A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode (Ex 17,8-13).
En
aquells dies,
els
amalequites anaren a Rafidim
per
atacar el poble d’Israel.
Moisès
digué a Josuè:
«Recluta
homes de guerra
i demà al
matí surt a combatre contra els amalequites.
Jo
m’estaré dret dalt el turó
amb la vara
de Déu a la mà.»
Josuè
complí les ordres de Moisès
i començà
la batalla contra els amalequites.
Moisès,
Aaron i Hur pujaren dalt el turó.
Mentre
Moisès mantenia les mans alçades,
guanyava
Israel,
però quan
abaixava les mans per reposar,
guanyaven
els amalequites.
A la fi
les mans ja li pesaven massa
per poder
mantenir-les alçades.
Llavors
li acostaren una pedra, s’hi assegué,
i Aaron i
Hur, un a cada banda,
li
aguantaven les mans.
Així
pogué mantenir les mans immòbils
fins a la
posta del sol,
i Josuè
derrotà els amalequites
i abaté
els seus homes amb l’espasa.
2ª LECTURA (2ª de Timoteu 3,14-4,2).
Estimat,
persevera
en la doctrina que has après
i has
acceptat amb tota confiança,
recordant
qui són els qui te l’han ensenyada;
des de
menut coneixes les sagrades Escriptures
que tenen
el poder de donar-te la saviesa
que duu a
la salvació a través de la fe en Jesucrist.
Tota
l’Escriptura és inspirada per Déu
i és útil
per ensenyar, convèncer, corregir
i educar
en el bé,
perquè
l’home de Déu sigui madur,
sempre a
punt per a tota obra bona.
Davant de
Déu i de Jesucrist,
que ha de
judicar els vius i els morts,
i pensant
en la seva manifestació i en el seu Regne,
t’adverteixo
formalment
que
proclamis la paraula de l’evangeli:
insisteix
en tot moment,
tant si
és oportú com si no ho és,
mira de
convèncer la gent,
reprèn,
anima’ls, esperant amb tota paciència,
com un
mestre que sap ensenyar.
EVANGELI. (Lluc 18,1-8).
En aquell
temps,
Jesús
deia als deixebles aquesta paràbola,
per ensenyar
que hem de pregar sempre,
sense
perdre mai l’esperança:
«En una
ciutat hi havia un jutge
que
desconeixia tot temor de Déu
i tota
consideració als homes.
A la
mateixa ciutat hi havia una viuda
que
l’anava a trobar sovint i li deia:
“Feu-me
justícia
contra
aquest home que pledeja contra mi.”
El jutge
durant molts dies no li’n feia cas,
però a la
fi pensà:
“A mi no
em diu res el temor de Déu
ni la
consideració als homes,
però
aquesta viuda és tan pesada
que li
hauré de fer justícia;
si no,
anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el
Senyor digué:
«Fixeu-vos
què diu aquest jutge sense entranyes.
¿I
vosaltres creieu que Déu,
ni que
esperi pacientment,
no farà
justícia als seus elegits
que li
reclamen de nit i de dia?
Us asseguro
que els farà justícia molt aviat.
Però quan
el Fill de l’home vindrà,
creieu
que trobarà fe a la terra?»
B.
LLENGUATGE.
1. ...quan el Fill de l’home vindrà...
Però quan el Fill de l’home
vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?
Segurament
aquest final tan sorprenent del relat que hem llegit avui ens doni la clau de
la seva interpretació.
2. Tots
els evangelis ens presenten la crucifixió-mort
de Jesús com un gran “espectacle”. En el seu significat superficial, l’espectacle és denigrant; però en el seu significat profund, aquest “espectacle”
constitueix la manifestació esclatant de l’home
plenament realitzat (el fill de l’home). No és quan feia “miracles” o quan predicava o quan es
passejava per sobre les aigües... que Jesús feia visible l’home, sinó quan es va “exhibir” com a vida que es dóna. És precisament a la Creu on la fe
ens permet “veure” Jesús com a imatge de
Déu. Perquè Déu és vida que es
dóna i el veiem reflectit en tots aquells que viuen donant la seva vida. I aquesta és la fe
que ens salva, si la practiquem.
3. Lluc
dedica una llarga secció del seu Evangeli al camí
de jesús cap a jerusalem (del capítol 9:51
al 19:44).
És un “camí” interior que usa l’anada a Jerusalem com a llenguatge. En aquest relat, Lluc posa en boca de Jesús l’advertiment
que aquest “camí” està arribant a terme.
Un terme absolutament sorprenent: la
plena manifestació de l’home en el
crucificat (vida que es dóna).
Però Lluc
sap que quan arribi aquesta esplendorosa manifestació de l’home, ningú no s’ho creurà. El Relat de la Passió deixarà ben clar que
els humans no hem “entès” gaire res del significat de l’espectacle.
Per això se’ns
oferiran tres exemples ben significatius de dos homes i del grup de les dones.
Els dos
homes encarnen els dos extrems de la
societat i, per tant, d’alguna manera, ens inclouen
a tots, provisionalment:
- el 1er.
és un dels dos companys crucificats amb Jesús. “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (Lluc
23,42).
- el 2on.
és el Centurió romà, que al Calvari representa l’autoritat imperial. “Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia:
Realment, aquest home era innocent” (Lluc
23,47). Els evangelis de Mateu i Marc són encara més expeditius: “És veritat: aquest home era fill de Déu”
(Mateu
27:54 i Marc
15,39).
- el grup
de les dones. Les dones que l'havien
seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho (Lluc
23,49). A partir d’aquí, elles ocupen el lloc del grup dels Dotze com
a deixebles de Jesús, fins que aquells descobreixin també que el Crucificat és el Ressuscitat.
4. Ara
comprenem el significat de la sorprenent paràbola en què el Senyor posa de relleu la “justícia” que imparteix un jutge injust.
“Pregar sempre sense perdre l’esperança”.
És la pregària permanent (viure en situació de pregària), allò
que ens permet entendre el significat dels esdeveniments, incloses les injustícies.
La
paràbola evoca la “justícia”
obrada pel jutge injust en la condemna de Jesús (de l’Home). La “justícia”
de la sentència humana posarà de manifest, per contrast, la justícia de
Déu. “Que sàpiga de cert tot el poble
d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau
crucificar” (Actes
2,36).
Déu fa justícia fins i tot a través de jutges injustos,
perquè la manera de fer justícia de
Déu és molt diferent de la dels homes. Els humans fem “justícia” condemnant i fent víctimes;
Déu fa justícia
rehabilitant el condemnat o exalçant
la víctima (Resurrecció).
NOTA.
El desenvolupament de l’Any
litúrgic pateix un important desajustament en relació al desenvolupament de
l’obra de jesús en els Evangelis.
En els evangelis, sobretot els tres sinòptics, l’obra de jesús té forma d’un “camí” que
porta a Jerusalem on té la seva
màxima “expressió” en el Calvari. La Pasqua és l’esclat final.
En canvi en l’Any litúrgic,
la “Pasqua” és celebrada abans del “camí”, i aquest, per comptes de
portar a la Pasqua, porta al “final dels temps”. Això fa que els “relats del
camí”, dintre una perspectiva canviada, siguin difícils d’interpretar
correctament.
Sortosament, amb la festa de Crist
Rei de l’Any C (en què estem), això queda
parcialment corregit ja que el Missal proposa com a evangeli del dia
precisament el relat de la crucifixió
(Lluc 23,35-43).
C.
MISSATGE.
5. La justícia de Déu no falta mai, però passa per camins que només
la fe (“pregar sempre sense perdre
l’esperança”) sap descobrir, i es realitza fins i tot a través de jutges
cruels i de sentències injustes.
D:
RESPOSTA.
Els seguidors de Jesús, sabent que som deixebles d’un condemnat per la justícia humana rehabilitat per la justícia
de Déu, no ens sentim mai tractats injustament,
perquè la justícia de Déu
desacredita tota pretesa justícia humana.
Així, doncs: fora plets i reivindicacions per part nostra, ni complex de víctimes (1ª
Corintis 6:1ss).
= = = = = = = = = = = = = = =
= = = = = = = = = = = = = = =
Afegit a rel de la sentència contra els representants de
Catalunya, el 14 d’octubre del 2019.
Per casualitat (o no) han coincidit les sentències contra el
poble de Catalunya i l’evangeli que toca llegir el pròxim diumenge (29 C).
L’evangeli de diumenge ens presenta la figura d’un jutge
injust que no atén una pobra viuda. I les sentències ens presenten uns Tribunals cecs
que han decidit no veure la realitat d’un Poble que vol ser.
A causa de la seva ceguesa, les sentències són injustes i cruels.
Però la injustícia de les sentències no ha de privar-nos del
meravellós exemple de noblesa i dignitat dels mateixos condemnats,
dignes d’agraïment i admiració. Podeu trobar els YouTubes dels seus “alegatos”
del final del Judici. Són un model d’humanitat que contrasta amb la inhumanitat
que han mostrat els Tribunals abans, durant i després del Judici, ara
exhibida en les sentències.
Amb
tot, els deixebles del Crucificat no ens hauríem de sorprendre. Es compleixen les profètiques paraules de Jesús: “...ve un temps que els qui
us matin es pensaran que fan un servei a Déu (a l’Estat)” (Joan
16,2).
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Què en
penseu de la dita: “Massa bo fa ser burro”?
2.
L’expressió de l’evangeli “Pregar sempre,
sense perdre mai l’esperança” es pot entendre de diferents maneres. Com
l’enteneu, vosaltres? Quin significat doneu a “pregar sempre”? Quin significat doneu a “sense perdre l’esperança”?
VOCABULARI. (> Índex
general).
Veure també Tertúlia
en espiral: Diumenge 29.C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada