Diumenge vinent, 33è. de durant l'any A.

  

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Anar-se’n.     Celebra-ho.    Paràbola.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Paràbola.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 33. A.

 

→ Veure també Relectures:  Diumenge 3 de l’any A.

 LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 31:10-13, 19-20, 30-31).

Que en té de valor una bona esposa!

És molt més preuada que les perles.

El cor del seu marit hi confia,

no són escassos els guanys que en traurà.

Durant tota la vida el farà feliç i no desgraciat.

Es procura la llana i el lli,

que les seves mans transformen com vol.

Pren a les mans la filosa,

i els seus dits agafen el fus.

Obre les mans als pobres,

allarga el braç als indigents.

L’encant és aparença;

la bellesa s’esvaeix;

l’esposa que creu en el Senyor

és la que val tots els elogis.

Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball:

que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble. 

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 5:1-6).

Germans,

no cal que us escrivim quan i a quins moments

arribarà el Dia del Senyor:

vosaltres mateixos ja sabeu prou bé

que vindrà com un lladre a la nit.

La gent es pensaran que tot està en pau i ben assegurat,

quan de sobte vindrà la devastació,

com els dolors a la dona que ha de tenir un fill,

i no se n’escaparà ningú.

Però a vosaltres, germans,

que no viviu en la foscor,

aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre,

ja que tots sou fills de la llum i del dia.

No som pas de la nit ni de la foscor.

Per això no hem de dormir, com els altres,

sinó vetllar i viure sòbriament.

 

 

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

LLENGUATGE. 

1. Estem arribant al final de l’Any Litúrgic.

L’Evangeli de Mateu ens ha anat presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”. El Natzaré, que havia començat el seu camí a Betlem (una manera d’indicar que el seu camí connecta amb tota la Història anterior, i la continua), al final ha arribat a Jerusalem, la ciutat on l’aliança de Déu amb Israel havia estat segrestada pels grans sacerdots i notables del poble. Jesús ha denunciat aquesta situació, s’ha enfrontat a les autoritats i ha reconstituït el “poble elegit”, personificat primer en els “12 apòstols”, i després en “la Comunitat dels germans”.

 

2. Després que les autoritats ja han decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels temps, o millor, del final del camí (eskhatos = final).

És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’Evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb els cinc discursos de Moisès en el Deuteronomi (que significa “Segona Llei”).
Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu Poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran quan entrin a la Terra Promesa.

 

3. També Jesús, Nou Moisès en el llenguatge de Mateu, es dirigeix als deixebles. Abans de morir, els explica la nova situació en què es trobaran i les actituds que hi hauran de tenir.

En la paràbola d’avui (que forma part d’aquest Discurs escatològic) Jesús els parla d’un home que va fer un llarg viatge: clara referència a la seva mort i a l’absència que experimentaran els deixebles abans no torni.

 

4. El discurs acaba presentant-nos el “judici final” presidit pel Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve, que marcarà l’acabament de l’Any Litúrgic A).
 

Cal tenir en compte que aquest Discurs escatològic és la resposta que Mateu posa en boca de Jesús a una pregunta dels deixebles. Els deixebles havien mostrat a Jesús les meravelloses construccions del Temple vistes des de la Muntanya de les Oliveres. Però Jesús els adverteix que de tot allò no en quedarà pedra sobre pedra (Mateu 24,2). És aleshores quan els deixebles li pregunten quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món?

Els deixebles, com la majoria dels Jueus, consideraven que serien simultanis els tres esdeveniments: la Vinguda definitiva del Messies, que faria innecessari el temple i que per això seria destruït, i la Fi d’aquest món, per deixar lloc al Nou Món definitiu.

 

5. Les diferents seccions d’aquest llarg discurs estan centrades en el personatge que arriba: el Fill de l’Home, que és anomenat “l’espòs” (Mateu 25,1), o “l’amo” en aquesta paràbola d’avui.

En l’evangeli d’avui es tracta d’un “home” que marxa per fer un llarg viatge (al·lusió, com ja he dit, a la mort de Jesús, experimentada pels deixebles com a “absència”). Per això confia els seus bens als seus servents (deixebles), a cadascú segons la seva capacitat.

 

6. Quan torna després de molt temps, els demana comptes, i es mostra molt generós amb els servents que han fet rendir els talents que havien rebut.
L’evangeli parla de “talents”, una mesura de pes corresponent a uns 25 kgs. de plata. El Missal català ho tradueux per “milions”. Potser en aquest cas hauria estat millor mantenir la paraula “talent”, donat el seu significat simbòlic.

La generositat de l’amo es manifesta no solament perquè augmenta els bens confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”. Literalment:  “Entra al goig del teu Senyor”. No podien rebre una recompensa més gran! De servents passen a ser socis amics.

 

7. Però sorprèn la duresa amb el “servent dolent i peresós”. Com en el cas de les cinc noies que no havien pres oli per les seves torxes (diumenge passat), aquest servent peresós és llançat fora, a les tenebres.

¿No és massa dura la reacció d’aquest “amo”, que representa Déu?

El servent peresós, en realitat no ha fet cap mal; només ha estat peresós i covard...

 

8. Com ja vaig comentar diumenge passat, “estar fora, a la fosca”, no és cap càstig sobreafegit. És simplement el vessant negatiu de no haver acceptat el do ofert.
Si acluquem els ulls, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts.

 

9. Però, a més: què vol dir en aquest cas ser un bon servent? Què vol dir administrar bé els “talents” rebuts?

Encara que això depèn dels dons que cadascú ha rebut, en definitiva el bon servei consisteix en això: “tenia gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu de beure...”. Per contra, el mal servei consisteix en això: “tenia gana i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu de beure...” (com llegirem diumenge que ve).

En realitat els “talents rebuts” es concreten en un “cor amb capacitat d’estimar”.

Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a participar en el goig de Déu; si no estimem, el cor rebut queda malaguanyat, encara que podrà ser “compensat” per l’amor dels altres: “...doneu-lo al qui en té deu..., perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda”.

 

MISSATGE.

10. Els “talents” rebuts són per fer-los fructificar.
En l’Evangeli de Joan s’expressa això mateix amb una comparança diferent: “Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (Joan 15,2).

En realitat, això de “donar fruit” no és pas una feina afegida a la vida, sinó que és el sentit de la vida.

RESPOSTA.

11. En la nostra societat no està de moda preguntar-se sobre el sentit de la vida. En canvi s’ha posat de moda una espècie de “vitalisme”, com si viure fos només “viure”. Això, teòricament (viure és “viure”) pot semblar la cosa més “normal”, però en la pràctica no funciona.

En la pràctica, l’ésser humà experimenta que viure vol dir viure per; i viure per comporta donar un sentit vàlid a la pròpia vida.

De fet, també aquells que només intenten “viure”, en la pràctica també “viuen per”: per divertir-se, per passar-ho bé, per ser rics, per fer experiències, ...

 

És ben cert: tots desitgem el plaer i la felicitat. Però el plaer i la felicitat no són coses objectives que es poden aconseguir buscant-les directament. El plaer i la felicitat són realitats subjectives, que experimentem com a fruit d’una vivència.

12. Hi ha un primer nivell de plaer (que compartim amb els animals) que és el resultat de satisfer les necessitats, físiques o psíquiques. Menjar és plaent quan tenim gana; però ens repugna quan estem tips. Un bany d’aigua fresca ens ve molt bé quan estem acalorats; però no ens agrada si estem enfredorits. També ens dona plaer la companyia d’una persona estimada quan ens sentim sols; o el plaer d’aprendre quan ens sentim ignorants.

 

13. Hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, més específicament humà, que no depèn de les nostres necessitats sinó del desenvolupament de les nostres capacitats amb l’exercici de la creativitat.
Les capacitats humanes són moltíssimes, i en cada un de nosaltres poden créixer, però també decréixer. Depèn en part de si les cultiven o no. Les arts, els esports, la ciència, la comunicació, ... en són un clar exemple.

 

14. Però els Humans podem experimentar encara una altra forma de felicitat que podríem dir-ne del tercer nivell.
Quan ens trobem amb altres persones, si les atenem, si les tenim en compte, si hi “sintonitzem”, si responem amb gust a la seva “presència”... és possible vagi naixent una “felicitat” que ens porta a sentir aquella presència com un do, i fa de la nostra vida una resposta a aquest “do”.

És cert que aquesta situació pot generar frustració quan no és corresposta. Però, si la resposta és mútua, genera una felicitat profunda, difícil d’explicar, i fins i tot de conceptualitzar.

És una forma de felicitat que neix de la generositat. Ens ve de la mútua presència i de la mútua resposta experimentades com a do mutu i gratuït.
Com a do, aquesta felicitat ja no depèn de la realització de les nostres capacitats, però n’activa moltes i en crea de noves.

 

15. Aquesta felicitat ens prepara per “entrar” en la FELICITAT DE DÉU MATEIX (quan ens hi sentim convidats).
L’Evangeli s’hi refereix quan diu “Entra al goig del teu Senyor”. No és una expressió metafòrica sinó ben real.
 
En canvi, quan algú descarta la generositat es manté incapaç de gaudir de la “Festa de la generositat” de què ens parla l’Evangeli. Per al “no-generós”, entrar a la Festa de la Generositat seria desagradable. S’hi trobaria com un os fora de lloc. L’Evangeli ho descriu parlant de “plors i cruixir de dents”.

 

16. La 1ª Lectura d’aquest diumenge ens presenta la “bona esposa” com un exemple de vida generosa.
És de justícia reconèixer el bé extraordinari que la generositat femenina ha estat i és per a la Vida Humana.
Amb tot, caldria superar la visió encara masclista d’aquesta Lectura (de més de 2500 anys d’antiguitat).
Encara avui, sovint es considera que la “igualtat” entre “dona” i “home” ha de portar a que les dones siguin “com els homes”. Però són molts els camps en els quals aquesta “igualtat” hauria de portar els homes a ser “com les dones”.
La generositat és un d’aquests camps.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Segur que haureu experimentat la felicitat de la generositat. Mireu de recordar algun moment especial i, si ho creieu oportú, compartir-ho amb la resta del grup.

 

2. El contrari de la “convivència generosa” és l’entotsolament en el propi JO. El contrari de la comunió és la soledat. Però no és el mateix “estar sol” que “sentir-se sol”. Comenteu les diferències, sobretot en relació al goig de la comunió.

 

3. La trobada de la comunitat és un tast avançat del goig del Senyor, que ens arriba com un do rebut. Sentim agraïment envers els altres per aquest do rebut? (“Eucaristia” significa “Acció de gràcies”).