Diumenge vinent, 1er. d'Advent de l'any B

 

→ Nou Any litúrgic.

Any B. Basat en l’Evangeli de Marc.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

→ Hora.   Temps.     Vetlleu.

  

→  Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional.

 

→ Veure també RELECTURES. 1er. Diumenge d’Advent. Any B.         

A. LECTURES.

1ª LECTURA. (Isaïes 63,16b-17.19b.64,2b-7).

Vós, Senyor, sou el nostre pare,

el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor.

Senyor,

per què deixeu que ens desviem dels vostres camins,

que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?

Reconcilieu-vos amb nosaltres

per amor dels vostres servents,

per amor de les tribus que heu pres per heretat.

Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu,

si davant vostre es fonguessin les muntanyes!

Cap orella no ha sentit

ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós,

que salvés els qui esperen en ell.

Vós veníeu a trobar els qui feien el bé

i es recordaven dels vostres camins.

Però ara us heu disgustat amb nosaltres,

que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós.

Tots som semblants a persones impures,

cap de les nostres bones obres

no és més que la roba tacada d’impureses.

Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda

i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.

No hi ha ningú que invoqui el vostre nom,

que es recolzi en vós en desvetllar-se,

perquè ens heu amagat la vostra mirada

i ens abandoneu a les nostres culpes.

Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare;

nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser;

tots som obra de les vostres mans.

 

2ª LECTURA (1ª als Corintis 1,3-9).

Germans,

us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,

i de Jesucrist, el Senyor.

Sempre beneeixo Déu per vosaltres,

pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist.

De tot us ha enriquit en ell:

de tot do de paraula i de coneixement.

El testimoniatge que doneu de Crist

s’ha refermat tant entre vosaltres

que no us manca cap mena de do,

mentre viviu esperant la manifestació

de Jesucrist, el nostre Senyor.

Ell també us mantindrà ferms fins a la fi,

perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor,

sigueu trobats irreprensibles.

Déu és fidel,

i és ell qui us ha cridat

a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

 

EVANGELI. (Marc 13,33-37).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Estigueu atents, vetlleu.

No sabeu quan vindrà el temps decisiu.

L’home que se’n va a terres llunyanes,

sortint de casa deixa els seus criats responsables

de les tasques que confia a cadascun,

i al porter li recomana que vetlli.

Igual heu de vetllar vosaltres,

perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa;

no sabeu si vindrà al vespre,

a mitjanit, al cant del gall, a la matinada.

El tindreu aquí a l’hora menys pensada:

mireu que no us trobi dormint.

I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:

Vetlleu.»

B. LLENGUATGE.

 

1. “Vetlleu”, ens diu repetidament l’Evangeli.

Estigueu atents, que l’amo de casa pot arribar a l’hora menys pensada.

Sobre què hem de vetllar?
A què hem d’estar atents?
Qui és aquest “amo de casa” que ha d’arribar?

 

2. Podríem dir que qui arriba és “el Fill de l’Home”. També podríem dir que, com que s’acosta Nadal, qui arriba és Jesús. Però Jesús ja fa dos mil anys que va “venir”.
Si parlem de “El Fill de l’home” o del “Amo de casa”,... què volen dir?

 

3. El tros llegit és un fragment del Discurs Escatològic tal com ens l’ofereix l’Evangeli de Marc (Recordeu que els diumenges anteriors en vam llegir diversos fragments, però de l’Evangeli de Mateu. Podeu repassar-los, sobretot el diumenge 33, que ens ofereix el text paral·lel al d’avui).

 

4. Per començar el nou any litúrgic, l’evangeli ens proposa donar un cop d’ull al Final. Ens parla de la vinguda del Fill de l’Home, o sigui: la vinguda de l’Home. Així, ja des del principi se’ns indica que els éssers humans no som una realitat ja feta i acabada sinó que som una “història”, començada però encara no acabada. Ja som humans però encara no hem arribat a ser l’Home. Se’ns ofereix la plenitud humana com horitzó, i un camí per acostar-nos-hi. L’horitzó es va definint a mesura que caminem.

 

5. Per arribar al terme cal estar molt atents a l’horitzó i al camí. Per aconseguir que es vagi realitzant la nostra història, ens cal vetllar per no desviar-nos-en.

No s’arriba a la plenitud humana per simple evolució biològica o sociològica. Déu, que ens ha creat sense nosaltres, no ens porta a la plenitud sense nosaltres, perquè la plenitud a què ens convida, a més de ser un do seu, comporta també la lliure resposta nostra.

El camí on estem no ens porta, per si sol, al terme. Cal anar escollint entre trencants, bifurcacions i rutes anti-home” que poden també, per pròpia decisió, a negar-nos a ser humans.

 

Podríem pensar: Per què complicar-nos la vida? Per què considerar-nos una història? Per què hem d’entendre la nostra vida com un camí?

És veritat: podríem no ser una història; podríem no estar en cap camí. Els gats, o els lleons, o les formigues,... tots els animals, no són cap història vistos des de si mateixos, ni els cal cap camí per arribar a ser el que són.

Nosaltres podríem ser com ells, però no ho som.
Hem rebut la capacitat d’esdevenir semblants a Déu. És una invitació. Una invitació a participar de la Vida de Déu. Aquest és l’horitzó ofert a la nostra vida. Podríem no haver-lo rebut; però sortosament l’hem rebut. Però podem refusar-lo. És cosa nostra decidir-ho. 

 

6. El primer diumenge de l’any litúrgic és també el primer diumenge d’Advent, que ens prepara per al Nadal. Jesús és el “regal” que Déu ens fa per moure’ns a acceptar la seva invitació. Amb Jesús, Déu intenta “seduir-nos”.

Hi ha persones que viuen soles perquè “tenen mandra d’enamorar-se”,...  fins que es troben amb aquella altra persona que els sedueix de tal manera que ja no són capaces d’entendre la pròpia vida sense la persona que els ha captivat i les fa felices amb una felicitat que mai no havien somniat.

 

7. Déu coneix la nostra “mandra per enamorar-nos d’Ell”. Per això ens vol seduir, ja que coneix la inèrcia cap al no-res del cor humà. I nosaltres, en moments lúcids, també ens adonem que val la pena deixar-nos captivar.
St. Agustí ho reconeix explícitament al començament de la seva famosa autobiografia (“Confessions”): “Ens vau fer per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”.

I el profeta Isaïes, en la 1ª lectura d’aquest diumenge, sospira: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu...

Qui ha d’arribar és Déu mateix que, fent-se un de nosaltres en Jesús, ve a seduir-nos.

 

8. “Advent” vol dir “vinguda”.

Què vol dir que “Déu ve”? ¿No hem dit sempre que Déu està a tot arreu?
Ben cert. També el Sol està permanentment il·luminant la Terra, i no obstant sovint és de nit: no ha marxat el Sol: és la nostra part de la Terra que s’hi ha posat d’esquenes.

La “vinguda de Déu” no és un viatge de Déu sinó nostre. Però, vist des de nosaltres mateixos, sovint ens sembla com si Déu ens fos absent, igualment com, des de la Terra, tenim la impressió que és el Sol que se n’ha anat.

 

9. “Estar atents i vigilar” significa adonar-nos que de mil maneres Déu sol·licita la nostra resposta al seu amor. Déu, que és invisible per nosaltres, ens “parla” a través de les coses i persones que veiem. Però hi hem d’estar atents. El “fill de l’Home” que ha de venir (la nostra Plenitud) no és pas algú que ens arriba des de fora sinó que es va generant en nosaltres mateixos quan responem positivament a la invitació de Déu.

Jesús, “l’home”, continua naixent en cada un de nosaltres en la mesura que responem positivament a la oferta de Déu de participar de la seva Vida, que és Amor.

 

C. MISSATGE.

10. “Advent”: Déu se’ns acosta. O millor: Déu se’ns fa trobadís en cada persona que acollim; en cada esdeveniment que se’ns fa “paraula” i hi responem. Nadal comporta “naixement”, no pas fora de nosaltres sinó en nosaltres, fins arribar a la plenitud a què som invitats.

Per cada un de nosaltres, l’arribada del fill de l’Home dóna com a resultat ser una mica més humans; una mica més imatges de Déu.

Per al conjunt de la humanitat, l’arribada del Fill de l’Home serà el “final de la Història”, la Plenitud de Crist, l’assoliment del Terme, com ho celebràvem diumenge passat, final de l’any litúrgic.

 

D: RESPOSTA.

11. L’evangeli d’avui ens diu ben explícitament quina és la “resposta” que s’espera de nosaltres: Estigueu atents. Vetlleu.

Els fets i esdeveniments no són només fets i coses que passen. Són també signes que ens parlen si hi estem atents. Els “signes dels temps” de què parlava el Concili Vaticà II.

 

12. Per poder interpretar els signes dels temps ens cal, abans de tot, confiar en la nostra capacitat personal de llegir-los i entendre’ls.

Potser aquesta confiança en la nostra capacitat de llegir i entendre  els signes del temps sigui la primera i més urgent resposta que se’ns demana avui. En l’església Catòlica estem massa acostumats a pensar que això és feina de la jerarquia o dels mossèns.

Com si l’Evangeli volgués prevenir-nos d’aquest error futur, diu ben explícitament: “I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu” (Marc 13,37).

 

13. Si hem de vetllar, és perquè podem descobrir. I si descobrim, és perquè podem respondre; amb respostes decidides personalment.

Potser la “manca actual de vocacions al sacerdoci” sigui un “signe del temps”: una invitació directa a superar el clericalisme de la nostra església.

Com que el clericalisme forma part de l’estructura actual de la nostra església, és possible que tinguem la sensació que “sense capellans” l’església s’enfonsa. També s’ho pensaven els deixebles quan Jesús els deia que “havia de marxar”. La resposta de Jesús al temor dels deixebles és insistir-hi: “us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7).

 

14. El nostre món no necessita “ministres sagrats” sinó espais de comunió. En la nostra societat, l’Església, convertida en “religió”, va esdevenint un objecte de consum. Sense “sacerdots” li seria molt més fàcil retrobar la seva identitat: ser ferment, llum, camí de llibertat, celebració de la Vida, alternativa a l’individualisme,...

 

15. En ple segle XXI, una vulgar pandèmia ens fa adonar d’una cosa important: Cal decidir per nosaltres mateixos en moltes coses. També en Religió.

Les restriccions que hem hagut d’assumir en les “pràctiques religioses” ens ajuden a connectar fe i vida; i vida amb VIDA.
La Covid-19 ens ha fet adonar que, com a “vivents”, som con‑vivents. I la con‑vivència ens suggereix en cada moment unes “practiques” que són per nosaltres “practiques religioses”, que la nostra fe personal ens demana. La nostra fe ve dinamitzada més per la “vida” que pels “mossens”. I això és bo.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Considereu que la vostra comunitat desapareixeria si no hi hagués capellà? ¿No us sentiu capaços de tirar-la endavant i créixer?

 

2. Avui es parla molt de crisi. ¿Us sembla que hi podem veure un signe del temps? Si és així, què vol dir?

 

3. Examinant la vida de les comunitats que formeu (parella, família, parròquia, poble...), hi ha anat arribant el fill de l’Home? És a dir: heu crescut en humanitat?