Diumenge 16. C

Diumenge 16 de durant l’any.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Gènesi 18,1-10a).

En aquells dies,

el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré.

Abraham seia a l’entrada de la tenda,

quan la calor del dia era més forta.

Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell.

Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda,

es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent.

Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus

i reposeu a l’ombra de l’alzina.

Entretant aniré a buscar unes llesques de pa

i refareu les vostres forces per a continuar el camí

que us ha fet passar prop del vostre servent.»

Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»

Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:

«Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.»

Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras

i el donà al mosso perquè el preparés de seguida.

Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell,

els ho serví

i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina,

mentre ells menjaven.

Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?»

Abraham respongué: «És dintre la tenda.»

Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa,

haurà tingut un fill.»

2ª LECTURA (Colossencs 1,24-28).

Germans,

ara estic content de patir per vosaltres.

Així continuo en la meva pròpia carn

allò que encara falta als sofriments del Crist

en bé del seu cos, que és l’Església.

Ara jo sóc servidor d’aquesta Església:

Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres

les seves promeses, el seu misteri i secret,

que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes

ell guardava amagat,

però que ara ha revelat al seu poble sant.

Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa

i la grandesa d’aquest misteri

que ell es proposava a favor dels qui no són jueus.

El propòsit de Déu és aquest:

que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir,

estigui en vosaltres.

Nosaltres l’anunciem.

Sense fer distincions, amonestem tots els homes

i els instruïm en tots els secrets de la saviesa

per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

B. LLENGUATGE.

1. Potser estem acostumats a entendre aquest evangeli com una referència als dos vessants de la vida cristiana: vida activa i vida contemplativa. Però l’actitud de Marta envers la seva germana i la seva duresa envers Jesús, ens suggereixen que aquí St. Lluc ens vol dir alguna altra cosa. Igualment sorprèn la contundència de la resposta de Jesús a Marta.

2. No oblidem que aquest relat està posat dintre la secció del seguiment a Jesús. Marta i Maria són germanes, i això és una referència clara a les comunitats cristianes els components de les quals s’anomenaven entre ells “germans”. A més, aquestes dues germanes tenen nom propi, la qual cosa indica que no es tracta d’un simple perill sinó d’una situació real i detectable. Per tant, amb aquest relat, Lluc vol solucionar, amb l’autoritat del mateix Jesús, una situació conflictiva en el si de la Comunitat.

3. Encara que la queixa de Marta és contra la seva germana, no és amb ella amb qui es discuteix, sinó que increpa directament Jesús, i l’acusa a ell de tolerar el comportament de Maria, que Marta considera incorrecte.

La resposta de Jesús a Marta també és dura, sense deixar de ser amable. “Marta, Marta...” La repetició del nom manifesta proximitat i tendresa; però a la vegada constitueix un advertiment seriós de que alguna cosa no funciona bé. Jesús condemna sense pal·liatius l’actitud de Marta, i defensa Maria.

4. Sorprèn la resposta de Jesús a Marta, sobretot tenint en compte que l’essència mateixa del missatge cristià està en el servei als altres per amor. ¿No és precisament això, el que està fent Marta?

Els actes de Marta són de servei, és cert, però l’actitud és de condemna. I aquí està el “problema” de Marta. És a dir: aquí està el problema tan freqüent en moltes comunitats, i també en les comunitats cristianes!

5. Marta es dedica a fer un servei, però el converteix en un motiu de superioritat. I des d’aquesta presumpta superioritat, jutja i condemna la seva germana i a Jesús mateix. Aprofita el seu servei per prendre’s el dret de dir als altres allò que han de fer. En realitat és un servei per dominar la situació. El relat deixa clara aquesta intenció: no s’hi diu que les dues germanes acullin Jesús sinó que l’acull només Marta, i a casa seva. Fins i tot el nom amb què és designada respon a aquest significat. “Marta”, en arameu (la llengua que es parlava a Palestina aleshores) significa “senyora”, “mestressa de casa”. Essent “germana” es comporta com a “senyora”.

6. Marta acull Jesús a casa seva, però de fet se’n desentén amb l’excusa de servir-lo. Està més preocupada per “allò que s’ha de fer” (Llei) que no pas per atendre realment el seu invitat. “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”, replica Jesús.

  

C. MISSATGE.

7. Com ja deien els antics, “com més bona és una cosa, més dolenta es torna si es fa malbé” (Corruptio boni, peius). El “servei per amor” és la perla més preuada de la vida de la Comunitat; però, si es fa malbé, genera recels, enveges i divisions que posen en perill la Comunitat mateixa.

Servir amb amor és el millor bé, però si del servei se’n fa un dret sobre els altres, pot ser fatal.

D: RESPOSTA.

8. Una vegada hi havia una mare a la qual van acudir dues filles petites que s’estaven barallant. Cada una acusava l’altra d’haver començat la baralla; cada una cridava exposant les seves claríssimes raons. La mare, després d’escoltar-les atentament, va dir-los: qui tingui més seny que cedeixi. Les dues germanes van quedar desconcertades; es van mirar, i van deixar de discutir.  

L’experiència ens diu com n’és de difícil superar les divisions provocades per germans que acusen els altres de no col·laborar en els serveis que ells fan. És tan difícil que cal prendre totes les precaucions per evitar-ho.

9. Si, a pesar de tot, sorgeixen els recels, convé que ningú alimenti el foc. No es tracta de saber o determinar qui té raó, perquè el problema està precisament en que tots tenen raons vàlides des del seu punt de vista. La única solució és: qui tingui més seny que cedeixi. Invitar al seny, sense posar-se a favor de cap dels discutidors, pot ser també, encara que sembli que hom es desentén del problema, un òptim servei a la comunitat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dins la família, les parròquies, les associacions... en qualsevol moment poden sorgir malentesos entre els principals col·laboradors. Hi poseu més foc amb els vostres comentaris ben intencionats? 

2. Els molts malentesos, agressions i guerres que hi ha en el món d’avui, en quin grau són conseqüència, en la vostra opinió, de la multitud de comentaris i informacions difosos pels mitjans de comunicació?