1ª LECTURA. (Isaïes 45:1 4-6).
El Senyor pren Cir, el
seu ungit, per la mà dreta,
i el condueix per
sotmetre-li les nacions
i deixar desarmats els
reis;
per obrir-li les
ciutats,
perquè no trobi
tancades les portes.
El Senyor li diu:
«Per amor de Jacob, el
meu servent,
d’Israel, el meu
elegit,
et crido pel teu nom,
et dono un títol honrós,
tot i que no em
coneixes.
Jo sóc el Senyor, no
n’hi ha d’altre.
Fora de mi no hi ha
cap Déu.
Sense que em
coneguessis,
t’he fet prendre les
armes perquè sàpiguen
de llevant fins a
ponent
que no hi ha ningú
fora de mi.
Jo sóc el Senyor. No
n’hi ha d’altre»
2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5).
Comença la primera
carta de sant Pau
als cristians de
Tessalònica.
Pau, Silvà i Timoteu,
a la comunitat de Tessalònica,
reunida per Déu Pare i
per Jesucrist, el Senyor.
Us desitgem la gràcia
i la pau.
Sempre donem gràcies a
Déu per tots vosaltres
i us recordem en les
nostres pregàries.
No deixem mai de
recordar davant Déu, Pare nostre,
com la vostra fe
treballa per propagar-se,
la vostra caritat no
es cansa de fer el bé,
i la vostra esperança
en Jesucrist, el nostre Senyor,
aguanta les
adversitats.
Germans, estimats de
Déu:
sabem de cert que ell
us ha elegit,
perquè quan us
anunciàvem l’evangeli,
no predicàvem només de
paraula,
sinó amb obres
poderoses,
amb dons de l’Esperit
Sant,
i amb molta convicció.
EVANGELI. (Mateu 22:15-21).
En aquell temps,
els fariseus
planejaren la manera de sorprendre Jesús
en alguna paraula
comprometedora,
i li enviaren alguns
dels seus
i dels partidaris
d’Herodes a dir-li:
«Mestre, sabem que
dieu sempre la veritat,
i que ensenyeu de debò
els camins de Déu,
sense miraments per
ningú, sigui qui sigui,
ja que no obreu per
complaure els homes.
Digueu-nos, doncs,
¿què penseu d’això?:
¿És lícit o no de
pagar tribut al Cèsar?».
Jesús, que s’havia
adonat de la seva malícia,
els respongué:
«Hipòcrites, ¿per què
proveu de comprometre’m?
Ensenyeu-me la moneda
del tribut».
Ells li ensenyaren una
moneda romana,
i Jesús els preguntà:
«De qui és aquesta
figura
i el nom que hi ha
escrit?».
Li diuen:«Del Cèsar».
Jesús els respon:
«Doncs, retorneu al
Cèsar això que és del Cèsar,
i a Déu, allò que és
de Déu».
LLENGUATGE.
1. Quan Jesús va fer la seva entrada
messiànica a Jerusalem i va purificar el temple, les autoritats religioses li
van preguntar amb quina autoritat feia tot allò. Jesús no els va respondre la
pregunta, però els va fer descobrir quina era la situació, explicant-los tres paràboles
(ja vistes els diumenges passats) i amb diverses situacions com aquesta
d’avui. El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir
eliminar-lo.
2. Jesús representa l’home (el fill
de l’home) i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia
perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia
de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores. L’evangeli de Mateu
recull tres d’aquestes qüestions: la primera la hi posen els fariseus,
que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona,
els saduceus (aquesta, el Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge
32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La
llegirem diumenge que ve).
3. La primera qüestió és la que ens presenta l’evangeli d’avui.
Era realment una qüestió comprometedora
dins l’àmbit jueu.
En la religió jueva, el pecat més greu,
permanentment denunciat pels profetes, era la idolatria. Pagar tribut al
Cèsar o Emperador Romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja
que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el
Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut era com donar-li culte.
A més, el tribut al Cèsar era
l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder
estranger.
Si Jesús declarava no lícit pagar
aquest tribut, els herodians podien denunciar-lo fàcilment a les
autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaires miraments. Si
responia que era lícit pagar, els fariseus podien acusar-lo d'idòlatra,
i automàticament s’enemistarien amb el poble.
4. Jesús no va respondre la pregunta
sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos quan
va demanar-los que li ensenyessin la moneda amb què calia pagar el tribut al
Cèsar. Perquè resulta que Jesús no té cap d'aquestes monedes. En
canvi ells sí que en fan servir i se’n beneficien. Jesús fa que siguin ells
mateixos que diguin de qui són i què diuen aquelles monedes que ells coneixen
bé. Si resulta que les mateixes monedes ja indiquen que són del Cèsar, la
conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això
que és del Cèsar, i a Déu, allò
que és de Déu”.
5. Queda clar el que és del Cèsar,
perquè “les coses del Cèsar” porten la seva
marca.
Evidentment del Cèsar són el poder, el diner,
les lleis,... I resulta que ells amb el
seu temple també tenien poder, diner, lleis... I aquest era el conflicte
en temps de Jesús, i sempre
6. Jesús respon al conflicte d’una manera
sorprenent.
Jesús vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.
Jesús vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.
El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que
hi hagi unes coses que pertanyen a Déu de la mateixa manera que altres que
pertanyen al Cèsar. Déu, que és el creador de tot, té un projecte d’amor
envers l’Home. El Poder és l’antiprojecte.
El projecte de Déu és la Vida. L’obra
del Poder és mantenir-hi la mort. El projecte de Déu és la Llibertat. El Poder
vol mantenir-hi esclavitud.
7. Els que fan la pregunta tenen i fan
servir monedes amb la marca del Cèsar;
pertanyen a l’antiprojecte. “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”;
com si els digués: “donat que heu escollit l’esclavitud, sigueu esclaus;
però no hi barregeu Déu en tot això perquè allò
que és de Déu va per altres camins”.
MISSATGE.
8. El Regne del Cèsar i el Regne
de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la
negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (quan no venen d’estructures
de servei),... pertanyen al Cèsar, i, de fet, a tots se’ns
imposen. No obstant, si ens fem ciutadans
del Regne de Déu, assumirem uns “altres valors” que ens permetran
relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran de la
Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu
10,28. Vegeu també Joan
14,30).
9. Aquest diumenge, tercer d’octubre
(2008, 2014, i també aquest 2017) es celebra el Dia mundial de les Missions.
Estem jugant amb foc quan unim tan
estretament “missions” i “diners”, perquè −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca
del Cèsar”.
RESPOSTA.
10. Aquest evangeli ha sigut llegit des
de fa molt de temps en el si d’una Església “casada amb el Poder”. Des
d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús un
criteri per dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu
(al Poder eclesiàstic). És una greu equivocació, que té caràcter blasfem. Per
part de l’Església, en aquest punt, hi ha hagut un greu abús del nom de Déu.
11. En la mesura que en l’Església hi
ha Poder, diner, lleis, burocràcia,... és “regne del Cèsar”, encara que sigui
en rivalitat amb “l’altre Cèsar”.
Cal reconèixer que, en diferents
aspectes, la imatge externa i pública de l’Església porta la marca del “Cèsar”.
Per això, la resposta urgent que se’ns demana és una vertadera i
autèntica conversió.
No és suficient que el papa Pau VI
renunciés a la tiara pontifícia, la
triple corona símbol del triple “Poder” (!). El mimetisme amb la societat civil
manté l’Església en una situació en
què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu. El papa Vergoglio, anomenant-se,
com a nom programàtic, Francesc, s’ha convertit en tot un símbol i una
invitació a una conversió absolutament urgent i necessària.
12. És una tasca difícil, perquè estem
tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”,
que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.
La veritat és que si hem de ser una societat
semblant a la civil, només hi fem nosa en el món actual. Ja en tenim prou -i de sobres- amb la societat civil!
No és missió de l’Església ser un contrapoder. L'Església és servei. Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el
mantell (Lluc
6,29).
13. Com seria una Església sense
Poder?
Podria semblar una pregunta que han de
respondre els especialistes i la jerarquia.
Potser sí, però no només ells. En realitat, qui està en millor situació per a
realitzar i ajudar a construir una església sense Poder, som les comunitats
que estem a la base. Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar la seva manera. “Costa molt fer girar un
transatlàntic, però una barqueta es pot fer girar amb un simple un cop de rem”.
I cal donar el cop de rem! Sense por;
per fidelitat a la missió que hem rebut; per amor al nostre món que necessita veure
altres maneres d’entendre la vida; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.
14. Ja que celebrem el Dia de les
Missions (2008 ó 2014, o aquest 2017), l’evangeli d’avui ens ajuda a
descobrir l’autèntica dimensió missionera de l’Església. Jesús, per realitzar
la seva missió, va “encarnar-se”.
És a dir: va fer-se un home com nosaltres. Com a missioners, no
tenim per finalitat “convertir els altres” per fer-los “dels nostres” sinó ser
testimonis de l’Amor de Déu “encarnant-nos” en aquells a qui ens sentim
enviats. Pròpiament, el missioner, en
ambients no cristians, no busca “convertir els altres” sinó “convertir-se als
altres”. St. Pau en dóna exemple quan diu que es feia “jueu amb els jueus,... grec amb els grecs,... feble amb els febles,...”
(1ª
Corintis 9,19-23).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Considereu que Estat i Església
són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles,
amb àrees pròpies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada