1ª LECTURA. (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).
Jo, Joan,
vaig veure un àngel que pujava de sol
ixent
i tenia la marca del Déu viu,
i cridà amb totes les forces
als quatre àngels que havien rebut
el poder de fer mal a la terra i al
mar:
«No feu cap mal a la terra,
ni al mar, ni als arbres,
fins que haurem marcat al front
els servents del nostre Déu».
Llavors vaig sentir el nombre
dels qui havien estat marcats:
eren cent quaranta-quatre mil
de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan
gran
que ningú no l’hauria poguda comptar.
Eren gent de tota nacionalitat,
de totes les races, i de tots els
pobles i llengües.
S’estaven drets davant el tron i davant
l’Anyell,
vestits de blanc i amb palmes a les
mans,
i cridaven amb totes les forces:
«Hosanna al nostre Déu, que seu al
tron, i a l’Anyell».
I tots els àngels s’estaven drets al
voltant del tron,
dels ancians i dels quatre
vivents,
i es
prosternaren davant el tron
amb el front fins a terra, adorant Déu,
i deien: «Amén.
Lloança, glòria, saviesa,
acció de gràcies, honor, poder i
força
al nostre Déu
pels segles dels segles. Amén».
Llavors un dels ancians em va
preguntar:
«Aquests que van vestits de blanc,
¿qui són i d’on vénen?»
Jo li vaig respondre:
«Senyor meu, vós ho
sabeu».
Ell em digué:
«Aquests són els qui
vénen de la gran tribulació.
Han rentat els seus vestits amb la
sang de l’Anyell,
i els han quedat blancs».
2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).
Estimats,
mireu quina prova d’amor ens ha donat
el Pare:
Déu ens reconeix com a fills seus,
i ho som.
Per això el món no ens reconeix,
com no l’ha reconegut a ell.
Sí, estimats:
ara ja som fills de Déu,
però encara no s’ha manifestat com
serem;
sabem que, quan es manifestarà,
serem semblants a ell,
perquè el veurem tal com és.
I tothom que té
aquesta esperança en ell,
es purifica, tal com
Jesucrist és pur.
EVANGELI. (Mateu 5:1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya, s’assegué
i els
deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar
i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils:
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser
justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els
nets de cor:
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els perseguits pel fet de ser
justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres quan, per causa meva,
us ofendran, us perseguiran
i escamparan
contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en
el cel».
LLENGUATGE.
1. Tots Sants és una de les celebracions
religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel
fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts que, tradicionalment, ja
comença a la tarda de Tots Sants.
En tot cas per a l’Església és una
festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb
la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus,
i per això anomenat, en grec, Panteó (pan
= tots + theos = déu). L’any 609 va
ser dedicat a Santa Maria i Tots els
Màrtirs (Sants).
2. De les tres Lectures d’avui, la més
pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns
descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb
la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les
races, i de tots els pobles i llengües. A més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del
“poble elegit”) de totes les tribus
d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...
3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se
ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més
aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa
permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.
Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al
final de Curs (segons el calendari
litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi
nord), pressentint l’hivern.
Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos
en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o
de crisis.
4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les Benaurances.
En l’evangeli de Mateu les Benaurances
ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10
Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a
la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.
Hi ha, però, importants diferències
entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre
de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu
a la muntanya” i dóna el seu Missatge.
Sobretot canvia el llenguatge: no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.
5. Amb tot, convé no posar oposició
entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les
Benaurances són la visualització dels
fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos
des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es
poden resumir en un de sol: rebre l’amor
de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden
resumir en una de sola: feliç el qui es
refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.
6. Aquesta era la finalitat dels
Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa
Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep.
(Llegiu Gàlates,
3,23ss).
Cal entendre les Benaurances a partir
dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les
Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre
Manaments i Benaurances.
7. Però també deixa clara la gran
diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que
ja existia: els descendents Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa
una aliança i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i
garantia d’aquesta aliança.
En canvi les Benaurances són ofertes
a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a
dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans
del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren,
tots els qui tenen fam...
8. L’evangeli de Mateu estableix una clara
inclusió entre les Benaurances
i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46).
Tota la predicació de Jesús queda inclosa
entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”,
primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les Benaurances està al començament de
l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen
entrar o no al Regne, es troba al final.
Per això és convenient llegir les
Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu.
Nota: La “inclusió” és com un marc
format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar
un “significat transversal” de tot
allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents
maneres. En aquest cas, la inclusió "Benaurances – Judici final" inclou tota
l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de l’evangeli
de Mateu torna haver-hi una altra inclusió:
Jesús, altre cop a la muntanya amb els seus deixebles, enviant-los arreu del
món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió
dóna color, de fet, a tot el missatge que contenen els diferents relats
de l’evangeli de Mateu.
MISSATGE.
9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte
d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no,
és responsabilitat de cadascú.
Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.
RESPOSTA.
10. Déu dóna per a tothom les riqueses
de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que
hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres
és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla
de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).
Déu ens ha creat per a la vida. Si hi
ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és
que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com
els que maten”).
11. Les Benaurances neixen per contrast
amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha
pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi
ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...
Donat que aquesta és la situació real
(no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.
En tot cas se'ns fa saber de quina part
està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare...
perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era
foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i
em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu
25, 31ss).
PREGUNTES per al diàleg.
1. No solament les persones es divideixen
en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer
als “països rics”?
2. Les Benaurances són “benaurances”.
Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin
“manaments”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada