1ª LECTURA. (Jeremies 20, 10 - 13)
Digué Jeremies:
“Sento com parla la
gent,
em veig amenaçat de
tots costats;
diuen:Vosaltres que
teniu amb ell un pacte d’amistat,
denuncieu-nos-el,
perquè el puguem denunciar;
seguiu-lo de prop:
potser es deixarà enganyar.
Llavors podrem
apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.
Però el Senyor em
fa costat com un guerrer invencible;
per això els qui em
persegueixen cauran,
no podran
apoderar-se de mi.
Quedaran tan
confosos del seu fracàs,
que ningú no
oblidarà mai més la seva vergonya.
Senyor de l’univers
que coneixeu a fons els justos,
que penetreu tot
l’interior dels homes:
feu-me veure com
feu justícia,
ja que és a Vós que
jo he confiat la meva causa.
Canteu al Senyor,
lloeu el Senyor:
Ell salva la vida
del pobre
de les mans dels
qui volen fer-li mal”.
2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15).
Germans,
per obra d’un sol
home entrà el pecat al món,
i amb el pecat hi
entrà també la mort,
que s’estengué a
tots els homes,
donat que tots van
pecar.
Abans que la Llei
fos donada,
el pecat ja existia
en el món,
encara que, mentre
no hi ha llei,
no consta quina és
la pena dels pecats.
Així i tot, la mort
ja imperava
durant tot el temps
que va d’Adam fins a Moisès,
fins sobre aquells
homes
que no havien
transgredit cap precepte,
com ho havia fet
Adam.
I Adam prefigurava
l’home que havia de venir més tard.
Però el do no té
comparació amb la caiguda,
perquè, si tants
han mort per haver fallat aquell tot sol,
molt més ha abundat
la gràcia de Déu
i el do generós que
s’ha estès a tants,
per la gràcia d’un
sol home, Jesucrist.
EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).
En aquell temps...
Jesús digué als
seus apòstols:
“No tingueu por
dels homes.
No hi ha cap secret
que tard o d’hora no sigui revelat;
no hi ha res amagat
que tard o d’hora no sigui conegut.
Allò que us dic a
la fosca,
digueu-ho a plena
llum;
allò que us he dit
a cau d’orella,
proclameu-ho des
dels terrats.
I no tingueu por
dels qui maten només el cos,
però no poden matar
l’ànima.
Tingueu por més
aviat del qui pot perdre a l’infern
tant l’ànima com el
cos.
¿No es venen dos
pardals per pocs diners?
Doncs, ni un d’ells
no cau a terra
si no ho permet el
vostre Pare.
Però a vosaltres,
Déu us té comptats
cada un dels cabells.
No tingueu por:
valeu molt més que
tots els ocells plegats.
A tothom que em
reconegui davant dels homes,
també jo el
reconeixeré davant el meu Pare del cel;
però a tothom que
em negui davant els homes,
també jo el negaré
davant el Pare del cel.
LLENGUATGE.
1. Optar per la
Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de martiri.
Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis
de la Llibertat, i ser perseguit pels
que no poden o no volen acceptar-la.
Ser perseguit fa
por.
Si Jesús diu als
seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè hi ha motius
per tenir-ne.
2. Però, posats a
tenir por, val més que en tinguem de Qui
ens pot fer mal de debò.
Ens amenaça, Jesús?
Això sembla.
És propi de Jesús,
amenaçar? Ben cert que no!
Doncs, què passa?
3. Imaginem les
fulles d’un arbre:
o estan enganxades
a l’arbre i així viuen elles i col·laboren a la vida de l’arbre,
o es desenganxen de
l’arbre perquè no volen participar en la seva vida i s’assequen i moren i
cauen.
I a sobre,
acollides per la mare-terra,
es convertiran en
adob de l’arbre que han menyspreat!
Això és l’infern!
Les fulles depenen
totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és
l’arbre qui li fa mal sinó ella mateixa separant-se’n.
4. En el llenguatge
dels evangelis, Jesús personifica l’HOME.
Cada un de
nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva: o fa Humanitat (“em confessa
davant els homes...”) o es troba que està desfent Humanitat (“em nega davant els homes...”).
I a sobre, qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la
Humanitat la seva rebel·lia (com va passar-li a Judes, que va “vendre l’Home”,
però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la
plenitud: ser totalment vida donada,
que és la Vida mateixa de Déu.
5. “Cos“ i “ànima“.
En els evangelis
aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb
la seva porció de vida: vida material del cos, i vida espiritual de l’ànima.
Aquesta manera de pensar és aliena a la mentalitat jueva.
Només hi ha una
única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de
relacions amb els altres. L’ànima és
la dimensió profunda, relacionada directament amb les fonts de la Vida.
Si ho comparéssim
amb un arbre podríem dir que les branques són els cos, i les arrels amb les seves connexions amb les fonts de la Vida
serien l’ànima.
Qualsevol pot
trencar les branques, però no mata la vida de l’arbre. Des de les arrels
l’arbre pot rebrotar.
6. És possible que
la traducció de les paraules de Jesús que ens ofereix el Missal no sigui la més
clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida”.
La vida depèn directament de Déu. Ningú no
la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament font de vida.
No obstant, cada un
de nosaltres pot rebutjar el do de la vida.
De caure en aquesta
temptació, sí que n’hem de “tenir por”.
7. “A
qui em negui... jo el negaré”...
¿És que Jesús és
venjatiu? ¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell? ¿Vol dir
això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita
a correspondre a allò que nosaltres
fem?
En certa manera,
sí. No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament
sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons
fossin també mèrits
nostres.
Si només hi hagués
els dons de Déu, nosaltres seríem
bons i perfectes, però també seríem uns simples robots. No seríem lliures,
ni podríem ser “a imatge de Déu”,
perquè Déu és lliure.
8. En la seva
saviesa Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de
Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.
Per això St. Pau va
poder escriure als Romans (com llegíem al final de la 2ª Lectura de diumenge
passat [2014]): “Gràcies a Jesucrist...
tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans
5,11).
El risc d’això és
que podem rebutjar els dons de Déu.
9. A la 2ª Lectura,
St. Pau continua el raonament que ja ens feia diumenge passat (2014), amb un
llenguatge difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força
diferents.
“Adam” no representa un individu
concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no
acceptar la vida com un do
sinó a conquerir-nos-la pel nostre compte lluitant contra el Donant. Aquest “orgull humà” és descrit
en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós relat d’adam i
eva al paradís terrenal” (Gènesi
2 i 3).
10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i
Eva (Gènesi
3,4). I van voler provar què passava, tot i el seriós advertiment: “no mengis del fruit de l’arbre del
coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert
que moriràs” (Gènesi
2,17).
11. La mort.
No és pas un càstig
per la desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit verinós d’un arbre verinós: l’arbre del “coneixement
del bé i del mal”.
Aquí “coneixement del bé i del mal” vol dir la
pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra
relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.
12. L’autodivinització
ens porta a arrogar-nos el dret de dominar els altres perquè “sabem què és bo i què és dolent”. Això ens
porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.
La conseqüència més
directa de tot això és la mort.
Només cal repassar la Història del nostre planeta. L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts,
assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes...
Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell
“Adam”,
molt més ha abundat la gràcia de Déu” (o sigui: la Vida) ( 2ª Lectura).
MISSATGE.
13. “No tingueu por.
No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre
Pare.
Vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats”.
RESPOSTA.
14. És cert, aquest
missatge?
Ens el podem
creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim,
persones innocents?
És possible no tenir por?
Diumenge passat (2014)
l’evangeli ens presentava la llista dels 12
apòstols. Eren una colla de porucs.
A l’hora de la veritat, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home.
Curiosament, com em
feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat en cap moment els va retreure això.
En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva
resurrecció (Marc
16,14).
15. La resposta que se’ns demana només pot
venir de la nostra fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la
resurrecció, aquells apòstols covards i porucs se’ns presenten valents i
decidits. Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb
nosaltres”. I, “Si tenim Déu amb
nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans
8,31).
Certament fan por
els que poden “matar el cos”. Però,
mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment
si la donem. “Qui vulgui salvar la seva
vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc
8,35). Com diu bellament R. Tagore:
Em rebut la vida com un do,
i la mereixem fent-ne un do.
I, si vivim donant
la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens
la prengui...
PREGUNTES per al diàleg.
1. Al nostre món hi
ha molta mort provocada pels homes.
¿Som dels que “maten”?
Dit d’una altra
manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és
morta?
2. Quines conseqüències
té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres
que “fins els cabells del cap ens té
comptats”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada