Prèvia.
Dilluns passat, 14 d’octubre del 2019, el
Tribunal suprem va fer públiques les sentències contra els representats de
Catalunya.
Són sentències inhumanes, no solament per
la magnitud de les penes sinó sobretot perquè són èticament injustes.
És Possible que algú les considerin legals,
avalades per l’actual Constitució. Però en aquest punt cal denunciar el Tribunal
constitucional que ha interpretat la Constitució canviant-la. Ara ja no
és la Constitució que van aprovar els Pobles d’Espanya, que establia l’Estat
de les Autonomies, sinó una altra, acomodada als postulats dels qui en el
referèndum del 1978 van votar-hi NO. Aquella no era una Constitució perfecta,
però va ser la que en aquell moment era possible, i des de la qual es podia
avançar en Democràcia.
Però el Tribunal constitucional,
situant-se per sobre dels Pobles d’Espanya i dels seus representants, i amb la
connivència d’alguns “poders centralitzadors”, ha pervertit aquella Constitució. També
ha pervertit l’Estatut de Catalunya, que tampoc no és el que el Poble va referendar.
Tot i mantenir l’expressió de Estat de les autonomies, n’ha canviat el
contingut en el seu punt més significatiu.
En aquesta
situació, cal prendre consciència que el conflicte d’Espanya amb Catalunya ja no té solució legal possible,
perquè ara la Llei és el problema. Només hi haurà sortida pactant
nous camins. Cal superar actituds de prepotència i adoptar
exclusivament actituds de servei.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Jesús, fill de Sira 35,12-14.16-18).
El Senyor
fa justícia,
no té
miraments amb el prestigi dels homes,
no es
deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;
escolta
la pregària dels oprimits,
no es fa
sord al clam dels orfes
ni al
plany insistent de les viudes.
El Senyor
rep benèvolament els qui l’honoren,
el clam
d’aquests homes arriba al cel,
el crit
d’auxili dels desvalguts
penetra
més enllà dels núvols,
i ells no
es consolen fins que arriba a terme,
no
desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui
per fer
justícia a favor dels innocents.
El Senyor
no s’entretindrà,
no
tardarà a sortir a favor d’ells.
2ª LECTURA (2ª de Timoteu 4,6-8.16-18).
Estimat,
pel que
fa a mi,
la meva
vida ja és oferta com una libació
vessada
sobre l’altar.
Ja m’ha
arribat el moment de desfer les amarres
i deixar
el port.
Després
de lluitar en aquest noble combat
i acabada
la cursa
em
mantinc fidel.
I ara ja
tinc reservada la corona que m’he guanyat.
El
Senyor, jutge justíssim,
me la
donarà quan serà el dia,
i no tan
sols a mi,
sinó a
tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal
Durant la meva primera defensa davant el tribunal
no es
presentà ningú a fer-me costat;
tothom
m’abandonà.
Que Déu
els ho perdoni.
Però el
Senyor m’assistia
i em donà
forces perquè acabés de proclamar
el
missatge de l’evangeli,
i
poguessin escoltar-lo tots els pagans.
I Déu
m’ha salvat de la gola del lleó.
El Senyor
em salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i em
guardarà per al seu Regne celestial.
A ell
sigui donada la glòria pels segles dels segles.
Amén.
EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En aquell
temps,
Jesús
digué aquesta paràbola
a uns que
es refiaven que eren justos
i tenien
per no res a tots els altres:
«Dos
homes pujaren al temple a pregar:
un era
fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El
fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu meu,
us dono gràcies
perquè no
sóc com els altres homes:
lladres,
injustos, adúlters,
ni sóc
tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno
dos dies cada setmana
i us dono
la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el
cobrador d’impostos,
que
s’havia quedat un tros lluny,
ni gosava
aixecar els ulls al cel,
sinó que
es donava cops al pit i deia:
«Déu meu,
sigueu-me propici, que sóc un pecador.»
Us
asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i l’altre
no;
perquè
tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però el
qui s’humilia serà enaltit.»
B.
LLENGUATGE.
1. Sembla clar que Lluc, tot i dedicar la seva
obra a un tal Teòfil (Lluc
1,3) coneixia molt bé el tarannà de les comunitats
cristianes i les desviacions en què podien caure; i escriu també per
a elles.
Segurament
per això centra el seu Evangeli en el camí
de jesús a jerusalem. Aquest “camí”, en realitat, és una “guia” per al deixeble que vol seguir
Jesús. Amb abundància de relats, paràboles i discursos, Lluc ens presenta un
Jesús que progressivament va acotant el camí
a fi de que els seguidors no ens hi
perdem.
2.
Després de parlar-nos de la pobra viuda
que persisteix en demanar justícia
precisament a un jutge injust
(diumenge
passat), en la paràbola d’avui Jesús acota una mica més el camí denunciant un dels perills més
freqüents que sotgen les comunitats religioses minoritàries: creure’s millors
que la majoria.
3. Els
protagonistes de la paràbola d’avui són un fariseu
i un publicà (o cobrador d’impostos).
Els Fariseus eren persones considerades un
model de bona conducta.
En canvi
els Publicans eren persones
considerades repel·lents perquè solien ser lladres, venuts als dominadors estrangers, impurs, corruptes, uns aprofitats...
4. El
fariseu de la paràbola d’avui era realment bona persona, en el sentit de que
feia moltes obres bones. Però
tenia un gran defecte: creia que ser bona
persona li permetia jutjar els demés i sentir-se superior als qui no
es portaven com ell. “Déu meu, us dono
gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters,...”.
5. El
publicà de la paràbola era realment mala persona, i ni tan sols promet convertir-se. Però es jutja només
a si mateix i es reconeix pecador
davant Déu i per comparació amb els altres. Per això no pot confiar en les
seves obres sinó només en la bondat
de Déu.
6. I ve
la sorpresa: Jesús declara que el publicà torna a casa seva perdonat, però no
el fariseu. I la raó és ben estranya: “Tothom
qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
La nostra
reacció espontània és dir: Això no és just! Quin mal hi ha en considerar-se més
bona persona si de fet ho som?!
Però
Jesús no ho veu així. I si volem seguir el seu camí... ens toca canviar els nostres criteris.
7. Segons
sembla, per a Jesús, les obres només
poden ser “bones” si respecten i fomenten la igualtat i l’amistat entre tots
els humans. Qui es posa per sobre dels altres, per bones que puguin semblar les seves obres, li fan mal a ell i als
altres. En canvi, a qui s’humilia, ni les seves obres dolentes el fan indigne
de ser considerat al mateix nivell de tots els humans.
C.
MISSATGE.
Una
vegada més Jesús posa de manifest que la justícia
de Déu és diferent de la nostra. Nosaltres mirem les obres (l’única cosa
que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat.
Un cor obert pot rebre fins i tot el perdó. En canvi, un cor tancat
no pot rebre ni donar res: està endurit; no és humà.
D:
RESPOSTA.
Com que
nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos la feina, desagradable i perillosa, de jutjar els altres. És una sort!
En
realitat, no ens hauríem de jutjar ni tan sols nosaltres mateixos. És suficient
de reconèixer que, estant com estem en un mar
de bondat, sempre hi ha en nosaltres alguna acció que hi desentona. Per
això necessitem també demanar perdó; un perdó que sempre se’ns ofereix, i que
podem agrair.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Els cristians hem esdevingut minoritaris
en la nostra societat, i per tant estem exposats al perill propi de les
minories religioses: sentir-se “elegits” en mig de la majoria. Com supereu
aquesta temptació?
2. Si les
bones obres no ens permeten
sentir-nos millors que els qui no les
fan, per què fer-les? (Compte! Aquesta
pregunta té trampa!)
3. A
partir del que ens diuen els Evangelis, quin és el criteri decisiu per
distingir entre el Bé i el Mal?
VOCABULARI. (> Índex
general).
Veure també Tertúlia
en espiral: Diumenge 30.C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada