A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 18,20-32)
En
aquells dies, el Senyor digué:
«Quin
clam tan fort a Sodoma i a Gomorra!
Que
n’és de greu el seu pecat!
Hi
baixaré a veure si tota la ciutat es comporta
com
ho denota aquest clam que m’arriba.
Si
no és tota la ciutat, vull saber-ho».
Els
dos homes que acompanyaven el Senyor
se
n’anaren en direcció a Sodoma,
però
Abraham es quedà encara davant el Senyor.
Llavors
Abraham s’acostà i digué:
«¿De
debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?
Suposem
que a la ciutat hi hagués cinquanta justos.
¿Els
faríeu desaparèixer?
¿No
perdonareu la població
per
amor dels cinquanta justos que hi hauria?
Mai
de la vida no podreu fer una cosa així!
¿Fer
morir el just amb el culpable?
¿Que
el just i el culpable siguin tractats igual?
Mai
de la vida!
Vós
que judiqueu tot el món,
¿us
podríeu desentendre de fer justícia?»
El
Senyor respongué:
«Si
trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos,
per
amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham
insistí:
«Encara
goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra.
Suposem
que per arribar als cinquanta justos
en
faltessin cinc.
Per
aquests cinc que falten, ¿destruiríeu tota la ciutat?»
Ell
contestà:
«No
la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham
li tornà a parlar:
«Suposem
que només n’hi hagués quaranta».
Li
respongué:
«No
ho faria per consideració a aquests quaranta».
Abraham
continuà:
«Que
el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo:
Suposem
que només n’hi hagués trenta».
Ell
respongué:
«No
ho faria per consideració a aquests trenta».
Abraham
insistí:
«Encara
goso parlar al meu Senyor.
Suposem
que només n’hi hagués vint».
Ell
contestà:
«No
la destruiria per consideració a aquests vint».
Abraham
insistí de nou:
«Que
el meu Senyor no s’enfadi
si
insisteixo per darrera vegada:
Suposem
que només n’hi hagués deu».
Ell
respongué:
«No
la destruiria per consideració a aquests deu».
2ª LECTURA (Colossencs 2,
12-14).
Germans,
pel
baptisme fóreu sepultats amb Crist,
i
amb ell també vau ressuscitar,
perquè
heu cregut en el poder de Déu
que
el va ressuscitar d’entre els morts.
Vosaltres
éreu morts per les vostres culpes
i
perquè vivíeu com incircumcisos,
però
Déu us donà la vida juntament amb el Crist,
després
de perdonar-vos generosament totes les culpes
i
de cancel·lar el compte desfavorable
on
constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei;
Déu
retirà aquest document
i
el clavà a la creu.
EVANGELI. (Lluc 11,1-13).
Un
dia Jesús pregava en un indret.
Quan
hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
«Senyor,
ensenyeu-nos una pregària
com
la que Joan ensenyà als seus deixebles».
Jesús
els digué:
«Quan
pregueu digueu:
Pare,
que sigui honorat el vostre nom,
que
vingui el vostre Regne,
doneu-nos
cada dia el nostre pa,
i
perdoneu-nos els pecats,
que
nosaltres mateixos també perdonem
tots
els qui ens han ofès,
i
no permeteu que caiguem en la temptació».
Després
els deia:
«Si
algú té un amic,
i
aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:
Amic,
deixa’m tres pans,
que
acaba d’arribar de viatge un amic meu
i
no tinc res per donar-li.
¿Qui
de vosaltres li respondria de dins estant:
No
m’amoïnis;
la
porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;
no
em puc aixecar a donar-te’ls?
Us
asseguro que,
si
no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,
la
mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos
per
donar-li tots els pans que necessita.
I
jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,
cerqueu,
i trobareu,
truqueu,
i Déu us obrirà,
perquè
tothom qui demana obté,
tothom
qui cerca troba,
a
tothom qui truca, li obren.
Si
un fill demana un peix al seu pare,
¿qui
de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?
O
bé, si li demana un ou,
¿qui
de vosaltres li donaria un escorpí?
Penseu,
doncs, que si vosaltres que sou dolents
sabeu
donar coses bones als vostres fills,
molt
més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»
B.
LLENGUATGE.
1.
Resulta sorprenent l’actitud del deixeble que, després d’haver vist com Jesús pregava, demana, precisament a Jesús,
que els ensenyi a pregar com Joan Baptista. Una vegada més, amb aquest
relat, Lluc vol posar de manifest la dificultat dels deixebles per connectar amb l’estil de Jesús. Tot i
que segueixen Jesús, ells sintonitzen
més amb l’espiritualitat “pre-cristiana” de Joan Baptista. No han
assumit encara la novetat de Jesús.
Aquí,
com tantes vegades, l’evangelista es mostra molt pedagògic: té en compte que
tot deixeble, en el seu seguiment a
Jesús, comença entenent-lo com si fos una reencarnació
de Joan, o d’algun altre dels profetes (Lluc 9,19). No s’esdevé deixeble total de bones a primeres sinó
que, tot i viure cronològicament després de Crist, espiritualment sempre
comencem abans de Crist.
2.
Accedint a la petició que li han fet, Jesús ensenya als deixebles una oració; és a dir: un conjunt de paraules per recitar com a pregària. “Quan pregueu, digueu”. Però Jesús no es
queda en les paraules sinó que
immediatament parla de quina ha de ser l’actitud
interior davant Déu.
Aquesta
actitud està formada de confiança i d’insistència.
Que
la pregària hagi de ser confiada,
s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent?
Per què el Pare vol que hàgim d’insistir per donar-nos allò que demanem?
Si sap de sobres allò que li demanem, per què no ens ho dóna de seguida?
(Primera dificultat).
3.
Quan es llegeix el final d’aquest relat, hom té la impressió de ser una mica enganyats per Jesús. Durant tot el relat
se suposa que el Pare ens donarà allò
que li demanem insistentment; però al final resulta que no ens donarà
allò que li demanem sinó que ens donarà l’Esperit
Sant. Venen ganes de replicar: “I què en podem fer de l’Esperit Sant, si
allò que necessitem són coses molt més senzilles i concretes?
Allò
que els humans necessitem, i per això ho demanem amb insistència, és bona salut
quan estem malalts, treball quan estem a l’atur, un cop de sort
quan passem extrema penúria,... O bé: que el nostre fill guanyi unes
oposicions, passi un examen, pugui treure’s el carnet de conduir, no caigui en
la droga... Aquestes són les coses que necessitem! Rebre l’Esperit Sant estaria molt bé si fos juntament amb això altre; però
si no, sembla més aviat una broma de mal gust. (Segona dificultat).
4.
Però tornem a la insistència (Primera
dificultat).
Diu Jesús: Qui
de vosaltres, si el seu fill demana un peix, li donarà un escorpí? o si li
demana pa, li donarà una pedra? Ben cert: els pares donen coses bones als
seus fills, fins i tot quan aquests demanen coses dolentes. Tots el pares ho
saben perfectament: pot passar que el fill que necessita un peix, de fet demani
un escorpí; igualment és possible que quan té gana no demani pa sinó una cosa
dolenta per a ell (una pedra). Quins
pares no s’han trobat en que els seus fills els demanen coses que ells, els pares,
saben que els poden fer mal? Els les donaran? Evidentment que no. I això no
significa que no escoltin la seva petició sinó que coneixen prou bé el seu fill
per saber què li convé i què no.
5. Ara comencem a intuir la necessitat de la insistència de què parla Jesús. A través
de la no obtenció immediata d’allò que demanem, podem anar descobrint
que precisament allò que demanem no és una bona cosa per a nosaltres en aquella
ocasió. La no obtenció immediata de les coses ens obliga a insistir-hi; i aquesta insistència ens
permet anar descobrint que satisfer les necessitats no sempre és tan bo
com ens pensàvem. La “insistència” no la busca Déu, sinó que és necessària per
a nosaltres. És un “mecanisme de maduració” que ens porta a conèixer millor el
paper que les necessitats juguen en nosaltres. Perquè resulta que les necessitats esclavitzen; i
satisfer-les, és la millor manera de mantenir-les, i que ens facin
mal.
6. Els humans tenim necessitats i capacitats.
Les necessitats
ens esclavitzen. Les capacitats ens
fan creatius, imatges del Creador.
De necessitats,
com menys millor. De capacitats desenvolupades, com més millor.
Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les
nostres capacitats. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
Poder col·laborar en l’adveniment del Regne és la gran capacitat amb què hem
estat obsequiats. Un Regne que és per a nosaltres; on les necessitats vagin quedant superades.
Aquest és el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Pare, que sigui honorat el vostre nom”.
7. Perdoneu-nos els pecats...
Les
necessitats ens enfronten els uns amb
els altres. I l’enfrontament porta a baralles, ofenses i guerres. Tot això va
en sentit contrari al projecte de Déu. “Perdoneu-nos
els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès...”
No es tracta de que Déu prengui model de nosaltres: que Ell ens perdoni com
perdonem nosaltres, sinó de adonar-se que no és possible que l’acció de Déu
ens transformi (perdoni) si nosaltres no ens posen en situació de ser
transformats. “Perdonar els qui ens han
ofès” (literalment: perdonar els qui estan
en deute amb nosaltres) no és un acte de “perdó” sinó de realisme. Entre nosaltres ningú és
realment “deutor” de ningú. Tot ho hem rebut. Tot ho hem rebut per
compartir-ho. Tot ho hem rebut per posar-ho al servei de l’objectiu comú:
l’adveniment d’un Regne per a nosaltres. No es tracta de “perdonar” sinó
de “no sentir-nos ofesos”, la qual cosa ens impediria col·laborar tots junts en
la única tasca que ens és realment beneficiosa: la construcció del Regne.
C.
MISSATGE.
8. La pregària
insistent ens va preparant per rebre el do vertaderament humanitzador: l’Esperit Sant.
L’Home, i per tant la Humanitat, no està encara plenament realitzat. L’esperit en nosaltres continua des de
nosaltres mateixos l’obra creadora de Déu. Déu ens ha projectat com a persones.
Però, per ser persones, hem de ser
“creadors de nosaltres mateixos”. Ens “autocreem”
alliberant-nos de les nostres necessitats
i desenvolupant les nostres capacitats.
“No permeteu que caiguem en la temptació”.
D:
RESPOSTA.
9.
Com els arbres poden impedir-nos de veure el bosc, també les necessitats poden no deixar-nos veure
les capacitats rebudes. És la inèrcia
del no-res. La crida del buit. La pregària desatesa i
insistent ens ofereix temps per veure-hi clar, i anar descobrint que no
existim per convertir-nos en un sac de
necessitats satisfetes sinó per participar en la Vida de Déu i en la seva acció creadora.
Podem
prendre exemple d’allò semblant que passa en la paternitat humana: els pares no
engendren el seu fill perquè es quedi en la manera de ser de quan té vuit anys,
l’edat més agradable en què s’hi ajunten la intel·ligència i la docilitat. No;
els pares engendren un nen que es pugui fer adult, independent i lliure, encara
que això comporti per a ells un cert trencament dolorós.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Teniu alguna experiència d’haver demanat en la pregària alguna cosa concreta, i
haver-ne rebut una altra de millor?
2.
Les pregàries desateses us han portat
a perdre la confiança en el Pare o més aviat han millorat les vostres peticions?
3.
Si sou pares, atreviu-vos per un moment a “comparar” la vostra paternitat amb la paternitat de Déu envers vosaltres. En
què s’assemblen o es diferencien?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada