1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).
En aquells dies,
Moisès es llevà a
la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,
tal com el Senyor
li havia manat.
Portava a les mans
les dues tauletes de pedra.
El Senyor baixà
enmig del núvol i proclamà el seu nom.
Moisès s’estigué
allà amb ell.
Llavors el Senyor
passà davant d’ell tot cridant:
«Jo sóc el Senyor,
Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig,
fidel en l’amor».
Moisès es prosternà
tot seguit,
l’adorà amb el
front fins a terra, i digué:
«Senyor, si m’heu
concedit el vostre favor,
vingueu vós mateix
a acompanyar-nos.
És veritat que és
un poble rebel al jou,
però vós ens
perdonareu les culpes i els pecats,
i fareu de
nosaltres la vostra heretat».
2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).
Germans,
estigueu contents,
refermeu-vos,
animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,
i el Déu de l’amor
i de la pau serà amb vosaltres.
Saludeu-vos els uns
als altres amb el bes de la pau.
Us saluda tot el
poble sant.
Que la gràcia de
Jesucrist, el Senyor,
l’amor de Déu i el
do de l’Esperit Sant
siguin amb tots vosaltres.
EVANGELI. (Joan 3, 16-18).
Déu estima tant el
món, que ha donat el seu Fill únic,
perquè no es perdi
ningú dels qui creuen en ell,
sinó que tinguin
vida eterna.
Déu envià el seu
Fill al món no perquè el condemnés,
sinó per salvar el
món gràcies a ell.
Els qui creuen en
ell, no seran condemnats.
Els qui no creuen,
ja han estat condemnats,
per no haver cregut
en el nom del Fill únic de Déu.
LLENGUATGE.
1. Amb la
Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i
es reprèn l’anomenat Temps de durant
l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia
ens proposa dues festes que són com el resum final de tot el temps
pasqual: la Santíssima Trinitat i el Corpus.
2. Parlar de la SS.
Trinitat no és fàcil. Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un mossèn
pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha tres persones realment
distintes. ─“Sí, mossèn, sí; ho crec,
mentre no les hagi de mantenir, jo...”.
L’anècdota vol
indicar com el misteri de la SS.
Trinitat sol quedar en la superfície més superficial de la nostra fe, tot i
ser-ne el punt central i més característic.
3. Les primeres
comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i novedosa
l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Des dels
inicis, els cristians sabien que ho podien fer tot “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot
amb el “glòria al Pare, al Fill i a
l’Esperit Sant”.
No obstant, ens hem
acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que renunciem d’entrada a
entendre-hi res. Continuem usant el
llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res “perquè és un
misteri...”.
Ara bé: si un
llenguatge no diu res de res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra
professió de fe en la Trinitat resulta totalment buida.
4. L’evangeli
d’avui ens situa en el bon camí: “Déu
estima tant el món...”.
Déu estima. És
famosa la frase de Blaise Pascal: “El cor
té raons que la intel·ligència no comprèn”.
Tothom qui estima
autènticament sap que el “centre” de la seva pròpia vida està en la persona
estimada. Aquesta afirmació és intel·lectualment absurda i impossible, i, no
obstant, l’experimentem amb tanta força que no en podríem dubtar.
Certament: estimar
algú comporta que la nostra vida es centra
fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per algú comporta
adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de la vida de
qui ens estima.
Amb l’amor, la vida
continua essent individual, però pren forma de comunió i de comunitat.
5. Dintre aquesta comunitat
adquirim un vigor tan extraordinari que ens supera a nosaltres mateixos.
Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un fillet a la falda. Si
s’acosta a aquest seu fillet alguna classe d’amenaça, veureu quina valentia i
força (esperit) envaeix la mare. Ve
d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i veureu què us dirà...
6. Jesús
experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu
estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en
el “centre” de la seva Vida, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell;
formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.
7. Però, per absurd
que sembli, també podem no acceptar-ho...
Cal evitar
d’entendre les paraules “els qui no
creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de
Déu” en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot
una actitud del cor.
A nosaltres, el
missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les
doctrines i els dogmes són un llenguatge
intel·lectual que ens pot ajudar perquè l’home és també intel·ligència,
però també pot ser un obstacle.
8. El missatge de
Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de nosaltres
mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de “ser bo si
així em va bé”.
Cada ésser humà va
trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta “creure”
(“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge, els seus
dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia
amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare...
MISSATGE.
9. El missatge d’aquesta festa i de les
Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb
les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de
la Pau”.
Déu ens ha
convertit en el “centre” de la seva Vida. Si acceptem, passem a ser fills en el
Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.
Cadascú veurà com
canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent realitat.
RESPOSTA.
10. La resposta positiva de cada un de
nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en
les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.
Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies
quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem
celebrant i participant d’aquesta meravella?
11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la
cara (excepte el mossèn que “presideix”), pot ser entesa com una trobada de germanor?
El clatell i el trasero són parts ben dignes del cos
humà; però quan volem comunicar-nos,
ens posem de cares! Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de
davant de l’església o els d’un costat perquè miressin cap al centre. Així,
almenys una meitat dels “germans” estaria de cares amb l’altra meitat.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan anem missa,
és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva Presència en
l’amor mutu”? (→ Mateu
6,6).
2. Alguna vegada en
què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció als altres,
pensant que us trobarien a faltar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada