Diumenge 1er. de Quaresma. C.

Nota: Sobre la quaresma, podeu llegir la Introducció a Quaresma (Introducció general).

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 26,4-10).

Moisès digué al poble:

«El sacerdot rebrà de les teves mans

la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra,

i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu.

Després,

a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs:

“El meu pare era un arameu errant

que baixà amb poca gent a l’Egipte

per viure-hi com a foraster.

Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós.

Els egipcis ens maltractaren,

ens oprimiren i ens imposaren una feina dura.

Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares,

i ell escoltà el nostre clam

i tingué en compte la nostra opressió

i el nostre treball forçat.

El Senyor ens va fer sortir d’Egipte

amb mà forta i amb braç poderós,

enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic,

ens va introduir en aquest lloc

i ens va donar aquest país que regalima llet i mel.

Per això he portat aquestes primícies

dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.”
»Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu,

i adora’l.»

2ª LECTURA (Romans 10,8-13).

Què diu l’Escriptura, germans?

«Tens la paraula molt a prop teu;

la tens als llavis i al cor.»

Aquesta «paraula» és la fe que proclamem:

si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor

i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts,

seràs salvat,

perquè la fe que ens fa justos la portem al cor,

i la professió de fe que ens duu a la salvació

la tenim als llavis.

Diu l’Escriptura:

«Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.»

Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus:

uns i altres tenen el mateix Senyor,

que enriqueix tots els qui l’invoquen,

perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».

EVANGELI. (Lluc 4,1-13).

En aquell temps,

Jesús, ple de l’Esperit Sant,

se’n tornà del Jordà,

i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert,

i era temptat pel diable.

Durant aquells dies no menjava res

i a la fi quedà extenuat de fam.

El diable li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues a aquesta pedra que es torni pa.»

Jesús li va respondre:

«Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.»

Després el diable se l’endugué amunt,

li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra

i li digué:

«Et puc donar tot aquest poder

i la glòria d’aquests reialmes;

tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull;

adora’m i tot serà teu.»

Jesús li respongué:

«L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”»

Després el conduí a Jerusalem,

el deixà dalt la cornisa del temple i li digué:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí;

l’Escriptura diu que

“ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”

i que “et duran a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu.”»
Esgotades les diverses temptacions,

el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.

B. LLENGUATGE.

Nota: Sobre la quaresma, podeu llegir la Introducció a Quaresma (Introducció general).

1. D’entrada, sorprèn que l’Esperit empenyi Jesús al desert per a ser-hi temptat durant quaranta dies. Lluc no s’atreveix a dir-ho explícitament com ho fa Mateu (Mateu 4,1), però ho deixa entendre.

Israel havia estat quaranta anys per passar del “País on eren esclaus” a la “Terra Promesa”. “Quaranta anys” indica tot el temps d’una generació. Això vol dir que cap dels que van sortir d’Egipte no va entrar a la terra promesa, ni tan sols Moisès (Deuteronomi 1,35ss). Així doncs, l’experiència de passar de l’esclavitud a la llibertat, superant les proves del desert, estava encara per fer. Segons els Evangelis, l’Esperit empeny Jesús cap al desert precisament perquè hi superi aquestes proves. Amb la “victòria” de l’israelita Jesús, Palestina esdevé realment “Terra Promesa” i Terra de Llibertat. I la missió de Jesús serà fer arribar a tot Israel la llibertat pròpia de la Terra Promesa. Per això començarà “reconstituint” les Dotze Tribus a través dels Dotze Apòstols (Lluc 6,13).

2. El desert no vol ser pas un lloc sinó un procés. Les proves no són pas per passar d’un país a un altre sinó per passar de l’Esclavitud a la Llibertat. Israel és una paràbola de la Humanitat: tots els humans comencem en diferents formes d’Esclavitud, i estem cridats a la Llibertat.

Però la Llibertat no s’improvisa. És un do, però també una conquesta. Per poder rebre el do, cal superar unes proves les quals, vistes des de nosaltres mateixos, són temptacions.

3.  El dejuni no és cap vaga de fam sinó l’esforç per controlar les nostres necessitats perquè no siguin obstacle a que la Paraula de Déu ens “alimenti”.

Després de quaranta dies, les necessitats reclamen ser ateses. Però les necessitats són una cosa tan nostra que hi tenim un cert control. És aquí on la nostra llibertat pot començar a actuar. I és aquí on es presenta la temptació.

4. En la nostra societat resulta poc seriós parlar del diable. Per nosaltres, els diables són personatges folklòrics relacionats amb els Pastorets o amb les Festes del foc.

Però en l’Evangeli tenen un significat profund: representen aquell doble pensament o desig que sovint posa divisió i conflicte en el cor humà. Aquesta duplicitat neix del fet que l’ésser humà no és només un conjunt de necessitats ─la més significativa de les quals és alimentar-se─ sinó que experimenta també un desig profund d’anar més enllà.

Donada la situació de Jesús, la proposta del diable és ben “assenyada”: “Si ets fill de Déu, digues que aquesta pedra es torni pa”.

El diable, és a dir, el pensament o el desig provocat per les necessitats, proposa a Jesús que es dediqui tot ell a solucionar el problema que ara experimenta: la gana.

De fet, “fer de les pedres, pans” és el que fem normalment amb el nostre treball de cada dia.

5. La rèplica de Jesús és ben estranya. Què vol dir que l’home no viu només de pa? El pa és necessari! Al desert de la vida experimentem contínuament les nostres necessitats. I són necessitats reals. Cal atendre-les. Cal exercir la nostra capacitat de transformar les pedres (la Natura) en pa (en tot allò que necessitem).

6. Jesús no nega les necessitats ni la capacitat de transformar les pedres en pans; però té en compte la Paraula de Déu. Déu no ens ha fet pas perquè siguem només un “tub digestiu” o un “sac de necessitats”. “Si ets fill de Déu”... Si som fills de Déu, l’horitzó que s’obre davant nostre no és anar gastant la vida en convertir les pedres en pans per satisfer les nostres necessitats.  Ser fills de Déu vol dir que estem invitats a participar de la vida divina.

La finalitat del desert, amb les necessitats inherents, no és sobreviure-hi, sinó experimentar-hi la presència bondadosa de Déu que ens prepara per a la Terra Promesa; per a la Llibertat. Més encara: per a la comunió de Vida amb Déu-Pare.

7. Aquesta és la primera temptació, la inicial, la que afecta tots els éssers humans, la que Israel no va superar en el desert (Èxode 16,3); la que Adam i Eva no van superar en el Paradís quan van veure que el fruit de l’Arbre del coneixement era bonic i apte per convertir-se en déus (Gènesi 3,6).

Consisteix en refiar-se, per a viure, només de les pròpies capacitats, prescindint del projecte amorós de Déu sobre nosaltres. La no superació d’aquesta temptació ve escenificada en la famosa paràbola del Fill Pròdig. El fill “petit”, tot i ser “fill” reclama del Pare allò que li toca, i se’n va per les seves, per viure independent del Pare i del seu amor.

Jesús és el seu contrapunt. Ell venç la temptació.

8. Superada la Primera Temptació, les nostres necessitats ja no són un impediment per anar més enllà. Podem veure el nostre món, i descobrir que hi falten moltes coses, i que hi ha molt de mal a corregir. Espontàniament ens venen ganes de fer alguna cosa per a “salvar el món”.

Però, com?

I aquí apareix la Segona Temptació: “Adorar el Poder”. Salvar el nostre món confiant en el Poder. Què hi pot haver de més “eficaç”!?

El “Poder”, amb les seves mil disfresses, és l’amo real del nostre món. Només cal pactar-hi per ser eficaços en la tasca de salvar el món. Què hi podria haver de més noble!?

9. Jesús replica al temptador recitant aquella sentència que resumeix tot el missatge, radicalment humanitzador, de la Bíblia dels Jueus: “Adora el Senyor, el teu Déu; dóna culte a ell tot sol”.

Israel, amb les seves constants servituds, és una paràbola de la Humanitat constantment sotmesa als Poders de torn. Tots els Dictadors han sigut exaltats com a grans salvadors; però la trista Història humana deixa clar que el “Poder”, amb les seves grans i meravelloses construccions i revolucions, sempre resulta destructor d’Humanitat. És l’antítesi de l’acció de Déu. Déu crea Humanitat; el Poder destrueix Humanitat. Tots els dictadors s’han elevat sobre munts de víctimes.

Però el “Déu d’Abraham, de Isaac i de Jacob” és el Déu que ha sentit i escoltat els gemecs de les víctimes (Èxode 3,7). Jesús ho té clar, i supera també aquesta temptació.

10. Déu crea Humanitat. El Poder destrueix Humanitat. Però hi ha un Poder la malícia del qual és difícil de detectar: aquell que es revesteix amb vestidures sagrades; aquell que apareix com un servei a Déu o com un acte de confiança en Ell. 

És la tercera temptació en el relat de Lluc.

S’inspira, fins i tot, en la Paraula de Déu. Fer una bona exhibició perquè tothom s’adoni de que hi ha un enviat de Déu.
“Utilitzar” la confiança  en Déu perquè “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”. És una temptació subtil que pretén comprometre Déu en la “nostra” obra, per comptes de comprometre’ns nosaltres en la seva. Pretendre que el poder i la bondat de Déu confirmin la nostra acció pretesament “salvadora”. 

“Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.

Jesús supera també aquesta temptació tan pròpia del “món religiós”.

11. Ara, superades les diverses temptacions, Jesús es podrà presentar al món com a home lliure, portador de Llibertat.

Però serà una Llibertat combatuda, com ja va anunciar el vell (i experimentat) Simeó a la mare de Jesús (Lluc 2,34). Per això l’evangelista acaba d’una manera tan sorprenent aquest relat: “... el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat”. La Creu serà la gran oportunitat del temptador: Si ets Fill de Déu, baixa de la creu! (Mateu 27:40). ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! (Lluc 23,39).

C. MISSATGE.

12. El missatge ve constituït per les tres respostes de Jesús, que tenen caràcter progressiu. En primer lloc se’ns diu que la vida a què estem invitats per Déu supera la que ens podria venir només de satisfer les nostres necessitats. En segon lloc se’ns diu que aquesta vida només és possible si renunciem a tota forma de domini sobre els altres. En tercer lloc se’ns indica en especial que ha de quedar exclosa qualsevol “superioritat” pretesament vinguda de Déu. La Quaresma mira la Pasqua, com el Desert mira la Terra Promesa.

D: RESPOSTA.

13. La resposta personal varia segons en quina temptació estiguem encallats. A nivell de tota l’Església, les tres temptacions hi són sempre ben presents. Però, almenys teòricament, entre nosaltres es veu clar que la primera i la segona temptacions existeixen, i les hem d’anar superant. Potser no les vencem del tot, però almenys som conscients de que són temptacions que cal superar.

En canvi la tercera temptació encara és poc detectada. Sembla que la “religió”, més o menys “laïcitzada” en el camp social (necessitats) i força exclosa del camp dels “poders fàctics”, s’està refugiant en un àmbit religiós propi on pretén mostrar-se com una cosa “encara important”. Optem per a “grans espectacles religiosos”, en una societat on “l’espectacle”, la “multitud”, “l’exhibició” són molt valorats. Mantenim el “pinacle del temple” per fer-hi les nostres exhibicions. Sembla que no acabem de descobrir que, potser, estem “temptant Déu”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada temps és cada temps. En els temps actuals, penseu que estan d’acord amb l’evangeli les exhibicions religioses? Són una manera adequada de donar testimoni?

2. Després de grans catàstrofes o de grans injustícies, molta gent sol preguntar “On era, Déu?”. Què en penseu d’aquesta pregunta? Quina idea de Déu pressuposa? Coincideix amb la de l’evangeli?

3. És bonic dir que la Quaresma prepara la Pasqua. Però no hi ha Pasqua sense Divendres Sant. Què us suggereix, això?

Vocabulari.

Desert.  Déu.    Diable.    Escriptures.    Esperit.   Fam.   Fill de Déu.   Pa (Eucaristia).   Poder.   Temptació.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Desert.  Diable.  Escriptura.  Temple.   Temptació.