A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 43, 16-21).
El
Senyor,
el qui
obrí enmig del mar un camí,
una ruta
enmig de l’aigua impetuosa,
el qui
féu sortir per a la batalla carros i cavalls,
guerrers
valents i fornits
i tots
caigueren, no s’aixecaren mai més,
s’apagaren
com un ble consumit,
ara diu
això:
«No recordeu
més els temps passats,
no penseu
més en les coses antigues;
estic a
punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,
no us
n’adoneu?
Pel
desert faré que hi passi un camí,
que
corrin rius per la solitud,
els
animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran
en veure
que poso aigua en el desert,
que
abunden els rius en la solitud
perquè
begui el meu poble, que jo m’he escollit.
Aquest
poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»
2ª LECTURA (Filipencs
3,8-14).
Germans,
tots els avantatges
que jo pogués tenir
els
considero desavantatjosos
comparats
amb el valor que té
poder
conèixer Jesucrist, el meu Senyor.
Per ell
m’he avingut a perdre tot avantatge
i a
considerar-lo escòria
a canvi
de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.
Ni tan
sols sóc just gràcies a una justícia meva
guanyada
perquè he observat la Llei,
sinó
gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.
El meu
desig és conèixer Crist
i
experimentar el poder de la seva resurrecció,
compartir
la seva passió i configurar-me a la seva mort,
per poder
arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.
No vull
pas dir amb això
que ja he
obtingut aquella plenitud que busco;
corro amb
l’esperança d’apoderar-me’n;
puc
fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.
Germans,
no m’imagino pas haver-me’n apoderat;
el que
faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere
i
llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;
corro cap
a la meta per guanyar el premi de la cursa
que Déu
ha convocat allà dalt en Jesucrist.
EVANGELI. (Joan 8,1-11).
En aquell
temps,
Jesús se
n’anà a la muntanya de les Oliveres
i
l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.
Tothom
acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.
Els
mestres de la Llei i els fariseus
li portaren
una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.
La
posaren al mig i li digueren:
«Mestre,
aquesta dona ha estat sorpresa
en el
moment de cometre adulteri.
Moisès en
la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.
I vós,
què hi dieu?»
Li feien
aquesta pregunta insidiosament,
buscant
un pretext per acusar-lo.
Però
Jesús s’ajupí
i
s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.
Ells
continuaren insistint amb la seva pregunta.
Llavors
Jesús alçà el cap i els digué:
«Aquell
de vosaltres que no tingui cap pecat
que
comenci a tirar pedres.»
Després
s’ajupí i continuà dibuixant a terra.
Ells,
quan van sentir això,
s’anaren
retirant l’un darrere l’altre,
començant
pels més vells.
Jesús es
quedà sol, i la dona era allà al mig.
Jesús
alçà el cap i digué a la dona:
«On són?
Ningú no
t’ha condemnat?»
Ella
contestà: «Ningú, Senyor.»
Jesús
digué: «Tampoc jo et condemno.
Vés-te’n,
i d’ara endavant no pequis més.»
B.
LLENGUATGE.
1. Segons
els estudiosos, el relat que hem
llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli
de Joan, no pertany al text original. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que
el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està
“col·locat” en l’Evangeli de Lluc.
Es
tracta, doncs, d’un relat independent,
molt antic, que ha acabat encastat
en l’Evangeli de Joan a pesar de no
usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el
context.
2. Però,
donat que ara forma part de l’Evangeli de
Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi
els apunts corresponents.
Crec que
d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força
diferents.
a). Interpretació de “sostres avall”.
3.
Tractant-se d’un relat independent
sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol
dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”,
simplement mirant el seu sentit directe.
Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona sorpresa en adulteri; allò que busquen és comprometre
Jesús fent-li una pregunta-trampa
per la qual, respongui com respongui, podrà ser acusat. En aquest sentit, la
pregunta dels acusadors fa pensar en
aquella altra pregunta-trampa que
trobem en els Sinòptics de si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu
22,17). En aquest cas de l’Adúltera,
si Jesús no la condemna, va contra la Llei
de Moisès; i si la condemna, no és tan misericordiós com pretén
demostrar, i, a més, aniria contra una limitació
legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus.
4. La
resposta de Jesús és en tres actes: primer se’n desentén del tot: es posa a jugar fent gargots a terra amb el dit.
Com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell
de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”.
Resposta
sorprenent, però no tant si tenim en compte que, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els
quals, així, assumien la responsabilitat
legal d’aquella mort.
Per altra
part, la resposta de Jesús no diu que els testimonis
tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat.
Ells es coneixien massa bé com
perquè algun s’atrevís a tirar la primera
pedra. El qui ho intentés s’exposava a la crítica dels altres acusadors que podrien dir-li: “Vaja,
precisament tu et tens per un home sense pecat!?
Per això
la resposta de Jesús provoca que se’n vagin l’un darrera l’altre començant pels més vells (que
eren també els més coneguts...).
5.
Sorprenentment, quan Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada, es fa el despistat i pregunta: “Ningú t’ha condemnat?”. Si els
acusadors, “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per
a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. I acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”. Cal notar que
el relat no diu que la perdoni, sinó simplement que no la condemna, donant-li un bon
consell.
6. També
s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi
podria comentar la situació injusta en què la Llei situa la dona, ja que aquí no es fa cap referència al “soci
masculí” indispensable per al delicte
de la dona.
b.) Interpretació de “més volada”.
7. Però
dubto molt que aquest relat independent
sigui realment per expressar l’angoixa d’una dona adultera, utilitzada per comprometre Jesús, i per posar de
manifest la bondat d’aquest.
Que
aquest relat acabés encastat precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha
de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’església primitiva, l’autor
del Quart Evangeli està representat
precisament per una àguila).
8.
Segurament aquest relat independent
vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les
primeres comunitats cristianes.
Hi havia comunitats formades per persones
provinents del Judaisme en les quals no era necessari abandonar les pràctiques que manava la Llei de Moisès.
També hi
havia força comunitats provinents del
Paganisme i a les quals s’havien adherit també persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.
Doncs,
bé: sovint aquestes persones jueves
de les comunitats pagano-cristianes eren acusades
pels companys jueus de les altres comunitats de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.
9.
Recordem que aquesta l’Aliança
normalment s’expressava amb un llenguatge
matrimonial. El mateix Evangeli de
Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes noces (Les Noces de
Canà de Galilea. Joan
2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí,
com a nova parella, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan
20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic, s’anomena “adúltera” la
persona o la comunitat que és infidel a l’Aliança
de Déu amb Israel.
10. Vist
així, cada detall d’aquest relat
adquireix un significat nou. “L’adulteri”
dels membres jueus de les comunitats
pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista dels cristiano-jueus. “Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”.
La “adúltera” representa les persones
juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i
que per això són acusades d’adúlteres.
Els acusadors pretenen implicar-hi l’autoritat
del mateix Jesús, també jueu.
Pensem
només en les persecucions constants que va haver de suportar St.
Pau no solament de part dels jueus
sinó també de molts cristiano-jueus.
Però
l’autor del relat ens presenta un
Jesús que se’n desentén, i davant la insistència dels acusadors, capgira la situació
invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots
abandonen, començant pels més vells.
11.
Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors
sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència,
que és un greu error pretendre condemnar els altres.
Permeteu-me
explicar això partint de la meva pròpia experiència.
Jo ara
sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent
canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada
nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però
durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat
a la Llei (de l’Església) fins
que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver
de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança.
Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli”
amagava sovint infidelitat a la
Humanitat (que és allò que realment ens demana l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me
de nou, alliberant-me de molts criteris
eclesiàstics que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un bon cristià.
Tot i ser
vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga
encara infidelitat a homes i dones
concrets amb qui convisc. I hauré de continuar la meva conversió,
alliberant-me de molta ideologia
“humanista”.
Com a
vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera
pedra”; i m’adono que jo he de ser el primer de retirar-me de tota acusació.
I s’agraeixen
les paraules de Jesús: “Tampoc jo et
condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant
no pequis més”.
C.
MISSATGE.
12. Ningú
és jutge de ningú. Però, com que això tardem molt a descobrir-ho, l’evangeli
ens ofereix una segona part: “Tampoc jo
et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”
L’acusació
entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada.
L’autor d’aquest relat, davant
d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa
que els fariseus i escribes feien a
Jesús per poder-lo acusar.
13.
L’actitud de Jesús desentenent-se de les acusacions indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.
Aquest missatge és d’una grandíssima
actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar
tota temptació acusadora i assumir de
debò un gran pluralisme intern. I
els Catòlics hauríem de començar per acceptar explícitament la legitimitat de
les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet
cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, ofert
absolutament a tothom, sigui quina sigui la seva religió o no-religió.
D:
RESPOSTA.
14. Ningú
neix plenament bo. En relació a la Humanitat tots podem anar descobrint que hem
començat essent força “adúlters”, encara que potser amb bona voluntat. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia.
Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura, parlant de si mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia
meva guanyada perquè he observat la Llei”.
Cal
aprofitar que ens fem vells per
adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats. “Ningú és
jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. El pluralisme dintre l’Església és
creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què penseu fer per superar aquesta temptació?
2. Un
proverbi antic diu: “Si vols saber quins
defectes tens, mira quins defectes critiques més en els altres”. Què en
penseu? Ho practiqueu amb vosaltres mateixos?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada