. “Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,32).

 

En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu 27,38. Lluc 23,33). La mort de cada un d’ells no pot ser vida perdura sinó vida donada, i acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc 23,43). Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.

 

4. Al Dissabte a la nit (per als Jueus ja diumenge), a la Vetlla pasqual, celebrem explícitament aquesta nostra fe: la vida donada no és una vida perduda.

La vida donada “s’empelta” directament a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna crea comunió; i la comunió es fa visible engendrant comunitats.

La vetlla pasqual vol fer-nos prendre consciència de que els Humans som COMUNITAT, i, per celebrar-ho, ens reunim en comunitats particulars i concretes.

 

Una vida donada no cau en el buit. És cert que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però són multitud els qui, rebent-la com aliment, transformen també la seva pròpia vida fent‑ne aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” ja que fa visible la seva VIDA DONADA.

Jesús esdevé així el “cap del cos” (Colossencs 1,18).

 

Tenim, doncs, tres dies però una única celebració: la vida que viu donant-se, entrant així en la dimensió divina.

 =  = = = = = = = = = = = 

DIJOUS SANT.

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

 

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

 

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

 

 

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

 

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

 

 

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

 

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

 

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

 

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

 

LLENGUATGE I COMENTARI. 

1. El Sant Sopar, en els diferents Evangelis, es desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat, s’hi respira aire de tragèdia.

S’hi contraposen dues situacions oposades:

 
- per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”;

- per l’altre cantó Judes, del qual es diu que “el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...” (Joan 13,2).

 

2. El relat està centrat en el rentament dels peus que, tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat d’explicar-lo, perquè està molt lluny de la mentalitat comú.
S’hi posa en evidència la manca de sintonia entre Jesús i els seus deixebles, representats per Pere. «Ara no entens això que faig; ho entendràs després».

 

El rentament de peus manifesta servei amorós. Pere refusa rebre aquest servei d’algú a qui ell accepta com el seu mestre i senyor.
Per a Pere, “servidor” i “senyor” es contraposen.
Per a Jesús, s’identifiquen.
Només ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola” de servidor. Després, reprèn el mantell de senyor.

 

3. Us he donat exemple...

Jesús ens indica que en les relacions humanes, senyor i servidor també han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho separi, no pot ser deixeble de Jesús. «Si no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de Jesús té un doble significat:

A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” sigui també servidor seu.

B) Pere necessita ser rentat de peus.

 

4. Què passa amb els “peus”?

Els deixebles ja estan nets (excepte Judes).
Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i s’embruten especialment.

Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no segueix el camí de Jesús. El camí que Pere encara està seguint és extremadament embrutidor. En realitat, és un camí que va en direcció oposada al de Jesús. El camí de Jesús realitza l’Home; el camí de Pere el portarà a negar l’Home.

L’Evangeli de Joan fa notar explícitament que “llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot” (Joan 18,10. També 18,17).

En l’Evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, al final de tot, estarà preparat per rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me” (Joan 21,19).

 

5. Acceptar que Jesús ens renti els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan 21,18).

 

6. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall.
Rentar els peus era una de les feines dels servidors (o de l’esposa, en aquell temps primera servidora del marit). Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

 

7. L’Evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida (Vida que es dóna), i del seguiment dels deixebles (els qui reben la seva vida donada).

 

8. L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de pa va entrar en ell (Joan 13,27). És que els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara no estan en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

 

9. L’únic ritual en aquest Sopar és el rentament dels peus. I no només com a ritu de purificació sinó també i sobretot com a signe de servei. Per això Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.

 

És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats, la ritualització de la Cena del Senyor era ja excessiva: s’hi mantenia el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

 

10. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Ja s’hi havia referit en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús havia fet als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67).
De fet, tots l’abandonaren (Mateu 26,56.  Marc 14,50).
A la Creu, només l’acompanya el “deixeble que Jesús estimava”, el qual no és cap de “els Dotze” sinó que prefigura precisament la futura Comunitat cristiana.

 

11. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que aquesta s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”.
La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensi que la missa és cosa de capellans. Se sol dir: Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa.
La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

 

12. Jesús no va instituir “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. El “sacerdot” seria algú que fa de “pont” (pontífex) entre dos nivells separats.

 

13. I aquí està el perill inherent a la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: L’ENCARNACIÓ.
En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres” (Mateu 1,23). La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn” (Joan 1,14). “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,10). El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris (sacerdots) “intermediaris”. Per això la cortina del temple que separava el sagrat del profà “s’ha esquinçat” de dalt a baix (Marc 15,38).

 

14. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement reaccioni contra això la carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis...
 
La Carta ve a dir-los: si és que “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu.
Donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el “substitueixin”, el “continuïn” o hagin de compensar-ne les limitacions.

La carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots entraria en contradicció amb la única cosa “necessària”: la fe en Jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

 

15. La Institució Sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, dos altres defectes que entren ja en el camp de la injustícia:

- a) posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i

- b) posar una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un ministeri considerat exclusiu dels barons.

 

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú no hauria d’esperar a corregir aquests comportaments incorrectes a que ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

Dient això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones passin a ser com els homes sinó que els homes passem a ser com les dones.

Jesús no va establir ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar-hi una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és, simplement, injust.

 

16. Seria bo aprofitar la “providencial” manca de “vocacions al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la COMUNITAT, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica del servei mutu i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi “vocacions”. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les vocacions que aquesta necessita sorgeixen espontàniament.
Si no les “veiem” deu ser perquè ens passa com a aquell que es queixava que “la primavera no fa flors perquè l’arboç no està florit...”.

 

 

 DIVENDRES SANT.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Compliment.    Costat.   Creu (clavat a la -).   Dona.     Deixeble que Jesús estimava (El).   Escriptures.     Fill (de Déu).    Fill de l’home.   Hort.     Llei.    Maria.   Natzaret.   Nicodem.    Nuesa.    Poble.   Rei.  “Jo sóc”.   Túnica.   Veritat.  

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Getsemaní,   Grans sacerdots.     Judea (Jueus).      Messies.   Mestres de la Llei.   Muntanya de les Oliveres.   Pilat.    Sanedrí.     Santuari.    Temple.      

 

Presentació.

1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la nostra resposta (Dissabte), avui se’ns fa present la realitat visible del Crucificat, alçat com una senyera de contradicció (Lluc 2,34).

Davant l’espectacle dels crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a renunciar a la connivència amb els poderosos o a la simple indiferència.
 
Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant l’home que pateix, que és torturat o menystingut.

Davant els crucificats només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que, sovint amb l’excusa de la Llei, estan en contra de l’home o passen de llarg (Mateu 25,33ss.   Lluc 10,30).

 
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat competent. “Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir” (Joan 19,7).
És l’excusa d’ahir, d’avui i de sempre. S’hi fa evident la perversitat dels Poderosos en la interpretació de Llei sempre que no es té en compte aquella sentència de Jesús: No és l’home per al dissabte (per a la Llei) sinó el dissabte per a l’home (Marc 2,27).

 

2. La litúrgia d’avui no ens situa davant un crucificat de fa dos mil anys sinó davant els milers i centenars de milers de “crucificats” de tots els temps, i sobretot d’avui.

Potser hi queda poc clara aquesta dimensió perquè sovint ens quedem centrats en la Passió de Jesús com a fet passat que recordem. Tot podria quedar en un simple ritus: avui recordem la mort, i demà celebrarem la resurrecció. Podria semblar quasi un joc.

 

3. Però la celebració del divendres no és un joc, ni un simple ritus ni un simple record. Jesús és l’Home, i la passió de l’Home continua present en cada ésser humà jutjat i condemnat.
 

Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.

Aquesta dimensió oberta ve clarament suggerida per un “detall” que posen tots els Evangelis i que massa sovint descuidem: Jesús és amb (tots) els altres condemnats.

 

4. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens sentim jutjats, condemnats o turmentats.
Amb tot, hem de ser conscients que, quan es tracta de nosaltres mateixos, és fàcil equivocar-se. Els psicòlegs ens parlen del “complex de perseguit”. És un complex força freqüent.

En cas d’una persecució real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). O allò que anota Mateu: “Jesús, tornà a cridar amb tota la força, i va expirar” (Mateu 27,50).
Aquest “cridar i expirar” tenen un sentit fort: vol dir donar la vida del tot, fins a l’últim alè; fins a l’últim bri de vida.
L’Evangeli de Joan diu això mateix amb una expressió encara més gràfica: un llança obrí el costat de Jesús i de seguida en va sortir sang i aigua (Joan 19,34).
Són descripcions “dures” que posen de manifest el significat de la mort de Jesús: Jesús s’entrega fins i tot a qui vol vendre’l (Joan 13,26).

 

5. Viscuda des de Jesús mateix, la vida donada constitueix la seva resurrecció; viscuda des de nosaltres, aquesta vida donada, quan és acollida, fa néixer la Comunitat.
En la Comunitat, el Ressuscitat s’hi fa de tal manera present i visible que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n'és un membre (1ª Corintis 12,27). I també:  Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Gàlates 2,20). 

 

 

LECTURES.

 

1ª. Lectura del llibre d'Isaïes (Is 52,13-53,12)

Mireu,

el meu servent prosperarà,

s’elevarà i serà posat molt amunt.

Així com tothom s’esglaià de veure’l,

ja que, de tan desfigurat,

ni tan sols semblava un home,

no tenia res d’humana la seva presència,

així també se n’admiraran tots els pobles,

els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls

allò que mai no s’havia contat,

i sabran del cert la cosa més inaudita.

¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit?

¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?

El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,

com la soca tallada que reviu en una terra eixuta;

no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,

no tenia l’aspecte atractiu,

era menyspreat, rebuig entre els homes,

home fet al dolor i acostumat a la malaltia,

semblant a aquells que ens repugna de mirar,

el menyspreàvem i el teníem per no-res.

Tanmateix, ell portava les nostres malalties,

i havia pres damunt seu els nostres dolors;

nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell, per les nostres faltes,

moria malferit, fet pols per les nostres culpes,

complia la pena que ens torna la pau,

i les seves ferides ens curaven.

Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa,

cadascú seguia el seu camí,

mentre el Senyor li infligia la pena

que tots nosaltres havíem merescut.

Quan era maltractat, ell s’humiliava i no obria la boca;

com els anyells portats a matar,

o les ovelles mentre les esquilen,

ell callava i no obria ni tan sols la boca.

Se l’han endut de la presó i del tribunal,

i, ¿qui es preocupa de la seva sort?

Perquè fou segat d’entre els qui viuen,

en pena de la infidelitat del meu poble.

L’han sepultat amb els injustos,

l’han enterrat amb els malfactors,

a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.

El Senyor volgué que el sofriment el triturés.

Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,

veurà una descendència, viurà llargament,

i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;

el just, amb les penes que ha sofert,

ha fet justos els altres,

després de prendre damunt seu les culpes d’ells;

per això li dono els altres per herència

i tots seran el seu botí,

ell que s’ha entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan de fet prenia damunt seu el pecat de tots

i intercedia a favor d’ells.

 

2ªLectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16.5,7-9)

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que,

travessant els cels, ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot,

encara que sense pecar.

Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

Ell, Jesús, durant la seva vida mortal,

s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort,

pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes.

Déu l’escoltà per la seva submissió.

Així, tot i que era el Fill,

aprengué en els sofriments què és obeir,

i un cop consagrat sacerdot,

es convertí en font de salvació eterna

per a tots els qui se li sotmeten.

 

 

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan
(Joan 18,1-19,42).

                       Text preparat per a tres lectors

+ = Jesús

C. = Cronista.

S. = La resta de personatges.

 

Les paraules en vermell, entre parèntesis, no s’han de llegir. Són només per acompanyar la Lectura oferint abans un breu resum.

 

(Agafaren Jesús i l’encadenaren)

C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt, s’avançà i els preguntà:

+. «¿Qui busqueu?»

C. Li respongueren:

S. «Jesús de Natzaret.»

C. Els diu:

+. «Soc jo.»

C. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:

+. «Qui busqueu?»

C. Li digueren:

S. «Jesús de Natzaret.»

C. Ell els respongué:

+. «Ja us he dit que soc jo. Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»

C. S’havia de complir el que havia dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»

Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:

+. «Guarda’t l’espasa a la beina. ¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»

(Dugueren Jesús a la casa d’Anàs)

C. Llavors el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Més val que un sol home mori pel poble.» Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la criada que guardava la porta i feu entrar Pere. La criada digué llavors a Pere:

S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»

C. Ell li diu:

S. «No, no ho soc pas.»

C. Com que feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà drets, escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li contestà:

+. «Jo he parlat a tot el món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»

C. Així que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li:

S. «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»

C. Jesús li respongué:

+. «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »

(¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?  No, no ho soc)

C. Llavors Anàs l’envià encadenat a Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:

S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?»

C. Ell ho negà:

S. «No, no ho soc.»

C. Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:

S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»

C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.

(La meva reialesa no és cosa d’aquest món)

C. Llavors dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:

S. «¿Quina acusació porteu contra aquest home?»

C. Ells li contestaren:

S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»

C. Pilat els digué:

S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei.»

C. Els jueus li respongueren:

S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»

C. S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, feu cridar Jesús i li digué:

S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»

C. Jesús contestà:

+. «¿Surt de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»

C. Respongué Pilat:

S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.»

C. Jesús respongué:

+. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.»

C. Pilat li digué:

S. «Per tant, vols dir que ets rei.»

C. Jesús contestà:

+. «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

C. Li diu Pilat:

S. «I la veritat, ¿què és?»

C. I després de fer aquesta pregunta, Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus per dir-los:

S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, us indultaré el rei dels jueus.»

C. Ells tornaren a cridar:

S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»

C. Bar-Abàs era un bandoler.

(Salve, rei dels jueus)

C. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i li deien:

S. «Salve, rei dels jueus.»

C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué:

S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar.»

C. Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:

S. «Aquí teniu l’home.»

C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:

S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»

C. Els jueus li contestaren:

S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»

C. Quan Pilat sentí això agafà encara més por. Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús:

S. «¿D’on ets tu?»

C. Però Jesús no li tornà contesta. Li diu Pilat:

S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»

C. Jesús respongué:

+. «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»

(Fora, fora, crucifiqueu-lo)

C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:

S. «Si deixeu lliure aquest home és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»

C. Quan Pilat sentí aquestes paraules feu sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gabata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia. Llavors diu als jueus:

S. «Aquí teniu el vostre rei.»

C. Ells cridaren:

S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»

C. Els grans sacerdots respongueren:

S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»

C. Llavors Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.

(El crucificaren i amb ell en crucificaren dos més)

C. Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell en crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat feu escriure un rètol i el feu posar a la creu. Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat, i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots digueren a Pilat:

S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest deia que era el rei dels jueus”.»

C. Pilat contestà:

S. «Això que he escrit, ja està escrit.»

(Es reparteixen entre ells els meus vestits)

C. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:

S. «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»

C. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba.» I els soldats ho feren així.

(Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare)

C. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena. Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, i digué a la mare:

+. «Mare, aquí tens el teu fill.»

C. Després digué al deixeble:

+. «Aquí tens la teva mare.»

C. I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.

(Tot s’ha complert)

C. Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:

+. «Tinc set.»

C. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué:

+. «Tot s’ha complert.»

C. Llavors inclinà el cap i expirà.

(A l’instant en sortí sang i aigua)

C. Era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte, tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat i a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu. Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.» I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»

(Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques)

Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos. Pilat ho permeté. Josep hi anà i tragué el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts. En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou, on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era a prop, van posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.

 

LLENGUATGE.

1. Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort el “cadàver” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de VIDA NOVA COMPARTIDA.

 

2. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”.
Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè” pugui significar “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús de Natzaret” (literalment: Jesús el natzarè). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” arrencat de l’hort de Getsemaní i que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) enterren en un hort que hi havia al Calvari.
Aquest “rebrot”, en la nova creació (el Diumenge, primer dia de la setmana), ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, el confondrà amb “l’hortolà” (Joan 20,15).

 

3. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell:

- un nivell superficial, a vegades burlesc o de fracàs,

- un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. El Relat de la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús, com a primogènit de la Nova Humanitat (Lluc 2,7)

 

Aquest nivell profund apareix en molts detalls:

a. Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el nom de Déu. Per això es diu que “retrocediren i caigueren per terra” (Joan 18,6).

 

b. Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble (Joan 11,51).

c. Els soldats, que entronitzaven i proclamaven els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells ho fan com a burla, però expressen, sense saber-ho, la seva realitat profunda (Joan 19,1).

 

d. Pilat en persona presentarà Jesús com a rei, assegut en una estrada, en un lloc elevat (Gàbata) dient: “Aquí teniu el vostre Rei”, després d’haver-lo ja presentat com l’Home: “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5 i 14)

També ho proclama el rètol de la Creu: “Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà: “Això que “és escrit”, ja està escrit” (Joan 19,19).

 

e. L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat” (Joan 19,30). Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acaba la creació-generació de l’home-imatge-de-Déu. És ara quan s’acaba realment el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.

 

f. “El tercer dia” de la mort de Jesús coincideix amb el començament d’una nova setmana. Tot és nou: el gra de blat ja ha tret brotada; i el “rebrot del (rei) David” ja haurà inaugurat el seu nou regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar (Joan 20,1ss).

 

“Dona, aquí tens el teu fill”.

4. Amb l’expressió “la mare de Jesús”, l’Evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només es parla de la “mare de Jesús” al començament  (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). A Maria, Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”.
La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble amb el llenguatge de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps, l’home salva la dona quan l’elegeix per l’estimar-la com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat.
 

Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort, com Eva havia sortit del costat d’Adam adormit (Gènesi 2.21s). És “sang i aigua”: símbol de la vida-que-es-dóna.
Comença la Humanitat adulta, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26)

 

5. Al peu de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”.
La Nova Aliança no exclou pas la Primera Aliança sinó que la realitza, ja que aquesta tenia forma de promesa. A la Creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa, i comença l’Aliança definitiva que incorpora també la Primera.
En el llenguatge dels Evangelis, l’Israel de les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats Cristianes, que també acullen l’antiga. “...d’aleshores ençà, el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,27).

 

DISSABTE SANT  (Vetlla pasqual).

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
 

Cos.   Diumenge.   Maria (Magdalena).    Pedra.   Por.    Ressuscitar.   Sepulcre.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

VETLLA PASQUAL.

 

1. El gra de blat ha tret brotada.
La vida donada s’ha fet comunitat.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol.
El gran repòs (dissabte) ha acabat sol, i comença una nova setmana. Encara en plena foscor, el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

 

2. La Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual, i la seva llum es va repartint entre els reunits, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.

 

3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: comença des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.

 

 

LECTURES .

 

1ª Lectura. (Gènesi 1,1-2,2).

Al principi Déu creà el cel i la terra.

La terra era un món buit i sense cap ordre,

tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor

i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües.

Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum existí.

Déu veié que la llum era bona de debò.

Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia»,

i a la foscor, el de «nit».

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

 

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües

per separar unes aigües de les altres.» I va ser així.

Déu va fer el firmament

i separà les aigües que hi ha sota

de les de sobre el firmament.

Déu veié que el firmament era bo,

i li donà el nom de «cel».

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

 

Déu digué: «Que les aigües de sota el cel

es reuneixin totes en un indret

i apareguin els continents.» I va ser així.

I Déu donà als continents el nom de «terra»,

i a les aigües, el de «mar».

Déu ho veié, i era bo.

Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació:

herbes que facin llavor

i arbres fruiters de tota mena

que donin fruit amb la seva llavor per tota la terra.»

I va ser així. La terra produí la vegetació,

les herbes de tota mena que fan la seva llavor

i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor.

Déu ho veié i era bo.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

 

Déu digué: «Que hi hagi al firmament del cel

uns llumeners que separin el dia de la nit,

i assenyalin les festivitats, els dies i els anys

i, des del firmament del cel, il·luminin la terra.»

I va ser així.

Déu va fer els dos astres gegants:

un de més gran que regnés sobre el dia,

i un de més petit que governés la nit;

va fer també les estrelles.

Déu els col·locà al firmament del cel

perquè il·luminessin la terra,

regnessin sobre el dia i la nit

i separessin la llum de la foscor.

Déu ho veié i era bo.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué: «Que les aigües produeixin éssers vius que hi nedin,

i animals alats que volin sobre la terra, ran del firmament del cel.»

I va ser així.

Déu creà els grans monstres marins,

éssers vius de tota mena que neden dins de l’aigua

i totes les menes de bestioles alades.

Déu ho veié, i era bo.

Llavors Déu els beneí dient-los:

«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars,

i que els ocells i les bestioles alades es multipliquin a la terra.»

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.

 

Déu digué: «Que la terra produeixi éssers vius de tota mena:

bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.»

I va ser així.

Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics

i tota mena de cucs i bestioles.

Déu ho veié, i era bo.

Déu digué també:

«Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres,

i que tingui sotmesos els peixos del mar,

els ocells i els animals domèstics i feréstecs

i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.»

Déu creà l’home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu;

creà l’home i la dona.

Déu els beneí dient-los:

«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos,

ompliu la terra i domineu-la;

tingueu sotmesos els peixos del mar,

els ocells del cel i tots els animals que s’arrosseguen per terra.»

Déu digué encara:

«Us dono totes les herbes que granen per tota la terra,

i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor;

seran el vostre aliment.

I a tots els animals feréstecs,

a tots els ocells del cel

i a totes les bestioles que s’arrosseguen per terra,

a tots els éssers vius,

els dono l’herba verda per aliment.»

I va ser així.

Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

Així quedaren acabats el cel i la terra

amb tots els estols que s’hi mouen.

Déu acabà la seva obra al sisè dia,

i al dia setè reposà de tota l’obra que havia fet.

 

 

2ª Lectura. (Gènesi 22,1-13.15-18)

En aquells dies,

Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.»

Ell respongué: «Aquí em teniu.»

Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic,

que tant estimes, vés-te’n al país de Morià,

i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré,

sacrifica’l en holocaust.»

 

Abraham es llevà de bon matí, guarní l’ase,

prengué dos mossos i el seu fill Isahac,

estellà la llenya per al foc de l’holocaust

i es posà en camí cap a l’indret que Déu li havia dit.

Al tercer dia Abraham alçà els ulls i veié de lluny l’indret.

Llavors digué als mossos:

«Quedeu-vos aquí amb l’ase;

jo i el noi ens arribarem allà,

i tornarem quan haurem adorat.»

Abraham carregà la llenya de l’holocaust

a les espatlles del seu fill Isahac,

i ell portava el foc i el ganivet.

I començaren tots dos a caminar.

Isahac digué a Abraham el seu pare:

«Escolta, pare.»

Abraham respongué: «¿Què vols, fill meu?»

Li diu Isahac:

«Tenim el foc i la llenya per a l’holocaust, però, ¿l’anyell on és?» Abraham li respon:

«Déu mateix es proveirà d’anyell per a l’holocaust, fill meu.»

I continuaren caminant tots dos.

Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham,

hi aixecà l’altar, apilà la llenya,

lligà el seu fill, Isahac, i el posà a l’altar, sobre la llenya.

Llavors Abraham agafà el ganivet per degollar el seu fill.

Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel:

«Abraham, Abraham.»

Ell li respongué: «Aquí em teniu.»

L’àngel li digué:

«Deixa estar el noi, no li facis res.

Ja veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.» Llavors Abraham alçà els ulls

i veié un moltó agafat per les banyes a una bardissa.

Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.

A aquell indret, Abraham li donà el nom de «El-Senyor-es-proveeix». Per això, encara avui, la gent diu:

«A la muntanya el Senyor es proveeix.»

 

L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor:

“Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic,

juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions

i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar;

els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics,

i tots els nadius del país,

per beneir-se, es valdran de la teva descendència,

perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»

 

 

3ª Lectura. (Èxode 14,15-15,1a)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«¿Per què aquests crits d’auxili?

Ordena als israelites que es posin en marxa,

i tu alça la vara, estén la mà cap al mar

i es partirà en dos perquè els israelites caminin

per terra eixuta, enmig del mar.

Jo faré que els egipcis s’obstinin a penetrar-hi darrere d’ells.

I mostraré el meu poder sobre el Faraó i sobre tot el seu exèrcit,

sobre els seus carros de guerra i els seus soldats.

I Egipte sabrà que soc el Senyor,

quan la meva glòria s’haurà manifestat en el Faraó,

en els seus carros i en els seus soldats.»

L’àngel de Déu que caminava davant la formació d’Israel

es posà a caminar al seu darrere,

i també la columna que tenien al davant es posà al darrere

i se situà entre la formació dels egipcis i la d’Israel.

Hi havia el núvol i la fosca, però el núvol il·luminà la nit.

En tota la nit les dues formacions no s’acostaren l’una a l’altra.

Moisès estengué la mà cap al mar,

i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant, que durà tota la nit,

va fer retirar la mar i la convertí en terra eixuta.

Les aigües es partiren

i els israelites entraren caminant per terra eixuta enmig del mar,

amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.

Els egipcis intentaren perseguir-los,

i tota la cavalleria del Faraó, amb els carros i els guerrers,

entraren darrera d’ells en el llit de la mar.

A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol,

posà la mirada sobre la formació dels egipcis i hi sembrà la confusió: encallà les rodes dels carros

i feia que les tropes avancessin a pas feixuc.

Els egipcis digueren:

«Fugim del combat! El Senyor lluita a favor d’Israel contra els egipcis.» Llavors el Senyor digué a Moisès:

«Estén la mà cap al mar:

que se’n tornin les aigües

i cobreixin els egipcis, els seus carros i els guerrers.»

Moisès estengué la mà cap al mar,

i de bon matí, quan el mar se’n tornava al seu lloc de sempre,

es trobà amb els egipcis que fugien,

i el Senyor precipità els egipcis al mig del mar.

Les aigües que se’n tornaven

cobriren els carros amb els seus guerrers.

De totes les tropes del Faraó que havien penetrat darrere els israelites en el llit de la mar no en quedà ni un sol home.

Però els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar,

amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.

Aquell dia el Senyor salvà Israel de les mans dels egipcis

i els israelites veieren els egipcis morts a la platja.

Quan els israelites veieren la gran gesta

que el Senyor havia obrat contra Egipte,

tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor

i cregueren en ell i en el seu servent Moisès.

Llavors Moisès i els israelites entonaren aquest càntic en honor del Senyor.

 

 

4ª Lectura. (Isaïes 54,5-14)

El teu creador s’ha fet el teu marit,

el seu nom és El-Senyor-de-l’univers;

t’ha rehabilitat el Sant d’Israel,

anomenat Déu-de-tota-la-terra.

El Senyor t’ha cridat

com qui crida l’esposa abandonada que s’enyora.

¿Pot ser repudiada l’esposa de la joventut?, diu el teu Déu.

Jo t’havia abandonat per poca estona,

però ara et recobro amb un afecte immens.

En una flamarada d’indignació

t’havia amagat un moment la meva mirada,

però ara t’estimo amb un amor etern,

diu el Senyor, el qui t’ha reclamat.

 

Faré com vaig fer en els dies de Noè:

Llavors vaig jurar que l’aiguat de Noè

no inundaria mai més la terra;

ara juro que no m’irritaré ni t’amenaçaré mai més.

Ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons,

no desapareixerà l’amor que jo et tinc

ni se somourà el meu pacte de pau,

diu el Senyor, el qui t’estima.

 

Oh pobra, batuda per les tempestes, desolada.

Faré reposar els teus carreus sobre una roca d’antimoni,

i et donaré uns fonaments de safir;

faré de robins els teus merlets,

les teves portes de carboncle

i tot el teu recinte de pedres precioses.

Tots els qui et reconstruiran treballaran instruïts pel Senyor

i serà gran el benestar dels teus fills.

Quedaràs sòlidament restaurada,

voltada d’estimació, lluny de tota amenaça:

no hauràs de témer per res;

lluny de tot terror: no s’acostarà vora teu.

 

 

5ª Lectura. (Isaïes 55,1-11)

Això diu el Senyor:

«Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,

veniu, els qui no teniu diners,

compreu i mengeu,

compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.

¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta,

i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?

Escolteu bé, i tastareu cosa bona,

i us delectareu assaborint el bo i millor.

 

Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida.

Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,

els favors irrevocables promesos a David.

Vaig fer-lo testimoni davant els pobles,

sobirà i legislador de nacions.

Cridaràs una nació que tu no coneixies,

i aquesta nació, sense conèixer-te,

vindrà corrents, buscant el Senyor,

el teu Déu, el sant d’Israel, que t’ha honorat.

 

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,

invoqueu-lo ara que és a prop.

Que els injustos abandonin els seus camins,

i els homes malèfics, els seus propòsits;

que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.

 

Perquè els meus pensaments no són els vostres,

i els vostres camins no són els meus,

diu l’oracle del Senyor.

Els meus camins i els meus pensaments

estan per damunt dels vostres,

tant com la distància del cel a la terra.

»Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt del meus llavis:

no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat».

 

 

6ª Lectura. (Baruc 3,9-15.32-4,4)

Escolta, Israel, els preceptes de vida,

estigues atent i aprendràs la prudència.

¿Què ho fa, Israel, que et trobes en país enemic

i t’has fet vell en una terra que no és teva,

que tothom evita el teu contacte

com evitaria el contacte d’un difunt,

i et tracta igual que si fossis al país dels morts?

 

És que has abandonat la font de la Saviesa.

Si haguessis seguit el camí de Déu,

hauries viscut en pau per sempre.

Aprèn on es troba la prudència,

on és el vigor, on és la intel·ligència,

i coneixeràs al mateix temps on es troba la vida llarga i bona,

on és la llum dels ulls i la pau.

 

Però,

¿qui ha descobert l’indret de la prudència?

¿Qui ha penetrat a les cambres on guarda els tresors?

Només la coneix el qui ho sap tot.

És ell qui l’ha trobada amb el seu enteniment.

Ell ha agençat la terra per sempre i l’ha poblada d’animals;

quan envia la llum, ella se’n va;

quan la crida, ella l’obeeix tremolant;

les estrelles brillaven al lloc on es ponen,

celebrant allà la seva festa;

ell les cridà i li respongueren: «Aquí ens teniu»,

i amb alegria brillaven per al seu creador.

 

Ell és el nostre Déu,

ningú no se li pot comparar.

I és ell qui ha descobert tots els camins de la Saviesa

i l’ha donada a Jacob, el seu servent,

a Israel, el seu estimat.

Després d’això s’aparegué aquí a la terra,

on convisqué amb els homes.

És això el llibre dels manaments de Déu,

la llei que perdura per sempre més.

Tots els qui la guarden s’encaminen a la vida,

però els qui l’abandonen moriran.

Retorna, poble de Jacob, i apodera-te’n,

avança pel camí que condueix a la claror de la seva llum.

No donis a un altre poble la teva glòria,

no cedeixis el teu privilegi a una gent forastera.

Que en som de feliços nosaltres, poble d’Israel!

Nosaltres coneixem com hem d’agradar a Déu.

 

 

7ª Lectura. (Ezequiel 36,16-17a.18-21)

El Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:

«Fill d’home,

quan la casa d’Israel habitava el seu territori,

el profanà amb el seu comportament

i amb tot el que feia.

Llavors vaig abocar sobre ells el meu rigor

per la sang que havien vessat

sobre aquella terra que ells havien profanat amb els seus ídols.

Els vaig dispersar entre els pobles estrangers,

els vaig escampar per diversos països

en pena del seu comportament i de tot el que feien.

 

Entre els pobles estrangers on anaren

profanaren el meu nom,

fent que diguessin d’ells:

“Aquest era el poble del Senyor,

i s’ha vist obligat a abandonar el seu país.”

 

Llavors m’ha dolgut de veure el meu sant nom profanat

per la casa d’Israel entre els pobles estrangers on anaren.

Per això digues a la casa d’Israel:

Això diu el Senyor el teu Déu:

“No obraré perquè vosaltres ho hàgiu merescut, casa d’Israel,

sinó per consideració al meu sant nom,

que vosaltres heu profanat entre els pobles estrangers on anàreu.

Jo santificaré el meu nom,

que ha quedat profanat entre els pobles estrangers,

després que vosaltres l’heu profanat entre ells.

I quan jo manifestaré en vosaltres la meva santedat,

als ulls dels pobles estrangers,

sabran que jo soc el Senyor Déu.

 

Us prendré d’entre els pobles estrangers,

us aplegaré de tots els països

i us faré venir a la vostra terra.

Abocaré sobre vosaltres aigua pura

perquè sigueu purs de tota màcula

i de tots els vostres ídols.

Us donaré un cor nou

i posaré un esperit nou dins vostre;

trauré de vosaltres aquest cor de pedra

i us en donaré un de carn.

Posaré dins vostre el meu esperit

i faré que seguiu els meus decrets,

que compliu i observeu les meves decisions.

Habitareu el país que vaig donar als vostres pares.

Vosaltres sereu el meu poble,

i jo seré el vostre Déu”.»

 

 

EPÍSTOLA
8ª Lectura.

Carta de sant Pau als cristians de Roma 6,3-11)

Germans,

tots els qui hem estat batejats en Jesucrist

hem estat submergits en la seva mort.

Pel baptisme

hem estat sepultats amb ell en la mort,

perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare,

va ser ressuscitat d’entre els morts,

també nosaltres emprenguem una nova vida.

I si nosaltres hem estat plantats

vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva,

també hem de ser-ho per la resurrecció.

Queda ben clar:

l’home que érem abans ha estat crucificat amb ell,

perquè el cos pecador perdi el seu domini

i d’ara endavant no sigueu esclaus del pecat:

els qui són morts queden desvinculats del pecat.

I si hem mort amb Crist,

creiem que també viurem amb ell.

I sabem que Crist,

un cop ressuscitat d’entre els morts,

ja no mor més,

la mort ja no té cap poder sobre d’ell.

Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre,

però ara que viu, viu per a Déu.

Igualment vosaltres,

penseu que sou morts pel que fa al pecat,

però viviu per a Déu en Jesucrist.

 

 

Any B. 

EVANGELI  (Marc 16,1 – 7).  (Vetlla Pasqual)

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques,

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles es preguntaven:

«¿Qui ens farà rodar la pedra

que tanca l’entrada del sepulcre?»

Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta,

un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por.

Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

 

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho ha dit.»

Elles sortiren del sepulcre i van fugir,

plenes d’esglai i tremoloses;

i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

 

Comentari.

1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Marc. Molt probablement aquest Evangeli va ser escrit per a ser llegit tot seguit en les celebracions baptismals de la Comunitat de Marc. El tros que hem llegit és el final, però hi falta la última frase. Jo li ha posada en vermell, perquè és significativa.

“Les dones, espantades, no diuen res a ningú”. Amb aquest “acabament” es vol ressaltar el protagonisme del “jove vestit de blanc” que, en el sepulcre, ha anunciat a les dones la resurrecció de Jesús. És el mateix “jove que seguia Jesús” que volien agafar i que va escapar-se nu, deixant el llençol amb què es cobria (Marc 14,51).

 

Aquest jove representa la nova Comunitat dels batejats (Mireu, si us sembla, el comentari sobre aquest “jove” al LLENGUATGE, número 9 del dia del Ram). És la Comunitat dels batejats qui fa visible el Ressuscitat i qui dóna l’encàrrec: “Anirà davant vostre a Galilea. Allà el veureu”.

Els nous batejats veuran el Ressuscitat si segueixen i acompanyen el “Jesús de Galilea”. És a Galilea el lloc on Jesús crida els deixebles a ser “pescadors d’homes”; és a dir: a dedicar-se a l’alliberament dels altres. El seguiment per Galilea permet “veure” Jesús amb els seus vestits blancs. El vestit blanc identifica als ressuscitats: primer Jesús, amb tota plenitud (Transfiguració. Marc 9,3); després, el jove del sepulcre buit i tots els batejats.
Es recupera la nuesa (signe de la innocència) d’Adam i Eva abans del pecat (Gènesi 2,25), i es revesteixen de blanc, color de la divinitat.

 

Que Marc “acabi” el seu Evangeli dient que “les dones no van dir res a ningú”, és una manera de dir-nos també que, realment, l’Evangeli no acaba amb la resurrecció de Jesús, sinó que aquesta “resurrecció” és la font d’on neix l’impuls que va movent la història de la humanització, que simbòlicament comença a Galilea per arribar fins a la vida donada. Aquesta no queda reclosa als “sepulcres” (Mateu 27,51) perquè connecta amb totes les “vides donades” i amb la VIDA mateixa de Déu, que és la FONT de tota vida. Per això li escau el nom de PARE.

 

2. “La pedra havia estat treta...”

Els humans posem una gran llosa o pedra per separar el “món dels morts” del “món dels vius” (Marc 15,46. També Joan 11,38). Això impossibilita la relació entre aquests dos mons. “¿Qui ens farà rodar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?”.
Però van veure que la pedra havia estat apartada.

No hi ha “dos móns”, a menys que els humans ens empenyem a mantenir-los. “Morir” pot ja no ser “perdre la vida” sinó “portar-la a la plenitud de donar-la”. El “sepulcre obert” es converteix en “taula” (Mireu el lloc on l’havien posat); i “morir” significa “donar la vida fent-se aliment”. La “vida donada” no “s’acaba” perquè s’endolla a la Vida mateixa de Déu.

És el “terme” al que ens porta el “procés d’humanització” que ens és ofert.

C. MISSATGE. 

3. Encara que actualment la paraula “Rei” no signifiqui allò que volen dir els Evangelis, el missatge d’aquest Diumenge del Ram i de tota la Setmana Santa sembla clar: En Jesús se’ns mostra una nova manera de viure que inclou la mort com a pas a la Plenitud. La nostra vida-tinguda troba la seva plenitud fent-se vida-donada, participació de la Vida mateixa de Déu. La mort de Jesús de Natzaret no és una mort anorreadora sinó resurreccional. Donant‑se, la vida pren una nova dimensió que li permet anar més enllà dels límits corporals i entrar en l’àmbit diví.

 

D: RESPOSTA. 

4. El Diumenge del Ram, per a molts de nosaltres, va unit a la idea de les vacances de Setmana Santa. Molts que no faran vacances estaran treballant precisament per atendre als qui en fan. Encara que laboralment només el Divendres Sant és festiu, en l’ambient es respira un clima de vacances. A més, en l’hemisferi Nord, aquest clima ve acompanyat d’un ambient de Primavera.

 

5. Setmana Santa i Vacances s’influencien mútuament. Podem aprofitar-ho. Almenys per a qui ho decideix així, les vacances comporten una situació de més llibertat, més temps per entrar dintre nosaltres mateixos i permetre que la nostra vida personal es vagi “clarificant”, com el pòsit d’una ampolla que es deixa reposar. És un bon moment per “fer pòsit” de tantes coses que enterboleixen la nostra vida i les nostres relacions més personals i personalitzadores.

 

6. La Setmana Santa ve presidida, per poc que hi estiguem atents, per la mort resurreccional de Jesús. Millor dit: ve presidida per la Vida que, donant-se gratuïtament, arriba a la Plenitud.

Les vacances són una oportunitat per connectar amb aquesta forma de VIDA.

En l’activitat del treball, també donem la vida; però és més difícil fer-hi l’experiència de la gratuïtat, si no hi ha un propòsit exprés. Avui dia, en el món laboral es busca tant la “justícia”, que s’està perdent aquella dosi de gratuïtat que el faria més humà. Per això les vacances poden ser vistes com una oportunitat.

 

7. Per a molts, vacances vol dir viatjar, sortir. Els sociòlegs i psicòlegs ens parlen d’aquesta actual “necessitat de sortir”. ¿Quina classe de esclavituds comporta la nostra societat que sentim tan forta la necessitat de sortir? Precisament “sortida” (èxode) és una paraula-clau de la Setmana Santa i de la Pasqua.